Llei d'Henry

Archiu:Portrait of William Henry, 1774-1836. Wellcome caps block 0 .jpg

William Henry

La llei d'Henry enuncia que a una temperatura constant, la cantitat de gas dissolta en un líquit és directament proporcional a la pressió parcial que eixercix eixe gas sobre el líquit, és dir, a major pressió, major solubilidad i a l'inversa.

La llei d'Henry només és vàlida en pressions baixes i en dissolució diluïdes.

Història

La llei d'Henry va ser formulada en 1803, pel químic anglés William Henry, qui va estudiar el tema a principis de el XIX. En la seua publicació sobre la cantitat de gasos absorbits per aigua, va descriure els resultats dels seus experiments:

"... de gas condensado, l'aigua absorbix per cada una, dos o més atmòsfera afegides, una cantitat, normalment comprimida, que deuria ser igual al doble, triple, etc., del volum absorbit baix la pressió normal de l'atmòsfera."

Eixemples

Un eixemple en el qual la llei d'Henry està en joc és en la dissolució, que depén de la profunditat, d'oxigen i nitrogen en la sanc dels buços baix aigua que canvia durant la descompressió, duent a la malaltia del buç.

Un eixemple de tots els dies és donat per l'experiència d'un en les begudes carbonatadas, les quals contenen diòxit de carbono dissolt. Abans d'obrir, el gas dalt de la beguda en el seu contenidor és casi diòxit de carbono pur, a pressió més alta que la pressió atmosfèrica. Despuix d'obrir la botella, el gas escapa, movent la pressió parcial del diòxit de carbono dalt del líquit a ser més baixa, resultant en desgaseado com el diòxit de carbono dissolt ix de la solució.