Les Cogotas

Vasija de la Cova de Boquique en Plasencia, representativa de ceràmica de Cogotas, en decoració reblix de pasta blanca procedent de l'inhumaació de Sant Román de Hornija, província de Valladolit (Bronze final, Cultura de Cogotas-I, 1100-800 a. C.).

Ceràmica excisa,
Bronze final, Cogotas-I

Fíbula de colze,
Bronze final, Cogotas-I

Castro de les Cogotas. Reconstrucció de la porta principal. Cogotas II

Verraco de granit en el propenc municipi de Mingorría. Cogotas II

Les Cogotas és el nom que rep un jaciment arqueològic situat en el terme municipal de Cardeñosa en la província d'Àvila (Espanya). Situat en un cerro i fortificat, va deparar una seqüència estratigráfica que va ser dividida en dos grans periodos en un hiat entre abdós, un de propi del Bronze Final (Cogotas I) i un atre del començ de la segona Edat del Ferro (Cogotas II). L'investigació de les Cogotas va permetre conéixer millor els modos de vida peninsulars previs a l'invasió romana.

Va ser excavat per Juan Cabré en els anys 1920 i és la principal referència dels vetones, un poble de cultura celta que va habitar una extensa zona que comprenia les actuals províncies d'Àvila i Salamanca i part de Toledo, Zamora, Càceres i els Trás-vos-Montes de Portugal durant l'Edat del Ferro.

Cogotas I

Es distinguixen les següents fases en la seua formació i desenroll:

• Fase 1: Proto-Cogotas I (2000-1700 a. C.). Incursió per l'Alt Ebre.

Llamativamente, els primers elements de el "complex" Cogotas I no fan la seua primera aparició en la que es considera el seu breçol d'orige (Replanell Nort), sino en les proximitats de l'alt Ebre (El Portalón de Atapuerca 2034 a. C.) i poc temps despuix es troben en l'Ebre mig, aplegant en poc més d'un sigle fins a la baixa vall del Duero. Açò es deu a que les noves formes ceràmiques en el repertori de l'alfarería, llavors tradicional d'eixes àrees geogràfiques, són conseqüència d'una primera arribada de "elements" europeus en busca de territoris en els que assentar-se que, llògicament, fan la seua primera aparició a través dels passos pirenaics.

• Fase 2: Cogotas I inicial (1700-1550 a. C.). Assentament en el Replanell Nort.

En esta fase els majors i millors jaciments adscrits a eixe horisó es localisen ara en les valls del Duero, Tajo i alt Ebre (Els Tolmos, Arevalillo, La Plaça, El Cogote, La Corvera, La Venda). Es caracterisa per: 1) ceràmica incisa en decoració impresa de mechons, zig-zag i guirnaldas de semicírculs de boquique, i 2) per la seua extensió per les valls del Duero (Els Tolmos, Arevalillo, La Plaça, Castelho Velho), Tajo (Perales del Riu). És esta distribució la que sembla confirmar el seu orige en el Replanell Nort i la seua posterior expansió cap a les regions perifèriques.

• Fase 3: Cogotas I mig (1550-1350 a. C.). Expansió pel Replanell i valls del Sur.

Es produïx un enriquiment del repertori decoratiu en aparició de ceràmica excisa, nou model decoratiu que respon a una segona arribada d'elements europeus incorporats al complex cultural. És esta la causa de que, de nou, la ceràmica excisa aparega en la vall de l'Ebre abans que en El Replanell (1550 a. C. en Moncín, 1466 a. C. en Els Tolmos). En esta fase es produïx també l'aparició de les ceràmiques tipo Cogotas-I fòra de la Submeseta Nort i per tant de la seua àrea d'orige, en presència a partir del 1550 a. C. en el surest (Gates en Almeria, Costera del Negre en Granada) i del 1350 a. C. en la vall mija del Guadalquivir (Llanete dels Moros).

• Fase 4: Cogotas I final (1350-1000 a. C.). Extinció i transició al Ferro.

