Anar al contingut

Oci

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Els parcs públics és varen reservar inicialment per a l'oci, la recreació i el deport.
Un home descansant en un sofà.
Temps lliure nadant en un oasis.

El oci[1] s'ha definit a sovint com una qualitat de l'experiència o com a temps lliure.[2][3][4] El temps lliure és el temps que es passa fòra dels negocis, el treball, la busca d'ocupació, les tasques domèstiques i l'educació, aixina com de les activitats necessàries com menjar i dormir. L'oci com a experiència sol emfatisar les dimensions de la llibertat i l'elecció percebudes. Atres definicions clàssiques inclouen la de Thorstein Veblen (1899) de "consum no productiu del temps".[5] El temps lliure no és fàcil de definir per la multiplicitat d'enfocaments utilisats per a determinar la seua essència. Diferents disciplines tenen definicions que reflectixen els seus problemes comuns: per eixemple, la sociologia sobre les forces i contexts socials i la psicologia com a estats i condicions mentals i emocionals. Des d'una perspectiva d'investigació, estos enfocaments tenen la ventaja de ser quantificables i comparables en el temps i el lloc.[6]

Els estudis de l'oci i la sociologia de l'oci són les disciplines acadèmiques que s'ocupen de l'estudi i anàlisis de l'oci. La recreació es diferencia de l'oci en que és una activitat en un propòsit que inclou l'experiència de l'oci en contexts d'activitat. Els economistes consideren que el temps lliure és tan valiós per a una persona com el salari. Si no fora aixina, la gent hauria treballat en lloc de prendre's el temps lliure.[7] No obstant, la distinció entre oci i activitats inevitables no està definida de forma rígida; per eixemple, a voltes les persones realisen tasques relacionades en el treball per plaure i també per una utilitat a llarc determini.[8] Un concepte relacionat és l'oci social, que implica activitats d'oci en entorns socials, com a activitats extracurriculares, per eixemple, deports, clubs. Un atre concepte relacionat és el d'oci familiar. Les relacions en els demés solen ser un factor important tant en la satisfacció com en l'elecció.

El concepte d'oci com dret humà es va materialisar en l'artícul 24 de la Declaració Universal dels Drets Humans.


Tipos

  • Oci nocturn: tracta de tot l'oci associat a la nit i activitats que en ella es desenrollen; bars, discoteques i demés llocs en els que la música, les drogues i la beguda són els pilars centrals.
  • Oci espectàcul: és l'oci relacionat en els espectàculs, entre els que podem distinguir els culturals, com teatre, sarsuela, òpera, cine d'uns atres a on el participant és actor principal del seu oci. Este tipo d'oci també es coneix com oci experiencial.

Utilisant com a criteri la participació de les persones, podem distinguir dos tipos d'oci:

  • Oci actiu: el temps lliure que un individu o individus dediquen a realisar activitats que enriquixen a la seua persona (teatre, llectura).
  • Oci passiu: el temps lliure que un individu li dedica a realisar activitats que no produïxen cap tipo d'enriquiment personal.


Dimensions i direccionalitat

El Dr Manuel Conca parla sobre les dimensions i direccionalitat dins de l'oci humaniste. Partint de la premissa que és una experiència que beneficia el desenroll, es torna rellevant comprendre qué tipo d'oci es practica i si realment permet una millora en la persona.

Les direccionalitates es dividixen en positives i negatives. Negatiu quan l'experiència perjudica al subjecte o el seu entorn. En ella s'identifiquen dos tipos:

  • Oci nociu: fa referència a una acció amoladora. El consum de drogues és un eixemple d'este tipo d'oci, és possible que el subjecte no siga conscient del dany que s'està causant, pero la societat no veu esta pràctica com alguna cosa positiu. En este cas ya se li coneix com ociosidad i d'ací es desprén el dit popular "la ociosidad és la mare de tots els vicis". En efecte, la delinqüència sol ser el resultat d'este tipo d'accions.
  • Oci absent: este es referix quan l'acció no és en sí mateixa amoladora, pero el subjecte no se sent a gust. La seua percepció individual és de inconformidad o desgrat.

Positiu si té una vivència gratificant de les experiències. Igualment es dividix en dos:

  • Oci útil: són aquells que es practiquen i es tornen mijos, no fins. Es practica en alguna finalitat específica, encara que açò a la seua volta cause satisfacció; s'obté un benefici econòmic o social.
  • Oci autotélico: és l'oci pur, és un oci desinteressat. L'activitat realisada causa satisfacció. "En deixar-se dur pel seu interior, es poden eixercitar opcions, eleccions i decisions més lliures i mantindre's segons la naturalea i necessitats de cada u" (Conca, 2000).

