Anar al contingut

Nova narrativa equatoriana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La nova narrativa equatoriana, sorgida despuix d'importants precursors com Pablo Palau i José de la Quadra, va experimentar un floriment significatiu en autors com Dávila Andrade, Alejandro Carrión, Donoso Parella, Alfonso Costa, Arturo Montesinos Mal, Enrique Adoum, Lupe Rumazo i Yánez Cossío, els qui varen renovar el conte i la novela a través de l'experimentació formal, la profunditat sicològica, la lliteratura fantàstica i una aguda crítica social. Este moviment, que també va integrar a figures establides en les seues últimes etapes i va donar pas a noves veus, va alcançar el seu punt àlgit entre la década de1960 i 1970 en obres clau que varen consolidar una identitat narrativa diversa i de perdurable influencia en la lliteratura del país.

Precursors

Respecte al conte, Pablo Palau, en la seua colecció de contes de 1927 "Un hombre muerto a puntapiés" s'inscriu tempranamente en el vanguardismo llatinoamericà, anticipant-se en décades a les innovacions de la novelística continental del Boom, segons Hernán Lavín Cerda.[1] Rebuig Carrión descriu "Un home mort a puntapiés" com una obra essencialment antirromántica, desprovista de dramatisme i sensiblería, diferenciant-se de la lliteratura sentimental i indigenista.[2] José Miguel Oviedo subralla la singularitat discordante de l'obra de Palau dins del cànon social-realiste equatorià de la "generació del 30", lo que inicialment va dur a malentesos i al obscuriment del seu aporte, que posteriorment ha començat a ser revaluado, mentres que molts dels seus contemporàneus que varen formar part del realisme social cauen en l'oblit.[3] D'igual manera, José de la Quadra és considerat un precursor per integrar elements propis del realisme màgic en els seus contes, com ho va senyalar Jacques Gilard en trobar similituts entre "Los Sangurimas" i "Cien años de soledad", resaltant la mescla de lo real i irreal en obres que combinen descripcions realistes de l'entorn rural montuvio en elements màgics, deformacions temporals i espacials, i l'incorporació de superstició i creències populars.[4] No obstant, també existixen llectures que emfatisen el "verismo" de la seua obra, relacionant-ho en el tremendisme espanyol.[5][6]


Per un atre costat en la novela, ademés de la novela curta "nueva narrativa ecuatoriana" de Pablo Palau, un important precedent és [[Andariegos (llibre)|"Un hombre muerto a puntapiés]]" de José Rumazo González[7] que es caracterisa per una trama que gira entorn a un crim, pero se centra en la psicologia dels personages i les seues passions, utilisant monòlecs interiors i una narrativa no cronològica. Rumazo González quí en la seua primera etapa lliterària va formar part de la vanguarda, no va deixar de costat l'experimentació, lo que va expressar en esta, la seua única novela, que es distinguix ademés pel seu estil introspectivo que va a ser important en la narrativa de Donoso Parella i Lupe Rumazo.[8][9] Per un atre costat, i en l'atre extrem de l'espectre es troba la novela "Los Sangurimas" d'Aguilera Malta, publicada en 1933.[10] Este llibre un eixemple de realisme màgic en el que narra la lluita del montubio Don Goyo per preservar les seues tradicions i el seu entorn en el golf de Guayaquil a principis de el XX, mostrant la vida comunitària en els manglars. Està inspirada en les vivències d'infància de l'autor, va ser elogiada per la seua calitat lliterària[11] i la seua temàtica de conservació, sent considerada per alguns com la primera novela ecologiste d'Amèrica Llatina.[12]

