Anar al contingut

Mines neolíticas de sílex de Spiennes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mines neolíticas de sílex de Spiennes
Mines neolíticas de Petit-Spiennes "Thilo Parg / Wikimedia Commons"
Mines neolíticas de sílex de Petit-Spiennes "Jean-Pol Grandmont / Wikimedia Commons"
Excavació d'un pou d'extracció de sílex en Petit-Spiennes, estiu de 2015 "Thilo Parg / Wikimedia Commons"
Excavació d'un pou d'extracció de sílex en Petit-Spiennes, estiu de 2015 "Thilo Parg / Wikimedia Commons"

Les mines neolíticas de sílex de Spiennes es troben en una zona calcárea de la província de Henao en Bèlgica, concretament en Spiennes, a 6 quilómetros al surest de la ciutat de Mons i a 50 quilómetros al nordest de Valenciennes (França). Es tracta d'un jaciment arqueològic relacionat en l'explotació i talla de sílex en la Prehistòria, conformant de fet un dels majors i millor documentats llocs arqueològics a tal fi. Les mines de Spiennes es varen inscriure en la llistadel Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco en l'any 2000.[1]

Protecció i reconeiximent Unesco

[editar | editar còdic]

Les mines neolíticas de sílex de Spiennes han segut classificades com a monument i lloc arqueològic pel govern de Valonia el 7 de novembre de 1991, quedant aixina reconeguts com a monument els vestigis d'explotació de sílex de Champ à Cailloux. La zona s'ha beneficiat l'1 d'abril de 2015 d'una extensió de la seua classificació en la finalitat de garantisar la protecció del jaciment inscrit en la llista de Patrimoni Mundial de l'Unesco .[2] Esta extensió es recolza sobre els nous descobriments arqueològics efectuats des de la seua classificació en 1991. En esta ocasió, la classificació de l'Unesco s'ha estés al jaciment paleolític (situat en els terrats fluvials) i als vestigis de l'explotació de sílex en época històrica.[3] Les mines neolíticas de sílex de Spiennes figuren en la llista de patrimoni excepcional de la Regió Valona des del 29 de juliol de 1993. Varen ser de nou inscrites en la llista en la revisió de la mateixa el 7 de febrer de 2013. El jaciment arqueològic va ser inscrit també en la llista de Patrimoni Mundial de l'Unesco en la reunió del Comité de Patrimoni mundial que va tindre lloc en Cairns (Austràlia) entre el 27 de novembre i 2 de decembre del 2000[4]Plantilla:,.[5] En decembre de 2013, l les mines neolíticas de Spiennes han rebut l'atribució de protecció reforçada en cas de conflicte armat .[6]

Història del descobriment

[editar | editar còdic]

Les primeres informacions, mencionades en els periòdics locals (Li Modérateur) es remonten a 1842.[7] El lloc és posteriorment senyalat per Albert Toilliez (1816-1865), ingenier de Mons, que des de 1851 apunta cap a la possible existència d'un taller de fabricació d'astrals en Spiennes .[8]


En 1867 varen ser localisats 25 pous d'extracció de sílex en ocasió de la construcció d'una llínea de ferrocarril en la zona. La comissió científica encarregada del seguiment dels treballs va estar formada per Auguste Houzeau de Lehaie, Alphonse Briart i François-Léopold Cornet. El descobriment va estar posteriorment dut a el VI° Congrés Internacional d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica de Brusseles de 1872. D'esta forma, el jaciment comença a ser conegut internacionalment.[9]

cal resaltar que en estos mateixos moments s'estan produint en diversos llocs europeus els descobriments d'importants jaciments prehistòrics. Un d'ells és el de les coves de Altamira (Santillana de la Mar, Cantàbria), de les que un primer estudi es presenta en la década de 1870 en l'Exposició Universal de París per a incredulitat de tota la comunitat científica. Altamira, Spiennes i molts atres jaciments òbrin el camí cap a la visió moderna i científica de l'home prehistòric i de la Prehistòria en general. En estos moments comencen a proliferar igualment les excavacions i els estudis encaminats a profundisar en esta etapa.

