Morfologia vegetal

La Morfologia vegetal, en sentit ampli, es definix com l'estudi de l'estructura i forma de les plantes, i inclou la Citologia i l'Histologia. La primera s'ocupa de l'estudi fi de la constitució de la cèlula i la segona de l'estudi dels teixits. Citologia i Histologia, conjuntament, són necessàries per a comprendre l'anatomia vegetal, o siga, la seua constitució interna i, ademés, són un complement de l'organografía, exomorfologia o morfologia en sentit estricte, que tracta de la forma externa de les plantes.

Métodos de la morfologia vegetal

Les plantes nos oferixen una infinitat de formes particulars i l'objectiu de la morfologia és descobrir els patrons o regularitat generals en el fondo de tal diversitat, aixina mateix comprendre i descriure tal diversitat des de varis punts de vista. Per a alcançar este fi es poden seguir dos camins:

• La morfologia pot estudiar-se sobre la base de simples observacions, sense tindre en conte criteris de causalitat, per mig de l'examen comparatiu. Per mig de suposicions de moltes formes individuals, en el qual es pot trobar el pla fonamental o el tipo d'un grup de formes. Este camí és el que seguix l'anomenada morfologia descriptiva i comparativa, que partix de l'idea de que l'infinitat de formes no són més que variacions d'un mateix tipo d'estructura primitiva. El seu objecte és reconéixer estos tipos i derivar-los dels casos particulars, un dels principals representants va ser Goethe, qui en la seua obra Metamorfosis de les plantes (Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklären) publicada en 1790, va tractar de trobar el tipo de la "planta primitiva".
• És també possible plantejar-se la qüestió sobre l'orige de tals tipos i investigar les causes a les que es deuen les concordancias topològiques. Este segon camí és el de la morfologia experimental o analítica, de la que procedix l'actual fisiologia del desenroll.

L'objectiu principal del treball morfològic en botànica, és l'interpretació històrica de les estructures recents per mig de la consideració del seu orige filogenético natural, és dir, comparar la diversitat de formes actuals en les formes comunes inicials simples, que constituïxen, respecte a les actuals, l'estat bàsic o el punt de partida. D'esta manera el tipo abstracte, d'aspecte primitiu, es convertix en la forma ancestral, real, de la qual s'ha derivat l'actual diversitat de diferenciació.

Organisació del cos de la planta

Erro al crear miniatura:

Anatomia d'una eudicotiledónea.

El cos de les plantes vasculars està marcadament polarisat i format per dos porcions bàsiques: un refillol orientat cap a la llum, que viu en ambient aéreu, compost per talle i fulles, i una raïl, orgue de fixació i absorció que viu en el sol. Este tipo de cos vegetatiu es diu corm i es presenta en les pteridófitas i en les espermatófitas, que per això es diuen també cormófitos.

És difícil fer una distinció entre brot i fulls, abdós òrguens tenen orige comú en el meristema apical caulinar, i estan relacionats en estreta dependència a lo llarc de tot el seu periodo de creiximent. Per això brot i fulls es consideren com una unitat que constituïx el refillol.

En les espermatófitas la diferenciació entre raïl i refillol apareix ya en l'embrió jove. Les parts de l'embrió són radícula, hipocótilo, cotiledons i plúmula. En alguns casos es distinguix també el primer entrenudo, entre el nuc cotiledonar i la plúmula: l'epicótilo. Durant la germinació l'embrió creix, la radícula formarà la raïl primària i la plúmula formarà el refillol.

Vore també

Terminologia descriptiva de les plantes per als térmens usats en morfologia.

Bibliografia

• Perez-García, Blanca i Mendoza, Aniceto. Morfologia vegetal neotropical. Rev. biol. trop, dic. 2002, vol.50, no.3-4, p.893-902. ISSN 0034-7744.