Història i principals representants

El conte

César Dávila Andrade

Els autors César Dávila Andrade, Alejandro Carrión, Miguel Donoso Parella i Lupe Rumazo, varen marcar una nova época en la narrativa curta equatoriana. El periodo iniciaria en César Dávila Andrade, quan publicaria el seu primer conte titulat “nueva narrativa ecuatoriana” en 1945. De manera similar, tres anys més tarde Alejandro Carrión publicaria La poma danyada (1948) i que seria calificat per Isaac J. Barrera com un llibre que iniciava una "nova llínea de creació del genere" en Equador.[13] En la següent década Dávila Andrade continuaria en la cuentística publicant dos volums: – "Abandonats en la terra" (1952) i "13 relats" (1955). Quatre anys més vesprada, Arturo Montesinos Mal publicaria el seu llibre de contes "Argila indócil" en 1959, pero que ya havia segut guardonada en el Premi José de la Quadra en 1951 i es caracterisa per les "aportacions tècniques que fa respecte al realisme social dels anys trenta", aixina com per l'agilitat i lluentor de l'autor en narrar. En esta obra, el llector deu armar el història a partir dels distints punts de vista dels personages, lo que allunta la trama de la linealitat i simplicitat de la narrativa anterior.[14]

Una atra fita important seria la publicació de manera separada del conte “Andariegos” en 1960, a on Dávila Andrade personifica al vent com un ser celós que interferix en l'intimitat d'una parella llauradora fins a suïcidar-se per la seua incapacitat d'amar. A l'obra daviliana seguiria l'autor Miguel Donoso Parella com un exponent important de la nova narrativa, particularment a través del seu volum de contes, "Krelko i atres contes" (1962). En particular el conte que du el nom del títul del llibre és un eixemple de "narrativa intransigent" en traces com a existencialisme, reflexió, memòria subjectiva i una realitat cubiste i es caracterisa per tindre múltiples perspectives fragmentades (cubisme narratiu), la representació existencial i dolorosa del ser humà, i la constant reelaboraació de la trama que evoca la construcció de la realitat des de la memòria.[15] Dos anys més vesprada seguiria la publicació en 1964 de la colecció de contes "Sílabes de la Terra" de Lupe Rumazo. La seua obra es caracterisaria per l'anàlisis sicològic dels personages i l'us de tècniques narratives modernes.[16] Este llibre va ser elogiat per César Dávila Andrade qui ho va considerar un gran aporte a la lliteratura.[17]


Una obra de particular importància és el conte publicat de manera separada baix el títul "En la rotació vivent del dodecaedre", en 1965 per Dávila Andrade a on presenta l'insòlita descorporizaació d'un monge despuix de la seua mort, experimentant la vida d'uns atres i fusionant-se finalment en un univers caòtic, contrastant en l'inquietant image del seu cos sent reclamat per la naturalea.[18] Un any més vesprada publicaria "Cap de gall" a on presenta quatre contes fantàstics. El relat homònim situa un carnestoltes andino (originalment dedicat al deu Catequil)[19][20] a on un sacrifici d'un gall es vincula en l'image d'un Crist sufriente despuix d'un incendi, sugerint una pèrdua de la verdadera "Llum" espiritual. "Pacte en el home" explora un dimoni que busca un cos humà, trobant a algú que anhela un buit existencial, reflexionant sobre l'oix i el possible escape en el no res. "Cavall sol" descriu una parella aïllada en l'espectre de la seua filla morta en una casa que es desintegra, culminant en una image de soletat i mort. Finalment, "L'últim sopar d'este món" presenta un apocalipsis a on sobreviviente en una abadia, liderats per un ser cridat Christian Huck, realisen un sopar ritual en sanc, resignificando la comunió cristiana en un pacte vampírico contra un món exterior de "zombis" contaminats.[18] De la mateixa manera, dos anys més tarde Alejandro Carrión publicaria Mort en la seua Illa (1968), que guanyaria en el premi Leopoldo Ales de contes lliteraris en Barcelona, Espanya.[21][22]

