Monasteri de Santa María d'Horta
El monasteri de Santa María la Real d'Horta és un cenobio cisterciense que es troba en la localitat de Santa María d'Horta, província de Soria (Espanya). Són terres de l'antiga frontera castellana entre el regne de Castella i el d'Aragó. El monasteri es va construir entre els sigles XII i XVI.
Història
[editar | editar còdic]La seua fundació es deu al rei Alfonso VII, en compliment d'una promesa que va fer en el sege de Còria. Per a este proyecte, el rei va dur en 1142, des de l'abadia de Berdoues en Gasconya (França), una comunitat de monges cistercienses, en la seua abad Rodulfo, que es va estajar en un edifici molt pobre construït en un parage cridat Cántabos, situat en el municipi de Fuentelmonge. El lloc elegit tenia escassea d'aigua i es va decidir un trasllat a les terres propenques al riu Xaló, que es va portar a terme en 1162.
Sant Martín d'Hinojosa va ser el quart abat del cenobio. Va ser nomenat bisbe de Sigüenza pero va renunciar i va retornar al monasteri, a on va fer grans obres i transformacions fins a convertir el primitiu edifici en un atre de majors dimensions i de verdaderes traces cistercienses, que encara perdura. Alfonso VIII de Castella va posar la primera pedra d'esta nova construcció el 20 de març de 1179. Es creu que les obres varen ser realisades baix la direcció del mestre de la catedral de Sigüenza. Varen alvançar molt corrents gràcies a la protecció real i a les abundants donacions.
Un dels grans patrocinadors d'este monasteri va ser l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, nebot de Martín d'Hinojosa. En el seu testament firmat en París en abril de 1201 va dispondre que ho enterraren en dit monasteri. A lo llarc dels anys este centre va rebre moltes donacions i almoines, enriquint constantment el seu patrimoni. Molts dels concilies de l'Orde del Císter es varen celebrar en este lloc.
Patrocinadors importants varen ser els senyors de Molina que varen elegir el monasteri per a la seua sepultura, incloent al primer titular del señorío, el comte Manrique Pérez de Lara, aixina com el seu fill Pedro, abdós enterrats, junt en atres membres del seu linaje, en el panteón dels comtes de Molina ubicat en el claustre gòtic. També varen ser bienhechores del monasteri els reis d'Aragó Alfonso II i Pedro II.
En 1215, Martín Muñoz, majordom major d'Enrique I i nebot de l'abad Martín de Finojosa, va costejar les obres del refectorio. En el XVI va obtindre ajudes i beneficis de Carlos I i Felipe II. Es varen alçar atres construccions i es va engrandir el complex monástico.
En 1833, segons la Desamortisació de Mendizábal, varen ser expulsats els monges i només va quedar l'iglésia com parròquia. Enrique d'Aguilera i Gamboa, marqués de Cerralbo, va fer un estudi exhaustiu de tot el monument, fent-se càrrec de donar a conéixer tota l'història i l'inventari de les obres d'art. Gràcies a la seua llabor, este monasteri va poder salvar-se de la ruïna total. En 1882 va ser declarat monument nacional.
Des de 1930 residix en el monasteri una comunitat de monges de l'Orde Cisterciense de l'Estreta Observança (OCSO). En l'actualitat, la comunitat està formada per uns 24 germans, i l'abad del monasteri és Isidoro María Anguita.[1]
Va ser utilisat com camp de concentració de presoners republicans per l'incipient règim franquiste durant l'any 1939. En alguns moments va superar els dos mil internats,[2][3] rebent en el més d'abril (despuix del fi de la Guerra Civil) a 4649 hòmens evacuats des d'atres camps.[4] L'arrimerament i les terribles condicions higièniques varen provocar diverses malalties, inclús una epidèmia de sarna, entre els internats. El sacerdot del poble es va queixar a les autoritats de que molts fidels no acodien al temple per temor a ser contagiats, i finalment el camp va acabar clausurant-se per a evitar riscs a la població.[5]
El recint
[editar | editar còdic]Totes les dependències del monasteri (iglésia, claustre, horta, panera (sija), cellers, almagasens, camps de llabor, etc.) estan rodejades d'un mur en huit gavetes almenados. En el XVI es rehízo l'entrada ennobleciendo la porta en que el seu frontón pot vore's una image de la Verge. En 1771 la porta va ser engrandida en un cos superior que presenta un atre frontón adornat en la gerra de azucenas, símbol de purea relacionat sempre en la Verge María. La porta dona accés a un atri o plaça a on es troba a l'esquerra la casa curato que en orige va ser cela abacial, porteria general i mayordomía. Enfront està la frontera de l'iglésia en un gran rosetón els radis del qual són columnillas, i una porta d'arc apuntat en molduras planes i molduras de dents de serra. Els edificis que varen ser monasteri pròpiament dit varen ser construïts en el XVI i només es conserva de finals de el XII la cilla, el refectorio d'converso i l'iglésia, en algunes modificacions d'atres sigles i reconstruïda i recuperada recentment.
