Mitologia pirenaica
La mitologia pirenaica és el conjunt de religió, tradicions i superstició present en la cordillera pirenaica. Els Pirineus constituïxen una unitat geogràfica coherent pero cultural, religiosa i socialment heterogénea. Han segut habitats per distints pobles, que parlaven diferents idiomes. Ademés del francés i el castellà, relativament recents, s'ha parlat, d'acort en les regions, aragonés, occità ─languedociano, gascó, bearnés─, català, aranés, vasc i dialectes i subdialectes locals.
Segons la mitologia grega, els Pirineus els va crear Heracles, en amontonar pedres per a enterrar el seu amant, la princesa Pirene.[1] Els Pirineus és llavors una tomba espericitada que ha heretat el nom del seu ocupant.
Dos factors contraris, específics del Pirineu, han afectat el desenroll d'una mitologia arraïlada i complexa. En efecte, la cordillera és al mateix temps un lloc de pas des de la prehistòria i un lloc molt aïllat per la seua condició montanyosa. Açò ha protegit les tradicions del massiç i retardat l'alvanç de la religió cristiana i en general, de la modernitat. Hi ha proves de cults molt antics, per eixemple els crómlechs de Donibane Garazi, i també de deus locals. Estos cults són relacionats en les tradicions celtes i gales, pero sobretot en les vasques —en la prehistòria un grup que ocupava la major part de la cordillera—. Moltes d'estes deidades varen ser assimilades per panteón religiós romà, una costum molt típica de parts del imperi.
Assimilació i persecució
[editar | editar còdic]
En l'arribada del cristianisme, les tradicions paganes no es varen desvanir, sino que es varen assimilar. Moltes iglésies incorporen símbols pagans com el vasc lauburu i estreles. Mentrestant, els megalits varen continuar sent objecte de cult fins a el XIX.
A partir de el XII i fins a pràcticament el XX l'Iglésia va escomençar a «depurar» les herejías. La més profunda creuada per a extirpar-la va ser la creuada albigense, no obstant, motivada tant per la política com pel fervor religiós, va acabar en els càtars, i de rebot, en Occitània. Esta persecució va tindre efectes profunts en els Pirineus, un home salvage es diu «iretges» (herejes).
Aixina que, les deidades paganes varen perdre força a favor de figures fantàstiques que no suponien cap conflicte en la cultura cristiana. Estes figures prenien vida sobretot entre els pastors com a protecció del mal. D'esta manera la superstició precristiana no feya més que enllaçar en el nouvingut cristianisme, creant llegendes que, mentres incorporen un traç cristià d'un Deu judicial i sever, no deixaven d'utilisar els caràcters de sempre com els jagants i dimonis. En tots els massiços montanyosos del món, els cims sempre han segut més o menys deificadas: no únicament com morada o àrea reservada, sino també com a personalisació d'un ser diví. Els principals cims són tractats com a jagants dormits, com el Pico Aneto, els habitants de Benasque diuen sentir gemec les nits de tormenta.[2] El Puigmal era un ser viu, intervenint físicament per a defendre la naturalea. «Les tres germanes» del Mont Perdut, hi ha innumerables cims que serien personages metamorfoseados com a resultat de varis events, a sovint maldiccions d'orige cristià, o més tart cristianizadas —castic de blasfèmia o impiedad— com és el cas en el pirineo català a on es troba la llegenda d'Els Encantats, dos caçadors «escapats de la missa» en busca d'un isart i que, en ser maldits, es varen transformar en pedra. Tot este estat de coses estan atestades principalment per la persistència de les tradicions orals. Sobre realitats concretes, en el Pirineu abunden els restants arqueològics que donen testimoni de cults antics.
