Anar al contingut

Minstrel

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Minstrel
Cartell, cap a 1900.

El minstrel (usualment en anglés, dit en plural, els minstrels, o adjetivado, minstrelsy) era un gènero teatral musical típicament nortamericà, el periodo del qual de major esplendor se situa entre 1840 i 1900. Es tractava d'un gènero que, d'alguna manera, aünava l'òpera anglesa en la música d'orige negre, procedent de les plantacions del sur.[1] La seua característica més evident era el fet de que solia tindre connotacions racistes, ya que sempre estava eixecutada per actors blancs, que pintaven les seues cares de negre per a interpretar cançons i balls a on imitaven als negres de forma còmica. Quan, ya a partir de 1855, varen començar a actuar actors negres, ells mateixos tenien que respondre a l'estereotip instalat, inclús pintant-se la cara.

Orige i desenroll

[editar | editar còdic]

En l'orige teatral del gènero es troben diverses òperes angleses, representades en Estats Units en gran èxit a finals del XVIII, que incorporaven papers de negres interpretats per actors anglesos. Aixina, per eixemple, The Padlock, de Charles Dibdin (1769), que va continuar en cartell fins a 1797; The Archers, de Benjamin Carr (1796), entre unes atres. Junt a elles, es varen desenrollar en els últims anys del sigle una série d'espectàculs de circ que incloïen números musicals i òperes còmiques, el més famós dels quals va anar el de John Rickets, en els que varen començar a vore's números musicals interpretats per actors en la cara tiznada. Cap a 1820 eren ya comuns els balls en cara ennegrida i vores de plantació.

Entre 1828 i 1829, Thomas Dartmouth Rice va presentar un espectàcul en el que un actor, parodiant a un negre vell i agarre, realisava un ball acrobàtic en una jiga, donant regressos i volantins. El número es va cridar Jump Jim Crow i va supondre un èxit enorme, que es va ampliar quan ho va presentar en Londres, en 1836. La gran popularitat d'est i atres números pareguts varen donar lloc a l'aparició de les primeres obres basades en ella, compostes per Daniel Decatur Emett, William Whitlock, Richard Pelham i Frank Bower, que actuaven baix el nom de The Virginia Minstrels. L'èxit va ser tan descomunal que en menys de tres anys varen aparéixer en Estats Units centenars de companyies del gènero, que en círculs de classe mija es varen conéixer inicialment com a Òpera Etíope. El propi Mark Twain recorda en les seues obres l'impacte que va causar este nou espectàcul entre les classes miges.

Internacionalisació

[editar | editar còdic]

Durant el seu moment més àlgit, este espectàcul es va tornar molt rendable en les diverses facetes en les que es podia treballar, tant com a compositor, com a intérpret, com comediante o com a empresari. A mida que la seua fama creixia, també aumentava el número de conjunts de l'escena i en això la competitivitat. Aixina, diversos grups varen decidir provar sòrt en atres països, en tal de comprendre nous escenaris i trobar llocs a on no tingueren competència. [2]Per a conseguir el seu objectiu, estes agrupacions es varen aprofitar de les rutes comercials existents, les quals també eren transitades per diversos tipos d'espectàculs com el circ, els conjunts d'òpera o les companyies dramàtiques. Igualment, varen utilisar les rets que tenien en artistes, mánager i empresaris d'atres centres artístics ubicats en els variats ports d'arribe, en un moment en que la música s'incorpora a l'economia capitalista i es consolida el poder d'una burguesia industrial adinerada, favorint aixina el mercat de bens culturals i la professionalisació d'artistes.[3]

Per açò, a lo llarc del XIX el minstrel va aplegar a tots els continents del món. Esta difusió ha segut àmpliament abordada per l'acadèmia angloparlante i és considerat com el primer mig a través del com es va exportar la cultura popular nortamericana.[4] Pero esta internacionalisació s'ha enfocat principalment en els països i colónies de parla anglesa (Anglaterra, Austràlia, Suràfrica) i les conexions en els centres culturals rellevants de les dos principals rutes que estes agrupacions varen utilisar: la ruta atlàntica i la del pacífic.[5][3][6] Respecte a esta última, els principals treballs que existixen se centren en l'eix Austràlia-Estats Units.[2]

La dispersió del gènero va començar entre els països en els que Estats Units tenia una major afinitat cultural i econòmica. Aixina, un dels principals destins dels conjunts de minstrel va ser Regne Unit. Els primers registres que es té són de Thomas Dartmouth Rice, en el seu show “Jump Jim Crow”, en 1836 i els Ethiopian Serenaders en 1842.[3] Atres destins que varen perseguir els conjunts de minstrel corresponen a les colónies angleses com Suràfrica, Índia, Jamaica i Canadà. [7][8][6]

Respecte als territoris ubicats cap a l'oceà pacífic, el primer destí dels conjunts varen ser Hawái i Austràlia. Açò es deu a l'estreta conexió comercial entre Melbourne i Sant Francisco que es va establir producte de la febra de l'or. El circuit del pacífic es va originar a raïl de les rutes comercials transnacionals entre els distints territoris que posseïen una eixida a l'oceà pacífic.[2] Per al periodo de 1850, el circuit consistia principalment entre Sant Francisco i Melbourne, incloent Hawái i Tahití, pero ya per a l'any 1860 nous centres urbans i mercats es varen ser unint al circuit; entre estos destins l'autor destaca Batavia, Singapur, Manila, i Hong Kong.[2] Va ser precisament a principis 1860, que els conjunts de minstrel varen començar a incloure Llatinoamèrica dins del seu circuit. Un dels primers països dels que es té registre és Chile en l'any 1861. Eixe any, un conjunt conegut com “Els Cantores Africans” va realisar actuacions en Valparaíso i Santiago.[9][10] Aixina mateix, es tenen registre de conjunts realisant presentacions en Argentina entre els anys 1869 i 1873.[11][12][13]