L'iglésia
[editar | editar còdic]Va ser fundada i colocada la primera pedra per Alfonso VIII de Castella, el 20 de març de 1179. A finals de el XVIII es varen fer obres i canvis clasicistas. Es va escomençar a construir pel àbsit semicircular. Les obres no es varen allargar massa en el temps, en excepció dels quatre últims trams de les naus, que varen ser terminats ya entrat el XIII. Es varen construir voltes senzilles i techumbre de fusta en la nau central; tot això va ser substituït en 1632 per voltes de lunetos. També va ser canviada la nau central en el XVIII en un rebanc afegit, correguda sobre capitells i es va afegir la reixa (una obra d'art de rejería) per a aïllar la clausura dels trams destinats a parròquia. No es varen fer canvis en l'exterior, a on es pot vore una de les més austeres construccions de l'arquitectura del Císter, en grans contraforts en el doble mur.
Té planta de tres naus i travessia en cinc capelles absidiales en arcs apuntats i voltes de senzilla crucería. Dels cinc àbsits, el del centre és semicircular i els atres quatre són de planta rectangular, un model cisterciense que es va seguir també en el monasteri de Santa María de Matallana (Valladolit).
Interior
[editar | editar còdic]La capella major es troba coberta per un retaule barroc de Félix Mal (de Calatayut), realisat en 1766. A abdós costats del retaule estan colocades unes urnes de marbre de Calatorao, de el XVII, en els restants del bisbe Jiménez de Rada i de l'abad Martín de Finojosa. Als costats de la capella es troben els sepulcros dels ducs de Medinaceli, de 1632. En els murs del presbiteri hi ha grans fresca de el XVIII que representen escenes de la batalla de les Navas de Tolosa.
En el braç sur de la travessia es poden vore dos grans olis d'Alfonso VII i Alfonso VIII, també de el XVIII. Hi ha aixina mateix dos sepulcros romànics de la família Finojosa. La travessia dona accés a la capella ochavada de La nostra Senyora del Desterro, construïda entre 1747 i 1750, destinada a relicario. Allí es guarda una image romànica de la Verge que segons la tradició és la que duya en la seua cadira de montar Jiménez de Rada en la batalla de les Navas de Tolosa. És una obra tosca i desproporcionada, de principis de el XIII. Igualment es guarda el bàcul de coure en cabujones que va ser trobat en el sepulcro de l'abad Martín de Finojosa. Pel braç nort es passa a la torre, edificada en el XII, que té un chapitel afegit en el XVII. Des de la torre s'accedix a una dependència que en el XIII va ser sala capitular, en entrada des del claustre i que en el XVI es va transformar en sacristia. Més al nort està la capella de Profundis a la que s'aplega des del claustre. Allí s'exponien i velaven els cadàvers dels monges fins al moment de ser enterrats. Anteriorment sembla ser que era un lloc de treball o biblioteca. El cor alt té una bona sillería de nogal fabricada en la segona mitat de el XVI.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ S'inaugura el VIII Capítul General de la Congregació Cisterciense de Sant Bernardo. Archidiòcesis de Burgos. Consultat el 23 de juny de 2019.
- ↑ «La cruel realitat que va concebre l'enfrontament». eldiasoria.és.
- ↑ Carlos Hernández de Miguel. «Camp de concentració de Santa María d'Horta».
- ↑ Hernández de Miguel, Carlos (2019). Els camps de concentració de Franco, Penguin Random House, pp. 346-347. ISBN 978-84-666-6478-3.
- ↑ Hernández de Miguel, Carlos (2019). Els camps de concentració de Franco, Penguin Random House, p. 188. ISBN 978-84-666-6478-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio de Santa María de Huerta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.