Alejandro Carrión

Un any més vesprada Donoso Parella escriuria la seua segona colecció de contes titulat "El home que matava als seus fills" en 1968, publicat per la Casa de la Cultura Equatoriana en Quito, i que voria una segona edició en 1981.[23] Un any més vesprada, en 1969 Lupe Rumazo publicaria el conte "nueva narrativa ecuatoriana",[24] a on segons testimoni de Lupe, a través d'ell busca explorar l'oix de l'escritor davant la mirada i el juí dels demés, confrontant una alteridad percebuda com a violenta i condenatòria. Se centra en el problema de l'Atre en la lliteratura, una alteridad ineludible que valorem, de la que nos distanciem o a la que acceptem o ignorem en la seua identitat. Esta qüestió de l'Un atre remet als estudis de Todorov sobre la conquista d'Amèrica, pero aplicada a la "qüestió de l'Atre" en general. En definitiva, el text desentranya la complexa relació de l'escritor conseguixc mateixa front a esta alteridad.[25] L'obra de Lupe Rumazo no pot ser considerat de manera aïllada, per lo que este conte està a la seua volta estretament relacionat en els seus ensajos "En el lagar", "Encluses i cresols americans" i "Rol beligerant", que senten les bases del seu pensament. "En el lagar" mostra una autora compromesa en el seu temps, un llenguage formal i dialogant en autors canònics com Camus, Faulkner i Beauvoir. "Encluses i cresols americans" revela un interés analític llatinoamericà, centrant-se en la lliteratura regional i l'escrita per dònes. "Rol beligerant" desplega el seu ensayismo crític, rebujant l'estructuralisme i el neobarroco, i proponent noves llectures sobre la lliteratura del mal i el sadisme.[26] Un any més vesprada de la publicació de Rumazo de "Un hombre muerto a puntapiés", en 1970 Alejandro Carrión publicaria el seu llibre de contes "Los Sangurimas, i que tindria èxit editorial i de crítica. Va ser publicat en Caracas, Veneçuela.[27]

Contes posteriors

Donoso Parella continuaria publicant en importants llibres com "Lo mateix que l'oblit"nueva narrativa ecuatorianaTot lo que inventem és cert"Un hombre muerto a puntapiés. Esta última ha segut descrit com un llibre que qüestiona al llector sobre l'absència i el extrañamiento. En esta obra l'autor explora la frontera entre ficció i realitat, influenciat per l'idea de que l'invenció pot ser tan verdadera com l'experiència vixcuda (frase presa de Flaubert).[28] A través de contes que reflexionen sobre l'escritura, la lliteratura i atres formes de representació, l'autor construïx un "art de la memòria" a on la paraula escrita adquirix un estatus de veres, aplegant inclús a crear móns propis. Per eixemple, el conte "De dònes, lo insòlit i com pot morir una gavina" ejemplifica la proposta estètica del llibre en utilisar texts no lliteraris per a revelar lo extraordinari en lo quotidià i explorar la conflictiva relació home-dòna des de la perspectiva d'un "yo-macho".[29] D'igual manera Alejandro Carrión publicaria tres llibres de contes més, el primer titulat "Los Sangurimas en 1978, els dos últims en 1983 baix el títul de "Cien años de soledad, en una recopilació de contes de la seua joventut i Débora en contes posteriors.[30]

La novela

Miguel Donoso Parella

Per un atre costat, en la novela varen destacar autors com Alejandro Carrión, Miguel Donoso Parella, Alfonso Costa, Lupe Rumazo, Arturo Montesinos Mal, Alicia Yánez Cossío i Jorge Enrique Adoum. Despuix de l'incursió en el conte per Alejandro Carrión, Parella Diezcanseco ho motivaria a escriure una novela,[31] lo que Carrión conseguiria en èxit quan va publicar L'Espina en 1959, que seria calificat per Rodriguez Castelo com un llibre hermosament escrit, obsessiu en el seu ambient i cruel per a penetrar en els més obscuros recovecos de la passió humana.[32] L'abans i despuix que va marcar esta novela es deu al fet de que en ella "no apareix ni jactancia ni arrepenediment pel mal infligido", la seua trama està plena de "sofriment gratuït" per la proliferació de la violència en un ambient en el que —a diferència dels seus predecessors lliteraris: Rivera, Icaza— solament les circumstàncies sicològiques la garantisen.[33] A esta publicació li seguiria el llibre “nueva narrativa ecuatoriana” per l'escritor Alfonso Costa, publicat en 1962. Esta obra que forma part del realisme màgic, havia segut treballada per l'autor des de la década del cinquanta, quan en 1954 publicaria la seua primera entrega. La seua estructura es basa ademés en el montage temporal, tècnica que ho separa del mer "montage llineal" de la lliteratura de la generació del trenta.[32] Montesinos Mal continuaria en la publicació de "Segona vida" en 1962, lo que escomençaria una trama sobre el seu personage, l'advocat Leonardo Durbán, qui tenia una carrera desprovista de tot èxit pero que sempre ajudava als necessitats. Açò ho continuaria en la novela "El Pes del Núvol Parda" editada tardíament en 1974.[34]