La música del minstrel

[editar | editar còdic]

La música d'estes obres no era realment música original dels negres del sur sino més be una amalgama de l'idea que els blancs tenien llavors de la música negra. Mescla, per tant, d'himnes, work songs i la vella música folklòrica de violí i banjo, molt més propenca a la música d'Irlanda i Escòcia que a la tradició musical africana.[1] També es varen introduir cançons sentimentals del tipo de les compostes per Stephen Foster, que tenien un gran èxit en l'época.[14] L'irrupció d'actors i companyies negres en el minstrel, a partir de 1850-1855, no va canviar essencialment esta situació; a lo manco, fins despuix de la guerra de Secessió i l'abolició de l'esclavitut, quan varen començar a introduir en estos espectàculs la seua pròpia música, especialment balls com el cakewalk o el black bottom, i formes bàsiques de jazz, com el ragtime. Alguns intérprets varen conseguir una gran popularitat, com Aida Overton Walker, coneguda com «la reina del cakewalk». D'eixa forma, encara que el jazz pròpiament dit mai va formar part dels minstrels, estos varen tindre un paper important en la difusió i proyecció de les músiques que varen conformar el jazz.[14]

Alguns dels temes composts per al minstrel han quedat com a clàssics que, despuix, varen anar massivament utilisats per les bandes de jazz: les cançons dels citats Foster i Emmett, anteriors a la Guerra; les posteriors de James Bland, com Carry em back to old Virginny i Oh dem golden slippers; etc.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Sablosky, Irving: La música nortamericana , Edt. Diana, Mèxic, 1ª edició, 1971. Pags. 54-57
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Empire of Culture: O. S. Entertainers and the Making of the Pacific Circuit, 1850-1890.».Consultat el 2024-10-23.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Scott, Derek B. (2011). Sounds of the metropolis: the nineteenth-century popular music revolution in London, New York, Paris, and Vienna, 1. issued as an Oxford University Press paperback edició, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-989187-0.
  4. ↑ «The Internationalisation of American Popular Culture in the Nineteenth Century: The Case of the Minstrel Show».Australasian Journal of American Studies.4(1)
    1–11.ISSN 1838-9554.Consultat el 2024-10-23.
  5. ↑ Carr (2014). Hawaiian music in motion: mariners, missionaries, and minstrels, University of Illinois press. ISBN 978-0-252-03860-0.
  6. ↑ 6,0 6,1 Thelwell, Chinua (2020). Exporting Jim Crow: Blackface Minstrelsy in South Africa and Beyond, University of Massachusetts Press. ISBN 978-1-62534-516-5.
  7. ↑ Hornback, Robert (2018). Racism and early blackface comic traditions, 1st edition edició, Springer Berlin Heidelberg. ISBN 978-3-319-78047-4.
  8. ↑ «The Jim Crow Global South».Theatre Journal.72(4)
    443–467.ISSN 1086-332X.doi:10.1353/tj.2020.0099.Consultat el 2024-10-23.
  9. ↑ «ACRÓBATES, MINSTRELS I ANIMALS: PRESÈNCIA, RECEPCIÓ I IMPACTE DE LA CULTURA POPULAR NORTAMERICANA EN CHILE DURANT LA SEGONA MITAT DEL SIGLE XIX».Història (Santiago).57(1)
    171–203.ISSN 0717-7194.doi:10.4067/s0717-71942024000100171.Consultat el 2024-11-09.
  10. ↑ «Els Cantores Africans. Arribada i recepció del blackface minstrelsy en la segona mitat del sigle XIX en Chile (1860)».Revista musical chilena.75(235)
    152–176.ISSN 0716-2790.doi:10.4067/S0716-27902021000100152.Consultat el 2024-10-23.
  11. ↑ «Blackface minstrelsy en Buenos Aires: Les actuacions d'Albert Phillips en 1868 i les visites dels Christy's Minstrels en 1869, 1871 i 1873 (i una discussió sobre el seu impacte en la cultura local)».Latin American Theatre Review.55(1)
    5–26.ISSN 2161-0576.doi:10.1353/ltr.2021.0027.Consultat el 2024-10-23.
  12. ↑ «Disfrasses de negre en el carnestoltes porteño: descripció, tipologia i hipòtesis sobre les seues procedències (1865-1940)».Revista Paginas.14(34)ISSN 1851-992X.doi:10.35305/rp. v14@i34.588.Consultat el 2024-10-23.
  13. ↑ «Els Negres, la primera comparsa de blancs personificando negres del carnestoltes porteño (1865-1870)».Quaderns d'antropologia social.(54)ISSN 1850-275X.doi:10.34096/cas. i54.9795.Consultat el 2024-10-23.
  14. ↑ 14,0 14,1 Clayton, Peter i Gammond, Peter: Guia alfabètica dels noms, els llocs i la gent del jazz, Edt. Taurus, Madrit, 1990, ISBN 84-306-0162-7. Pag.196


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Minstrel&oldid=1316359»