La fase final es caracterisa per la decoració basada en l'incrustaació de pasta roja i groga en les decoració incisas-impreses, que pot considerar-se característica de l'estil final de Cogotas I, que ya solament perviu en la seua àrea d'orige (valls del Duero, Tajo i alt Ebre).

Cogotas II

Artícul principal → Vetones.

És un jaciment de la Segona Edat del Ferro de la província d'Àvila. Està ubicat en la zona nort del vall de Amblés.

El Valle Amblés és una fossa tectónica en el sistema Central, recorreguda pel riu Adaja, via natural de comunicacions, localisada en la província d'Àvila. Té forma de triàngul i fondo pla per a on fluïx el riu en a penes desnivell, entre les ales septentrionals de La Serrota i la serra de la Paramera, que queden al sur de la vall, en altituts miges que oscilen entre 1600 i 2200 m, l'alvertent meridional de la serra d'Àvila i Villanueva que queden al nort de la vall, en una altitut mija de 1600 m, per a concloure, les estribacions de la Serrota i la serra de Villanueva tanquen l'occident, i la serra d'Ulls-Albos en l'extrem oriental.

Sobre els granits i pissarras predominen sols silíceos àcits, molt erosionables, de profunditat variable, en escassa capacitat de retenció de humitat i en afloraments rocosos. Sols de vocació ganadera, poc aptes per a l'agricultura. En la vega, el riu, gràcies als sols aluvials rics en minerals, aumenta les possibilitats d'aprofitament agrícola. En els sectors més humits, carrasques, fresnos i pins piñoneros i resineros. Sobre la fauna local, hui només perviu la fauna autòctona en llocs molt concrets protegits, animals com a llops, javalins, cigonyes, garzas, buitres i àguiles.

El poblament més destacat en la vall és de la Segona Edat de Ferro i es caracterisa per poblats fortificados, o Oppida, en les estribacions de les serres de la vall. Els més importants són: Ulaca, en més de 70 ha, sent el més gran d'ells, el Castro de la Taula de Miranda en 30 ha i Les Cogotas en 14,5 ha.

Hi ha indicis de que baix la ciutat actual d'Àvila es trobe Obila, mencionada per Ptolomeo (2,5,7), encara que els materials trobats fins al moment no duguen la seua cronologia més allà de el I S'observa una ocupació important en la vall des del Bronze Final. Per un atre costat, en les zones planes pròximes a la vega apareixen hàbitats no amurallados de menor entitat, com Muñogalindo, Padiernos o Ermita de Sonsoles, els quals són considerats pels seus investigadors com a ”hàbitats menors”. Les troballes són escasses i en materials de superfície, per lo que no es pot afirmar que siguen llocs de hàbitat en totes les ocasions. Els estudis del territori d'explotació d'estos llocs revelen una tendència agrícola entre el 60-80 % en un radi de 2 km, ya que els sols que ocupen són aluvials, o estan prop de les dehesas, mentres que els castros revelen tendències ganaderes.

Dins del patró de poblament es deuen incloure les escultures de bous i porcs, coneguts com verracos. S'han interpretat de moltes maneres, donant-los un valor màgic de protecció del ganado, per a potenciar la reproducció, o atribuint-los la funció de ser monuments funeraris, ya que existixen peces en inscripcions d'este tipo. No obstant, les últimes revisions proponen una explicació distinta i complementària, és dir, no descarten el seu valor simbòlic. Gran part de les escultures carix de context arqueològic clar, es localisen a varis quilómetros dels poblats i la majoria, en zones de bons pasturages. L'alt cost de producció dels mateixos pot tindre molt més sentit si en els zoomorfos s'establiren fites o referències fixes en el paisage dels recursos crítics, com lo són les pastures hivernals.