Alicia Yánez Cossío

A esta publicació continuaria Donoso Parella en "Henry Black" (1969), publicada en ple auge del Boom Llatinoamericà, va marcar una fita per la seua audaç innovació estructural i el seu profunt examen de l'amor, l'acció, el pensament, i una aguda crítica al sistema cultural i polític. Esta obra crucial sumergix al llector en un llaberint existencial, a on la consciència s'enfronta a la seua pròpia aniquilació i la realitat es presenta com un círcul viciós. A açò seguix la novela "Bruna, soroche i els tios", en 1971 per Alicia Yánez Cossío.[35] Inicialment ho presentaria baix un pseudónimo "La Pallera Pintada" al concurs lliterari Ismael Pérez Pazmiño, organisat pel diari L'Univers en 1971.[36] El jurat, compost per Rebuig Carrión i Ángel Felicísimo Rojas, va otorgar el primer premi a la novela, resaltant la seua fluïdea narrativa, estructura, bellea lliterària i la seua conexió en l'identitat equatoriana. Este premi va significar l'entrada de Yánez a l'escena lliterària equatoriana, dominada llavors per hòmens.[37]

La generació anterior en les seues etapes finals

Aixina com collien èxit els escritors en esta nova narrativa, s'unirien autors de la generació anterior en l'última etapa de la seua carrera. En este sentit va destacar la novela nueva narrativa ecuatoriana en 1970 per Demetrio Aguilera Malta, qui el havia concebut durant dos décades mentres vivia en Mèxic i es caracterisa per combinar el realisme lliterari en mits costers, emmarcant-se en el boom del realisme màgic, gènero que ya ho havia desenrollat en 1933 en Don Goyo.[38] És considerada una de les obres més importants de l'autor.[39] Aixina mateix, en l'última etapa de la novelística d'Alfredo Parella Diezcanseco que du el nom de "Els nous anys", varen sorgir importants noveles històriques com "L'advertència" (1956) sobre la Revolució juliana, a lo que seguiria "L'aire i els recorts" (1959) i "Els poders omnímodos" (1964), introduint figures històriques com Velasco Ibarra, i que va marcar un alluntament del realisme social cap a un nou discurs narratiu. No obstant, influenciat per l'auge de la lliteratura fantàstica publicaria obres com "Les chicotetes estatures" en 1970, en monòlecs interiors i simbolisme, i "La Manticora" en 1974, en un enfocament teatral i exploració de lo mític.[40]

