Llac Parima
El llac Parima o Manoa [1][2][3] (en anglés: Lake Parime; en portugués: Llac Parime) és un llac mític que es presumix ubicat en Amèrica del Sur. Era conegut per ser una de les possibles ubicacions de la ciutat del Dorat,[3] també cridat Manoa, i codiciat pels exploradors europeus. Els repetits intents per trobar el llac no varen poder confirmar la seua existència i va ser classificat com un mit, junt en la ciutat. La busca del Llac Parima va dur a exploradors a traçar els rius i atres característiques geogràfiques del sur de Veneçola, el nort de Brasil i el suroest de Guyana, ans que l'existència del llac fora refutada definitivament en el XIX. Alguns exploradors, com Humboldt i Schomburgk, varen propondre que l'inundació estacional de la sabana del Rupununí va poder haver segut identificada erròneament com un llac. Investigacions geològiques recents sugerixen que va poder haver existit un llac en el nort de Brasil, pero que es va secar en algun moment de el XVIII. Es creu que "Manoa" (en Llengües arahuacas) i "Parima" (en Llengües caribes) signifiquen "gran llac". Atres dos llac mítics, Llac Xarayes o Xaraiés (hui regió de Pantanal) i el Llac Casipa, es representen a sovint en els primers mapes d'Amèrica del Sur.
Va ser en l'any de 1541 en Quito quan va cobrar més força el mit de “El Dorat” gràcies a cronistes com Pedro Cieza de León, Juan de Castellanos i Gonzalo Fernández d'Oviedo[4]. El croniste Gonzalo Fernández d'Oviedo també va narrar l'història d'un cap indi que en un principi s'untava en una resina per a després fer-se espolvorear per tot el cos una cantitat considerable d'or en pols.[5] Va supondre llavors Oviedo que per a donar-se tal lux este cap indi tindria que provindre d'una regió geogràfica en una abundantísima cantitat d'or. Pedro Cieza de León també va relatar cóm el germà menor de Francisco Pizarro, Gonzalo, va fer els apanys per a marchar en una expedició en busca de la terra del or i la canella; terra esta, que segons els relats i comentaris que es feyen en Quito en eixa época, es trobava en els voltants d'un gran llac salat. Posteriorment, en 1542, en una carta dirigida al rei d'Espanya, Gonzalo Pizarro relacionaria per primera volta a l'home Dorat en un llac.[6]
De la mateixa manera que Pizarro, Gonzalo Jiménez de Quesada també tenia una gran atracció pels llac, ya que, segons ell, en alguns d'ells es produirien els pans de sal que tant li obsessionaven i que els muiscas comerciaven per or.[7] Els indígenes li havien informat a Quesada sobre l'existència d'un gran llac salat, en els màrgens del qual es trobava també un poblat en innumerables riquees. Per a 1580 este lloc, a on es trobaria este mític “Dorat”, el qual ningú hi havia vist, era l'únic objectiu de la majoria dels aventurers i conquistadors aplegats al Nou Món. D'esta forma, personages com Gonzalo Pizarro, Jiménez de Quesada i Sebastián de Belalcázar, seguits de prop per Cieza de León, Fernández d'Oviedo i Juan de Castellanos, es varen convertir en les fonts originals de la llegenda.
Va ser Jiménez de Quesada qui també descriu, en el seu Epítome de la conquista del Nou Regne de Granada de 1539, que els muiscas veneraven els llac, de la mateixa manera que al sol, la lluna i les estreles[8]. Aixina mateix, Quesada assegurava que els muiscas feyen ofrenes en estos llac, tirant tot tipo de pedres precioses i or[4], fet del com també es va ocupar un atre croniste, Juan de Castellanos. Ell coneixia a casi tots els conquistadors, i va contribuir a alimentar encara més la llegenda del Dorat, en especial a raïl de les històries sobre estes ofrenes[9].
