Mà roja del Úlster

Erro al crear miniatura:

La mà roja del Úlster, en les seues versions de mà dreta i mà esquerra.

La mà roja del Úlster (Plantilla:Lang-ga), també coneguda com a mà roja d'Irlanda, és un símbol irlandés utilisat en heràldica per a representar a sovint la província irlandesa d'Úlster, encara que històricament la mà ha segut utilisada per molts clans irlandesos en tota l'illa. És una mà oberta de color roig, en els dits apuntant cap a dalt, el polze paralel als dits i la palma cap a davant. Per lo general, es mostra com una mà dreta pero a voltes és una mà esquerra, com en els escuts d'armes dels baronets.

Història

Erro al crear miniatura:

Sagell original de la mà roja d'O Néill.

La mà roja té les seues raïls en la cultura gaèlica i, encara que es desconeix el seu orige i significat, es creu que es remonta a l'época pagana.

La mà roja es documenta per primera volta en registres que varen sobreviure de el XIII, a on va ser utilisada pels comtes hiberno-normandos de Burgh de Úlster. Walter de Burgh es va convertir en el primer comte de Úlster en 1243 i va combinar la creu de Burgh en la mà roja per a crear una bandera que representava al comtat de Úlster; més vesprada es va convertir en la bandera moderna del Úlster.

Posteriorment va ser adoptada pels O’Neill (Uí Néill) quan varen assumir l'antic regne de Úlster (Ulaid), inventant el títul Rex Ultonie (‘rei de Úlster’) para ells mateixos en 1317 i després reclamant-ho sense oposició a partir de 1345 en avant. Un us primerenc de la mà dreta en el heràldica irlandesa pot vore's en el sagell de Aodh Reamhar O’Neill, rei dels irlandesos de Úlster de 1344 a 1364.

Un poema de principis de el XV de Mael O hÚigínn du el nom de Lámh dhearg Éireann í Eachach, i la seua primera llínea és una variació del títul: Lamh dhearg Éiriond Ibh Eathoch, traduït com ‘Els Úí Eachach són la «mà roja» d'Irlanda’. Els Uí Eachach eren una de les tribus Cruthin —conegudes com Dál nAraidi despuix de 773— que componien l'antic regne d'Ulaid.

Es creu que el símbol de la mà roja va ser utilisat pels O’Neill durant el seu guerra dels Nou Anys (1594-1603) contra el domini anglés en Irlanda, i el crit de guerra lámh dearg Éireann abú! (‘la mà roja d'Irlanda a la victòria’) també es va associar en ells. Un escritor anglés de l'época va senyalar «L'antiga mà roja del Úlster, la malaïda mà roja, ¡un coneiximent terrible! ¡I en alusió a eixe terrible coneiximent, el crit de batalla de Lamh dearg abu!».

L'Orde de Baronets va ser instituïda per paleses reals datades el 10 de maig de 1612 que establien que «els Baronets i els seus descendents deuen i poden dur, ya siga en un cantón en el seu escut d'armes, o en un escut, a la seua elecció, les armes de Úlster, és dir, en un camp d'argent, una mà de gules o una mà ensanguinada». Els baronets més antics usaven una mà dexter (dreta) de la mateixa manera que els O’Neill, no obstant, més vesprada es va convertir en una mà sinistra (esquerra).

Disputa per la propietat

Els drets exclusius sobre l'us del símbol de la mà roja han segut objecte de debat a lo llarc dels sigles, principalment si pertanyia als O’Neill (Uí Néill) o els Magennis (Méig Aonghasa). Els O’Neill es varen convertir en la dinastia principal dels Cenél nEógain del nort de Uí Néill i més vesprada dels reis de Úlster, mentres que els Magennis varen ser la dinastia gobernant dels Uí Eachach Cobo, la principal dinastia dels Cruthin de Ulaid, i també cap de la Clanna Rudraige. Un poema del sigle XVI va senyalar el desacort entre el Síol Rúraí (un àlies de Clanna Rudraige) i el nort de Uí Néill.

Una disputa datada en 1689 va sorgir entre varis poetes irlandesos sobre quin reclam de la mà roja era la més llegítima.

• Diarmaid Mac an Bhaird, un dels últims poetes barts irlandesos completament entrenats, amonesta el reclam dels O’Neill a la mà roja, argumentant que pertany en raó als Magennis, a els qui deuria permetre-se'ls quedar-li-la. Recolza la seua afirmació citant varis texts medievals que atribuïxen l'emblema a Conall Cernach, el llegendari antepassat del Uí Eachach Cobo.
• Eoghan O Donnghaile refuta el reclam del Clanna Róigh (Clanna Rudraige) al símbol. Cita una història basada en Lebor Gabála Érenn que afirma que pertany als descendents d'Éremón, d'els qui es diu que descendix Conn de les Cent Batalles i, per lo tant, els O’Neill.
• Niall Mac Muireadhaigh rebuja abdós afirmacions i afirma que el símbol pertany al Clann Domhnaill (descendent dels Tres Collas, els antepassats llegendaris dels Airgíalla). Mac Muireadhaigh tracta a O Donnghaile com un mec i troba deplorable que siga un escritor.

