Observatori Parkes

El Observatori Parkes (també conegut informalment com "El plat") és un observatori de radiotelescopi, ubicat a 20 quilómetros (12 milles) al nort de la ciutat de Parkes, Nova Gales del Sur, Austràlia. Va ser una de les vàries antenes de radi utilisades per a rebre imàgens de televisió en viu del aterrisage de l'Apolo 11 en la Lluna. Les seues contribucions científiques a lo llarc de les décades varen dur a la ABC a descriure-ho com "l'instrument científic més exitós jamai construït en Austràlia" despuix de 50 anys de funcionament.^{cita requerida}

L'Observatori Parkes està dirigit per l'Organisació d'Investigació Científica i Industrial de la Commonwealth (CSIRO), com a part de la ret de radiotelescopis Austràlia Telescope National Facility (ATNF). S'utilisa en freqüència junt en atres radiotelescopis CSIRO, principalment el conjunt de sis antenes parabòliques de 22 metros (72 peus) en l'Austràlia Telescope Compact Array prop de Narrabri, i una sola antena parabòlica de 22 metros (72 peus) en Mopra (prop de Coonabarabran) , per a formar una matriu d'interferometría de llínea de base molt llarga.

L'observatori va ser inclós en la Llista del Patrimoni Nacional d'Austràlia el 10 d'agost de 2020.^{cita requerida}

Investigació històrica no astronòmica

Durant les missions Apolo a la Lluna, l'Observatori Parkes es va utilisar per a transmetre senyals de comunicació i telemetría a la NASA, proporcionant cobertura per a quan la Lluna estava en el costat australià de la Terra.

El telescopi també va jugar un paper en la transmissió de senyes de la missió Galileo de la NASA a Júpiter que va requerir soport de radiotelescopi per l'us del seu subsistema de telemetría de respal com el mig principal per a transmetre senyes científiques.

L'observatori s'ha mantingut involucrat en el seguiment de numeroses missions espacials fins al dia de hui, que inclouen:

• Mariner 2
• Mariner 4
• Voyager missions (pero ya no per la distància de les sondes, solament el plat de 70 m en el CDSCC encara pot comunicar-se en les dos sondes Voyager, Voyager 1 and Voyager 2.)
• Giotto
• Galileo
• Cassini-Huygens (fins a 2017)

El CSIRO ha realisat varis documentals sobre este observatori, i alguns d'estos documentals s'han publicat en YouTube.

Disseny i construcció

Radiotelescopio Parkes

El radiotelescopi Parkes, terminat en 1961, va ser una creació de E. G. "Taffy" Bowen, cap del Laboratori de Radiofísica de el CSIRO. Durant la Segona Guerra Mundial, havia treballat en el desenroll de radars en els Estats Units i havia establit conexions en la seua comunitat científica. En recórrer a esta ret de vells, va convéncer a dos organisacions filantrópicas, Carnegie Corporation i Rockefeller Foundation, per a que finançaren la mitat del cost del telescopi.^{cita requerida} Va ser este reconeiximent i el respal financer clau d'Estats Units lo que va convéncer al primer ministre australià, Robert Menzies, d'acceptar finançar el restant del proyecte.

El lloc de Parkes va ser elegit en 1956, ya que era accessible, pero lo suficientment llunt de Sídney per a tindre cels rebujats. Ademés, l'alcalde Ces Moon i el terratinent australià James Helm es varen mostrar entusiasmats en el proyecte.

L'èxit del telescopi Parkes va dur a la NASA a copiar el disseny bàsic en el seu Deep Space Network, en plats de 64 m construïts en Goldstone, Califòrnia, Madrit, Espanya i Tidbinbilla, prop de Canberra en Austràlia.

Seguix actualisant-se i, a partir de 2018, és 10.000 voltes més sensible que la seua configuració inicial.^{cita requerida}