Myrica faya
Morella faya (Aiton) Wilbur, coneguda en castellà com faya o hi haja canària, és una espècie d'arbre perenne pertanyent a la família de les miricáceas. És originari de la Macaronesia, estant ademés introduïda i asilvestrada en Portugal, Nova Zelanda, Austràlia i Estats Units.[1][2][3]
Es tracta d'un dels arbres del monteverde canari que mostra una major valència ecològica podent trobar-la en les formacions més seques i en les més expostes al vent. És una espècie que protegix el sol durant la seua recuperació fins que reapareixen espècies de major porte.
Descripció
[editar | editar còdic]És un arbre generalment dioico d'altura variable de 3 a 8 m, pero pot alcançar grans tamanys, fins a 18 m. Presenta la particularitat de ser, junt en Myrica rivas-martinezii i en Laurus novocanariensis, els únics arbres subdioicos que existixen en la vegetació natural de les illes Canàries. Açò vol dir que uns són femenins i uns atres són masculins, pero en alguns eixemplars apareixen algunes flors d'abdós sexes.
Es distinguixen be pel seu dens fullage vert obscur, en fulls menudes de 4 a 10 cm de llongitut i 1 a 3 cm d'ample, lanceoladas, de vores serrades de forma irregular, que recorden a les del roure. Els troncs són alguna cosa retortillats i presenten corfes molt rugosas. Açò ajuda a reconéixer-ho.
Les florés són abundants. Apareixen en hivern i primavera. Les masculines, apretades en menudes arracades allargades, poden aplegar a donar un aspecte groguenc, pel polen, a les branques. Les femenines són menys visibles en estar alguna cosa amagades baix els fulls, es coloquen no tan apretades com les masculines. En madurar es formen unes bayas o fruts negres d'aspecte rugoso, globoso i menuts, de 5 mm de diàmetro. Es coneixen en el nom de creixes o fitos i poden menjar-se, deixant la llengua una miqueta asprosa.
És una espècie dioica. Els seus fruts són dispersats per la gravetat o les aus. Mostra una estratègia pionera persistent, és dir que és capaç de crear bancs de llavors, pero estos tenen un caràcter local, lligats als seus progenitors. Com Erica arborea i Erica scoparia, la faya requerix de l'arribada de la llum i absència de mantillo per a germinar. No obstant, a diferència d'estos atres arbres, pot multiplicar-se en zones tancades i poc lluminoses per la seua capacitat de produir chupones que substituïxen al tronc inicial, donant lloc a una estructura característica en la que els chupones de diferents generacions rodegen al tronc ya mort o al buit buit que este va ocupar si ya haguera segut descompost.[4]
Ecologia
[editar | editar còdic]És un arbre endèmic de la regió macaronésica, estant present en les illes Canàries ―Espanya―, aixina com en totes les illes de l'archipèlec d'Azores i en la illa de Madeira ―Portugal―.
Fòra del seu hàbitat natural, està inclós en la llista 100 de les espècies exòtiques invasoras més amoladores del món[5] de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea.
En Canàries es desenrolla en els ecosistemes de laurisilva canària i fayal-brezal.
El fayal-brezal s'estenia de forma natural, en una estreta banda en la zona compresa entre la laurisilva i la seua transició a les pinades, entre les cotes de 1100 i 1500 m s. n. m., generalment en el costat nort o umbría de les montanyes isleñas. per la degradació i deforestación causada per l'home s'ha estés a costa de la laurisilva. Junt en el petorra arbòrea, és abundant en els boscs, coneguts per Monteverde o fayal-brezal. Este mont s'origina per successives tales de la laurisilva, la qual acaba per desaparéixer quan les tales són abusives, quedant estes dos úniques espècies.
La faya és més exigent en humitat que el petorra arbòrea. Per açò s'explica que en els boscs mixts de pinada en fayal-brezal, en anar pujant en altura desparece abans la faya que la petorra arbòrea.
Abundant igualment en l'archipèlec de les illes Azores, fins al punt de que, pel seu preponderancia en l'época del seu descobriment pels colonizadores europeus, la illa de Faial va rebre el seu nom de la pròpia planta.
Pot hibridar-se en la faya herreña (M. rivas-martinezii), espècie endèmica de les illes de La Gomera, La Palma i El Ferro (illes Canàries) considerada en perill cítico d'extinció, lo que complica la recuperació d'esta espècie.[6]
Taxonomia
[editar | editar còdic]El tàxon va ser originalment descrit com Myrica faya pel botànic escocés William Aiton i publicat en Hortus Kewensis en 1789. No obstant, despuix de vàries revisions taxonómicas vàries espècies del gènero Myrica es varen incloure en el de Morella, sent publicada com Morella faya pel botànic nortamericà Robert Linch Wilbur en Sida en 1994.[7][8]
- Etimologia
- Morella: nom genèric que deriva del grec mora, pel frut semblat a esta.[9]
- faya: epítet que procedix del vocablo canari faya, aludint a certa semblança en les hages del gènero Fagus.[10]
- Sinonímia
Presenta els següents sinònims:[2]
- Faya fragifera Webb & Berthel.
