El método dels elements finits (MEF en castellà o FEM en anglés) és un método numèric general per a l'aproximació de solucions d'equacions diferencials parcials molt complexes utilisat en diversos problemes d'ingenieria física.

Visualisació d'una simulació FEM de la deformació d'un coche despuix d'un choc frontal asimètric
Solució de MEF en 2D per a una configuració d'un magnetostato. Les llínees mostren la direcció de la densitat de fluix calculada, i el color, la seua magnitut.
La malla 2D per a l'image superior (la malla és més densa al voltant del nostre objectiu, aquelles zones de major interés, o de major complexitat en el càlcul)
Una funció en H10, en valor zero en els punts finals (blau), i una aproximació llineal (roig)
Triangulació

El MEF està pensat per a ser usat en computadoras i permet resoldre, de forma aproximada, equacions diferencials associades a un problema físic o ingenieril sobre geometria complicades. El MEF s'usa en el disseny i millora de productes i aplicacions industrials, aixina com en la simulació de sistemes físics i biològics complexos. La varietat de problemes als que pot aplicar-se ha creixcut enormement, sent el requisit bàsic que les equacions constitutives i equacions d'evolució temporal del problema siguen conegudes de bestreta.

Introducció

El MEF permet obtindre una solució numèrica aproximada sobre un cos, estructura o domini (mig continu) —sobre el que estan definides certes equacions diferencials en forma dèbil o integral que caracterisen el comportament físic del problema— dividint-ho en un número elevat de subdominis no-intersectantes entre sí denominats «elements finits». El conjunt d'elements finits forma una partició del domini també denominada discretisació. Dins de cada element es distinguixen una série de punts representatius cridats «nodos». Dos nodos són adjacents si pertanyen al mateix element finit; ademés, un nodo sobre la frontera d'un element finit pot pertànyer a varis elements. El conjunt de nodos considerant les seues relacions de adyacencia es diu «malla».

Els càlculs es realisen sobre una malla de punts (cridats nodos), que servixen a la seua volta de base per a discretisació del domini en elements finits. La generació de la malla es realisa usualment en programes especials cridats generadors de malles, en una etapa prèvia als càlculs que es denomina preproceso. D'acort en estes relacions de adyacencia o conectivitat es relaciona el valor d'un conjunt de variables incògnites definides en cada nodo i denominades graus de llibertat. El conjunt de relacions entre el valor d'una determinada variable entre els nodos es pot escriure en forma de sistema d'equacions llineals (o linealizadas). La matriu de dit sistema d'equacions es diu matriu de rigidea del sistema. El número d'equacions de dit sistema és proporcional al número de nodos.


Típicament l'anàlisis dels elements finits es programa computacionalment per a calcular el camp de desplaçaments i, posteriorment, a través de relacions cinemàtiques i constitutives les deformacions i tensions respectivament, quan es tracta d'un problema de mecànica de sòlits deformables o més generalment un problema de mecànica de mijos continus. El método dels elements finits és molt usat per la seua generalitat i a la facilitat d'introduir dominis de càlcul complexos (en dos o tres dimensions). Ademés el método és fàcilment adaptable a problemes de transmissió de calor, de mecànica de decorreguts per a calcular camps de velocitats i pressions (mecànica de decorreguts computacional, CFD) o de camp electromagnètic. Donada l'impossibilitat pràctica de trobar la solució analítica d'estos problemes, en freqüència en la pràctica ingenieril els métodos numèrics i, en particular, els elements finits, es convertixen en l'única alternativa pràctica de càlcul.

Ademés de l'ampli ranc de problemes clàssics que poden ser eficientemente treballats en este método, recentment també s'ha utilisat per a resoldre EDPs tipo Schrödinger, i ha permés simular exitosamente efectes quàntics en sistemes de baixa dimensionalidad tals com nanopartículas metàliques,[1] nanotubos de carbono,[2] punts quàntics,[3] pous quàntics,[4] molècules artificials,[5] i monocapas de calcogenuros en metals de transició.[6]

Una important propietat del método és la convergència; si es consideren particions d'elements finits successivament més fines, la solució numèrica calculada convergix ràpidament cap a la solució exacta del sistema d'equacions.

