Anar al contingut

Manuel Chaves

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Manuel Chaves
Per a atres usos d'este terme vore Manuel Chaves (desambiguación).

Manuel María Chaves González (Ceuta, 7 de juliol de 1945) és un expolítico espanyol, membre del PSOE, conegut per haver segut president de la Junta d'Andalusia entre 1990 i 2009, aixina com vicepresident segon del Govern d'Espanya. Va ser president del PSOE entre 2000 i 2012, i president de la federació andalusa del PSOE entre 1994 i 2010. També va eixercir els càrrecs de ministre de Treball i Seguritat Social durant el govern de Felipe González, aixina com vicepresident segon i ministre de Política Territorial i Administració Pública del segon gabinet de José Luis Rodríguez Zapatero. Durant vàries llegislatures també va ser diputat en el Congrés dels Diputats i en el Parlament d'Andalusia. Despuix de la «preimputación»[1] de la jueza d'Instrucció Mercedes Alaya per presunta corrupció pel escàndal dels ERE falsos, el 17 de febrer de 2015, el Tribunal Suprem ho va citar a declarar com imputat junt a José Antonio Griñán i els atres tres aforados inclosos en la causa.[2]

El 19 de novembre de 2019, Chaves va ser condenat a nou anys d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic pel delicte de prevaricació pel cas dels ERE fraudulents. L'Audiència de Sevilla va considerar que els expresidents andalusos eren «conscients de la palmaria illegalitat» de la desviació de fondos. Esta sentència va ser confirmada en 2022 pel Tribunal Suprem i anulada posteriorment en 2024 pel Tribunal Constitucional que va ordenar dictar una atra sentència, en estimar parcialment el recurs d'ampar presentat per Chaves i va declarar que s'havia vulnerat el seu dret a la llegalitat penal en el cas.[3]

Biografia

Infància i joventut

Va nàixer el 7 de juliol de 1945, en la ciutat de Ceuta.[4] Era fill del coronel d'artilleria Antonio Chaves Plá, i de la ceutí Àfrica González López,[5] responsable de la Secció Femenina de dita ciutat. Es va traslladar anys més vesprada a Càdis i posteriorment a Sevilla, a on va cursar estudis en el colege claretiano d'eixa ciutat i, posteriorment, en el colege salesianos d'Utrera, en el qual permaneixeria com a estudiant intern. Al començament de la década de 1960 va formar part del grup socialiste que es va configurar entorn a Alfonso Fernández Torres, al que també varen pertànyer Alfonso Guerra, Guillermo Galeot, Felipe González, Luis Yáñez o Manuel del Valle.[6] Seria en esta época, mentres estudiava Dret, quan es va iniciar en la política. És militant del PSOE i d'UGT des de 1968. Es va llicenciar en Dret per l'Universitat de Sevilla, eixercint en ella com a professor no numerari fins que va aprovar la seua tesis doctoral titulada L'accident de treball per acte de tercer i conseguir aixina una plaça de professor titular, en un primer moment en Bilbao i posteriorment en la Facultat de Dret de Còrdova. Va ser diputat per Càdis en el Congrés des de 1977 fins a 1990.

Ministre de Treball i Seguritat Social

Manuel Chaves durant una visita a l'Alemània occidental, en 1989.

En juliol de 1986 va ser nomenat ministre de Treball i Seguritat Social en el govern de Felipe González.[7] Vi a substituir a Joaquín Almunia, que passaria a eixercitar la cartera d'Administracions Públiques.[8]

En la seua condició d'antic dirigent d'UGT va haver de fer front a la folga general del 14 de decembre de 1988,[9] convocada —entre uns atres— pels sindicats CCOO i UGT. En un context de pare elevat, les organisacions sindicals demandaven la creació d'ocupació, la reforma del INEM i la retirada del Pla d'Ocupació Jovenil. La jornada huelguística va collir un important triumfo, puix va conseguir movilisar el descontent entre la base social del PSOE per a en la política econòmica del govern González, conseguint també paralisar a bona part del país. Chaves, que en un principi va aplegar a tachar la folga de «política»,[10] en posterioritat acabaria reconeixent que esta va constituir «un dur colp per al govern».[11]