En l'actualitat, gràcies a estudis arqueològics, se sap que els principals estanys d'adoració varen ser l'Estany de Guatavita, Ubaque, Siecha, Guasca i Teusacá. En elles els Muiscas celebraven cerimònies i feyen grans processons, amprant camins especialment construïts per a això, realisant ofrenes d'objectes votivos: or, esmeraldes, ceràmiques, aixina com contes de collar elaborades de closques marines i pedres semipreciosas[10]. En 1856 es va trobar la Bassa de Siecha, elaborada en or, en les rodalies de les estany de Siecha[11], la qual llamentablement va desaparéixer en el seu trasllat des de Colòmbia al Museu de Berlín, motivat a l'incendi i posterior afonament del barco que la traslladava. Una atra bassa similar, la Bassa Muisca que actualment es troba exposta en el Museu de l'Or de Bogotà, va ser trobada en 1960, pero esta volta en l'interior d'una cova, dins d'una vasija de ceràmica, en el municipi de Pasca, en Cundinamarca. Esta peça d'orfebreria, d'orige Muisca, s'estima que va ser elaborada entre els anys 600 i 1600 d. C. per mig de la tècnica de cera perduda.[12][13] Resulta evident que la mateixa representa una cerimònia religiosa, la qual, per les característiques de la bassa, se situaria en un llac.
Primers intents de descobriment
[editar | editar còdic]Antonio de Berrío, 1582
[editar | editar còdic]
Abans de la seua mort, Gonzalo Jiménez de Quesada, qui no tenia hereus directes, va nomenar a un capità, Antonio de Berrío, com el seu successor en la Governació del Dorat, que la va obtindre principalment per estar casat en María de Oruña, neboda de Jiménez de Quesada[14]. Cap a 1582 va començar Antonio de Berrio una jornada en busca del Dorat, en 80 hòmens, 500 cavalls i gran cantitat de ganado. Després d'un recorregut a través dels plans, Berrío va alcançar finalment el ric Meta en febrer de 1584. Alonso de Pontes, el croniste de Berrío, va descriure que durant esta jornada es varen topar en els indis “Axaguas o Achaguas”, els qui no solament eren afables, sino daus al comerç. Un d'estos indis, de nom Guaricabo, els va contar l'història d'un poble únicament de dònes molt blanques i molt agressives, localisades a cinc dies de distància cap a l'est.[15]
En esta jornada va saber Berrío va saber, de boca dels indis, que a certa distància, dellà unes montanyes que podien vore's en l'horisó, passant el riu Orinoco en la província de Guayana, hi havia una cordillera darrere de la qual quedava un estany grandíssim, a on existien grans poblacions i un gran número d'indis en grans riquees d'or i pedres precioses[16]. D'igual forma el pare Joseph Gumilla referix que en estes montanyes es trobava el Llac Manoa, un llac salat de grans proporcions, tan gran que els indis tardaven tres dies en creuar-ho en els seus canoas: “diuen que una volta creuat este llac, estos territoris s'estenen cap al riu Marañón”. D'acort en Gumilla, en llengua Achagua, Manoa-yùna significa “que no derrama”, sent est el nom que donen a tots els estanys, de tal forma i segons relata Gumilla, que la ciutat de Manoa és lo mateix que “la ciutat de l'estany”.[17]
Anteriorment a la jornada de Berrío, el governador de la Margarita, Juan de Sales, també havia referit l'existència d'or en la província de Guayana gràcies a les notícies que va obtindre dels indis arahuacos, els qui aplegaven a l'illa en busca de pertrechos. En este sentit, en un document datat en 1538, va escriure cóm ”Mes allà de la cordillera, que no és molt gran, en un extrem, hi ha molts poblats i un llac enorme en aquella planura, que té un esgambi de sis llegües i la mateixa llongitut. Dins hi ha moltes illes, d'una o dos llegües. Hi ha molts poblats en el seu interior, i en la terra ferma que la rodeja. En terra ferma i en una de les illes esta la forja a on fan la fundició”. [18] Un lloctinent de Berrío, Dumenge de Vora Ibargoyen, després d'una incursió per la Guayana, va contar a Berrío, en una carta datada en maig de 1593, acosta el seu contacte en numerosos pobles indígenes de l'interior de la Guayana. En un d'estos poblats, un cacic de nom Parigua li va descriure que, a certa distància d'a on