- Fayana azorica Raf.
- Myrica faya (Dryand.) Aiton
- Myrica faya Dryand.
- Myrica faya f. nanophylla G.Kunkel
- Myrica frondosa Salisb.
Importància econòmica i cultural
[editar | editar còdic]S'utilisa molt per a fabricar horquetas, horcones, horquetones i vares. També com a “llit” per als animals, o siga, per a la producció de femta. La seua fusta pot aprofitar-se per a construir menuts utensilis domèstics, hastías en La Gomera, etc.
Noms comuns
[editar | editar còdic]Es coneix generalment com faya o hi haja canària.
La forma faya és originària de l'illa de La Palma, provenint del portugués faia. Per la seua banda, hi haja és la veu més utilisada en el restant d'illes, derivant de la paraula espanyola que designa un atre arbre.[11]
En l'illa d'El Ferro i en zones de Tenerife també s'usen les formes cresero i cresera, que deriven de creses, nom donat al frut, i el sufix designativo d'arbre -ero.[12][13]
En els archipèlecs de Madeira i Azores és coneguda en portugués com faia, faia-dones-ilhas o faia-dona-terra, i com samouco.[14][15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Morella faya (Aiton) Wilbur». Banc de Senyes de Biodiversitat de Canàries. Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ 2,0 2,1 «Morella faya (Aiton) Wilbur». GBIF. Secretariat de GBIF. Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ Hassler M. (ed.): «Detalles de l'espècie». Synonymic Checklists of the Vascular Plants of the World. Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ Fernández Palaus (2009). «Laurisilvas macaronésicas (Laurus, Ocotea)», [1], Madrit: Ministeri de Mig ambient, i Mig Rural i Marí, pp. 5-68. ISBN 978-84-491-0911-9.
- ↑ Lowe S., Browne M., Boudjelas S., De Poorter M. (2000). 100 de les Espècies Exòtiques Invasoras més amoladores del món. Una selecció del Global Invasive Species Database [2] archivat en Wayback Machine.. Publicat pel Grup Especialiste d'Espècies Invasoras (GEEI), un grup especialiste de la Comissió de Supervivència d'Espècies (CSE) de l'Unió Mundial per a la Naturalea (UICN), 12pp. Primera edició, en anglés, treta junt en el número 12 de la revista Aliens, Decembre 2000. Versió traduïda i actualisada: Novembre 2004.
- ↑ Carqué Àlber; Banyares Baudet, {{{nom3}}} (2004). «Myrica rivas-martinezii A. Sants», Ángel Banyares (ed.). [3], Madrit: Direcció general de Conservació de la Naturalea, pp. 411. ISBN 84-8014-521-8.
- ↑ «Morella faya (Aiton) Wilbur, Sida 16: 103 (1994)» (en inglés). International Plant Names Index. The Royal Botanic Gardens, The Harvard University Herbaria and The Australian National Herbarium. Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ (2003).«Revisió taxonómica de la família Myricaceae en Colòmbia».Caldasia.Institut de Ciències Naturals de la Facultat de Ciències de l'Universitat Nacional de Colòmbia.Colòmbia:25(1)
- 23-64.ISSN 0366-5232.Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ (2012).«Orige del nom dels gèneros de plantes vasculars natives de Chile i la seua representativitat en Chile i el món».Gayana Botànica.Universitat de Concepció.Chile:69(2)
- 309-359.ISSN 0016-5301.Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ Kunkel, Günther (1986). [4], Las Palmas de Gran Canària: Edirca. ISBN 84-85438-46-9.
- ↑ (2015) «faya, aya, haia, hi haja, jaya», [5], Sant Cristóbal de l'Estany: Institut d'Estudis Canaris. ISBN 978-84-88366-95-5.
- ↑ (2002) «Cresero», , Santa Creu de Tenerife: Editora de Temes Canaris, pp. 586. ISBN 84-95691-32-9.
- ↑ «Cresero». Diccionari bàsic de canarismos. Acadèmia Canària de la Llengua. Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ «Myrica faya Aiton» (en portugués). Projecto Biopolis. Construindo uma bio-região europeia. CQM (Centre de Química dona Madeira). Consultat el 7 de maig de 2022.
- ↑ «Myrica faya – Samouco, Faia-dona-terra» (en portugués). Árvores i Arbustos de Portugal. Consultat el 7 de maig de 2022.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Binggeli, P. (1997). Myrica faya. University of Bangor.
- Pérez, M. Á. C. (1999). Native Flora of the Canary Islands. ISBN 978-84-241-3555-3.
- Rushforth, K. D. (1999). Trees of Britain and Europe. ISBN 978-0-00-220013-4.
- Flora Europaea: Myrica faya
- University of Hawaii: Myrica faya native hàbitats
- University of Hawaii: Myrica faya as an invasive species in Hawaii
- Este artícul conté una traducció derivada de «Morella faya» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.