Entre 1912 i 1914, una galeria i dos pous d'extracció de sílex de 15 i 16 m de profunditat varen ser excavats en la zona de Camp-à-Cayaux (veu dialectal de Champ aux Cailloux, ‘Camp de pedres’) pel baró Alfred de Loë gràcies al respal del comte Louis Cavens.[10] Uns anys més vesprada, el terreny en el que es varen portar a terme les excavacions és comprat per l'Estat belga, que va fer construir un museu (Museu de Champ aux Cailloux).[11] Este edifici, més tarde propietat de la Regió de Valonia, ha segut renovat al començament dels 2000 i transformat en centre d'investigació arqueològica.

En 1953, la Societat d'Investigacions Prehistòriques de Henao (Societé de Recherche Préhistorique en Hainaut) comença les excavacions en el replanell contigu de Petit-Spiennes (Pa d’la l’Iau en dialecte local). En este moment es porta a terme l'exploració d'alguns pous d'extracció de sílex d'entre 8 i 10 metros de profunditat i de les seues galeries.[12] Entre 1953 i el present, al voltant de 100m² de subsol són estudiats. Igualment, l'ajuntament de Mons va realisar la compra del terreny en la finalitat d'edificar un centre d'interpretació de les mines de Spiennes, el SILEX’S, que ha obert les seues portes en abril de 2015.[13]

Centre d'interpretació SILEX'S "Thilo Parg / Wikimedia Commons"


Entre 1966 i 1979, el Servici Nacional d'Excavacions (Service National dones Fouilles) efectua varis sondejos al voltant d'un recint situat en el replanell de Petit-Spiennes per mig de l'anàlisis per fotografia aérea. Posteriorment, l'excavació de la zona per part de François Hubert permet atribuir este recint a la cultura de Michelsberg. Un total de 27 sangues estudiades posen progressivament en evidència el traçat de dos fosses concèntriques que rodegen un àrea de 14 ha.[14][15] Per desgràcia, estos sondejos són l'única informació de la que disponem al no haver majors estudis del terreny.

Des de 1997, el Servici Públic de Valonia, en colaboració en la SRPH, ha desenrollat noves excavacions sobre la zona de Spiennes que han permés el coneiximent de varis tallers de talla de sílex i de numerosos pous d'extracció d'este material en entre 9 i 10 metros de profunditat en Petit-Spiennes.[16] Igualment, s'han trobat en l'interior dels pous un total de tres esquelets humans pertanyents al periodo del Neolític[17]Plantilla:,.[18]

Geografia i geologia

[editar | editar còdic]

Geogràficament, la zona es presenta com una costera tallada per dos rius, Trouille i Wampe, afluents del Haine. Els rius delimiten dos replanells:

  • a l'oest, Pa d’à l’iau (Més allà de l'aigua), en cim en els 75 m d'altitut;
  • a l'est, Camp-à-Cayaux (Camp de pedres), el cim de les quals aplega als 93 m d'altitut.

Abdós replanells varen ser considerades durant llarc temps incultivables per l'impressionant cantitat de pedres i roques presents, lligades a l'explotació de les mines de sílex situades en el subsol. El substrat d'esta costera es compon de creta del Cretácico Superior coberta per arena glauconítica del Terciario i loess del últim periodo glacial.

El subsol es compon de creta blanca, que es remonta al pis Campaniense, en el Cretácico Superior. Del baix a l'alt, trobem les formacions de Obourg, Nouvelles i Spiennes. D'estes, solament la Formació de Spiennes és rica en sílex, contant en fins a vint bancs de sílex que apareixen espayats per 50-100 cm entre ells.[19] Els bancs de sílex es caracterisen per un color que va des del negre al gris/marró i un important volum, en nòduls de forma irregular d'entre 30 i 50 cm de llarc. En el subsol de Camp-à-Cayaux, trobem taules de sílex de fins a 2 m. Estes taules de sílex han segut explotades en pous de 16 m de profunditat pels miners neolítics .[20] La Formació de Spiennes ve coberta per la formació de creta fosfatada de Ciply, de pis Maastrichtiense.