En abril de 1990 es va produir un chicotet reajustament de gabinet que es va saldar en l'eixida de Manuel Chaves, qui seria substituït per Luis Martínez Noval.[12]

President autonòmic

A finals de la década de 1980 els dirigents Alfonso Guerra i José Rodríguez de la Borbolla varen mantindre una forta lluita pel control de la federació andalusa del PSOE, pugna que es va saldar en la victòria del primer.[13] Chaves, considerat un «delfí del guerrisme»[14] i un candidat «dòcil»,[13] va ser situat com a aspirant a la presidència de la Junta d'Andalusia. En les eleccions regionals de 1990 el PSOE va obtindre un èxit, conseguint convertir-se en president de la Junta d'Andalusia.[15] En eixos comicis, a pesar del fet de ser encara un candidat nou per als electors andalusos, va mantindre la majoria absoluta del PSOE i l'ampli marge de victòria sobre tots els partits de l'oposició. De manera informal, se li considerava llavors com un de tres barons del PSOE, junt a Juan Carlos Rodríguez Ibarra i José Bono, també presidents autonòmics.

Erro al crear miniatura:
Fotografiat en 1991 junt en Narcís Serra en La Moncloa.

En 1994 va accedir a la Secretaria General del PSOE-A. Eixe mateix any va afrontar les seues segones eleccions. En un marc econòmic desfavorable i alta desocupació, el PSOE va guanyar les eleccions, pero va sofrir un sever desgast i va perdre la majoria absoluta, quedant sense possibilitat de pactes parlamentaris. el Partit Popular i Esquerra Unida varen deixar en minoria parlamentària al govern del PSOE. Pese a ser de postures polítiques antagónicas, les dos principals formacions de l'oposició unien les seues forces per a votar negativament qualsevol disposició del Parlament i forçar unes noves eleccions. Dita situació de bloqueig en el Parlament andalús va ser conegut com "la pinça" contra el PSOE.[16] Va ser impossible aprovar lleis i presuposts, i despuix de solament un any i mig de llegislatura varen ser convocades eleccions. Chaves les va fer coincidir en les generals de 1996, en la finalitat d'aumentar la participació. El PSOE va guanyar estes eleccions en un major marge, lo que va permetre una governabilitat estable pactant en el Partit Andalucista. Despuix de la derrota del seu partit en les eleccions generals del 12 de març de 2000, per la qual va dimitir Joaquín Almunia com a secretari general, es va fer càrrec de la Comissió Política (nom que se li va donar a la gestora).[17] Com a president de la mateixa, va organisar el XXXV Congrés del PSOE, en el qual seria elegit secretari general José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser propost per al càrrec de president del PSOE pel propi Zapatero. En les eleccions autonòmiques d'eixe any les eleccions varen propiciar la repetició del pacte PSOE-PA, inaugurant la seua quarta llegislatura. El pacte va continuar fins a 2004, quan es varen celebrar els comicis de la seua quinta victòria. En unes senyes econòmiques favorables i en mig d'un gran desgast del Govern central de José María Aznar, el PSOE va guanyar les eleccions generals, i en gran marge, les que varen tindre lloc el mateix dia en Andalusia. Els socialistes varen véncer per 18 punts al PP i tornaven a dispondre d'una àmplia majoria absoluta com la que gojaven en els anys 80 i principis dels 90. El govern de Chaves va iniciar el procés per a reformar l'Estatut d'autonomia d'Andalusia, buscant un acort en IU per a alcançar la majoria necessària, i alluntant-se d'el PA, contrari a la reforma plantejada pel PSOE. Un dels moments més baixos de la seua etapa com a president autonòmic ho va experimentar despuix de la concessió per part del seu Govern del títul de filla predilecta d'Andalusia a la duquesa d'Alba en febrer de 2006, acte que va provocar l'indignació de gran part de la ciutadania progressista andalusa i manifestacions del Sindicat d'Obrers del Camp i d'atres associacions de jornaleros, que varen ser reprimides en forta violència.[18]

En 2008 tenen lloc les seues sextes eleccions, i les últimes de la série de comicis autonòmics coincidentes en els generals. Chaves revalida la seua majoria absoluta encara que només en un escan sobre el marge necessari. En eixes dates Espanya experimentava l'inici d'una crisis econòmica que va provocar que les senyes de producció i ocupació varen empijorar notablement en Andalusia.