es trobaven, es trobava la província de Mucuraguaray en la qual hi havia uns indígenes en els que tenien guerra. Més allà d'esta província es trobava una atra de nom Guayacapari, a curta distància del riu Marañón. Passades estes províncies, el cacic va relatar que existix un estany gran i salada a la que ells criden mar, la qual està poblada per moltíssims indígenes. El cacic va continuar indicant que a este estany varen aplegar numeroses gents vestides, les quals varen barallar en les de l'estany per a assentar-se finalment entre ells. Relata ademés que estos indis duen or en els nassos, els pits, els braços i les cames.[19]
En 1595, i ya en poc a capital per a continuar en les seues expedicions, Berrío va decidir manar a Vora a Espanya en l'idea de dur recursos i hòmens que li permeteren fer un últim envestiment per a conquistar les elusivas terres del Dorat.[20][21][22] Per a l'any de 1595 Berrío es trobava en Trinitat, aguardant l'arribada de notícies d'Espanya, quan en l'horisó varen aparéixer unes naus angleses capitaneadas per Sir Walter Raleigh, les quals, després de varis intents de parlar en ell, i davant la negativa d'est, varen decidir atacar Sant Josep de Oruña i capturar al propi Berrío.[22][23]
Walter Raleigh, 1595
[editar | editar còdic]
Gràcies a l'informació que va obtindre de les cartes enviades per Dumenge de Vora i Antonio de Berrio a Felipe II d'Espanya datades entre 1593-1595[22], ademés del cuestionamiento que li va fer personalment a Berrío durant el seu captiveri en Trinitat, sumat a declaracions fetes per Pedro Sarmiento de Gamboa,[4] i molt provablement també per aquelles atres informacions que va obtindre de part dels indígenes quan es trobava en el riu Orinoco,[24] resulta improvable que Walter Raleigh no haja elaborat un mapa en totes estes informacions, puix en el seu llibre The Discovery [24] no solament descriu molt ben el territori guayanés al seu pas per est, sino que ademés va determinar que la ciutat del Dorat es trobava a la vora d'un llac salat de 200 llegües, al com crida “un atre mar Caspio” localisat just en el cor de Guayana[24] en el surest de l'actual Veneçola.
Després de llegir The Discovery, es pot apreciar de que la major part de l'informació que aporta Raleigh prové de fonts espanyoles.[4] Llavors, després de la segona mitat de el XVI, els mapes primerencs del continent suramericà a penes comencen a representar poblats a lo llarc de la costa i l'interior de terra ferma.[25] Este fet demostra que per a eixe moment, els espanyols tenien molt poc coneiximent del territori. Motivats aixina mateix per les rivalitats en atres nacions europees, els espanyols no solament consideraven tots els seus mapes estratègics, sino ademés secrets.[25] Estes característiques no hagueren segut molt diferents en un mapa fet per Raleigh, qui en tota seguritat va realisar un i inclús va poder pensar en incorporar-ho al seu llibre The Discovery. No obstant, l'història demostra que al final açò no va ocórrer. Raleigh tal volta va pensar que era millor idea mantindre-ho en secret, puix este podia caure en mans de l'enemic. D'acort en els comentaris que fa Raleigh en el seu llibre The Discovery, aixina com en la carta que este li escriu a Sir Robert Cecil, este mapa ho va terminar de realisar molt provablement a la parell del seu llibre en 1595.[24]
Lawrence Kemys, 1596
[editar | editar còdic]
En el seu A relation of the second voyage to Guiana, o Relació del segon Viage a Guiana, Kemys nota, ademés de les incursions que va realisar ell mateixa, que va enviar a un dels seus capitans, Leonard Berry, a explorar el riu Regió de Berbice Oriental-Corentyne o Esequibo, cosa que va fer fins que els ràpits ho varen detindre. Kemys opinava que es podria aplegar a Manoa a través d'este riu, al com va cridar ric “germà del Orinoco”. El seu informe va mencionar un "Llac Parima" en algun lloc entre les fonts dels rius Esequibo i Rupununi.[26] Poc despuix, els cartógrafos en Europa continuarien mostrant l'ubicació d'este llac i la ciutat de Manoa en casi tots els mapes de la regió de Guayana. El mapa de Jodocus Hondius de les Guayanas va presentar els noms dels rius enumerats per Lawrence Kemys. Curiosament, casi tots estos llac i rius encara es mencionen hui dia. cal destacar que ademés dels rius que va explorar, Kemys va enumerar els noms de les nacions índies que habitaven tots estos rius, els seus pobles i inclús els líders o capitans de cada tribu.[26]