I d'este últim oci es deriven 5 dimensions descrites per Conca:

  • Lúdica: es referix al modo en que es divertixen i juguen en una comunitat.
  • Festiva: la festa, entesa com a manifestació extraordinària d'oci, permet portar a terme experiències que s'aparten de lo racional, pero que tenen un enorme poder de cohesió comunitària.
  • Ecoambiental: es manifesta en usos i hàbits de fins de semana, en el conte de l'entorn natural i en la consciència ecològica expressada en els objectius colectius que es plantegen.
  • Creativa: fa alusió a un fruïment més raonat, lligat a processos de reflexió.
  • Solidària: entés com a vivència social i altruïsta.


Oci i cultura

Des d'una perspectiva més actual, d'acort en Gomes i Elizalde (2012),[9] l'oci no és un fenomen aïllat i es manifesta en diferents contexts segons els sentits i significats produïts/reproduïts culturalment per les persones en les seues relacions en el món. L'oci participa de la complexa trama històric-social que caracterisa la vida en societat, i és un dels fils teixits en la ret humana de significats, símbols i significacions.

En la vida quotidiana, l'oci constituïx relacions dialógicas en atres camps ademés del treball: l'educació, la política, l'economia, el llenguage, la salut, l'art, la ciència i la naturalea, entre atres dimensions de la vida, sent partix integrant i constitutiva de cada societat (Gimes, 2010).

D'esta manera, per als autors Gomes i Elizalde[9] l'oci és entés com una necessitat humana i dimensió de la cultura caracterisada per la vivència lúdica de manifestacions culturals en el temps/espai social. Aixina, l'oci es constituïx en l'articulació de tres elements fonamentals: la ludicidad, les manifestacions culturals i el temps/espai social. Junts, estos elements configuren les condicions materials i simbòliques, subjectives i objectives que poden – o no – fer de l'oci un potent aliat en el procés de transformació de les nostres societats, convertint-les en més humanes i inclusivas.

Les manifestacions culturals que constituïxen l'oci són pràctiques socials experimentades com fruïment de la cultura, tals com a festes, jocs, passejades, viages, música, poesia, grafiti i murals, pintura, escultura, dansa, vivències i expressions corporals, jocs electrònics i experiències virtuals, fotografia, teatre, activitats comunitàries, fires en noves modalitats d'intercanvi, activitats recreatives i deportives, festivals i events artístics, variades modalitats d'educació popular local, espais de conversació i debat etc.[9]

Des d'esta perspectiva resignificada, l'oci pot generar una vivència d'obertura marcada per una actitut que trenque i transgreda en lo permés i en lo lícit, mostrant-se moltes voltes a la vora de lo soc ialmente adequat i acceptat. Justament ad açò es deu un dels grans temors, aixina com perills, que representa l'oci per al manteniment de el statu quo. D'ací sorgix, en part, l'intent d'acallar i prohibir la disrupción, contracorrent, alteridad i innovació subversiva, i tot allò que pot expressar un oci polèmic, caòtic, contra-hegemònic i catalisador (Elizalde, 2010).[10]


Bibliografia

Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Ocio». Diccionario de la lengua española.
  3. ↑ Kelly, John (1996). Leisure, 3rd edició, Boston and London: Allyn and Bacon, pp. 17–27. ISBN 978-0-13-110561-4.
  4. ↑ Neulinger, John (1981). To Leisure: An Introduction, Ann Arbor, MI: Allyn and Bacon, pp. 10–26. ISBN 978-0-20-506936-1.
  5. ↑ Veblen, Thorstein (1953). The Theory of the Leisure Class, New York: New American Library, pp. 46.
  6. ↑ Laurent Turcot, "The origins of leisure", International Innovation, April 2016, [1]
  7. ↑ (2018) Macroeconomics: Canada in the Global Environment, Pearson Canada, p. 485. ISBN 978-0-13-468683-7.
  8. ↑ Goodin, Robert E.; Rice, James Mahmud; Bittman, Michael; & Saunders, Peter. (2005). "The time-pressure illusion: Discretionary time vs free time". Social Indicators Research 73(1), 43–70. (JamesMahmudRice.info, "Time pressure" (PDF))
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 «Gomes e Elizalde (2012)».
  10. ↑ Christianne L. Gomes y Rodrigo Elizalde (2012). «Horizontes lantino-americanos do lazer/Horizontes latinoamricanos del ocio n b,n m MB(Português/Español)». Editora UFMG / Grupo OTIUM: Lazer, Brasil & América Latina. Consultat el 10 de diciembre de 2012.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Oci&oldid=1648931»