Història

El MEF va ser al principi desenrollat en 1943 per Richard Courant, qui va utilisar el método de Ritz d'anàlisis numèric i minimisació de les variables de càlcul per a obtindre solucions aproximades a un sistema de vibració. Poc despuix, un document publicat en 1956 per M. J. Turner, R. W. Clough, H. C. Martin, i L. J. Topp va establir una definició més àmplia de l'anàlisis numèric.[7] El document es va centrar en «la rigidea i deformació d'estructures complexes». En l'arribada dels primers ordenadors instaura el càlcul matricial d'estructures. Este partix de la discretisació de l'estructura en elements llineals tipo agrane dels que es coneix la seua rigidea front als desplaçaments dels seus nodos. Es planteja llavors un sistema d'equacions resultat d'aplicar les equacions d'equilibri als nodos de l'estructura. Este sistema d'equacions es esquematiza de la següent manera:

A on les incògnites són els desplaçaments en els nodos (vector o) que es troben a partir de les "forces" o "solicitaciones" en els nodos (vector 𝐟) i de la rigidea de les barres (matriu de rigidea 𝐊). Coneguts dits desplaçaments és possible determinar els esforços en les barres. La solució obtinguda és prou precisa si es complixen les hipòtesis implícites en la formulació.

Us pràctic del método cap a 1950

Quan es produïx l'arribada dels primers equips de còmput en la década de 1950, el càlcul d'estructures es trobava en un punt en el que els métodos de càlcul predominants consistien en método iterativos (métodos de Cross i Kani) que es realisaven de manera manual i, per tant, resultaven prou tediosos. El càlcul d'una estructura d'edificació de varis pisos, per eixemple, podia dur vàries semanes, lo que suponia un cost substancial de temps en detriment de la possibilitat d'invertir este en l'optimisació de l'estructura.

L'arribada de la computadora va permetre el resorgiment del método dels desplaçaments ya coneguts en sigles anteriors (Navier, Lagrange, Cauchy), pero que eren difícils d'aplicar ya que al final conduïen a la resolució d'enormes sistemes d'equacions inabordables des del punt de vista manual.

De 1960 a 1970

Quan les aplicacions pràctiques d'elements finits varen créixer en tamany, els requeriments de temps de càlcul i memòria dels ordenadors va créixer. En eixe punt el desenroll d'algoritmes més eficients es va tornar important. Per a la resolució dels sistemes d'equacions es potencia l'estudi de l'adaptabilitat dels algoritmes ya coneguts (Gauss, Cholesky, Crout, Gradient conjugat, etc.). L'aforro de temps és impensable i en això l'us del método matricial s'estén. Este desenroll es fa especialment notable en estructures d'edificació a on la discretisació dels pòrtics en barres, és pràcticament immediata a partir dels voltons i els pilars.

No obstant, i a pesar de desenrollar-se modelisació d'elements superficials per mig de barres (lloses en emparrillados, elements curvos per mig d'aproximacions d'elements rectes, etc.), es plantegen grans dificultats davant estructures contínues (superfícies i volums) i en geometria complexes. D'ahí que siga precisament dins del camp aeroespacial a on comencen a desenrollar-se les noves tècniques de el MEF. Donada la seua generalitat el método es va ampliar a atres camps no estructurals com la conducció de calor, la mecànica de decorreguts, etc., a on va competir en atres métodos numèrics com el de método de les diferències finitas que encara sent més intuïtius, tenien de nou dificultats de plantejament per a geometria complexes.

En l'arribada dels centres de càlcul i els primers programes comercials en els anys 60, el MEF al mateix temps que es popularisa en l'indústria reforça les seues bases teòriques en els centres universitaris.


