Les llengües andines són llengües indígenes d'Amèrica parlades en la regió andina. Estes llengües pertanyen a diferents famílies llingüístiques entre les que no s'ha provat un parentesc propenc.

El quechua és la família de llengües andines en major número de parlants: es parla en Argentina, Bolívia, Chile, Colòmbia, Equador i Perú. En els països sombrejats és oficial (vert fort) o cooficial (vert pàlit).
Llengües preincaiques en el XVI.

El criteri per a considerar les llengües andines és especialment geogràfic; no obstant, també existixen certs traces tipològiques que es donen en la majoria d'elles que permetrien considerar a la regió andina com un àrea de convergència llingüística. En eixe aspecte, les llengües andinas diferixen tipológicamente de manera clara de les llengües amazòniques —que podria considerar-se que formen una atra àrea llingüística en traces tipològiques comunes, diferents a les traces de la regió andina—.

Les llengües andines han tingut i tenen influència en l'espanyol, idioma oficial en tots els països andins.

Traces tipològiques

Algunes tendències típiques del àrea llingüística andina la situen a banda d'atres àrees llingüístiques propenques, com l'amazónica o la mesoamericana. Entre estes traces estan:[1]

Tipo general:
  1. Les llengües andinas són freqüentment sintètiques, combinen el marcage de núcleu i el marcage del modificador, són bàsicament aglutinants i presenten cert grau de fusió.
Fonologia:
  1. Existixen generalment dos o tres consonant líquides, les fricativas són més numeroses que les africadas, i abunda el sistema vocàlic de tres elements /i, a, o/, sent en general rara l'existència de vocals nassals.
Morfologia nominal:
  1. No solen existir classificadors nominals o gènero gramatical.
  2. Existix una llista extensa de casos gramaticals, incloent gran número de casos oblicuos.
  3. La relació de possessió a sovint inclou marcage tant en el posseïdor com en lo posseït.
Concordancia:
  1. Generalment, el verp concorda en els dos arguments principals: subjecte i objecte.
  2. L'allineament morfosintàctic sol ser de tipo nominatiu-acusatiu.
  3. Les formes dels possessius solen diferir dels clíticos pronominals del verp.
Morfologia verbal:
  1. La prefijación és poc freqüent.
  2. Existix un sistema d'afijos obligatoris per a marcar el temps i l'aspecte.
Sintaxis:
  1. La subordinació inclou rarament l'us de formes verbals nominalisades o deverbatius.
  2. No sol existir incorporació nominal de cap tipo.
Lèxic
  1. Existixen una llista àmplia de numerals o formes lèxiques per a designar números.

Comparació lèxica

A continuació es mostren algunes comparacions lèxiques entre els numerals de llengües andinas:[2]

GLOSSA Uru Puquina PROTO-
ARU
PROTO-
QUECHUA
PROTO-
ZÁPARA
PROTO-
CAWAPANO
1 ši pesk **maya **suk **núki aʔnalaʔ
2 piske baix **paya iškay **ko:pi **katuʔ
3 čep kapak **kimsa **kala
4 pácpic sper **pusi **çusku
5 paanucu takpa **pichqa
6 pacchui čičo **suqta
7 tohoro stu **qançis
8 cohonco kino **pusaq
9 sankau čeka **isqun
10 kalo skata **çunka

Llengües andines (segons Joseph Greenberg)

La majoria de llingüistes proponen que la major part de les similituts lèxiques i les traces gramaticals semblants de les llengües andines es deuen a un contacte llingüístic prolongat.[3] No obstant, alguns autors com J. Greenberg i M. Ruhlen sostenen que les llengües andinas formarien una unitat filogenético vàlida o macrofamilia dins de les llengües amerindies. Els subgrups dins de la macrofamilia andina de la proposta de Greenberg són:[4]

  1. Llengües quechuas
  2. Llengües aimaras
  3. Záparo-Cahuapano
    1. Llengües záparo-arabela
    2. Llengües cahuapanas
  4. Sabela-Itucale
    1. Sabela (huaorani)
    2. Itucale (urarina)
  5. Llengües andinas septentrionals
    1. Llengües catacaoanas
    2. Llengües cholonas
    3. Leko
    4. Culli
    5. Sechura
  6. Llengües andinas meridionals
    1. Kawésqar
    2. Mapudungun
    3. Gennaken
    4. Patagón
    5. Yagán

S'ha propost també al quechuamarán per a agrupar a les llengües quechuas i aimaras. Tant la gran majoria dels grups anteriors com les divisions dins dels subgrups septentrional i meridional són llengües aïllades. La proposta de que les llengües anteriors constituïxen una unitat filogenético, aixina com la divisió proposta per a la mateixa, és considerada com altament especulativa per la majoria dels llingüistes.[5] Per eixa raó, esta classificació no ha segut àmpliament acceptada pels especialistes en estes llengües.[6]

Referències

  1. ↑ Dixon, 1999, pp. 9-10
  2. ↑ zompist. com/same. htm Numerals in South American languages (Rosenfelder's Metaverse)
  3. ↑ Aikhenvald i Dixon, 1999
  4. ↑ Greenberg, Joseph H., i Merritt Ruhlen (2007). merrittruhlen. com/files/AED5. pdf An Amerind Etymological Dictionary (PDF), 12.ª edició (en anglés), Stanford: Dept. of Anthropological Sciences Stanford University, pp. 277-278. Consultat el 27 de juny de 2008.
  5. ↑ Bolnick, Deborah A.; Beth A. Shook, Lyle Campbell i Ives Goddard(setembre de 2004).ncbi. nlm. nih. gov/pmc/articles/PMC1182033/ «Problematic Use of Greenberg’s Linguistic Classification of the Americas in Studies of Native American Genetic Variation».American Journal of Human Genetics.75(3): 519–523.Consultat el 18 de maig de 2007.(en anglés)
  6. ↑ Vore per eixemple crítiques contra l'hipòtesis amerindia

Bibliografia

Enllaços externs

Referències