Museu Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí
El Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias González Martí està ubicat en el palau del Marqués de Dos Aigües, en la ciutat de Valéncia (Espanya). Es va crear el 7 de febrer de 1947 a partir de la donació a l'Estat de la colecció de ceràmica del matrimoni format per Amelia Cuñat i Monleón, i Manuel González Martí, inaugurant-se com a museu el 18 de juny de 1954. Durant sèt anys la colecció va tindre la seua sèu en el domicili particular del fundador, mentres es realisava la restauració del Palau duta a terme entre 1950 i 1954, data en la que es va instalar definitivament el Museu Nacional de Ceràmica.[1]
És un museu nacional d'Espanya adscrit al Ministeri de Cultura i és de gestió exclusiva de la Direcció general de Belles arts i Patrimoni Cultural.
Edifici
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Palau del Marqués de Dos Aigües.
Declarat monument històric en 1941, el palau va ser comprat per l'estat en 1949 per a ubicar la colecció de ceràmica. Despuix de la seua primera rehabilitació per a adequar les sals com a museu, des de llavors s'han succeït numeroses intervencions que comprenen la restauració de l'immoble, millores en la seua infraestructura i la renovació dels espais museològics. En l'any 1990 el museu va tancar per a mamprendre una nova restauració de l'edifici, segons el proyecte de l'arquitecte Ginés Sánchez Hevia, obrint de nou les seues portes al públic en 1998.[2]
Coleccions
[editar | editar còdic]En 1969, en haver incrementat els seus fondos en numerosos objectes de mobiliari, indumentària, pintura i atres coleccions de la tradició valenciana i els seus autors autòctons, es va dispondre que el Museu exhibira, junt en la ceràmica, objectes d'art suntuario, passant a denominar-se "Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Suntuarias González Martí".[3]
Pati de carruages
[editar | editar còdic]En la planta baixa, despuix de passar el vestíbul, es troba el «pati de carruages», com el seu nom indica era l'antic pati a on es guardaven els carruages i es trobaven també els estables per als animals de tir. Ahí s'exponen la «carrossa de les Nimfes», realisada per Hipólito Rovira i Ignacio Vergara i datada en 1753, la del marqués de Llanera, d'estil imperi, i una cadira de mans, d'estil rococó, també d'el XVIII.
Planta primera
[editar | editar còdic]La visita a este pis està estructurada per a recórrer lo que eren les habitacions particulars dels marquesos de Dos Aigües, totes decorades en estuc i pintures murals, es troben amoblades en part del mobiliari original com és la Sala de ball, la Sala roja, la Salita oriental, la cridada de la Porcelana en el mobiliari original realisat en Dresde en plaques de ceràmica incrustades, aixina com són de porcelana de Meissen la llàntia i apliques junt en algunes figures. En el dormitori es troba una gran banyera de marbre blanc de Carrara i el sostre està decorat en pintures de Plácido Francés i Pascual realisades en 1862.
Els paviments estan realisats en marqueteria de marbre de diferents colors, a on es pot vore les inicials «MD» corresponents el Marqués de Dos Aigües. En totes estes sals es poden admirar pintures i objectes variats, rellonges, gerros etc. com a complement de l'exquisita decoració de l'época.[4]
Indumentària
[editar | editar còdic]Des dels seus primers anys de creació el museu va rebre valioses i numeroses donacions de coleccions de trages antics, la seua presentació es va realisar en els trages colocats sobre maniquins de fusta en color natural, per a no distraure l'atenció de l'espectador, estos vestits es presentaven en complements de parasols, capells, mantillas o palmitos.[3] L'exposició d'esta manera feya sofrir a les penyores, per la llum i la pols que s'acumulava sobre elles i que ocasionava una deterioració considerable, en lo que es va aplegar a l'acort de retirar la presentació permanent i editar catàlecs d'estos fondos, al mateix temps que organisar exposicions temporals a on anar-els mostrant al públic.[5]