Cronologia

Sobre la cronologia de les muralles, no és segura per al primer recint, mentres que sí es té material fechable associat al segon recint. Els sondejos realisats junt a la muralla en este recint han proporcionat ceràmica a torne, fíbulas de caballito i atres tardanes en esquema de La Tene que permeten pensar en una cronologia de III-II a. C., es pot precisar encara més, ya que es va observar que coincidix en el nivell de fundació de l'alfar, documentat junt a ella, i inclús l'existència d'un femer baix de la muralla, i per lo tant anterior, du a propondre als seus investigadors una seqüència cronològica: per al moment de la primera ocupació del lloc, és dir, de la construcció del primer recint, es donaria cap al IV i un moment posterior per a la construcció del segon recint i de l'alfar en els sigles III-II a. C.

Castro

Es troba en el vorell meridional del Replanell Nort, en el sector central de la província d'Àvila, a sis quilómetros cap al suroest del poble de Cardeñosa, en l'extrem de l'estribaació més oriental de la serra d'Àvila, junt al riu Adaja. El seu nivell màxim és de 1156 m sobre el nivell de mar, coincidint en un dels berrocales de granit, que, com ya s'ha referit abans, dona nom al jaciment, elevant-se uns 140 m sobre el riu. Comprén una superfície intramurs de 14,5 ha i els seus eixos màxims són uns 455 m per una miqueta més de 310 m. Pertany a la Segona Edat de Ferro, encara que algunes ceràmiques pertanyents a l'acrópolis s'adscriuen a una ocupació prèvia del Bronze Final, pero no de gran importància.

Respon als tipos d'emplaçament en cerro o acrópolis i en meandre. Caracterisat per la proximitat a caixers fluvials, el riu Adaja, la facilitat de defensa natural, per la seua orografia escarpada i l'accessibilitat està determinada per la pendent. Les Cogotas s'organisa entorn a dos recints amurallados en tres entrades cada u, sent la principal del recint superior la més complicada de totes elles. Es tracta de muralles potents en engrosamientos a modo de bastions, en camps de pedres estacades davant de les entrades, com ocorre en atres castros de la regió per a estos moments. En el recint superior es coneixen algunes cases adossades a la part interior de la muralla. La tècnica constructiva empleada combina l'atobó en la pedra sobre un eix rectangular en planta.

Estructures defensives

Muralles

Les Cogotas consta de dos recints amurallados, un, el superior o primer recint, que comprenia tot el cim del tossal i correspon en l'acrópolis, i un atre, l'inferior o segon recint, que es desenrolla cap al sur i oest descendint per l'ala en la planicie fins a la riera de Rominillas, tancant una superfície de 14,5 ha, el qual va ser interpretat com “encerradero de ganados” per Juan Cabré. Les recents excavacions han demostrat l'existència de vivendes, àrees industrials, inclús s'aplega a propondre el hipòtesis de que en ell es realisaren fires de ganado. En el recint superior es varen incloure els berrocales i zones de forta pendent dins del recint amurallado per a no creuar els llenços violentament. L'estructura de les muralles és de llosetes, vores i roques de granit, en aparelle de mamposteria en sec, colocades en hiladas irregulars calçades en infinitat de falques. La tècnica constructiva és d'un sistema de doble mur adossat a l'exterior i cap a l'interior, un atre de similars característiques, entre abdós paraments hi ha una farcidura de vores i llosetes, encara que no se sap de l'existència d'algun atre parament interior per no tindre cap tall de la mateixa, en fonamentació d'atobons. La gruixa varia de 2,5 a 11 m aproximadament. Té un traçat ondulat, en bastions de gran tamany, els quals semblen respondre a un sistema defensiu que aprofita els tirs creuats, i al mateix temps servixen de reforç arquitectònic. En les zones més importants hi ha un camí de ronda sobre la muralla, que comença en l'entrada principal i potser recorreguera tot el perímetro de l'acrópolis. Entre el recint superior i l'inferior va deure existir un chicotet espai amurallado i aterrazado que actualment no es conserva i s'observa en grans dificultats, pero que Cabré va identificar. Al no poder reconéixer-se actualment, en part per lo abrupte i inaccessible del terreny, no se sap molt ben quin va poder ser la seua funcionalitat. Per la seua posició junt a l'entrada principal i en bona visibilitat des de la mateixa, va poder tractar-se d'un encerradero colectiu de ganado des del que poder controlar les reses en facilitat. El seu sistema constructiu de llenços de muralla en bastions, que talla de manera arbitrària les curves de nivell, té diferents altures segons les zones, el seu traçat no seguix les llínees de vaguada, divisòries o llímits naturals. Els canchales no s'aprofiten per a formar part del sistema defensiu, simplement es rodegen o s'usen de base del llenç, i la muralla no s'interromp en els barrancs, respon al grau d'adaptació del sistema defensiu que alguns autors com González-Taules definixen com a “Autònom”. Encara que atres autors consideren que la muralla sí s'acomoda a les curves de nivell. És molt provable que l'arremate de la muralla, i especialment sobre les entrades, estiguera realisat en un entramat de branques i pals de fusta, tal i com deuria entendre's l'incendi de la muralla de Pallantia en el 74 a. C. despuix del sege de la ciutat per Pompeyo, tal i com descriu Apiano en les seues "Guerres Civils". Sense descartar que estiguera construït d'atobós.