Els primers mapes
[editar | editar còdic]El mapa de Walter Raleigh, 1595
[editar | editar còdic]Com a resultat de la publicació del llibre de Walter Raleigh El Descobriment del gran Ric i bell imperi de Guayana en 1596[24], varen aparéixer varis mapes que representaven un llac estrany en tota l'Europa dels sigles XVI i XVII. Un dels primers va ser confeccionat per Jodocus Hondius i publicat en 1596 en el nom de “Nieuwe Caure van het Wonderbaer ende Goudrycke Landt Guiana”.[27] Este mapa mostra un llac allargat al sur del Orinoco, en un assentament cridat Manoa en la vora septentrional. El mapa de Hondius va ser reproduït posteriorment per Theodore de Bry i publicat en el seu popular “Grands Voyages” en 1599.[28] Quan Hondius va traure una edició completament revisada de l'Atles de Mercator en 1606, esta incloïa un mapa d'Amèrica del Sur que presentava el Llac Parima en la major part al sur de l'Equador.[29]
Gràcies a les informacions obtingudes pels espanyols,[22] ademés de les declaracions fetes als anglesos per Pedro Sarmiento de Gamboa,[4] és casi segur que Walter Raleigh va preparar un mapa. Este mapa de Raleigh va estar perdut durant 273 anys, fins que el Museu Britànic ho va comprar accidentalment entre un lot de documents antics en 1849. En conseqüència, el mapa no va ser conegut pels exploradors Alexander von Humboldt o Robert Schomburgk, els qui de segur varen explorar el continent suramericà basats en notes de Raleigh,[30][31] les informacions del qual varen posar a prova durant les seues expedicions en el continent suramericà al començament de el XIX. En el Museu Britànic es troba el mapa manuscrit, elaborat sobre un fi cuiro d'animal, que medix 68,5 cm d'alt per 76,6 cm de llarc.[32] Este mapa va ser catalogat pel Museu Britànic baix el còdic “Add, MS. 17940” i el mateix coincidix en la seua caligrafia en el de Raleigh.[32]
El mapa de Thomas Harriot, 1596
[editar | editar còdic]
L'elaboració d'un segon mapa del Llac Parima, tal volta baix la direcció de Raleigh, s'atribuïx a Thomas Harriot (1560-1621), un famós matemàtic i cartógrafo d'eixa mateixa época, qui a la seua volta va ser protegit de Raleigh. En este mapa s'especula que Harriot va agregar algunes observacions adicionals a l'informació de la “Carta principal” elaborada pel propi Raleigh[24]. Raleigh havia confiat a Lawrence Kemys l'exploració de l'interior de Guayana en 1595, la qual va mamprendre Kemys navegant pel riu Esequibo[26] (Kemys 1596). Kemys, baix el mando de Raleigh, va fer referència a les observacions de Harriot en el seu segon viage a Guayana en 1596.[26][32] En algun moment entre agost i novembre de 1595, Raleigh va informar a Sir Robert Cecil de que estava creant "un gran mapa" en l'ajuda del matemàtic Thomas Harriot, el qual desijava mantindre en secret. Este mapa es va fer molt possiblement en 1596, basant-se en les notes de Raleigh ademés dels "descobriments" adicionals fets per Kemys en la regió.
Durant la seua exploració de la costa entre l'Amazones i el Orinoco, el capità Kemys va visitar 52 rius i va afirmar haver descobert 40 d'ells.[26] Ademés, va cartografiar la localisació i els noms de les nacions indígenes, els seus pobles, ciutats, aixina com els líders o capitans per riu[26]. Kemys també va preparar informes geogràfics, geològics i botànics del país, inclús enviant a un dels seus capitans, Leonard Berry, a explorar el riu Corentyne, lo que va fer fins que els ràpits ho varen detindre. En el seu informe, Kemys va expressar l'opinió de que es podria aplegar a Manoa a través dels rius Corentyne o Esequibo.[26] El seu informe va nomenar a el "Llac Parima" com l'ubicació de Manoa, i poc despuix, els cartógrafos en Europa varen mostrar la situació d'este llac i ciutat en els seus mapes de la regió de Guayana.