Dins de la colecció de teixits i indumentària, es troben una série de dotze fragments decoratius de textils coptos, destaquen una tabula decorada en fulls de parra datada entre 140-380 d. C., un atre teixit en bandes policromas d'entre el 210-390 d. C. i un fragment en una decoració sobre fondo obscur en models bicromos, presos segurament de models de mosaics geomètrics, datat d'entre el 250-420 d. C.[6] Un atre d'estos fragments té el fondo color taronja, es troba dividit en tres franges decoratives, en la central apareixen amorcillos corrent en ànets i en les laterals es troben roleos en ginets en el seu interior.[7] Esta colecció va ser comprada en el Rastre de Madrit en l'any 1964 pel propi González Martí, es trobaven montats sobre cartons i en el text en idioma francés TISSUS COPTES/III-VI SIÈCLE.[8]
Pintura
[editar | editar còdic]Entre el coleccionisme variat de Manuel González Martí es trobava la pintura. Encara que partix de la mateixa va passar a mans dels seus hereus, el fondo del museu manté algunes obres com una Inmaculada Concepció (1860) del pintor valencià José Vicente Pérez i Vés-la. Una peça que es troba en la capella del Museu, és un Sant Vicente Màrtir, adquirit en 1917, d'autor anònim datat de principis d'el XVII i procedent del exclaustrado monasteri cisterciense de Santa María de Benifasar.[9]
Una atra cantitat important de pintura va ingressar en el museu, gràcies a l'intervenció del seu fundador, a través de la Junta Delegada d'Expropiació i Protecció del Tesor Artístic de Valéncia, que havia segut l'encarregada de salvaguardar objectes artístics al començ de la guerra civil espanyola.[10] Entre estes obres es troben dos olis que representen a Sant Francisco d'Assís i a Sant Vicente Ferrer, segurament eixercien la funció de portes de sagrario, i pogueren ser obres del pintor Nicolás Borrás, discípul de Juan de Juanes, ya que tenen gran semblat en obres d'este autor conservades en la catedral d'Oriola. Encara que la majoria de pintures són de caràcter religiós, es poden contemplar retrats d'el XVII, de Luis XVI rei de França i la seua esposa María Antonieta d'Àustria, còpia d'uns originals del mateix sigle que es conserven en el Palau de Versalles. Una atra parella de pintures de paisage en format oval segurament per a formar un pendant, representen un Paisage campestre a la vespradeta i una Vista d'un port en amanecer en clara influència de la pintura holandesa.[11]
Algunes atres aportacions procedixen de diverses donacions de coleccions particulars o dels propis artistes, la majoria dels sigles XIX i XX. Destaquen autors com Ricardo Vert Rubio, José Benlliure, Vicente Ibáñez García de Lara o del pintor Ignacio Pinazo Camarlench.[12]
Planta segona
[editar | editar còdic]Tota esta planta s'ha dedicat a l'exhibició de ceràmica d'us o adorn o com a element arquitectònic. Del contingut del Museu destaquen la colecció de ceràmica medieval cristiana procedent de Manises i Paterna; un conjunt de ceràmiques de l'antiguetat: gregues, ibéras i romanes; una producció de rajoletas medievals valencians i produccions de la Real Fàbrica d'Alcora. La primera colecció donada pel seu fundador González Martí, constava d'unes sis mil peces en la seua majoria ceràmiques que comprenien des de l'época medieval fins a escuradas populars d'el XIX. Es troba exposta repartida en les diverses sals d'esta segona planta del palau.[5]
Ceràmica
[editar | editar còdic]El recorregut s'ha conformat de manera cronològica, per lo que en primer lloc es troba en una sala panels en explicacions sobre l'evolució de la ceràmica des del neolític, en mostres de materials i explicació de les tècniques empleades, s'exhibixen peces de diverses cultures com la grega, íbera i romana.