Els megalits (dólmenes, menhirs o pedres en peu, pedres en marca de cazoleta i anells ...) són testics de cults dels que se sap poc, pero que varen servir de respal per a una mitologia extremadament rica forjada més tart, encara que únicament fòra per a explicar la seua presència: pedres erigides per jagantes (Roldán), moros, el diable o sants. Els dólmenés han constituït les cases de moros jagants, que duyen en ells en tots els llocs: una pedra en el cap, i una atra baix de cada braç.[3] Les cazoletas i atres marques en la pedra s'han convertit en les chafades deixades per les mans, els genolls, els peus o els caps dels sants. Esta cristianización popular es va doblar en una cristianización «oficial» per part dels eclesiàstics, que varen plantar creus en els megalits i que no varen dubtar, més radicalment, en volar-los en dinamita. De fet, fins a el XIX s'ha vist la persistència de cerimònies, l'orige de les quals es pert, que revelen rituals de fertilitat de manera tan explícita que l'autoritat religiosa únicament podia ser moguda per ella. Se cita el cas del calhau d'Dalt-Pardin, en Poubeau, a on algunes nits les persones es trobaven en una espècie de bacanal, els hòmens girant al voltant de la pedra, manu penem proferentes.[4]
Deus pirenaics
[editar | editar còdic]
Hi ha molts altars, de cults precristianos en inscripcions i algunes efigies esculpidas de deus. La majoria d'estos testimonis es troben a sovint com reutilisats en els murs de les iglésies —lo que sense dubte indica la proximitat d'un antic santuari, pero no significa necessàriament la continuïtat de l'adoració en el mateix lloc—. De fet, els altars votivos mesclats en els cipo funeraris es troben en les reutilisacions, mentres que en temps antics l'adoració dels deus es mantenia alluntada de l'adoració dels morts, i estaven enterrats fòra dels llímits de la ciutat.[5]
Els deus locals, honrats durant molt temps, subsistixen junt en els deus romans importats despuix de la conquista i assimilant-los a voltes. D'esta manera , Abelio, deu solar el nom del qual recorda òbviament a Apolo i també a Belén Galico, encara que també podria tindre un orige celta. Paul Barrau de Lorde, en 1937, va publicar entre els seus légendes onésiennes,[6] es troba una sobre els Douze géants du Larboust; llegenda forjada des de zero, pero que pren més o menys els noms dels deus que es troben en freqüència en estos Pirineus centrals, i més particularment en Cominges:els fils de Leherenn.[7]
L'orige vasc de de la majoria d'estos noms no és dubtós i confirma l'extensió del domini de parla vasca en gran part dels Pirineus: Baïgorrix és un deu en fonts freqüents en el País Vasc. Les divinitats vasques, Mari, de caràcter femení els seus assistents varen ser les sorginas i la seua consorte Sugaar (o Sugar o Maju) una divinitat masculina, han sobrevixcut en la memòria colectiva conectant en atres vàries en l'evolució, inclosos els «senyors múltiples mitològics», Basajaun , Jaun Zuria, princesa de Mundaca ...
En el gran moviment de l'evolució, que també afecta a les mitologia, els deus todopoderosos es varen ser convertint gradualment en deidades secundàries, personages misteriosos, protectors pero a sovint aterradores, per a acabar en fantasmes i les creències populars no es varen extinguir per complet fins a el XIX, quan els investigadors i estudiosos varen escomençar a investigar. Aixina, el personage de Tantugou, 13 , ben conegut en el vall de Louron i el vall de Larboust, és considerat un protector de cultius, pastures i raberes, esta és una de les moltes formes de Silvano en la mitologia romana, encarregat del mateix treball,[8][9] o també està associat en el deu celta Sucellos.[10] Li «Silvan» aragonés, a l'aguaite en el dolmen de Tella en la província d'Osca, a pesar del seu nom, no té res de protector i únicament és un bandit temible.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Silius Italicus, La Guerre punique, éditions Els Belles Lettres, París, 1979, traduction de Pierre Miniconi et Georges Delvallet. pp. 86-88
- ↑ Bernat Ferrer i Frigola, Un fabulari que ressorgeix a cada revolt, pp.64-65, Revista El Temps, n° 1159, 29 d'agost de 2006
- ↑ Olivier de Marliave, 1990, Panthéon pyrénéen, p. 66
- ↑ Tenant leur pénis à la main, Julien Sacaze, Li culte dones pierres dans li pays de Luchon, Bulletin de l'Association française pour l'avancement dones sciences, París, 1878.
- ↑ (2008) Musée Saint-Raymond, musée dones Antiques de Toulouse (ed.). Els autels votifs du musée Saint-Raymond, musée dones Antiques de Toulouse (en francés), p. 9. ISBN 2909454266.
- ↑ Bulletin municipal de la ville de Toulouse, maig 1937, p. 243-255
- ↑ A. E. Barry, Li dieu Leherenn d'Ardiège, Rollin, París - Privat, Toulouse, 1889. Reprint Lacour, Nîmes, 1990
- ↑ Virgilio, Eneida viii.600
- ↑ Horacio, Epodos ii.22
- ↑ Paul-Marie Duval. (1957–1993) Els dieux de la Gaule. Paris: Presses Universitaires de France / Éditions Payot, p. 78
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mitología pirenaica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.