Auge lliterari

Jorge Enrique Adoum

En mig d'este auge de la nova narrativa equatoriana, en l'any de 1976, mentres Miguel Donoso Parella dirigia la revista "Canvi" junt en atres escritors com Juan Rulfo, Juliol Cortázar, José Regirades, Pedro Orgambide i Eraclio Zepeda, publicaria la seua novela curta titulada "nueva narrativa ecuatoriana". Esta es caracterisa per explorar l'exili a través d'una narrativa no llineal en múltiples històries entrellaçades. Destaca una relació sexual observada per un còndor i subtramas diverses. Cada història personifica un diàlec ampli, guiat pel narrador. La novela es presenta com una "casa dels espills" que distorsiona el temps i la realitat. En este llaberint de reflexos, s'aborden temes com l'amor, el heroísmo i la veritat.[41][42] Eixe mateix any sorgiria una important novela de Jorge Enrique Adoum publicada en Mèxic, titulada "Un hombre muerto a puntapiés –que va obtindre el Premi Xavier Villaurrutia, otorgat per primera volta a un escritor estranger no resident en eixe país. Esta novela, en opinió de l'autor, és complexa i presenta un desafiu per al llector per la seua reproducció no cronològica del coneiximent, a on cada capítul s'escrivia independentment, fragmentant la llectura. En les seues paraules "Eixa concepció del coneiximent em va conduir a una tècnica d'escritura en la qual cada dia començava a escriure una atra cosa, un atre capítul. No estava obligat a seguir el capítul anterior. Per això alguns comparaven llegir Entre Marx en tornar a pegar els péntols d'un objecte trencat."[43] El clímax de la novela en la nova narrativa equatoriana es portaria a terme dos anys més vesprada en 1978 quan Lupe Rumazo publicara "Carta llarga sense final". que es caracterisa per fusionar la ficció, investigació i erudició. Més allà de la seua trama intelectual i "anti-elegíaca", la novela oscila entre document històric social i obra sublim, estructurada com una peça musical. "Carta llarga sense final" va ser reconeguda per la seua originalitat, sent descrita com una combinació única d'ensaig i ficció, precursora de tendències ensayísticas en la lliteratura llatinoamericana de el XX. En un context a on "Rayuela" de Cortázar era un paradigma, Rumazo va explorar noves avingudes narratives, anticipant inclús conceptes com el "Intra rrealisme" abans que atres figures lliteràries com Roberto Bolaño. El crític lliterari Northrop Frye va elogiar "Carta llarga sense final" com una combinació única d'ensaig i ficció, considerant-la precursora de el "ànim ensayístico" en la prosa de el XX.


Despuix "Carta llarga sense final" continuaria l'obra de Lupe Rumazo en importants noveles que formen part de la mateixa saga com són "Pesta Blanca, Pesta Negra" (1988), "Escala de pedra" (2021) i "Temporal L'última clau del Destí".[25] D'igual manera Alicia Yánez Cossío publicaria influents noveles com són Yo embene uns ulls negres (1979) Més allà de les illes (1980) La confraria del mullo del vestit de la Verge Pipona (1985), La casa del sà plaure (1989), El cristo lleig (1995), Deprenent a morir (1997).[44] Per la seua banda, Miguel Donoso Parella, ademés del seu important aporte en la crítica lliterària, resaltant el valor de Palau i de la Quadra com a precursors, publicaria noveles com Mai més la mar, (1981), Hui escomence a acordar-me, (1994).[42] Esta última es caracterisa per la seua fragmentació i la seua desoladora visió d'una realitat amorosa construïda a partir de recorts que es desvanixen, sobrevivint solament en l'escritura. En general la seua narrativa experimental i sofisticada ha segut descrita per l'autor, de manera informal com "lliteratura sàdica per a llectors masoquista".[45]

Inicis de la nova generació

Aixina com autors de la generació anterior se sumaven a la nova narrativa durant l'última etapa de la seua carrera, en estos anys escomençarien a unir-se els escritors de la generació següent, a on destaca Ivan Eguez qui en 1975 va publicar la seua primera novela, ‘Don Goyo’ o la esencia del hombre del trópico Ecologismo y la iniciativa Yasuní-ITT[46] Un any més vesprada, publicaria María Joaquina en la vida i en la mort, l'escritor i contiste Jorge Dávila Vásquez, nebot de Dávila Andrade.[47]