La ceràmica hispà morisca està ben representada principalment en peces de la zona valenciana de tallers musulmans, destaquen les procedents d'entre els sigles XIII i XIV decorades en vert i manganeso, en coberta estannífera blanca, les de reflexos metàlics i les que ampraven el blau cobalt. Destaca d'el XIII una font de jardí d'orige musulmà, trobada en la plaça de la Figuereta de Valéncia, que està realisada en rajoletes en color vert, blanc i negre formant dibuixos geomètrics.[13] Tots estos tipos de ceràmiques d'introducció musulmana varen donar pas a les bases tècniques de la ceràmica de producció espanyola i cristiana a partir de Màlaga fins a la seua arribada a terres valencianes.[14] La colecció del museu mostra importants obres de diversos llocs, tant d'orige italià com a nacional de Terol, Catalunya o Paterna. En el XV la ceràmica de Manises d'escurada dorada va obtindre un gran èxit en la seua producció, la major part per al servici de la noblea, que s'exportava a tota Europa, realisant ademés en eixe mateix centre atres séries més populars, de totes elles hi ha una bona exposició en la colecció del museu.[15]
En l'época del renaixença, Florencia va ser productora, a través de la família Della Robbia, d'una ceràmica policromada vidriada de caràcter devocional, que per mig del seu comerç continental va aplegar també a la península ibèrica. El museu té una obra d'estes característiques, que va ser la primera comprada per al Museu per l'Estat en 1943, es tracta d'un tondo florentino d'el XVI, en la representació d'una Verge en Chiquet, atribuït als tallers de Benedetto Buglioni i que fins a l'any 1923 es trobava instalat en el tímpan de la porta del Real monasteri de la Trinitat de Valéncia.[16]
La azulejería per a paviments en divises o escuts heràldics eren encàrrecs realisats per institucions per a les seues sèus o per la noblea. Es troben visibles fragments procedents de diversos palaus valencians. Atres peces amprades per a l'arquitectura són els socarrats, el format major de la qual es destinava al entrevigado de sostres interiors, mentres els de menor tamany es varen utilisar component frisos en terrats, escals o atres llocs. Les peces valencianes s'exhibixen en atres referents de la mateixa época de producció espanyola i italiana.[15]
Fins a el XVIII, es comprova en l'exposició que les peces d'escurada dorada es va estendre la seua producció cap a Catalunya, Aragó, encara que a partir de l'expulsió dels moriscos en el XVII les decoració se simplifiquen, deixant pas poc a poc a l'influència per part italiana en la policromía, aixina com la porcelana chinenca i les seues imitacions. Centre innovador de la porcelana valenciana en el XVIII va ser la producció de la Real Fàbrica d'Alcora que es va encarregar d'imitar el gust del barroc francés i la decoració rocaille en peces destinades a vaixelles i objectes d'ornato.
El museu posseïx des de l'any 2012 un Belén napolitano d'el XVIII, conjunt similar als que posseïxen el Museu Nacional d'Escultura de Valladolit, el Museu Nacional d'Arts Decoratives i la Fundació March de Palma. El conjunt es compon de 29 figures que oscilen entre els 10 i 40 cm d'altura, realisades en el cos d'aram recobert en estopa, les extremitats de fusta i el cap en terracota, engalanades en fines vestidures de l'época i rics complements de tota índole.[17]
L'arribada del modernisme va fer recuperar la ceràmica de reflex metàlic com a aplicació per a la decoració arquitectònica d'exterior i interior d'edificis, aixina com objectes decoratius. Junt a busts austríacs d'este estil es troben peces de l'escultor valencià Mariano Benlliure. La ceràmica d'autor està representada en l'última sala d'esta planta en diverses obres d'autors d'el XX, entre elles es troben unes peces donades per Pablo Picasso.[15]
En una sala adaptada especialment es conserva la representació d'una cuina típica valenciana, tal com la va dissenyar Manuel González Martí, en azulejería per a zócalos i frisos junt en panels decoratius dels sigles XVIII i XIX. La decoració d'esta peça es complementa en vasijas de ceràmica i objectes de coure populars d'esta mateixa época.[15] Un dels panels ceràmics exposts és el que representa les Santes Justa i Rufina datat entre 1780-1790 i realisat en dotze rajoletes, encara que iconográficamente a estes santes li les representa sempre en la torre de la Giralda, en este cas la torre dissenyada està inspirada en el campanar de la catedral de Valéncia, i les peces de ceràmica que es troben depositades en el sol són clar eixemple de l'escurada de Manises.[18]
Benefactores
[editar | editar còdic]Les donacions constituïxen una via fonamental per a l'enriquiment de les coleccions del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias, basades en l'altruisme i la colaboració social en la preservació del patrimoni cultural. Dels 1099 donants documentats, més de 400 són dònes, lo que evidencia el seu paper destacat, encara que difícil de quantificar en precisió per donacions compartides o registres històrics incomplets.[19][20]
Les dònes donants eixerciten un paper clau com a coleccionistes, mecenes, artistes o depositario de llegats, contribuint a la conservació i diversitat del patrimoni. En conjunt, són essencials en la configuració de les coleccions i en el víncul entre el museu i la societat.[19]
En 2025, en motiu del Dia Internacional de la Dòna, «DONA(N). El paper de les dònes en les coleccions del museu» va presentar a 16 donants les aportacions dels quals varen contribuir a l'enriquiment dels fondos de l'institució, entre elles Amelia Cuñat Monleón, Josefina Pla Guerra Galvany, María Labrandero, Teresa García Falgás, María Ros, Ángela Benlliure León, Frida Johansen i Pepa Reverter.[19][20]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Coll Conesa, 2001, pp. 9-15.