Vicepresident i ministre de Política Territorial

El 7 d'abril de 2009 va tornar al Governe central, despuix de ser nomenat per Zapatero com vicepresident tercer i ministre de Política Territorial. Eixe mateix dia va dimitir com president de la Junta d'Andalusia i diputat regional. Segons va senyalar Zapatero en anunciar els canvis en el Govern, "Chaves té la responsabilitat del diàlec en les Comunitats Autònomes. Com a tal, tindrà que dirigir la negociació de la finançació autonòmica i superar els problemes que sagellar un acort en les autonomies de règim comú, entre elles en Catalunya". En la remodelació del Govern en octubre de 2010, el Ministeri de Política Territorial va assumir la Secretaria d'Estat per a la Funció Pública, en lo que va ser cessat com a ministre de Política Territorial i nomenat ministre de Política Territorial i Administració Pública, per a lo que va tindre que tornar a prometre el seu càrrec davant el Rei.[19]

El 12 de juliol de 2011, despuix de l'eixida del Governe d'Alfredo Pérez Rubalcaba, Manuel Chaves va passar a ser vicepresident de Política Territorial, càrrec equivalent al de vicepresident segon.[20]

Escàndals per corrupció

Case Matsa

Manuel Chaves va ser denunciat pel principal partit de l'oposició, el Partit Popular, i pel sindicat Mans Netes,[21] d'infringir la Llei d'Incompatibilitats d'Alts Càrrecs per concedir la Junta d'Andalusia, durant la presidència de Manuel Chaves, una subvenció de 10 millons d'euros a l'empresa Matsa —en la que la seua filla, Paula Chaves, treballava com a jurista—.[22][23] L'expedient administratiu del cas va ser tancat al no vore la Junta d'Andalusia indicis de delicte en això.[21] El Partit Popular va elevar una querella al Tribunal Suprem per prevaricació i tràfic d'influències, que va anar finalment rebujada i archivada el 18 de febrer de 2010, en el vot unànim dels magistrats de la Sala, en considerar que els fets denunciats no eren constitutius de delicte i carir les afirmacions del querellant de rellevància penal.[24] Despuix del cas, la Junta d'Andalusia presidida per José Antonio Griñán decidia no obrir-li expedient sancionador a Manuel Chaves pel cas ocorregut. Pese a això, en giner de 2011 el Tribunal Superior de Justícia Andalusa, en el vot particular del magistrat Julián Moreno Retamino, ha declarat nula la resolució de la Junta d'Andalusia de no obrir expedient sancionador cap a Manuel Chaves per la seua actuació en este cas.[25]

La sentència[26] va estimar el recurs interpost pel PP, calificant l'acort del Consell de Govern del 31 de juliol de no obrir expedient sancionador a Manuel Chaves com "arbitrari i injustificat". La sentència entén que la Junta va actuar incorrectament per lo següent:

  • Fonament Jurídic 4.º: El Consell de Govern té l'obligació de controlar que "es realise una activitat investigadora raonable que descarte uns fets que sense prejuzgar la seua veracitat i trancendencia sancionadora, tenen una gravetat evident que exigien una mínima investigació i comprovació maxime tenint en conte ademés que la concessió de l'incentiu va estar rodejada d'una gran polèmica". La Junta d'Andalusia "es va llimitar a fabricar uns informes jurídics interpretatius sobre el precepte que es denunciava". És dir, la Junta es va dedicar a justificar la seua actuació de no obrir l'expedient sancionador.
  • Fonament Jurídic 5.º: La falta d'obertura de l'expedient sancionador "vulnera el reglament de potestat sancionadora i ignora els principis constitucionals consagrats en els artículs 103,1 i 9.3 de la Carta Magna (servir en objectivitat als interessos generals en sumissió plena a la Llei i al Dret)"