Descripció

[editar | editar còdic]

El jaciment cobrix 172 hectàrees i se situa principalment sobre els replanells i les ales de la vall del riu Trouille, aixina com sobre el replanell que es troba en el flanc dret del riu Wampe. Es troba repartit entre les localitats de Spiennes i Nouvelles. Es tracta d'un jaciment dedicat a l'extracció i a la talla de sílex el periodo del qual d'activitat va tindre lloc entre el Neolític mig (4300 anys a. C.) i el Neolític final (2200 anys a. C.). A lo llarc d'estos més de 2000 anys, mils de pous d'extracció (¿entre 10.000 i 20.000?) varen ser oberts en la finalitat d'explotar els bancs de sílex, roca utilisada en la fabricació d'astrals i làmines. Esta explotació va permetre l'aparició dels artesans especialisats en la talla de sílex, que en tota seguritat desenrollaven les seues activitats en tallers situats en el mateix jaciment, prop dels propis pous d'extracció. Els millons de fragments de sílex que es troben hui en dia en la superfície de la zona són els vestigis que nos han aplegat d'estes activitats. En el jaciment arqueològic es troba també englobat un hàbitat pertanyent a la cultura Michelsberg i el seu entorn immediat. En el jaciment diferenciem tres zones: Camp-à-Cayaux (65 hectàrees), Petit-Spiennes (14 hectàrees) i Ala del Wampe. Les estructures d'explotació de sílex localisades i cartografiades fins al moment se situen en un àrea de 40-50 hectàrees, mentres que entorn un àrea de 100 hectàrees apareix coberta per lascas de talla en superfície. Solament un total de 15 estructures d'extracció han segut excavades des del descobriment del jaciment .[21] Existixen en l'actualitat dos llocs en els que alguns pous d'extracció i les seues galeries han segut excavats i són visitables: el subsol del museu SILEX'S, en Petit-Spiennes, a on les mines estan obertes al públic, i el subsol del centre d'investigació arqueològica,en Camp-à-Cayaux, a on es troba un pou de 16 metros de profunditat que solament és accessible a la comunitat científica.

Datació

[editar | editar còdic]

D'acort en les datacions per radiocarbono, les mines de Spiennes varen ser explotades durant en Neolític, aproximadament entre 4300-2200 a. C..[22] La ceràmica descoberta en el jaciment, escassa en cantitat, pertany a la cultura de Michelsberg, que es desenrolla entre 4300-3700 a. C. en una gran part d'Alemània, este de França, conca parisenca, sur d'Holanda i Bèlgica, i en la que s'inscriu igualment el mencionat recint erigit en el replanell de Petit-Spiennes. Actualment no existix cap pou d'extracció datat que permeta supondre que l'extracció de sílex va continuar durant l'Edat dels Metals (2200-50 a. C.). L'únic indici de talla de sílex en periodos de la Prehistòria posteriors al Neolític és un taller datat en el VIII trobat en la zona superior d'un dels fossos del recint neolític.[23] Sobre la base d'este descobriment alguns autors estimen que l'explotació del jaciment va tindre lloc entre 4300 i 750 a. C.[24]

Secció de mina "Peterlewis / Wikimedia Commons"

Métodos d'extracció

[editar | editar còdic]

Les estructures d'extracció són variades i vénen condicionades en la seua major part per la geologia. Es coneixen explotacions a cel obert en l'ala de la vall en la que el sílex aflora directament .[25] Aixina, s'han trobat simples fosses de pocs metros de profunditat en les vores del replanell, a on la capa de loess és poc espessa i no es requerix una extracció subterrànea .[26] No obstant, el jaciment és conegut fonamentalment per l'explotació subterrànea i per l'obertura de mines que alcancen entre 3,5 m i 16 m de profunditat baixe la superfície. Per a l'obertura de les mines, els treballadors haurien excavat pous que els permeteren accedir als bancs de sílex. En Spiennes, estos pous d'accés són estrets, en una mida que per lo general no sobrepassa el metro de diàmetro. La profunditat, per una atra part, varia segons la localisació del sílex en el subsol. En alguns casos, com succeïx en les mines de 15-16 m de profunditat de Camp-à-Cayaux, els miners han elegit explotar un banc de sílex específic per la seua calitat particular, en detriment d'atres bancs que han deixat de costat.[27] Una volta alcançat el nivell del sílex, l'extracció es desenrolla per mig de la creació d'una série de galeries de llongitut variable. En Petit-Spiennes, per eixemple, l'explotació subterrànea es porta a terme a partir de galeries que alcancen els 5 m de llongitut des del centre del pou prèviament excavat. En Camp-à-Cayaux algunes galeries són més llargues, podent aplegar fins als 7 m des del centre del pou. Les superfícies explotades estan en l'orde d'entre els 20 i els 45 m².