Entrades

El recint superior va tindre tres entrades, una en la pendent est, ya demolida per complet, que comunicava en el barri de cases extramuros situades en l'ala oriental. Una atra al nort, les més alta de l'acrópolis, protegida per dos gavetes, i la tercera, també orientada al nort, la cridada principal, flanquejada per dos bastions que es desenrolla en oblicuo. Es tracta de la de major complexitat i elaborada en llauger esviaje, o embut. El camí que conduïa a ella estava delimitat per una prop de llosetes de granit. Cap a l'esquerra, abans d'aplegar a la muralla existixen els restants d'una estructura rectangular que Cabré va cridar “cos de vigilància”. En l'interior una rampa discorria sobre les cases 5 i 6 duya a la part alta de fortificació. En el recint inferior varen aparéixer tres entrades, sent més senzilles i sense protecció de bastions. La més alta, orientada cap al nort, a tan sol 10 metros de la principal del recint superior. Una atra en el terrat noreste i la tercera, la qual va a donar al riu Adaja i oposta a l'anterior, de la que només es conserven restants del seu empedrado en lloses planes. Juan Cabré fa referència a una quarta entrada, pero no obstant esta no apareix en el dibuix del pla del castre, per lo tant, suponem que va deure tractar-se d'una entrada secundària de poca importància. Esta estava en l'ala sur que va a donar a un barri de cases extramuros en una hondonada. Llavors es conservava el boquete de la seua destrucció, en un camí orientat a l'est que conduïa a l'agranada de vivendes extramuros.

Campos de pedres estacades

Camp de pedres estacades vist des de la muralla.

Es tracta de zones sembrades de vores picudos estacats en el sol, que seguint la llínea de la muralla septentrional, apleguen fins a la mateixa base del mur, no deixant un espai lliure entre elles. S'emplacen en dos llocs concrets, un davant les dos rampes de l'entrada alta de l'acrópolis i un atre en l'hondonada davant de l'entrada este del recint inferior. Les pedres estacades apareixen molt tupidas, a modo de barreres de tres metros d'ample. La finalitat d'estes defenses seria la d'entorpir l'atac. Hi ha autors els qui pensen que serien per a evitar els atacs de cavalleria, mentres que uns atres opinen que no tenen sentit si no és per a entorpir l'accés de persones a peu. S'emplacen en la zona de més fàcil accés.

Urbanisme intern

Carrers: La seua ocupació interna va estar condicionada pel desnivell del terreny, sobretot en la part alta pels dos berrocales de granit, i en el sector surest del segon cim va ser impossible construir pel seu fort pendent. No existix un pla de pomes i carrers, es tracta d'agrupacions irregulars de cases, ya siguen adossades a la muralla o buscant la protecció de les roques, estant someses als accidents del terreny. Entre elles hi havia espais lliures que, utilisats com a carrers o camins, a voltes es delimitaven en cerques de lloses estacades. En el segon recint s'ha pogut documentar un camí enlosado que travessa el recint en relació en les estructures industrials.