Distincions i condecoracions

Referències

  1. ↑ Diari de Sevilla (ed.): «Alaya envia al Suprem la "exposició raonada" sobre Chaves, Griñán i atres cinc aforados». Consultat el 13 d'agost de 2014.
  2. ↑ ABC (ed.): «El Suprem cita com imputats a Chaves i Griñán pel cas dels ERE». Consultat el 17 de febrer de 2014.
  3. ↑ «Nota informativa Nº 74/2024». Tribunal Constitucional. Consultat el 20 de juliol de 2024.
  4. ↑ Heras, 1997, p. 115.
  5. ↑ Hemeroteca ABC
  6. ↑ Ortuño Anaya, 2005, p. 46.
  7. ↑ Urquijo Goitia, 2008, p. 148.
  8. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2001, p. 392.
  9. ↑ Barrera, 2002, p. 201.
  10. ↑ «Chaves: "La folga del dia 14 és política"». El País. Consultat el 11 de giner de 2019.
  11. ↑ Palomares, 2006, p. 345.
  12. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2001, p. 426.
  13. ↑ 13,0 13,1 Checa Godoy, 1994, p. 13.
  14. ↑ Jaén y Moneo, 1995, p. 201.
  15. ↑ García d'Enterría, 2007, p. 91.
  16. ↑ El conte de la 'pinça' - El País
  17. ↑ Verge Mestre, 2007, p. 55.
  18. ↑ El País (ed.): «El títul "ganado" de la duquesa d'Alba». Consultat el 12 d'octubre de 2010.
  19. ↑ del 21 d'octubre de 2010
  20. ↑ Sabater va nomenar a Blanc portaveu per a preparar les eleccions i agotar mandat - El País
  21. ↑ 21,0 21,1 elpais. com. El País (ed.): «Tancat l'expedient de subvenció a l'empresa de la filla de Chaves». Consultat el 21 de febrer de 2010.
  22. ↑ ABC SEVILLA. ABC (ed.): «El PP denuncia el «cas Matsa» també per la via contenciós administrativa». Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2011. Consultat el 21 de febrer de 2010.
  23. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.elpais. com. El País (ed.): . Consultat el 21 de febrer de 2010.
  24. ↑ Nieves Colli. ABC (ed.): «El TS archiva la querella del PP contra Chaves per falta de delicte». Consultat el 21 de febrer de 2010.
  25. ↑ tindrà que obrir-li expedient sancionador a Manuel Chaves
  26. ↑ «Sentencia Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia acceptant recurs PP»
  27. ↑ «Real Decret 1350/1993, de 30 de juliol, pel que es concedix la Gran Creu de la Real i Molt Distinguida Orde de Carlos III a don Manuel Chaves González.».BOE.Consultat el 2 de giner de 2012.
  28. ↑ «Real Decret 2097/2011, de 30 de decembre, pel que es concedix la Gran Creu de l'Orde d'Isabela Catòlica a don Manuel Chaves González.».BOE.Consultat el 2 de giner de 2012.

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBarrera2002">Barrera (2002). Història del procés democràtic en Espanya, Forja.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeras1997">Heras (1997). Enciclopèdia política i atles electoral de la democràcia espanyola, Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCheca Godoy1994">Checa Godoy (1994). Andalusia despuix del 92, Màlaga: Editoriallibreria Àgora.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía d'Enterría2007">García d'Enterría (2007). L'Espanya de les autonomies, Espasa-Calp.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJaénMoneo1995">Jaén; Moneo, Susana (1995). Els fills del César. Poder i ambicions dels barons socialistes, Temes d'Hui.
  • (2001) Història política d'Espanya, 1939-2000, Edicions Akal. ISBN 9788470903199.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFOrtuño Anaya2005">Ortuño Anaya (2005). Els socialistes europeus i la transició espanyola (1959-1977), Marcial Pons Història.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPalomares2006">Palomares (2006). Felipe González. L'home i el polític, Edicions B.
  • (2008) Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, Madrit: CSIC.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVerge Mestre2007">Verge Mestre (2007). Partits i representació política: les dimensions del canvi en els partits polítics espanyols, 1976-2006, Madrit: CIS.

Notes

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Manuel_Chaves&oldid=1337211»