El mapa de Jodocus Hondius, 1598
[editar | editar còdic]
A pesar de que Raleigh va ser el principal promotor de la llegenda del Llac Parima i de la ciutat de Manoa i d'haver produït el seu extraordinari i minuciós mapa, irònicament no va ser el primer en publicar-ho. La primera publicació coneguda va ser del cartógrafo holandés Jodocus Hondius (1563-1612), coneguda com “Nieuwe Caure van het Wonderbaer ende Goudrycke Landt Guiana en 1598.[25][27] Es creu que Hondius va elaborar el seu mapa basant-se en una còpia del mapa de Raleigh que el cartógrafo havia obtingut mentres vivia en Londres, de la mateixa manera que gràcies als relats tant de Lawrence Kemys com de les informacions de William Downe, qui va anar capità del barco Discovery durant la segona de les expedicions de Kemys a Guayana en 1596.[26]
Com s'indica en major detall en una part del mapa, l'evidència, escrita en holandés – “De Custen van dese caure, sijn seer vlietich geteekent op haere hooghten ende waere streckingen, door een seker stierman die dit selve beseilt ende besocht heest, inde jaren voornomt” i traduïda com: “Les costes que es mostren en esta carta, estan dibuixades diligentment en les elevació/latitut i les llongituts correctes, per un cert navegant que va navegar i va visitar personalment esta àrea en els anys mencionats anteriorment” – esta nota respala l'hipòtesis sobre la transmissió de documents o mapes que varen ser fets per William Downe, i que varen ser adquirits d'alguna forma per Jodocus Hondius.[26][32]
El mapa de Theodor de Bry, 1599
[editar | editar còdic]
Theodor de Bry (1528-1598) va iniciar la publicació de la seua colecció de viages despuix d'una visita a Anglaterra en 1587, a on va conéixer al geógrafo Richard Hakluyt, qui estava preparant la seua pròpia descripció dels viages en el Nou Món. Este treball de Hakluyt va impressionar tant a de Bry que això ho va motivar a publicar la seua pròpia colecció de viages. Varen ser molts els mapes i dibuixos ilustrats realisats per Theodor de Bry, en la seua gran majoria com a apèndixs finals als texts que allumenen la seua série Amèrica 1590-1634, més coneguda com Els viages a les Índies Occidentals o Grands Voyages. Estes imàgens es varen inspirar en numerosos relats de viagers que varen explorar Amèrica durant el XVI, com Les cartes d'Américo Vespucio (Florencia, 1500-1503), L'història del Nou Món (Venècia, 1565) del milanés Girolamo Benzoni i el llibre The Discovery [24] de Sir Walter Raleigh (Raleigh, 1596).
Les obres de Bry varen ser asombrosamente populars i influents, i l'iconografia difosa a través de la compilació de relats de viages de Bry va dominar la visió europea del Nou Món i les Índies Orientals durant més d'un sigle despuix de la seua publicació. En esta obra es varen representar tant les conquistes i exploracions geogràfiques com els contactes entre els europeus i els amerindios. D'acort en John H. Elliot: “Era molt freqüent acodir a les ilustracions de Theodor de Bry per a conéixer les apariències i costums dels indis americans”;[33] ilustracions similars a aquelles que figuren en el mapa de Hondius, aixina com en el mapa de Bry junt en Johann Israel.
El mapa de Hessel Gerritsz, 1625
[editar | editar còdic]
Hessel Gerritsz (1581-1632) va ser un cartógrafo ademés de gravador i editor holandés de el XVII, qui va treballar en Ámsterdam a finals de el XVI i principis de el XVI. Gerritsz es troba entre els geógrafos holandesos més destacats de el XVII. Va nàixer en la ciutat de Assum, entre els municipis de Beverwijk i Uitgeest en el nort d'Holanda en 1581.[34] De jove es va mudar a Alkmaar com a aprenent de Willem Blaeu (1571-1683), a qui va seguir posteriorment a Ámsterdam. Per a 1610 ya contava en el seu propi taller; no obstant, va permanéixer junt a Blaeu, qui va publicar molts dels seus mapes. En octubre de 1617 va ser nomenat primer cartógrafo oficial de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (VOC).[35] Esta posició estratègica li va oferir un accés sense precedents a les senyes cartogràfiques més alvançats i lluntans de l'Edat d'Or holandesa. A diferència de molts cartógrafos de la seua época, Gerritsz era més que un amant del món; era un simple erudit que mostrava una verdadera fascinació per deprendre més del món que estava cartografiant de manera pràctica.