Vivendes: Les vivendes associades a la muralla tenen planta rectangular i el seu perímetro està delimitat en blocs de granit, els fonaments són d'atobons. Estan colocades sobre un aterrazamiento artificial de mampostería, encara que actualment a penes s'aprecien, quedant visible el aterrazamiento sobre el que s'assentaven. Estes tenien 30 m de llarc per 7 m d'ample, una superfície aproximada de 200 m². Cabré no va situar en el pla totes les cases que va excavar. Per les referències de la seua memòria, es pot parlar d'unes sèt cases més repartides per l'interior del primer recint. Els sondejos realisats entre 1989 i 1992 en el segon recint varen revelar vivendes en la part més suau de l'ala que s'estén entre la zona escarpada de la muralla del primer recint i el camí que ho travessa, sent vivendes de planta regular en murs de pedra i ocupació de l'atobó per al recreiximent de les parets. Són de menor tamany que les de l'acrópolis i oferixen aixovar més pobres. Fòra de la ciutat, situades a extramuros, també es varen constatar vivendes, encara que no dona la seua posició exacta i tampoc les dibuixa en el pla. Se situaven a l'eixida de la porta sur del segon recint i en l'ala surest, llimitant-se a comentar que tenen característiques semblants a les del primer recint i que els seus aixovar eren més pobres. Les plantes de les vivendes són regulars, per a la seua organisació interna hi ha poques senyes, encara que com ya va senyalar Cabré, l'abundància d'atobons en l'interior puga estar indicant l'existència de divisions internes. Els sols, en desnivell, eren irregulars, es cobrien en lajas de granit. En un racó de la vivenda solia existir un paviment de fanc a modo de llar. Sobre la teulada, s'han trobat restants de fanc cuit en improntes de postes cilíndrics de fusta, lo que sembla indicar que les techumbres es realisarien en postes de fusta recoberts de palla o fanc, encara que no se sap si eren a una o dos aigües.

Àrees industrials

Com ya s'ha comentat anteriorment, estes estructures es varen documentar despuix de les campanyes de finals de el XX. Es localisen a uns 100 m de la porta Sur del segon recint, junt a la muralla, i són un alfar i un secadero d'atobons. l'alfar inclou un complex de dependències i forns de ceràmica que ocupen més de 300 m², junt a la muralla del segon recint. Són forns de tipo senzill d'una sola cambra. Esta estructura correspon al mateix nivell de fundació que la muralla. En el secadero d'atobons anexe al taller existix una gran dependència que va deure servir com a almagasén de productes acabats i com secadero d'atobons; est oferia un conjunt de peces confeccionades a caixa en dimensions de 40 x 20 x 10 cm. S'ha documentat, ademés, un camí enlosado que travessa el recint, que podria utilisar-se per a la circulació de carros per a la distribució de productes ceràmics. En un dels sondejos realisats en la muralla, en el sector nort de la mateixa, es va localisar un gran femer, en una estratigrafia de més de tres metros de potència. L'estrat de rebujos es concentrava en l'últim tram, buzando fins al nivell de muralla. Gran cantitat de restants òsseus de fauna, ceràmiques a torne tipo celtibérico i escassos vestigis d'atobons i material constructiu són, a grans traces, els components del cenizal.

Necròpolis

Esta necròpolis es va descobrir en 1930, en lo que era ya la quarta campanya d'excavació en el Castro. Despuix de varis intents fallancs en la seua localisació, va aparéixer en un terreny cridat Trasguija. Estos intents es varen deure, en definitiva, a les característiques de les poques necròpolis que s'havien trobat anteriorment, ya que esta respon a caràcters molt diferents. Va tornar a ser explorada en 1931.

