Manchegues

Les manchegues, o seguidilla manchega, són una música, cançó i ball popular propis de La Taca (Espanya) declarats Be d'Interés Cultural en la categoria de ben immaterial. Originades en el sigle XV en l'actual Castella-la Mancha, són una de les principals manifestacions del folclore musical espanyol. Es ballen i es canten en festes com la Fira d'Albacete.

Història

Seguidilla manchega, Gustave Doré (sigle XIX)

Erro al crear miniatura:

Els pandorgos de Ciutat Real en la romeria de la Verge del Mont de Bolaños de Calatrava (Ciutat Real).

Els orígens de la seguidilla es remonten al sigle XV. Els antecedents més primerencs es troben en les jarchas hispà-mozárabes dels sigles XI i XII, aixina com en les cantigas gallegues d'Alfonso X el Sabio. La denominació «seguidilla» apareix per primera volta en el Guzmán de Alfarache de Mateo Alemà (1599), qui afirma que «les seguidilles arrinconaron a la zarabanda», si be la primera definició apareix en el Cisne d'Apolo de Luis Alfonso de Carvallo (1602). Va ser popular en época de Cervantes i igualment s'inclou en la majoria de les obres del teatre espanyol del sigle XVIII.

Les seguidilles varen nàixer en La Taca i per això varen rebre el llinage de manchegues. La comarca natural de la Taca comprén part de les províncies d'Albacete, Ciutat Real, Conca i Toledo, i irradia a tota Castella-la Mancha a on es manifesta, ademés d'en manchegues (990), en variants tals com a seguidilles corregudes, boleras, torrás, paraíllas, poblatas, pardícas, gandulas, ... Com a manifestació de música popular, s'ha estés per vàries regions, fonamentalment del centre i sur d'Espanya, i per atres països, generalment de Llatinoamèrica, a on es poden trobar distintes varietats. Any de creació= 817

Una atra senya que reafirma que la seguidilla ya era popular en anterioritat al sigle XVII és el fet de que en el capítul XVIII del Quixot, en un to sarcàstic en referir-se a atres escritors coetáneos es diu: «que es rebaixen a compondre una classe de versos que estaven en us en Candaya i es dien seguidilles». Més alvance l'autor conta que Don Quixot i Sancho es varen trobar en un chicon que «anava cantant seguidilles per a entretindre el treball del camí».

Va ser tal l'importància i transcendència que va adquirir la seguidilla, que en el sigle XVIII va vore la llum la primera colecció de coplas de seguidilles. Varen ser recopilades pel notari Juan Antonio d'Issa Zamacola, que firmava en el pseudónimo de Dò Precís. Va tindre tal èxit esta recopilació que es varen publicar i varen agotar vàries edicions.

La seguidilla, com a peça folklòrica que es tocava, es cantava i es ballava, va estar en voga des de principis del sigle XVII fins a finals del sigle XIX.

En el sigle XX s'arrepleguen en detall la coreografia i nomenclatura dels passos d'algunes de les seguidilles de Castella-la Mancha. En alguns cançoners hi ha eixemples gràfics i narratius de l'eixecució dels balls per seguidilles, si be és el professor García Matos qui, a mitan del sigle XX, marca les pautes i realisa dibuixos i comentaris sobre posicions, passos i coreografies de seguidilles, entre atres balls populars, de Ciutat Real, Tarancón, Mondéjar, El Real de Sant Vicente i La Pobla de Almoradiel. Si be seria prolijo enumerar la considerable cantitat de seguidilles existents, cal recordar els cançoners publicats en el sigle XX, d'Albacete (Mª

Carmen Ibáñez Ibáñez), Ciutat Real i La Taca (Pedro Echevarría Bravo), Conca (José Torralba), Guadalajara (Antonio Aragonés Subero i Mª Asunción Lizarazu de Taula), Toledo (Mª Nieves Beltrán Miñana), i la gran cantitat de seguidilles inèdites de la regió castellà-manchega, depositades en el Fondo de Música Tradicional de l'Institució Milá i Fontanals depenent del CSIC.

Ball

Erro al crear miniatura:

Les manchegues es ballen en el trage manchec (en l'image).

Per a iniciar el ball, el home es posa front a la dòna, colocant-se les parelles a un, tres o quatre passos unixques d'unes atres. L'introducció és enterament instrumental i en un número variable de compassos (tres o quatre) i servix de preludi o avís als bailarins, que esperen en una pose elegant el començ del ball, generalment les dònes en les mans en les caderas o una mà en la cadera i l'atra estesa a lo llarc de la saya, i els hòmens en les mans en les caderes o agarrades a l'esquena.

Els cantors escomencen a entonar el primer vers de la copla, els bailadores es posen en actitut de ball i donen un regrés a modo d'eixida per a començar els diferents passos i coreografias.

Despuix de la tercera eixecució de la copla, un concorde de tònica posa el punt final a la seguidilla, en el característic «ben parao», (posició de desplante o tancament que adopta la parella de danzantes en finalisar cada copla) en que deuen quedar completament immòvils ocupant el lloc en que es trobaven en començar. Seguidament tornen a escomençar i ho repetixen tot, atres dos voltes més.

La seguidilla, sobre ball, des d'antic ha complit la seua funció de ball de divertimento, com aixina ho atesten diferents cronistes. La seguidilla, en un principi lliterària, despuix musicalizada, i més vesprada coreografiadona o ballada, deu el seu nom a lo seguit dels seus coplas i de la seua música.

És una de les peces instrumentals, cantades i ballades, més antigues i genuïnes de quantes ha mantingut la cultura i tradició oral castellana; les seguidilles són un dels balls de parella més antic i genuí d'Espanya.

Vore també

• Per a ballar manchegues es necessita
• Seguidilla (música)

Referències

El contingut d'este artícul incorpora material de la INFORMACIÓN pública sobre l'acort de declaració de Be d'Interés Cultural, en la categoria de Ben Immaterial, publicada en el DOCM nº 31, el 10 de novembre de 2015 ([1]), que es troba en el domini públic de conformitat a lo dispost en l'artícul 13 de la Llei de Propietat Intelectual espanyola.