Anar al contingut

Mar querandinense

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es denomina mar querandinense, també cridada mar platense, transgressió querandinense o transgressió querandí, a un cos marí desaparegut que es va formar en el centre-este del Con Sur d'Amèrica del Sur durant una transgressió marina del Holoceno.

Generalitats

[editar | editar còdic]

Durant el Holoceno en lo que hui és el centre-este de l'Argentina i el suroest del Uruguay va ocórrer una important i última elevació del nivell marí que va produir l'alvanç de les aigües de l'actual sector nort del mar Argentina sobre els territoris que hui ocupen el Riu de l'Argent, el ric Uruguai inferior i la totalitat del riu Paraná inferior i el seu delta homònima.

En la zona, varis alvanços marins menors es varen desenrollar solament en el subsol i en el baix llitoral coster de la província de Buenos Aires, són les transgressions «interensenadense», «belgranense», «platense».

Una de les transgressions sobrepassa a les restants per ser de major magnitut, és la denominada «transgressió Querandí», la que va formar, durant uns mils d'anys, un penetrant cos marí agolfado denominat “mar querandinense”. Esta mar va dur les aigües marines (i, per lo tant, la desembocadura del riu Paraná en l'oceà) fins a la llínea formada pel Pont Rosario-Victoria que unix les ciutats de Rosario, en la província de Santa Fe, i Victoria, en la d'Entre Rius, continuant pel sur d'esta última cap a l'est, desenrollant una neta i medanosa llínea de costa marina que creuava pel riu Gualeguay, Médanos i Ceibas fins a la zona de Gualeguaychú-Fra Bentos, a on es produïa la desembocadura del riu Uruguay. En els sectors del sur d'Entre Rius al nort de la barrera arenenca costera la constitució d'esta última va determinar que es tancara el drenage d'amplis espais a on es varen formar estanys marginals (com l'estany del Peix) i chapulls d'important extensió.

Història del procés transgresivo

[editar | editar còdic]

El procés transgresivo es va iniciar entre 18 i 20 mil anys AP,[1] en coincidència en grans fluctuacions climàtiques ocorregudes durant el Cuaternario.[2][3] Durant el llímit entre el Pleistoceno tardà en el Holoceno primerenc, el nivell de la mar es trobava 15 metros per baix de l'actual cota oceànica. El riu Paraná desembocava directament en la mar, en voltants de la ciutat de Punta de l'Est al sudoriente de l'Uruguay.[4]


En la regió en a on hui es despleguen el delta del Paraná i el Riu de l'Argent, es desenrollava una planura coberta de estepas graminosas humides o subhúmedas, la que era intersecada pel citat riu.[5][6] La estepa era seccionada per una falca boscosa que s'estenia des del nort, induïda parcialment pels colectors fluvials.[7]

Les precipitacions en les capçaleres dels grans rius mesopotámicos eren entre un 25 i un 35 % inferiors a les actuals,[8] lo que sumat al descens del nivell marí, feyen que la circulació dels primitius habitants humans (paleoindígenas) entre les màrgens fluvials resultara senzilla.[9][10]

Este escenari va començar a canviar per un sostingut aument del nivell marí, d'uns 5 metros, alcançant en l'any 8000 AP la cota de 10 metros per baix de l'actual nivell del mar. La marcada tendència no va variar durant el Holoceno mig, i en sol mil anys va aumentar atres 10 metros, igualant l'actual nivell marí cap a l'any 7000 AP. Les aigües varen continuar el seu ascens fins que en un periodo comprés entre els anys 6500 i 6000 AP varen conseguir aplegar al seu nivell màxim: 6,5 metros sobre el nivell actual. En este context, un profunt golf estuárico va dividir el paisage, la fauna i les poblacions humanes,[11] promovent una separació biòtica en impedir el fluix genètic, favorint procés d'especiación subespecífica.[12][13] Solament la denominada illa Ibicuy va permanéixer emergida a 20 km de la costa continental més propenca.[14]


Durant la permanència d'esta mar, en l'àrea costera del nordest i este bonaerense exposta a l'estuari i a la mar oberta, es varen depositar una série de cordoneres formades per l'acumulació de ressaca llitoral, els que integren la Formació Atalaya, la que es compon de conchillas, argila limosas verdes i lents intercalados d'arenes finas. L'anàlisis dels restants fòssils que conté senyala un ambient estuárico d'aigües càlides.[15][16][17]

Esta mar seria coetáneo en la depositación de la formació Luján, sediment que varen cobrir la zona centre-oest de la província d'Entre Rius (formació Tezanos Pintos o “Cordobense”).[18]

Després dels 6000 anys AP dona començ una fase regresiva que en mil anys fa descendir el nivell marí 1,5 metros, per lo que cap a 5000 anys AP es trobava en 5 metros sobre el nivell actual. Esta cota es va mantindre estable durant uns 1500 anys, ya que de manera relativament brusca cap a l'any 3500 AP varen baixar les aigües 2,5 metros, és dir, les mateixes estaven 2,5 metros sobre el nivell actual. A partir d'esta data les aigües varen continuar progressivament disminuint fins a aplegar a la cota present hui en dia.[19]