Els mapes de Willem Janszoon Blaeu, 1630-1650
[editar | editar còdic]
En 1634 Blaeu va publicar el primer dels seus dos volums del seu atles mundial planificat, Atles Novus o Theatrum Orbis Terrarum, en l'obra del qual es va incloure el mapa de Guayana. Va ser similar a lo publicat per Johannes de Laet en el seu llibre Beschrljvinghe van West-Indien, de 1630, pero un tant més gran. El mapa de Guayana de Blaeu per cert resulta exactament igual al mapa de Jodocus Hondius II. En una estratègica moguda, Blaeu va comprar prop de 37 planches de coure del Mercator Atles de Jodocus Hondius II, que després va publicar. Els mapes que vénen després, si be són còpies de Blaeu, no canvien el fet de que l'original fora fet per Hondius II. Havent-se publicat l'obra de Blaeu, a continuació Henricus Hondius va fer gravar immediatament el mateix mapa, de modo que este també s'assembla al mapa de Jodocus Hondius II com si es tractara de dos gotes d'aigua. Willem Blaeu va utilisar per última volta este mapa representat en la seua edició del Atles Novus de varis volums de 1655. Els numerosos rius indicats en la zona costera d'estos mapes són sorprenents. Per una atra part, l'interior de Guayana continua dominat pel Llac Parima i la ciutat del Dorat, de manera similar a aquells mapes més antics del continent americà realisats per Jodocus Hondius. Entre ells destaquen America (1609) i Amèrica Noviter Delineata (1618), este últim reproduït posteriorment en adició per Henricus Hondius en 1631 i Matthäus Merian en 1634, de la mateixa manera que per Willem Janszoon Blaeu en 1650, qui ho denominaria Americae Nova Tabula.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gallecs, Rómulo (1996). Canaima. Editorial Universitat de Costa Rica. ISBN 9788489666191. Consultat l'11 de juny de 2015.
- ↑ Informació sobre el Llac (en anglés). Consultat l'11 de juny de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 Rojas, Francisco Michelena (1867). Exploració oficial per la primera volta des del nort de l'Amèrica del Sur: sempre per rios, entrant per les boques del Orinoco, de les valls d'este mateix i del Meta, Casiquiare, Rio-Negre o Guaynia i Amazónas, fins a Nauta en l'alt Marañon o Amazónas, dalt de les boques del Ucayali baixada de l'Amazones fins a l'Atlàntic ... Viage a Rio de Janeiro des de Belen en el Gran Pará, per l'Atlàntic, tocant en les capitals de les principals províncies de l'imperi en els anys, de 1855 fins a 1859. A. Lacroix, Verboeckhoven i ca. Consultat l'11 de juny de 2015.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Ramos Pérez, D. 1973. El Mit del Dorat: El seu Génesis i Procés. Biblioteca de l'Acadèmia Nacional de l'Història. Caracas: Italgráfica.
- ↑ Fernández, O. 2018. Història General I Natural De les Índies: Illes I Tierrafirme De la Mar Oceà. Sidney: Wentworth Press.
- ↑ AGI, 1542. Patronat, 90B, N.2, R.11. Carta de Gonzalo Pizarro Al Rei: Acusa a Francisco de Orellana. Sevilla: Archiu General d'Índies.
- ↑ AGI, 1537. Patronat, 197, R.14. Carta de Jerónimo Lebrón [de Quiñones], governador de Santa Marta, avisant a l'Audiència de Sant Dumenge la seua arribada i lo que va succeir en el viage. Sevilla: Archiu General d'Índies.
- ↑ Millán, C. 2001. Epítome de la Conquista del Nou Regne de Granada. La Cosmografía espanyola del sigle XVI i el coneiximent per qüestionari. Bogotà: Pontifícia Universitat Javeriana.
- ↑ Castellanos, J. 1852. Elegies de Varons Ilustres: Elegia a Benalcázar. Madrit: Imprenta i Estereotipia de M. Rivadeneyra.
- ↑ Rojas, L. 1979. Manual d'Arqueologia Colombiana. Bogotà: Carlos Valéncia Editors.
- ↑ Zerda, L. 1972. El Dorat 38. Bogotà: Biblioteca Banc Popular.
- ↑ Botero, C. 2007. Bolletí Museu de l'Or. (54). Bogotà: Banc de la República.
- ↑ Panesso, A. Ventre, L. 1975. El Dorat. Bogotà: Banc de la Republica.