Atres cuartetas poètiques en la disputa varen ser escrites per Mac an Baird, O Donnghaile, i pel fill de Mac an Bhaird, Eoghain. Els Mac an Bhairds semblen ridiculisar a O Donnghaile per no provindre d'una família de barts hereditaris i per ser de molt baix ranc i sense honor, ademés d'insinuar el víncul genealògic de la seua família en els O’Neill.

Escrivint en 1908, el llavors cap del clan O’Neill diu de la mà roja: «El història nos ensenya que ya en els dies pagans va ser adoptada pels O’Neill dels Macgennis, que eren príncips en la regió del nort d'Irlanda habitada per ells».

Possibles orígens

Els involucrats en la disputa dels barts de 1689 varen afirmar que el símbol de la mà roja provenia d'un antepassat llegendari que va posar la seua mà tacada de sanc en un estandart despuix de la victòria en la batalla:

• Diarmaid Mac an Bhaird va afirmar que Conall Cernach va posar la seua mà ensanguinada en un estandart després de venjar la mort de Cúchulainn, i ha pertanygut als descendents de Conall des de llavors. Açò, diu, està respalat per texts medievals com la Scéla Mucce Meie Dona Thó (‘El conte del porc de Mac Dona Thó’), el Leabhar Ultach (també conegut com Senchas Ulad i Senchas Síl Ír) i el començ del poema d'O hÚigínn Lámh Éireann í Eachach.

• Eoghan O Donnghaile, basant el seu relat en el Lebor Gabála Érenn, va afirmar que en acabant de que els milesianos derrotaren als Tuatha Done Danann, se'ls varen otorgar tres objectes preciosos, entre ells un estandart en la mà roja. Este estandart va terminar en mans dels descendents del fill de Míl, Érimón, d'els qui es diu que descendix Conn de les Cent Batalles i, per lo tant, els O’Neill. Els texts que varen sobreviure del Lebor Gabála Érenn mencionen quatre tesors pero no un estandart.
• Niall Mac Muireadhaigh va afirmar que quan els Tres Collas varen derrotar als Ulaid, un dels Collas va colocar la seua mà ensanguinada en un estandart que els varen llevar. Després declara que el Clann Domhnaill va usar este símbol en el seu propi temps i accepta el poema Lámh Éireann í Eachach. No obstant, segons el historiador Gordon O Riain, Mac Muireadhaigh va confondre l'element í Eachach en els descendents de Echu Doimlén, pare dels Collas, quan en realitat es referix a Echu Coba, ancestro llegendari dels Magennises.

El historiador Francis J. Bigger senyala l'us d'una mà dreta per part dels O’Neill al voltant de 1335, i creu que pot haver segut para ells un símbol d'ajuda i força divines, a el hora que sugerix que els antics fenicios varen poder haver dut el símbol a Irlanda.

En la lliteratura irlandesa medieval, a varis reis reals i llegendaris se'ls va donar el sobrenom de «mà roja» per a significar que eren grans guerrers. Un és el mític gran rei d'Irlanda, Lugaid Lámderg (‘Lugaid el de la mà roja’), qui segons Eugene O'Curry és citat en una llegenda irlandesa com a rei dels Cruthin de Ulaid durant el regnat del mític Conchobar. En l'edat mija, els O’Neill creïen que un rei mesiánico «en una mà roja» cridat Aodh Eangach vindria per a guiar-los i expulsar als anglesos d'Irlanda. En una edició de 1901 de All Ireland Review, un escritor cridat «MM» sugerix que la mà roja du el nom del fundador de la Clanna Rudraige, Rudraige mac Sithrigi, i que el nom de Rudraige pot significar ‘nina roja’ . En una atra edició, un «YM» sugerix lo mateix, argumentant que el nom de Rudraige significa ‘braç roig’. També sugerixen que la Cróeb Ruad (Branca Roja) de l'antiga Ulaid en realitat pot provindre de crob i ruadh (mà roja).

En una atra llegenda que s'ha estés, es parla de que el primer home que posara la seua mà sobre la província de Úlster la reclamaria. Com a resultat, els guerrers es varen afanyar cap a la terra mentres un es va tallar la mà i la va tirar sobre els seus companyers, guanyant aixina el seu dret a la província. En algunes versions del conte, la persona que es talla la mà pertany als O’Neill, o és el propi Niall dels nou rehens.^{cita requerida} En atres versions, la persona és el mític Érimón.