Ferramentes utilisades

[editar | editar còdic]
Pico en sílex trobat en Petit-Spiennes "Thilo Parg / Wikimedia Commons"

Les numeroses excavacions portades a terme en el territori de Spiennes han permés trobar numeroses ferramentes pràcticament intactes que en el seu moment varen servir per a l'extracció de sílex en les galeries i que despuix varen ser abandonades i remplazadas pels miners. Entre elles, la més utilisada és el pico, realisat en sílex i caracterisat per un acabament irregular i una punta robusta. Algunes evidències i els resultats de l'arqueologia experimental fan pensar que estos picos s'utilisarien enmangados.[28] De molt ràpida fabricació per a un tallador experimentat, es realisen a partir de núcleus poc aptes per a la fabricació d'astrals o làmines i a partir d'astrals la forma final de les quals no resulta apropiada. Els picos miners tenen unix curta vida útil i posteriorment són ràpidament remplazados, per lo que es troben per decenes en totes les galeries. En atres mines europees (Grime’s Greus, Gavá, Jablines) s'han trobat ferramentes en asta de cérvol, la qual cosa és molt manco freqüent en Spiennes, a on s'ha trobat una única mina en la que apareixen útils en este material.[16] No obstant, sí s'han trobat algunes pala en omóplato de cérvol o en asta d'alce. Es desconeix quin seria exactament el sistema utilisat per a remontar els blocs de sílex, encara que l'hipòtesis més plausible és que estos serien remontats fins a la superfície per mig d'un sistema de cordes.

El treball del sílex: els tallers

[editar | editar còdic]

Una volta remontat, el sílex era tractat in situ pels talladores, com atesten les lascas i fragments presents en la superfície de les mines. Gràcies a això podem reconstruir el procés o cadena operativa.En algunes zones de Spiennes, el continu treball de talla ha donat lloc a estrats de 10-15 cm de gruixa. Els blocs de sílex eren treballats directament llevat els blocs de gran tamany, que eren primer tractats per a donar lloc a blocs menors i més manejables. Generalment, la producció d'estos tallers se centrava en la fabricació d'astrals polides, útil guia propi del periodo Neolític que s'utilisava en el treball de la fusta i que destaca per la finura del seu acabament, ya que es necessiten numeroses hores de treball per a polir el total de la superfície i conseguir i una peça uniforme.[29] Estes astrals són fonamentals i típiques en el Neolític degut a que resultaven imprescindibles per al abatimiento d'arbres, per a la construcció d'estructures o per a la roturación i el treball dels camps, activitats totes elles imprescindibles en el marc de la nova societat sedentaria i enfocada en l'agricultura i recolecció. Les astrals eren tallades in situ pero posteriorment polides en la zona d'hàbitat, a on serien també enmangadas. Per una atra part, destaca la creació de làmines en sílex d'uns 15 cm de llongitut que podrien utilisar-se tal com o retocar-se per a adaptar la peça al treball a realisar.[30] Si ben els picos utilisats per a l'extracció de sílex eren de ràpida fabricació i podien ser creats en facilitat, estes ferramentes serien molt més laborioses. En qualsevol cas, sembla demostrat que serien realisades pels mateixos artesans especialisats.