- ↑ Ojer, P. 1960. Don Antonio de Berrío: Governador del Dorat. Universitat Catòlica Andrés Bell. Burgos: Imprenta de Aldecoa.
- ↑ Pontes, A. 1583. Relació feta per Alonso de Pontes de la seua Jornada al Ric Meta. En Ojer, P. 1960. Don Antonio de Berrío: Governador del Dorat. Pp. 177- 186. Universitat Catòlica Andrés Bell. Burgos: Imprenta de Aldecoa.
- ↑ Berrío, A. 1594. Carta relació d'Antonio de Berrío al Rei sobre les seues jornades i disputes en les governacions veïnes (Trinitat, 2 de decembre de 1594). En Ojer, P. 1960. Don Antonio de Berrío: Governador del Dorat. Pp. 187- 198. Universitat Catòlica Andrés Bell. Burgos: Imprenta de Aldecoa.
- ↑ Gumilla, J. 1993. El Orinoco Ilustrat i Defés. Fonts per a l'Història Colonial de Veneçola. Caracas: Italgrafica S.A.
- ↑ AGI, 1538. Patronat 294, N. 25. Relació de lo que Juan Sales va fer en l'illa Margarita. Sevilla: Archiu General d'Índies.
- ↑ Vora, D. 1593. Carta de Dumenge de Vora Ibargoyen a Antonio de Berrio, Governador de Trinitat. En Lovera, R. 1991. Antonio de Berrio: L'Obsessió pel Dorat. Caracas: Gràfiques Armitano.
- ↑ Von Hagen, V. 1974. The Golden Man: The Quest for El Dorat. London: Book Club Associates.
- ↑ Hemming, J. 1984. En busca del Dorat. Barcelona: Edicions del Serbal.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Lovera, R. 1991. Antonio de Berrio: L'Obsessió pel Dorat. Caracas: Gràfiques Armitano.
- ↑ Salazar, P 1595. Informe al Rei del Governador de l'Illa de Margarita. En Lovera, R. 1991. Antonio de Berrio: L'Obsessió pel Dorat. Caracas: Gràfiques Armitano.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 Raleigh, W. 1986. El Descobriment del Gran, Ric i Bell Imperi de Guayana (1596). Traducció d'Antonio Requena. Caracas: Edicions Juvenal Herrera.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 Corpoguayana 2000. Cartografia Antiga de Guayana. Electrificació del Caroní (Edelca). Caracas: Editorial Art.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 26,5 26,6 26,7 26,8 Kemys, L. 1596. A relation of the second voyage to Guiana. Perfourmed and written in the yeare 1596. By Lawrence Kemys, Gent. Imprinted in London, 1596 by Thomas Dawson. Reproduction from original in the Henry E. Library and Art Gallery. Sant Marino. Eebo Editions.
- ↑ 27,0 27,1 Godfroy, M. 2015. Kourou and the Struggle for a French America. New York: Palgrave Macmillan.
- ↑ Cúter, C. 1869. Bibliographical Description of the Collection of Grands Voyages of de Bry. New York: Privately Printed.
- ↑ Schwartz, S. and Ehrenberg, E. 1980. The Mapping of America. Edison: Wellfleet Press.
- ↑ Humboldt, A. 1985. Viage a les Regions Equinoccials del Nou Continent. Tom IV. Caracas: Mont Avila Editors.
- ↑ Schomburgk, R. 1845. On the Lake Parima: The El Dorat of Sir Walter Raleigh and the Geography of Guayana. Read at the meeting of the British Association at Cambridge. Simmond’s Colonial Magazine. Vol 5, N20. London: Simonds and Ward.
- ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 Nicholl, C. 1995. The Creature in the Map. Chicago: The University of Chicago Press.
- ↑ Elliot, J. 2003. De Bry i l'Image Europea d'Amèrica. En: De Bry, Teodoro. Amèrica (1590-1634) (Sievernich Ed.) Madrit: Edicions Siruela
- ↑ Keuning, J. 1949. Hessel Gerritsz. In Imago Mundi, Vol 6. pp. 48-66 (28 pages) Imago Mundi, Ltd.
- ↑ Schilder, G. 2017. Early Dutch Maritime Cartography (Explokart Studies in the History of Cartography). Leiden: Hes & De Graaf.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lago Parima» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.