«Mà roja» com a sobrenom

En la lliteratura irlandesa medieval, a varis reis reals i llegendaris se'ls va donar el sobrenom de «mà roja» o «el de la mà roja» (lámhdhearg o crobhdhearg). En el renom es volia significar que el personage era un gran guerrer, enrogida la seua mà en la sanc dels seus enemics.

• L'antic deu irlandés Nuada Airgetlamh («el del braç d'argent») també era conegut per l'àlies Nuada Derg Lamh, «el de la mà roja», entre atres àlies. Nuada figura en el Gran Llibre de Lecan com l'antepassat d'Eóganachta i Dál gCais de Munster.
• Lugaid Lámderg és una figura llegendària que apareix en el Llibre de Leinster i el «passat caòtic» del descens del Dál gCais. El seu epítet de «mà roja», va ser transferit a Lugaid Meann al voltant del començ del periodo històric irlandés.
• Labraid Lámderg («mà roja» Labraid) és un personage del cicle feniano de la mitologia irlandesa.
• Els Anals dels quatre mestres mencionen a «Reachta Righdhearg» (Rechtaid Rígderg) com un Gran Rei d'Irlanda. Es va guanyar el nom de «Righdhearg» segons Geoffrey Keating, ya que tenia un braç que «excedia al roig». Reachta figura com bisnieto de «Lughaigdh Lamdhearg» (Lugaid Lámderg).
• Cathal Crobhdearg Ua Conchobair, també conegut com «Cathal “el de la mà roja” O’Conor», va anar un rei de Connacht a principis de el XIII. Existix un poema que es creu va ser compost entre 1213 i la mort de Cathal en 1224, que fa referència freqüent a la mà roja de Cathal.
• Meredith Hanmer cita a Dermott Lamhdearg en les seues Cròniques d'Irlanda (publicat per primera volta en 1633), com un rei de Leinster que va lliurar una batalla a principis del sigle V contra un eixèrcit de invasores en Knocknigen, prop de Dublín.
• Els Kavanagh de Borris, comtat de Carlow, descendixen de Dermot Kavanagh Lamhdearg, senyor de St Mullin, segon fill de Gerald Kavanagh, senyor de Ferns en 1431. Gerald era descendent de Domhnall Caomhánach, fill de Diarmuid Mac Murchadha, rei de Leinster.
• Els Cavenagh de Kildare que es varen convertir en part del domini protestant són parents dels Kavanagh de Borris i, segons les seues pròpies tradicions, afirmen descendir d'un Cathair Rua Caomhánach que es dia que descendia de la branca Lámhdhearg (Mà Roja) del clan Caomhánach.
• En el poema clàssic irlandés Carn Fraoich Soitheach na Saorchlann, es menciona a «un descendent (lliteralment filla) dels reis de la mà roja de Leinster». Este poema, aixina com el poema relacionat Osnach Carad i gCluain Fraoch, mencionen un Carn Lámha, el lloc a on es va enterrar la mà de Fraoch.
• Gleoir Lamhderg, o Gleoir el de la mà roja, era un rei de Lamraighe i supostament el padastre de Fionn mac Cumhaill del cicle feniano. Es diu que els Lamraighe descendixen de Lamha, un fill de Conchobar, un llegendari rei del Úlster.

Símbols similars

La dextera dei, o ‘mà dreta de Deu’, és un símbol que apareix en només tres creus altes en Irlanda: la Creu de Muiredach en Monasterboice ; la Creu del rei Flann (també coneguda com la Creu de les escritures) en Clonmacnoise; i la Creu en el carrer de Kells. Els dos primers tenen la mà completa en els dits estesos de forma similar a la mà roja. La forma i posició de la dextera dei de Kells és d'un patró que es troba generalment en el continent, mentres que l'usat en Monasterboice i Clonmacnoise sembla ser únic dins de la cristiantat.

Francis J. Bigger sugerix que la dextera dei representa l'expressió figurativa del Vell Món per a significar força i poder, i tals símbols de mans es poden trobar en civilisacions antigues, inclosos, entre uns atres, els assiris, babilonios, cartagineses, caldeos i fenicios. També és utilisat per judeus, musulmans i es pot trobar en Palestina i Marroc. Els aborigen australians veneraven les mans dels seus caps fallits. Un atre historiador, F. J. Elworthy, segons Bigger, va demostrar de manera concloent el caràcter antic i l'us generalisat del símbol entre les primeres civilisacions paganes.

Segons Charles Vallancey en 1788, una mà roja apuntant cap a dalt era el símbol de l'armadura dels reis d'Irlanda, i encara estava en us per la família O’Brien, el lema de la qual era Lamh layir an uachdar, que significa ‘la mà forta cap a dalt’ o ‘la mà forta prevaldrà’. Les mans ocupen un lloc destacat en la publicació del sigle XVIII de Dermot O'Connor Blasones i terminologia heràldica irlandesa, en el clan d'O Fearghail duent el lema Lámh dhearg air chlogad lúptha.