Característiques

Localisada a 240 m al nort del poblat, sobre una chicoteta ala orientada a l'est. Consta de quatre zones segons Juan Cabré i de cinc més una segons Guillermo Kurtz. Atres autors defenen quatre zones i un sector aïllat, com Castro, Martín-Valls o Álvarez-Sanchís. Situades en decliu, alineades de nort a sur i separades entre sí per espais estèrils, és dir, sense tombes. És d'incineració, no havent aparegut cap inhumaació, en sepultures individuals, agrupades entorn a esteles de granit que descollen a l'exterior pel seu extrem superior. El número de sepultures és de 1613, de les quals es poden estudiar 1447, el restant carixen d'inventari i no varen ser publicades. Solament el 15,5 % d'estes (224) tenen aixovar.

Les sepultures consten de l'urna cineraria depositada en un clot, en el qual es varen colocar pedres chicotetes per a calçar-la i l'urna de les quals apareix tapada en una laja plana recoberta a la seua volta per atres pedres de menor tamany. També nos trobem en urnes que han segut tapades en atres vasijas donades el regrés (plats, bols). Sobre estes es tirava terra vegetal. Quan les urnes van acompanyades d'aixovar, es donen diferents situacionsː si és aixovar de guerrer, les armes i demés objectes estan colocats en torno o damunt sense un sistema concret. Els tifells menuts, com fíbulas, boles, fusayolas o chicotets vasitos, solen acompanyar a les cendres en l'interior de les urnas.

Sembla ser que la seua estratigrafia indicava una seqüència cronològica en vertical, ademés del horisontal característica de les necròpolis, pero Cabré va interpretar les urnes colocades a diferents altures com a pertanyents a una mateixa sepultura contemporànea.

En relació en la necròpolis, en direcció noreste existixen uns lanchals de granit situats entre el castre i la necròpolis, de superfície ampla i plana, sense terra sobre ells, sobre els quals segurament es realisaren les cremació funeràries. Al seu entorn es varen trobar multitut d'ossos calcinats, escorias de bronze o ferro i fragments de ceràmica. El metal prové dels aixovar metàlics que acompanyarien al cadàver.

Exploració del jaciment

Excavació del sector II de la necròpolis en 1930.

Inscripció homenage als treballs de Juan Cabré en Les Cogotas (1974).

El Castro de les Cogotas es coneix des de 1876. Despuix d'una série d'excavacions en el mateix, pèrdua de materials i molts trasllats dels mateixos, les excavacions oficials dirigides per Juan Cabré, les primeres en “método científic”, varen començar en l'estiu de 1927, en la campanya del qual es varen descobrir les muralles de l'acrópolis i varen estudiar 18 vivendes. En 1928 es va determinar quànt faltava de les muralles del segon recint per a alçar el pla general de jaciment, precisar la seua arquitectura militar i excavar les cases propenques a la porta N. En 1930 es va tractar de resoldre la cronologia del castre en la troballa d'una estratigrafia ben definida, l'estudi dels fondos de les vivendes alguna cosa més pobres, disseminades per tota l'acrópolis. En 1930 es va descobrir la necròpolis i es varen excavar les quatre zones.

A finals de el XX, i per causes alienes a l'investigació arqueològica, Les Cogotas va tornar a ser intervinguda: En 1983 es va aprovar un proyecte de construcció d'una presa de les Cogotas, que el seu estrebe esquerre i aliviadero es recolzen en l'ala oriental de la part baixa del cerro de les Cogotas, per lo tant, una part del jaciment arqueològic –el 30 % de el “encerradero de ganados”– quedava cobert per les aigües quan estes alcançaren la cota màxima de l'embassament. La Confederació Hidrogràfica del Duero en conjunt en el Museu d'Àvila i la Direcció general de Patrimoni Cultural de la Junta de Castella i Lleó varen decidir en 1984 dedicar el 1 % cultural a paliar els efectes de l'assut en els restants arqueològics. Possiblement mai s'haurien tornat a realisar excavacions arqueològiques en Les Cogotas de no haver segut per la construcció d'este embassament. Els treballs varen començar en 1985. Un grup d'alumnes del Departament d'Història Antiga de la Complutense de Madrit, dirigits per Mª Pau García-Gelabert, prospectó la zona, trobant els restants d'un despoblat, que va anar convenientment documentat. Va caldre protegir un camí enlosado que travessa el segon recint fins al riu Adaja, el cridat “camí del molí del Tio Juan”.