Els miners

[editar | editar còdic]

Per lo que sabem hui en dia, els miners de Spiennes no serien treballadors especialisats i no es dedicarien a l'extracció de sílex durant tot l'any. Gràcies als estudis del polen, dels restants animals i molts atres vestigis, sabem a ciència certa que els miners serien agricultors-ganaders, i que les zones d'hàbitat en les que es practicarien igualment les activitats d'agricultura i ganaderia quedarien en les proximitats de les mines.[31] A tota llògica, els treballs d'extracció de sílex serien portats a terme pels propis agricultors-ganaders, que aprofitarien els mesos en els que estes activitats no exigiren excessiu temps (fonamentalment les estacions d'autumne i hivern) per a conseguir grans cantitats de material, lo que permetria el seu abastiment durant tot l'ano de la mateixa manera que un notable fluix d'exportació del mateix.[32] En qualsevol cas, no existixen evidències arqueològiques d'esta estacionalidad. Actualment no es dispon de major informació sobre els habitants prehistòrics de Spiennes per l'escassea i parquedad de treballs sobre el poblat localisat en la mateixa zona.

Importància del sílex: intercanvis comercials

[editar | editar còdic]

La producció de sílex de Spiennes, segons tots els càlculs, sobrepassa en créixens les necessitats de la zona en el context neolític. L'existència d'una ret d'intercanvis i de difusió d'este material ha segut largamente provada, aplegant a trobar-se sílex procedent de Spiennes en un radi de 160 km, en la seua major part en forma d'útils especialisats ya acabats. En estos llocs en els que s'ha determinat l'existència de sílex procedent de Spiennes, este mateix es troba en diferents proporcions junt en uns atres sílex d'atres procedències, no com no resulta estrany ya que tot el territori del nort de França (Fampoux, Hallencourt, Hardivillers…) Bèlgica (Flénu, Mesvin, Baudour-Douvrain, Jandrain-Jandrenouille/Orp, Avennes…) i sur dels Països Baixos (Rijckholt-St. Geertuid, Valkenburg…) es troben atres mines d'extracció de sílex.[33]

Usos funeraris de les mines

[editar | editar còdic]

Des de l'inici dels estudis en la zona a finals de el XIX s'han localisat alguns esquelets o fragments dels mateixos en l'interior dels pous d'extracció. En una primera etapa dels estudis, aproximadament fins a 1920, estes troballes són eventuals i no apareixen acompanyats de cap informació sobre el context. En estos moments es donen els coneguts casos dels falsos miners de Obourg i Strépy, esquelets que varen ser largamente exhibits fins que es va descobrir el frau en posseir una datació molt més moderna de lo que es plantejava.[34] Fins a la década de 1960 es manté, encara que en algunes millores, la falta de documentació sobre la situació dels esquelets i fragments òsseus en el moment del seu descobriment.En l'actualitat contem en dos inventaris d'ossos de les mines de Spiennes, realisats un en 1957[35] i un atre en 1993,[36] aixina com en moltes atres mostres que s'han anat trobant a mida que es desenrollaven les excavacions. Entre elles destaca l'esquelet pràcticament complet del pou ST11 excavat en 1997.[37][17] Històricament, els esquelets i fragments òsseus han segut identificats com a ‘miners accidentats’, individus que haurien mort accidentalment mentres desenrollaven treballs en l'interior de les mines. No obstant, no disponem de cap evidència que recolze esta hipòtesis. La teoria que es baralla és més be la de l'us funerari de les mines, la qual cosa no és senzill de determinar per la dispersió dels ossos, el desconeiximent del seu context, etc. En 2010, un total de 12 fragments òsseus humans són somesos a una datació per radiocarbono junt en atres 18 fragments d'asta de cérvol, carbons i ossos animals. La tasca, realisada pels laboratoris Oxford i Groningen, va demostrar que tots els fragments pertanydrien al periodo Neolític i que es correspondrien tant en individus masculins com a femenins i infants .[38] L'utilisació dels pous d'extracció minera com a lloc de sepultura es dona en atres zones d'Europa com són Cissbury (Regne Unit), Antonshöhe/Mauer (Àustria) o Krumlovský Els (República Checa). Fins al moment s'han recuperat un total de tres esquelets complets o semi complets, dels que el més recent va ser trobat en la campanya d'excavació de 2015 en el pou d'extracció de sílex ST6.[18]