Bibliografia

• (1895).«On Ogham-Stones Seen in Kilkenny County».The Journal of the Royal Society of Antiquaries of Ireland.Royal Society of Antiquaries of Ireland.5

348-368.

• (1925).«Unpublished Irish Poems. XXIX: On Cathal Redhand».Studies: An Irish Quarterly Review.Irish Province of the Society of Jesus.14

61-65.

• (1902).«The Dextera Dei Sculptured on the High Crosses of Ireland».Proceedings of the Royal Irish Academy (1889-1901).Royal Irish Academy.6(1900-1902)
• Burke, Bernard (1884). The General Armory of England, Scotland, Ireland, and Wales, Comprising a Registry of Armorial Bearings from the Earliest to the Present Clave, Heritage Books.
• (1902).«Badge of the Royal Society of Antiquaries of Ireland».The Journal of the Royal Society of Antiquaries of Ireland.Royal Society of Antiquaries of Ireland.32

415-418.

• (2006).«Miscellaneous Stories of Caomhánachs in Exile».The Past.Uí Cinsealaigh Historical Society.

96-105.

• Fitzpatrick, Elizabeth (2004). Royal Inauguration in Gaelic Ireland C. 1100-1600: A Cultural Landscape Study, Boydell Press. ISBN 9781843830900.
• Duffy, Seán (2005). Medieval Ireland An Encyclopedia, Routledge. ISBN 0-415-94052-4.
• Hamilton, G. A. (1844). «On “A North House,” in the Demesne of Hampton, and the Opening of a Tumulus near Knockingen}», (vol. 3), Royal Irish Academy, pp. 249-252.
• Keating, Geoffrey (1723). The General History of Ireland, J. Bettenham.
• Keating, Geoffrey (1983). Keating's History of Ireland, Irish Genealogical Foundation. ISBN 978-0-686-44360-5.

• (1901).«The “Three Waves” of Ancient Erin».All Ireland Review.2

184-185.doi:10.2307/20545459.

• (2013).«Surnames and Scions: Adjectival Qualification of Christian Names and Cognomina in Classical Irish Poetry».Ériu.Royal Irish Academy.63, pp. 117-143
• O Cróinín, Dáibhí (1995). Early Medieval Ireland 400-1200, Longman.
• O'Curry, Eugene (2010). On the Manners and Customs of the Ancient Irish, III, Kessinger Publishing. ISBN 978-1163577769.
• (1853).«Inauguration of Cathal Crobhdhearg O'Conor, King of Connaught».Transactions of the Kilkenny Archaeological Society.Royal Society of Antiquaries of Ireland.2

335-347.

• (1908).«The Heraldic Emblem of Ireland».Ulster Journal of Archaeology.Ulster Archaeological Society.14

178-180.

• (2011).«VARIA III. Quatrains relating to the controversy of the Ret Hand».Ériu.Royal Irish Academy.61

171-178.

• (2013).«VARIA I».Ériu.Royal Irish Academy.63

145-153.doi:10.3318/ERIU.2013.63.145.

• Schlegel, Donald M. (2002). Reweaving the Tapestry of Ancient Ulster (vol. Clogher Record), Clogher Historical Society, pp. 747-749.
• (1877).«Loca Patriciana: Part XI. St. Patrick's Progress into Ossory-Disertum Patricii, Martartech in Magh Roighne – Patrician Missionaries in Ossory, Their Churches, Killamorey: St. Ciaran,First Bishop and Patron of Ossory: His Period, &c., &c.: Notices of Some Saints of the Raceof the Ossorians».The Journal of the Royal Historical and Archaeological Association of Ireland.Royal Society of Antiquaries of Ireland.4

188-245.

• Welsh, Robert (1996). Oxford Concise Companion to Irish Literature. ISBN 0-19-280080-9.
• «The Earthworks, Traditions, and the Gods of South-Eastern Co. Limerick, Especially from Knocklong to Temair Erann».Proceedings of the Royal Irish Academy: Archaeology, Culture, History, Literature.Royal Irish Academy.34

127-183.

• (1990).«Dermot O'Connor's Blazons and Irish Heraldic Terminology».Eighteenth-Century Ireland / Iris an Dá Chultúr.Eighteenth-Century Ireland Society.5

61-88.

• (1788).«Description of an Ancient Monument in the Church of Lusk in the County of Dublin».The Transactions of the Royal Irish Academy.Royal Irish Academy.2

57-68.

• (1901).«Annals of the Four Masters».All Ireland Review.2

102-103.doi:10.2307/20545308.