Monitor Manco Cápac
El Manco Cápac va ser un monitor coster peruà que va participar en la Guerra del Pacífic. Va ser construït en els Estats Units, per orde de l'Armada de l'Unió, a mitan de el XIX sent inicialment batejat en el nom de USS Oneota. El monitor va ser posteriorment venut a la Marina de Guerra del Perú, junt en el seu bessó, el monitor Atahualpa. Va ser afonat per la seua pròpia tripulació en el port d'Arica despuix de la batalla del 7 de juny de 1880 per a impedir que caiguera en mans enemigues.

Característiques tècniques generals
Els monitors Manco Cápac i Atahualpa han segut construïts baix el mateix sistema, en els mateixos materials i subjectes a les mateixes dimensions. Parlar puix d'un d'ells sobre les seues condicions generals, equival a ocupar-se d'abdós.
El caixco que estava dividit en seccions estanques, tenia les següents particularitats: una proa volada de 8 peus perfectament blindada, i que constituïx el seu ariet; els costats de l'obra morta i fins a 4 peus baix la llínea d'aigua, tenien 2 peus de vol fora del caixco i la popa tenia 20 peus de vol per a deixar joc a l'hèliç. La pala del timó tenia la forma d'un elipsoide i l'eix li travessa de modo que para fòra deixa les dos terceres parts. Tenia un fumeral en base blindada de 6 peus d'altura, dos escotillas per al sollado i màquina, una fossa en tapa de ferro per a protegir el hèliç en combat, a popa d'ella una canya de recanvi per al timó.
El blindage en el caixco consistia en 5 planches de ferro de 1 polzada de gruixa, cada una empernada a l'obra de fusta que era de 5 peus d'ample i de 2 peus de gruixa, roure roig americà. La coberta, de roure roig americà de 7 polzades de gruixa, estava composta de planches de ferro de 2 polzades de gruixa soportats per baos de fusta. A 40 peus de la proa, un torreón de 2 braces, en una cenefa de ferro disposta per a protegir-la dels colps de mar, i arreglades en forma tal que per uns tubos adaptades a ella, es mitigava en part el sò de qualsevol choc en la part exterior. Tenia la torre 25 peus de diàmetro, en blindage de 10 polzades de gruixa. Sobre el sostre de la torre descansava una casamata o chicotet torreón, que era el lloc del comandant en combat i en el qual hi havia una roda per a governar en eixe cas, tenint (el torreón) recalats en totes les direccions. Sobre la casamata hi havia una caseta de fusta, a on estava la roda en la que es governava en la mar.
En popa anaven les 4 calderes, la màquina Ericsson de 300 cavalls de força i el hèliç de ferro fos, de quatre aspes.
La màquina del buc, sistema hèliç i construïda per Ericsson, tenia 200 cavalls nominals de força, lo que donava al buc un anar de 4 a 5 milles (10 quilómetros/hora); ademés tenia màquines auxiliars per al moviment de la torre giratòria, per al cabrestante, per a les bombes d'aire i, circulació per a les centrífugas, etc.
L'armament consistia en dos canons Dahlgren de ánima plana, de calibre 381 mm (15 polzades) i 500 lliures (250 quilos), montats en una torre giratòria de 25 peus de diàmetro, coberta per dèu capes de planches de ferro d'una polzada cada una.
Quan el Perú ho va comprar se'ls va posar de velam dos màstils en aparelle de goleta per a iniciar el seu viage al Pacífic, de la mateixa manera que el seu bessó el monitor Atahualpa, pero anys despuix se'ls va retirar.
Pel seu baix francobordo era un monitor (no estava dissenyat per a navegar en altamar) que va ser usat com a bateria flotant de defensa costera.
Un detall diferenciava a abdós monitors i era que el Manco Cápac tenia la torre giratòria pintada de blanc mentres que la torre giratòria del Atahualpa estava pintada de lacre.
Senyes històriques
Construcció i posada en servici
Originalment es va cridar USS Oneota. Va ser un monitor de la Classe Canonicus, dels 9 que es varen construir, els que a la seua volta varen ser una versió millorada dels monitors de la Classe Passaic. Estos monitors varen ser dissenyats per a accions costeres i en capacitat per a navegar en rius i no com a bucs de altamar, no obstant el Perú els compraria en octubre de 1867, sent usats com a bateries flotants de defensa costera.
El Catawba i el Oneota, varen ser construïts per l'empresa Alex Swift & Company and Niles Works en Cincinnati, Ohio, en setembre de 1862 per a l'Armada dels Estats Units. El Catawba va ser llançat a l'aigua el 13 d'abril de 1864 i el Oneota el 21 de maig del mateix any. Abdós varen ser completats el 10 de juny de 1865, pero varen ser destinats a la reserva sense haver prestat servici algun, havent segut abdós bucs donats de baixa. El govern nortamericà els va revendre a Alex Swift & Company and Niles Works, empresa que els va oferir als governs interessats. Despuix de varis mesos d'inspeccions i delliberació, Perú va decidir la compra dels monitors Oneota i Catawba, construïts en 1864, pero sense us.
El conflicte en Espanya i la Guerra hispà-suramericana varen dur a que el govern del Perú baix el president Mariano Ignacio Prat procurara incrementar el poder naval peruà. El contracte de compra va ser firmat en Lima en octubre de 1867, pel ministre de Guerra i Marina Mariano Pío Cornejo i els representants de la Casa Alexander Swift, devent pagar el Perú un milló de pesos per cada buc i ademés encarregar-se de les reparacions i transport al Callao de dits bucs. El capità Aurelio García i García, com agregada naval del Perú en els Estats Units va ser l'encarregat d'inspeccionar la recepció dels bucs en novembre de 1867.