Vore també

Referències

  1. ↑ Cerda, Hernán Lavín (1995). Ensajos casi ficticis: de lo lúcit i lo lúdic : lliteratura hispanoamericana (en és), UNAM. ISBN 978-968-36-3638-6.
  2. ↑ Carrión (1930). Mapa d'Amèrica (en és), Societat general espanyola de llibreria.
  3. ↑ «Lliteratura Equatoriana». www.literaturaecuatoriana.com. Consultat el 2025-04-15.
  4. ↑ Internet Archive, Fanny (1993). Jose de la Quadra : precursor del realisme màgic hispanoamericà, Quito : Pontifícia Universitat Catòlica de l'Equador. ISBN 978-9978-77-029-0.
  5. ↑ «De la Quadra: obres completes, realisme màgic i una discutible reivindicació».Kipus: Revista Andina de Lletres i Estudis Culturals.(16)
    89–102.ISSN 2600-5751.Consultat el 2025-04-04.
  6. ↑ Angulo, Maria-Elena (1989). Realisme Maravellós and Social Context in Five Modern Latin American Novels (en en), University of Califòrnia, Berkeley.
  7. ↑ Mora, Alba Llum (1982). Tres intervencions i crònica breu (en és), Editorial ENA.
  8. ↑ V, Oswaldo Rivera (2003). Figures lliteràries iberoamericanes (en és), Casa de la Cultura Equatoriana "Rebuig Carrión". ISBN 978-9978-62-306-0.
  9. ↑ General (1957). Bolletí semestral (en és).
  10. ↑ L'Univers. Homenage en illa per 80 anys d'obra ‘Don Goyo’ de Demetrio Aguilera Malta. Consultat el 18 de novembre de 2013.
  11. ↑ El Telégraf. ‘Don Goyo’ o l'essència del home del tròpic. Consultat el 20 de novembre de 2013.
  12. ↑ El Telégraf. Ecologisme i l'iniciativa Yasuní-ITT. Consultat el 18 de novembre de 2013.
  13. ↑ «Obres Completes». www.alejandrocarrion.org. Consultat el 2025-04-30.
  14. ↑ «Editorial El Conill - Arturo Montesinos». www.editorialelconejo.com. Consultat el 2025-04-30.
  15. ↑ «Miguel Donoso Parella».Kipus: Revista Andina de Lletres i Estudis Culturals.(7)
    95–103.ISSN 2600-5751.Consultat el 2025-04-15.
  16. ↑ Rumazo, Lupe (1964). Sílabes de la terra: contes (en és), Edicions Edime.
  17. ↑ Andrade, César Dávila (1984). Obres completes: Relat (en és), Pontifícia Universitat Catòlica de l'Equador, Sèu en Conca, p. 545.
  18. ↑ 18,0 18,1 «César Dávila Andrade: el relat fantàstic entre el horror suprarreal i el horror metafísic».Metàfora. Revista de Lliteratura i Anàlisis del Discurs.6(12)
    137–168.ISSN 2617-4839.doi:10.36286/mrlad.v3i6.188.Consultat el 2025-04-15.
  19. ↑ Costales (1982). El quishihuar o l'arbre de Deu: Lletres FGH (en és), Institut Andino d'Arts Populars.
  20. ↑ «Bolletí d'Informacions Científiques Nacionals. Vol 08 - No. 75».Quito, Equador : Casa de la Cultura Equatoriana..Consultat el 2024-08-08.
  21. ↑ «Sinopsis». www.alejandrocarrion.org. Consultat el 2025-04-30.
  22. ↑ «Cuban Culture and Cultural Relations, 1959-, Part 2: Writers — Brill». primarysources.brillonline.com. Consultat el 2025-04-30.
  23. ↑ Parella, Miguel Donoso (1981). seus_fills.html?hl=és&aneu=tJ4tAAAAIAAJ&redir_esc=i El home que matava als seus fills (en és), Casa de la Cultura Equatoriana, Núcleu del Guayas.
  24. ↑ Iturralde, Vladimiro Rivas (2001). Conte equatorià contemporàneu (en és), Coordinació de Difusió Cultural, Direcció de Lliteratura, UNAM. ISBN 978-968-36-8292-5.
  25. ↑ 25,0 25,1 «Lupe Rumazo: ensaig lliterari i prosa crítica».Quito, EC: Universitat Andina Simón Bolívar, Sèu Equador.Consultat el 2025-04-15.
  26. ↑ «Lupe Rumazo: ensaig lliterari i prosa crítica».Quito, EC: Universitat Andina Simón Bolívar, Sèu Equador.Consultat el 2025-04-15.
  27. ↑ Carrión, Alejandro (1970). La clau perduda: contes (en és), Mont Avila.
