Anar al contingut

Lullubi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mapa de la Baixa Mesopotamia, a on habitaven els lullubis

La tribu dels lullubis (Acadio: 𒇻𒇻𒉈: Lu-lu-bi)[1] va ser un poble guerrer que habitava la regió dels monts Zagros en l'actual Kurdistan iraquí i iraní, específicament en l'entanque de Shahrizor, durant l'edat de bronze. Varen ser veïns i a voltes aliats de la ciutat hurrita de Simurrum. A la seua volta, varen entrar en conflicte en l'Imperi Acadio i conseqüentment, l'Imperi Assiri.[2] El lullubi és una llengua no classificada[3] degut a que no hi ha registre escrit d'esta. No obstant, el terme "lullubi" sembla tindre orígens hurritas.

Líders i governants dels lullubi

Llista dels líders i gobernant lullubi per mig de l'història:[4]

Relleu de Tar-dun-ni, un governant lullubi
  1. Immashkush (circa 2400 a. C.)[5]
  2. Anubanini (presuntament circa 2350 a. C.)[6]
  3. Sutuni (circa 2270 a. C., contemporàneu de Naram-Sense)
  4. Irib (circa 2067 a. C.)
  5. Darianam (circa 2000 a. C.)
  6. Ikki (data desconeguda)[6]
  7. Tardunni, fill d'Ikki (data desconeguda)[6]

Governants de Zamua/Mazamua (presuntament lullubi)

  1. Nur-Adad (circa 881-880 a. C.)
  2. Zabini (circa 881 a. C.)
  3. Hubaia (circa 830 a. C., vassall assiri)
  4. Donada (circa 715 a. C.)
  5. Larkutla (circa 675 a. C.)

Referències Històriques

Llegendes

En el mit sumerio de Lugalbanda i el pardal Anzu, durant el regnat d'Enmekar d'Uruk, s'aludix als "monts de lullubi" com el lloc a on Lugalbanda troba a Anzu (Imdugud en la seua versió sumerio), en el seu camí per a trobar a l'eixèrcit que sitiaria Aratta.

Imperi Acadio i la dinastia Guti

Estela de Naram-Sense

Els lullubi semblen haver segut conquistats per Sargón el Gran, i incorporats a l'Imperi Acadio. Es presumix que una rebelió va esclatar baix el regnat del net de Sargón, Naram-Sense. En la seua famosa estela de victòria, el rei declara:[7]

"Naram-Sense el poderós . . . . Sidur i Sutuni, príncips dels lullubi, es varen unir i varen fer la guerra contra mi."
— inscripció acadia en l'estela de Naram-Sense.

Despuix de la caiguda de l'Imperi Acadio per les invasions dels guti, els lullibi es varen rebelar davant el seu rei, Erridupizir. Una inscripció mesopotámica trobada en Nippur llig:[2][8]

Ka-Nisba, rei de Simurrum, va instigar als pobles de Simurrum i lullubis a rebelar-se. Amnili, general dels lullubi ... es va sublevar ... Erridupizir, el poderós, rei dels Guti i les Quatre Parts, ràpidament va ser a la seua trobada ... en un sol dia va capturar el passage d'Urbillum (Erbil) en el Mont Mummum. Després, va capturar Nirishuha.
— inscripció R2:226-7 d'Erridupizir.

Imperi Neo-Sumerio

Relleu d'Anubanini
Tableta de Shulgi detallant les seues victòries sobre els lullubi

Despuix del periodo de govern dels Guti, el rei Shulgi del Imperi Neo-Sumerio o Tercera Dinastia d'Ur va documentar haver realisat vàries expedicions en la terra dels lullubi, detallats en la Tableta de Shulgi. Es creu que per al regnat d'Amar-Sense, els lullubi yacer baix govern neosumerio.

Un relleu sobre roca mostrant al rei Anubanini dels lullubi en un captiu en els seus peus, al costat de la deesa Ishtar, sembla datar d'este periodo. No obstant, històries folklòriques que relaten les conquistes de Sargón el Gran mencionen a Anubanini com un dels seus oponents.

Periodos babilònics i mesoasirios

En el segon mileni abans de Crist, despuix de l'ascens babilonio i assiri, el terme "lullubi" va ser majorment associat a alguna cosa similar a "montañés". A la seua volta, l'antiga regió dels lullubis es va convertir en el regne hurrita de Zamua o Mazamua. No obstant, la "terra dels lullubi" reapareix en registres de conquistes de Nebuchadnezzar I de Babilonia (circa 1120 a. C.) i Tiglath-Pileser I d'Asiria (circa 1113 a. C.). Els últims registres de Zamua es donen baix el regnat d'Asarhaddón (circa 669 a. C.), per a després desaparéixer de l'història escrita.

Referències

  1. ↑ (2017) Mesopotamian Origins: The Basic Population of the Near East, p. 90. ISBN 978-1-5128-1881-9.
  2. ↑ 2,0 2,1 (2006) Warfare in the Ancient Near East to 1600 BC, pp. 115-116. ISBN 9781134520626.
  3. ↑ "The Languages of the Ancient Near East (in A Companion to the Ancient Near East, 2nd ed., 2007)".
  4. ↑ Legrain, 1922; Cameron, 1936; D’yakonov, 1956; The Cambridge History of Iran; Hinz, 1972; The Cambridge Ancient History; Majidzadeh, 1991; Majidzadeh, 1997; Qashqai, 2011.
  5. ↑ George G. Cameron(1936).«History of Early Iran».The University of Chicago Press.: 35.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 George G. Cameron(1936).«History of Early Iran».The University of Chicago Press.: 41.
  7. ↑ (1895) Babylonian & Oriental Record, p. 27.
  8. ↑ (1993) "Sargonic and Gutian Periods (2234-2113 BC)", pp. 219-230.