Accions navals
Per a remolcar abdós bucs des de de Nova Orleans, fins al Callao, adicionalment es varen comprar dos vapors; el Reis i el Marañon, sent una travessia que no va estar exenta de dificultats. Segons el historiador Jorge Basadre: "Esta èpica travessia va ser el remolc més llarc quinze mesos (giner 1869-maig 1870)− i el més perillós fet fins a llavors en el història de la marina de guerra en el món”.
Varen partir en giner de 1869, varen alcançar aplegar a Pensacola, Florida i les averies de la maquinària els obligaren a esperar 30 dies per a que es completaren les reparacions. En la ruta entre Cayo Os a les Bahames, els barcos es varen separar pel mal temps. Quan el Reis va intentar tornar a amarrar la seua corda de remolc en acabant de que la tormenta va moderar, accidentalment va chocar en la proa esmolada del Manco Cápac i es va afonar en 15 minuts. El monitor, escàs de carbó i menjar, es va vore obligat a fer port en Taronger, Cuba, llavors retingut per rebels contra el govern espanyol. Varen permetre que el barco reabasteciera els seus suministraments, pero no hi havia carbó disponible, per lo que la tripulació va carregar suficient fusta per a aplegar a les Bahames, a on varen poder enviar una goleta local a Nasáu per a informar a les autoritats de la seua difícil situació. Els monitors finalment es varen reunir en St. Thomas en les Illes Vérgens i varen tindre que esperar a que aplegara el vapor Pachitea des de Perú per a remolcar al Manco Cápac. D'ahí varen seguir per la costa atlàntica d'Amèrica del Sur i varen ingressar a Riu de Janeiro la nit del 15 de setembre, el Manco Cápac va encallar; va ser reflotado al sendemà, pero el dany va requerir tres mesos per a reparar-ho. Als barcos es va unir la corbeta Unió al mando del capità Manuel Ferreyros durant este temps com a líder de la divisió naval. Varen travessar l'Estret de Magallanes el 29 de giner de 1870, varen passar a l'Oceà Pacífic i varen arribar al Callao l'11 de maig de 1870.
En 1874 va formar part de l'Esquadra d'Evolucions que es va organisar en dit any.
Quan el 5 d'abril de 1879 es va iniciar la guerra del guano i del salitre, junt en el Atahualpa, va formar part de la III Divisió Naval havent rebut l'orde de salpar cap a Arica, per a la defensa de la baïa, pero pel mal estat de les seues calderes no va ser possible la seua navegació. Despuix de ser netejats els seus fondos, va ser remolcat fins a Arica, eixint el 3 d'agost de 1879 i aplegant el 7 d'eixe mateix més. Posteriorment es va conseguir que funcione la seua propulsió, de velocitat de dos nucs.
En els 5 mesos de sege del port d'Arica, per part de la marina de guerra de Chile, va participar fent front a l'esquadra chilena en el combat naval de Arica. El 27 de febrer de 1880, Arica va ser atacada per dos bucs de guerra chilens: el monitor Huáscar i la Magallanes. El Manco Cápac, va eixir del moll per a presentar combat al Huáscar. Abdós blindats es varen travar en fer duel artillero a distàncies tan curtes com 200 metros. Un proyectil, de 500 lliures, del Manco Cápac va donar a “boca de gerro” en la torre de mando del Huáscar, va causar una terrible explosió i va matar al seu comandant capità de fragata Manuel Thomson Porte Mariño i a varis tripulants, el buc manejat pels marins chilens va quedar fòra de combat.
El 6 de juny de 1880 l'eixèrcit chilé, va bombardejar Arica. El Manco Cápac va respondre els dispars i un dels seus proyectils, va impactar en el blindat Cochrane provocant-li alguns danys i algunes baixes. Un atre proyectil del monitor peruà va donar de ple en la goleta Covadonga que li va produir averies en la seua llínea de flotació, obligant-la a retirar-se del combat.
El monitor Manco Cápac va mantindre el seu lloc en les afores de l'illa del Alacrán fins a ser afonat pel seu comandant, el Capità de Navío AP José Sánchez Lagomarsino, per a evitar que caiguera en poder de l'enemic al vore's perduda la batalla de Arica, el 7 de juny de 1880. El caixco del monitor Manco Cápac encara permaneix en el fondo del port.
Troballa dels seus restants
Els restants del Manco Cápac varen ser trobats en 1960 per buços de l'Armada de Chile, estos estan ubicats a tres quilómetros a l'oest de la desembocadura del riu Sant Josep i a 15,7 metros de profunditat.[1]
En juny de 2007 es presenta un documental de 35 minuts, dirigit per Miguel Vásquez, cridat Manco Cápac, l'última estela, realisat en un presupost de US$10.000 dólars per habitants de Arica i acadèmics de l'Universitat de Tarapacá.[1][2] En el que s'inclouen imàgens del monitor, a on es mostra l'estat actual, es pot vore que:
- L'embarcació està prou corroída pel pas del temps. Ademés, està afonada en el fango d'eixa zona, per això no serà possible reflotarla, Arnoldo Vilaxa, buç i investigador de l'Universitat de Tarapacá.
- La proa està ben conservada, pero la torre i els canons estan totalment destruïts
Vore també
Notes
Bibliografia
- Romero, Fernando (1984), Història Marítima del Perú. Tom VIII, Volum 2. Llima Institut d'Estudis Històric Marítims del Perú.
- Vegas, Manuel (1929), Història de la Marina del Perú: 1821 -1924. Lima. Tallers Gràfics de la Marina.
- Castañeda Martos, Alicia (1991), Viage dels monitors Manco Cápac i Atahualpa des de l'Atlàntic al Pacífic 1868-1870. Lima, 1991. Fondo de publicacions. Direcció general d'Interessos Marítims.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monitor Manco Cápac» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.