En els anys 70 es produïx un gran creiximent de la bibliografia aixina com l'extensió del método a atres problemes com els no llineals. En esta década, el MEF estava llimitat a cars ordenadors centrals generalment posseït per les indústries aeronàutiques, d'automoció, de defensa i nuclears. S'estudien nous tipos d'elements i se senten les bases matemàtiques rigoroses del método, que havia aparegut abans més com a tècnica de l'ingenieria que com a método numèric de la matemàtica.

A partir de 1980

 
Estructura generada per FEM per a l'anàlisis de tensions del cap d'un pistó d'un motor de combustió interna alternatiu

Per últim, a partir de la década dels 80, en la generalisació dels ordenadors personals, s'estén l'us dels programes comercials que s'especialisen en els diversos camps, instaurant-se l'us de pre i postprocesadores gràfics que realisen el mallado i la representació gràfica dels resultats. Es continua en l'estudi de l'aplicació del método a nous models de comportament (plasticidad, fractura, dany continu, etc.) i en l'anàlisis dels errors.

En l'actualitat, dins del camp estructural, el MEF compartix protagonisme en el método matricial, sent molts els programes que mesclen l'anàlisis per abdós métodos, degut sobretot a la major necessitat de memòria que requerix l'anàlisis per elements finits. Aixina s'ha deixat l'aplicació de el MEF per a l'anàlisis d'elements continus tipo llosa o pantalla, mentres que els pòrtics seguixen encara discretizándose en barres i utilisant el método matricial. I des del ràpit decliu en el cost dels ordenadors i el fenomenal increment en la potència de càlcul, el MEF ha desenrollat una increible precisió. A dia de hui, els superordenadores són capaços de donar resultats prou precisos per a tot tipo de paràmetros.

Vore també


Referències

  1. ↑ M. Zapata-Herrera1, J. Flórez, A. S. Camacho and H. Y. Ramírez,(2018).«Quàntum Confinement Effects on the Near Field Enhancement in Metallic Nanoparticles».Plasmonics..13(1): 1–7.doi:10.1007/s11468-016-0476-i.
  2. ↑ P. Pang, J. He, J. H. Park, P. S. Krstíc and S. Lindsay,(2011).«Origin of Giant Ionic Currents in Carbon Nanotube Channels».ACS Nano..5(9): 7277–7283.doi:10.1021/nn202115s.
  3. ↑ H. Y. Ramírez and A. Santana,(2012).«Two interacting electrons confined in a 3D parabolic cylindrically symmetric potential, in presence of axial magnetic field: A finite element approach».Computer Physics Communications..183(8): 1654-1657.doi:10.1016/j.cpc.2012.03.002.
  4. ↑ L. L. Gu , X. G. Guo, Z. L. Fu, W. J. Wan, R. Zhang, Z. Y. Tan, and J. C. Cao,(2015).«Optical-phonon-mediated photocurrent in terahertz quàntum-well photodetectors».Applied Physics Letters..106: 111107.doi:10.1063/1.4916084.
  5. ↑ N. R. Fi, A. S. Camacho and H. Y. Ramírez,(2014).«Coupling effects on photoluminescence of exciton states in asymmetric quàntum dot molecules».Nanoscale Research Letters..9: 297.doi:10.1186/1556-276X-9-297.
  6. ↑ L. N. Tripathi, O. Iff, S. Betzold, Ł. Dusanowski, M. Emmerling, K. Moon, Y. J. Llig, S. H. Kwon, S. Höfling, and C. Schneider(2018).«Spontaneous Emission Enhancement in Strain-Induced WSe2 Monolayer-Based Quàntum Light Sources on Metallic Surfaces».ACS Photonics..5(5): 1919-1926.doi:10.1021/acsphotonics.7b01053.
  7. ↑ Turner, M., R. W. Clough, H. C. Martin i L. J. Topp, "Stiffness and Deflection Analysis of Complex Structures", J. Aeronautical Science 23 (9), pp. 805-823, Setembre de 1956