Este prolongat descens del nivell marí es va deure a l'entrada d'un periodo climàtic dominantemente àrit (en alguns moments de fluctuacions humides) i en tendència general a un refredat.[20]

Durant el mateix, els biomas marins varen donar lloc primer a uns atres estuariales, formats per enormes planicies de marees,[21] i finalment una atra volta a ecosistemes completament dulceacuícolas, gràcies al llavat de les sals favorits per l'enorme volum d'aigües dolces transportats pels grans rius Paraná i Uruguay.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Violante, R. & Parker, G. (1999). Història evolutiva del Riu de l'Argent durant el Cenozoico superior. Actes 15° Congrés Geològic Argentí. 1: 504-507.
  2. ↑ Iriondo, M. (1993). Geomorphology of Clapix Quaternary of the Chaco (South America). Geomorphology 7. 289-303.
  3. ↑ Iriondo, M. and García, N. (1993). Climatic variations in the Argentine plains during the last 18.000 years. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. 141, 209-220.
  4. ↑ Cavallotto, J. L., R. Violante and G. Parker (2004). Siga-level fluctuations during the last 8600 yr in the de l'Argent River (Argentina). Quaternary International 114: 155-165.
  5. ↑ Prieto, A. R., M. A. Blasi, C. G. De Francesco and C. Fernández (2004). Environmental history since 11,000 yr B.P. of the northeastern Pampes, Argentina from alluvial sequences of Luján River. Quaternary Research 62: 146-161.
  6. ↑ Tonello, M. S. & A. P. Prieto (2010). Tendències climàtiques per als pasturages pampeanos durant el Pleistoceno tardà - Holoceno: estimacions quantitatives basades en seqüències polínicas fòssils. Ameghiniana 47 (4): 501-514.
  7. ↑ Adams, J. M. and H. Faure (1997). Preliminary vegetation maps of the world since the Last Glacial Maximum: An aid to archaeological understanding. Journal of Archaeological Science 24: 623-647.
  8. ↑ Cook, K. H. and E. K. Vizy (2006). South American climate during the Last Glacial Maximum: Delayed onset of the South American monsoon. Journal of Geophysical Research 111, D02110, doi: 10.1029/2005JD005980.
  9. ↑ Cavallotto, J. L., R. A. Violante and H. G. Nami (2002). Clapix-Pleistocene/Holocene paleogeography and coastal evolution at the mouth of the Riu de l'Argent: Implications for dispersal of paleoindian people in South America. Current Research in the Pleistocene 19: 13-16.
  10. ↑ Kelly, R. L. and L. C. Todd (1988). Coming into the country: Early paleoindian hunting and mobility. American Antiquity 53 (2): 231-244.
  11. ↑ Loponte, D., Acosta, A. & Mucciolo, L. (2012). Contribució a l'arqueologia de la delta del Paraná: el nivell acerámico del sitie Illa Lechiguanas 1. Comechingonia. Revista d'Arqueologia, 16, 229-268.
  12. ↑ Ringuelet, R. A. (1956). Els factors històrics o geològics en la zoogeografía de l'Argentina. Holmbergia, 5: 1-18.
  13. ↑ Ringuelet, R. A. (1961). Traces fonamentals de la zoogeografía de l'Argentina. Physis, 22: 151-170.
  14. ↑ Groeber, P. (1961). Contribució al coneiximent geològic de la Delta del Paraná i afores. Anals de la Comissió d'Investigacions Científiques. 2: 9-53.
  15. ↑ Cavallotto, J. L. (1996). Estratigrafia del Holoceno de la Planura costera del marge sur del Riu de l'Argent. Actes de el XIII° Congrés Geològic Argentí i III° Congrés d'Exploració d'Hidrocarburs, 4: 51- 68, Buenos Aires.
  16. ↑ Cavallotto, J. L., R. A. Violante & C. Ferrán (2005). Evolució i canvis ambientals de la planura costera de la capçalera del Riu de l'Argent. Revista de l'Associació Geològica Argentina 60 (2): 353-367.
  17. ↑ Fucks, E., M., Aguirre and C. Deschamps (2005). Clapix Quaternary Continental and Marine Sediments of Northeastern Buenos Aires province (Argentina): Fossil Content And Palaeoenvironmental Interpretation. Journal of South American Earth Sciences 20: 45-54.
  18. ↑ Aceñolaza, F. G. (2007). Geologia i recursos geològics de la Mesopotamia Argentina (Vol. 22). Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques, Institut Superior de Correlació Geològica, Universitat Nacional de Tucumán.
  19. ↑ Cavallotto, R. Violante, R. & Parker, G. (1999). Història evolutiva del Riu de l'Argent durant el Holoceno. Actes 15° Congrés Geològic Argentí. 1: 508-511.
  20. ↑ Tonni, E. Cione, A. and Figini, A. (1999). Predominance of arid climates indicated by mammals in the pampes of Argentina during the Clapix Pleistocene and Holocene. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. 147. 257-281.
  21. ↑ Aceñolaza, F. G. (2004). Paleobiogeografía de la regió Mesopotámica. Miscelànea, 12(2), 6.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mar_querandinense&oldid=840064»