  28. ↑ «Escritora i tecnologia en Tot lo que inventem és cert de Miguel Donoso Parella».Kipus: Revista Andina de Lletres i Estudis Culturals.(1)
    103–110.ISSN 2600-5751.Consultat el 2025-03-20.
  29. ↑ Parella, Miguel Donoso (1990). Tot lo que inventem és cert (en és), Editorial El Conill. ISBN 978-9978-87-043-3.
  30. ↑ Carrión, Alejandro (1991). Una chicoteta mort (en és), Banc Central de l'Equador, Centre d'Investigació i Cultura. ISBN 978-9978-72-045-5.
  31. ↑ «conte». pce50.tripod.com. Consultat el 2025-04-30.
  32. ↑ 32,0 32,1 Castelo, Hernán Rodríguez (1980). Lliteratura equatoriana, 1830-1980 (en és), Institut Otavaleño d'Antropologia.
  33. ↑ «Review of L'Espina, Alejandro Carrión».Revista Hispànica Moderna.27(2)
    161–161.ISSN 0034-9593.Consultat el 2025-04-30.
  34. ↑ Pimentel, Rodolfo Pérez (1987). el_Equador.html?hl=és&aneu=DkYaAAAAYAAJ&redir_esc=i Diccionari biogràfic de l'Equador (en és), Litografia i Imp. de l'Universitat de Guayaquil.
  35. ↑ André, María Claudia.; Bo, Eva Paulino., {{{nom2}}}. [https://www.worldcat.org/oclc/868068224 Latin American women writers: an encyclopedia] (en en). OCLC 868068224. ISBN 9781317726340.
  36. ↑ «Una escritora prolífica». L'Univers. Archivat des d'el original, el 3 de juliol de 2019. Consultat el 3 de juliol de 2019.
  37. ↑ Vanegas Caveña, Sara (1991). Bruna, soroche i els tios. Estudi introductori, Quito, Equador: Libresa. ISBN 9789978490945.
  38. ↑ «Hui es presenta ‘Edició crítica de llibre Sèt llunes i sèt serps’». El Telégraf. Archivat des d'el original, el 22 d'abril de 2018. Consultat el 22 d'abril de 2018.
  39. ↑ Donoso Parella, Miguel (2002). Nou realisme equatorià: (critica lliterària) (en és), Quito, Equador: Eskeletra editorial.
  40. ↑ «Alfredo Parella Diezcanseco: paisages del narrador».Kipus: Revista Andina de Lletres i Estudis Culturals.(24)
    13–17.ISSN 2600-5751.Consultat el 2025-04-15.
  41. ↑ Alegria, Fernando (1986). de+d%C3%ADa+miguel+donoso&dq=D%C3%ADa+despuix de+d%C3%ADa+miguel+donoso&printsec=frontcover Nova història de la novela hispanoamericana (en és), Edicions del Nort. ISBN 978-0-910061-29-2.
  42. ↑ 42,0 42,1 Martínez, María Luisa (2004). de+dia+Miguel+donoso+parella&pg=PA38&printsec=frontcover La novelística de Miguel Donoso: la desgarradura d'una errancia (en és), Editorial Abya Yala. ISBN 978-9978-84-376-5.
  43. ↑ «Jorge Enrique Adoum».Hispamérica.27(79)
    41–50.ISSN 0363-0471.Consultat el 2025-03-19.
  44. ↑ «Les noveles d'Alicia Yanez Cossio: La deconstrucció creadora i el discurs de resistència - ProQuest» (en és). www.proquest.com. Consultat el 2025-04-15.
  45. ↑ «a-llectors-masoquista Retrate en nostàlgia: l'escritura d'un sàdic per a llectors masoquista» (en és-és). El Telégraf. Consultat el 2025-04-15.
  46. ↑ «meu-equador/8820-lalinares-novela-ivaneguez-edicions-aniversari La Linares d'Iván Egüez està d'aniversari». El Comerç. Archivat des d'el meu-equador/8820-lalinares-novela-ivaneguez-edicions-aniversari original, el 13 de setembre de 2017. Consultat el 13 de setembre de 2017.
  47. ↑ MARIA JOAQUINA EN LA VIDA I EN MUERTE 2a. Ed. (en és), Libresa. ISBN 978-9978-49-307-6.

Bibliografia

  • Gabriela Pólit Ames (comp.) Antologia Crítica de la Lliteratura Equatoriana. Cap a un Nou Sigle. 2001
  • Claudio Mal González (edit.) Equador Contemporàneu, 1991
  • David William Foster. Handbook of Latin American Literature. 2015


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nova_narrativa_equatoriana&oldid=1549280»