- ↑ Arquitectura dels Museus Estatals. Ministeri de Cultura,mcu. es/museos/CE/Muse-osEstatals/Arquitectura/Ceramica. html
- ↑ 3,0 3,1 De la Porta Escribano, 2005, p. 372.
- ↑ Museu de Ceràmica (ed.): «mcu. es/recorrido. html Recorregut pel museu: primera planta». Consultat el 11 de setembre de 2012.
- ↑ 5,0 5,1 Museu de Ceràmica i Arts Suntuarias González Martí: Història de les Coleccions (ed.): «mcu. es/historia. html Les coleccions de textils i indumentària». Consultat el 8 de setembre de 2012.
- ↑ Rodríguez Pentinat y Cabrera Lafuente, 2008, p. 53.
- ↑ Rodríguez Pentinat y Cabrera Lafuente, 2008, pp. 63-64.
- ↑ Rodríguez Pentinat y Cabrera Lafuente, 2008, p. 54.
- ↑ Marco García, 2005, pp. 98-101.
- ↑ Esteban Chapafría (2008). «Valéncia i el patrimoni cultural durant la Guerra Civil», En defensa de la cultura: Valéncia, capital de la República 1936-37 (en català), Valéncia: Vicerectorato de Cultura de l'Universitat de Valéncia, pp. 92-123.
- ↑ Marco García, 2005, pp. 106-107.
- ↑ Museu de Ceràmica i Arts Suntuarias González Martí: Història de les Coleccions (ed.): «mcu. es/historia. html Les coleccions de pintura i gravat». Consultat el 8 de setembre de 2012.
- ↑ Españaescultura. és (ed.): «españaescultura. es/es/obras_de_excelencia/museo_nacional_de_ceramica_y_de_las_artes_suntuarias_gonzalez_marti/Fuente_ce1_11507. html Font». Consultat el 15 de setembre de 2012.
- ↑ DDAA y Michelin Espanya La Guia Verda, 2012, p. 699.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 «mcu. es/planta_segunda. html Recorregut pel museu: segona planta». Consultat el 11 de setembre de 2012.
- ↑ Bolletí del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias "González Martí" (ed.): «mcu. es/pdf/boletin_15. pdf La Gasseta de Folchi». Consultat el 13 de setembre de 2012.
- ↑ Ministeri de Cultura (ed.): «mcu. es/pdf/EL_BELEN_NAPOLITANO2. pdf El belén napolitano del Museu Nacional de Ceràmica» (PDF). Consultat el 16 de setembre de 2012.
- ↑ Pérez Guillén (2006). retabloceramico. net/articulo0067. htm Pintura Ceràmica Religiosa: panels de rajoletes i plaques. Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias "González Martí", Madrit: Ministeri de Cultura. Secretaria General Tècnica. Subdirecció General de Publicacions, Informació i Documentació.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 «cultura. gob. es/mnceramica/exposiciones/historico/2025/donan-papel-mujeres-coleccions-museo. html Dona(n). El paper de les dònes en les coleccions del museu».
- ↑ 20,0 20,1 «es/cultura-en-el-siglo-xxi/el-museo-nacional-de-ceramica-presenta-la-exposicion-donan/ El Museu Nacional de Ceràmica presenta l'exposició «DONA(N)»» (en és). Valéncia City. Consultat el 2026-03-18.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Coll Conesa (2001). Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Suntuarias González Martí de Valéncia, Colecció "Vore Museus", Ministeri d'Educació, Cultura i Deporte.
- De la Porta Escribano (2010). El trage en el Patrimoni Nacional i Estatal, Ars Longa núm. 19.
- DDAA (2012). Michelin Espanya La Guia Verda, Michelin Travel Publications. ISBN 978-2067 1668-51.
- Marque García (2010). La colecció de pintura antiga del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias "González Martí", Ars Longa, p. 95-108.
- (2008) La colecció de teixits coptos del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias “González Martí” de Valéncia, Anals d'Història de l'Art.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
- Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Museu Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.