Jaciment paleolític de Spiennes

[editar | editar còdic]

A pesar de ser fonamentalment conegut pels seus vestigis d'época neolítica, el lloc de Spiennes alberga també evidències d'ocupació paleolítica, sent de fet un dels jaciments de Bèlgica en una datació més antiga. Els descobriments trobats s'inscriuen dins del Paleolític inferior i mig.[39] La presència de l'home és atestada per la presència d'útils en sílex en els terrats aluvials dels rius Trouille i Wampe. En la zona de Pa d’la l’iau es troben fonamentalment astrals bifaces datades en uns 450.000 anys d'antiguetat (Achelense antic). En Petit-Spiennes es troben astrals bifaces i útils de tipo Levallois en baixa proporció, en una datació de 400.000-350.000 anys d'antiguetat (Achelense mig). En Mesvin, en una datació de 250.000 B.P (Paleolític Mig), apareixen útils de tecnologia Levallois i, en menor proporció, astrals bifaces. En Hélin apareixen fonamentalment útils de tipo Levallois, en una datació de 95.000-85.000 B.P.

Localisació : Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>

Vore també

[editar | editar còdic]

Atres mines prehistòriques en Europa:

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Neolithic Flint Mines at Spiennes (Mons)». UNESCO Culture Sector. Consultat el 2 de giner de 2013.
  2. ↑ http://www.ejustice.just.fgov.be/mopdf/2015/05/26_1.pdf#page=51 Moniteur belge du 26 mai 2015
  3. ↑ Roland Baudry, 2015. Spiennes : unix extension de classement pour unix meilleure adéquation avec l’UNESCO. La Lettre du Patrimoine 39 (juillet-août-septembre 2015) : 7-8
  4. ↑ http://whc.unesco.org/fr/actualites/184/ communiqué de l'Unesco du 30 novembre 2000
  5. ↑ «Descriptif du site parell l'UNESCO». Consultat el 1 d'abril de 2017.
  6. ↑ «http://whc.unesco.org/fr/actualites/1096/». Consultat el 1 d'abril de 2017.
  7. ↑ Collet H., 2012. Mineurs illustres du Hainaut. Els Cahiers nouveaux 83 : 21-25
  8. ↑ Toilliez D., 1851. Troisième notice sur dones antiquités découvertes dans li Hainaut. Bulletin de l'Académie royale de Belgique, 18 (1ère partie) : 659-670
  9. ↑ Briart A., Cornet F. & Houzeau de Lehaie A., 1872. « Sur l'âge de la pierre polie et els exploitations préhistoriques de silex dans la province de Hainaut ». In : Compte-rendu du Congrès international d'Anthropologie et d'Archéologie préhistoriques. 6ème session, Bruxelles : 279-294, pl. 29-30
  10. ↑ De Loë A., 1925. Notice sur els fouilles exécutées à Spiennes en 1912, 1913 et 1914. Bulletin de la Société d'Anthropologie de Bruxelles, 40 : 151-171
  11. ↑ Rahir E., 1929. Projet d'aménagement dones mines néolithiques de Spiennes et d'un musée local. Bulletin de la Société d'Anthropologie de Bruxelles, 44 : 79
  12. ↑ Gosselin F., 1986. Un site d'exploitation du silex à Spiennes (Hainaut), au lieu-dit "Petit-Spiennes". Vie archéologique, 22 : 33-160
  13. ↑ «[http://caracascom.com/fr/5-nouveaux-musees-a-mons-en-2015/142.html http://caracascom.com/fr/5-nouveaux-musees-a-mons-en-2015/142.html[1]]».
  14. ↑ Hubert F., 1971. Fossés néolithiques à Spiennes. Premier rapport. Annexe de J. Heim. Archaeologia Belgica 136, Bruxelles, Service national dones Fouilles, 68 p., 35 pl
  15. ↑ Collet H., Vanmontfort B. & Jadin I. avec la collaboration de F. Hubert, 2011. Dones pots dans els mines. La céramique Michelsberg dones minières et de l’enceinte du site de Spiennes (Hainaut, Belgique) In Bostyn Fr., Martial E. & Praud I. (dir). « Li Néolithique du Nord de la France dans són contexte européen : habitat et économie aux 4i et 3i millénaires avant notre ère », Revue archéologique de Picardie 28 (n° spécial) : 167-181
  16. ↑ 16,0 16,1 Collet H & Van Neer W., 2002. « Stratigraphie et faune d’un puits d’extraction néolithique à Petit-Spiennes ». Anthropologica et Prehistorica 113 : 73-104
  17. ↑ 17,0 17,1 Collet H. & Toussaint M., 1998. Découverte d'un squelette humain néolithique sur li site minier de Petit-Spiennes (Hainaut, Belgique) : étude préliminaire. In : Internéo 2 - 1998. Journée d'information du 14 novembre 1998, Paris : 113-124
  18. ↑ 18,0 18,1 Lavachery P., Collet H., Toussaint M. & Woodbury M., 2015. Mons/Spiennes : fouille du puits d’extraction ST 6 à « Petit-Spiennes ». Chronique de l’Archéologie wallonne 23 : 88-90
  19. ↑ Robaszynski, F., Dhondt, A. V. & Jagt, J. W. M., 2001. « Cretaceous lithostratigraphic units (Belgium) [2] archivat en Wayback Machine. ». In Bultynck, P. & Dejonghe, L. (eds), Guide to a revised lithostratigraphic scale of Belgium. Geologica Belgica, 4: 121-134.
  20. ↑ François Hubert, 1978.Unix minière néolithique à silex au Camp-à-Cayaux de Spiennes. Archaeologia Belgica, 210
  21. ↑ Hélène Collet, Els minières néolithiques de silex de Spiennes. Patrimoine mondial de l’Humanité, Institut du Patrimoine wallon, coll. « Carnets du patrimoine » (no 126), 2014, 16-17 pp.
  22. ↑ Toussaint M., Collet H. & Jadin I., 2010. « Datations radiocarbone d’ossements humains du site minier néolithique de Spiennes (Mons, Hainaut), première approche ». Notae Praehistoricae 30 : 73-80.
  23. ↑ Hubert F., 1976. « Atelier de taille du silex de l'Âge du Bronze à Spiennes ». Archaeologia Belgica, Conspectus MCMLXXIX, 186 : 16-20..
  24. ↑ F. Hubert, 1997. « L'exploitation préhistorique du silex à Spiennes ». In : Carnets du Patrimoine n°22. Ministère de la Région wallonne, Direction générale de l'Aménagement du Territoire, du Logement et du Patrimoine, Namur, 31 p.
  25. ↑ Verheyleweghen J., 1953. Découverte sur li territoire de Spiennes d'unix phase d'occupation dones hommes de Michelsberg, antérieure à celle du plateau du "Camp-à-Cayaux" (Compte-rendu dones fouilles entreprises en 1953). Bulletin de la Société royale belge d'Anthropologie et de Préhistoire, 64 : 141-162
  26. ↑ Hubert F., 1976. Puits de mines à la tranchée du chemin de fer à Spiennes. Archaeologia Belgica , Conspectus MCMLXXV, Service national dones Fouilles, 186 : 9-11
  27. ↑ François Hubert: Unix minière néolithique à silex au Camp-à-Cayaux de Spiennes. Archaeologia Belgica, 210, 1978
  28. ↑ Collin J-PH. & Collet H., 2011. Mode d'acquisition, stigmates d'utilisation et motifs d'abandon dones outils d'extraction de la “ ST 20 ” de Petit-Spiennes, Spiennes (Hainaut, Belgique). Anthropologie et Préhistoire 122 : 1-56
  29. ↑ Collet H., 2012. La production dones haches à Spiennes : un état de la question In DE LABRIFFE P.-A & THIRAULT E. Produire dones haches au Néolithique. De la matière première à l’abandon. Actes de la Table ronde de Saint-Germain-en-Laye, 16-17 mars 2007. Musée dones Antiquité nationales. (Séances de la Société préhistorique française 1) : 137-146
  30. ↑ Hubert F., 1969. Fouilles au site minier néolithique de Spiennes. Campagne de 1965. Archaeologia Belgica, 111, Service national dones Fouilles
  31. ↑ Goffette Q., Salavert A., Court-Picon M., 2014: Tirer parti de tous els vestiges: vos, coquilles, charbons, graines, pollen et spores. In : Hélène Collet, Els minières néolithiques de silex de Spiennes. Patrimoine mondial de l’Humanité, Institut du Patrimoine wallon, coll. « Carnets du patrimoine » (no 126), 2014, 39 p.
  32. ↑ Hélène Collet, Els minières néolithiques de silex de Spiennes. Patrimoine mondial de l’Humanité, Institut du Patrimoine wallon, coll. « Carnets du patrimoine » (no 126), 2014, 35 p.
  33. ↑ Hélène Collet, Els minières néolithiques de silex de Spiennes. Patrimoine mondial de l’Humanité, Institut du Patrimoine wallon, coll. « Carnets du patrimoine » (no 126), 2014, 40-42 p.
  34. ↑ De Heinzelin J., Orban R., Roels D. & Hurt V., 1993. Ossements humains dits néolithiques de la région de Mons (Belgique), unix évaluation. Bulletin de l'Institut royal dones Sciences naturelles de Belgique, Sciences de la Terre, 63 : 311-336
  35. ↑ Caramullen P., 1957. Li Néolithique et ses prolongements à Spiennes. Bulletin de la Société royale belge d’Études géologiques et archéologiques Els Chercheurs de la Wallonie,16 : 226-290
  36. ↑ De Heinzelin J., Orban R., Roels D. & Hurt V., 1993 Ossements humains dits néolithiques de la région de Mons (Belgique), unix évaluation. Bulletin de l’Institut royal dones Sciences naturelles de Belgique, 63 : 311-336
  37. ↑ Toussaint M., Collet H. & Vander Linden M., 1997. Découverte d'un squelette humain dans li puits de mine néolithique ST 11 de Petit-Spiennes (Hainaut). Notae Praehistoricae, 17 : 213-219
  38. ↑ Toussaint M., Collet H. & Jadin I., 2010. Datations radiocarbone d’ossements humains du site minier néolithique de Spiennes (Mons, Hainaut), première approche. Notae Praehistoricae 30 : 73-80
  39. ↑ Hélène Collet, Els minières néolithiques de silex de Spiennes. Patrimoine mondial de l’Humanité, Institut du Patrimoine wallon, coll. « Carnets du patrimoine » (no 126), 2014, 55 p.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Hélène Collet, Anne Hauzeur & Jacek Lech, 2008. The prehistoric flint mining complex at Spiennes (Belgium) on the occasion of its discovery 140 years ago In P. Allard, F. Bostyn, F. Giligny & J. Lech, 2008. Flint mining in Prehistoric Europe: Interpreting the archaeological records. European Association of Archaeologists, 12th Annual Meeting, Cracow, Poland, 19-24 September 2006 (BAR International Séries 1891): 41-77.
  • Hélène Collet, Els minières néolithiques de silex de Spiennes. Patrimoine mondial de l’Humanité, Institut du Patrimoine wallon, coll. « Carnets du patrimoine » (no 126), 2014, 55 p. (ISBN 9782875221452 et 2875221450)
  • Françoise Gosselin, « Un site d'exploitation du silex à Spiennes (Hainaut), au lieu-dit "Petit-Spiennes" », Vie archéologique, no 22, 1986, p. 33-160
  • François Hubert: Unix minière néolithique à silex au Camp-à-Cayaux de Spiennes. Archaeologia Bèlgica, 210, 1978.
  • François Hubert, L'exploitation préhistorique du silex à Spiennes, Ministère de la Région wallonne, coll. « Carnets du patrimoine » (no 22), 1997, 32 p.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mines_neolíticas_de_sílex_de_Spiennes&oldid=847558»