En 1986 es va realisar una prospecció geofísica en una zona de 1250 m² junt a la porta SE del segon recint, per a evaluar les possibles estructures constructives i obtindre una base per a la planificació de l'excavació, encara que els resultats, per les característiques del terreny granític i en pendent, no varen ser fiables. El programa d'excavacions va començar en setembre del mateix any en un equip del Departament de Prehistòria de l'Universitat Complutense de Madrit dirigit per Gonzalo Ruiz Zapatero en conjunt en el Museu d'Àvila.

Els objectius d'estes intervencions eren: 1) Documentació i salvament de les possibles estructures i materials per mig d'excavacions sistemàtiques, 2) reestudio de les antigues excavacions en noves perspectives, revisant-se també els materials del Museu Arqueològic Nacional, 3) presentació del conjunt arqueològic al gran públic, contemplant els problemes de manteniment i conservació d'estructures.

El pla d'excavació incloïa: 1) Excavació dels punts de l'alfar, el paviment i el femer, 2) cort en la muralla per a datar el seu moment constructiu, 3) corts al nort del camí del segon recint, a on s'apreciaven en superfície restants de murs i alliniacions que semblaven ser restants de vivendes i 4) sondejos en el primer recint per a estudiar el problema d'ocupació Bronze Final i la II Edat de Ferro, ya que segons Juan Cabré, tots els materials pertanyien a un sol estrat.

Cóm aplegar

Actualment es pot accedir en coche fins a la base del cerro del mateix castre. Per la carretera AV-804 direcció Cardeñosa, prenent una desviació a la dreta, senyalisat, abans d'aplegar al poble. Seguidament se seguixen els cartells senyalisats i s'aplega fins als voltants del poblat. Una atra forma d'aplegar des d'Àvila, és agarrar la carretera de Valladolit i aplegar fins a l'assut de l'embassament de Cogotas. Una volta allí, creuar anant l'assut i pujar pel camí fins al castre (du directe fins a la porta).

Castros relacionats

• Castro dels Castillejos (Àvila)
• Castro de Ulaca (Àvila)
• Castro de les Paredejas, en el complex del Berrueco (Àvila)
• Castro de la Taula de Miranda (Àvila)
• Castro del Ras (Àvila)
• Castro del Berrueco (Àvila i Salamanca)
• Castro del Cerro de Sant Vicente (Salamanca)

Vore també

• Bous de Guisant
• Cultura del got campaniforme, en fotografies de la ceràmica citada en l'artícul.
• Verraco de les Cogotas

Notes i referències

Bibliografia

• (1995).Bolletí del Seminari d'Estudis d'Art i Arqueologia.Prenc 61

51-118.ISSN 0210-9573.Consultat el 1 d'abril de 2018.

• (1987).«Aproximació a la cronologia del grup Cogotas I».Zephirvs.(39)

17-30.ISSN 0514-7336.Consultat el 1 d'abril de 2018.

• (1987).«La ceràmica decorada de Cogotas I».Zephirvs.(39)

231-237.ISSN 0514-7336.Consultat el 1 d'abril de 2018.

Bibliografia adicional

• Almagro-Gorbea, M.; Mariné i Álvarez-Sanchís J.R. (Eds.) (2001): Celtes i Vettones. Catàlec de l'exposició. Tercera edició (corregida) Decembre. Institució Gran Duc d'Àvila. Real Acadèmia de l'Història. Àvila
• Almagro-Gorbea, M. i Ruiz Zapatero, G. (1992): (Eds.) Paleoetnología de la Península Ibèrica. Complutum 2-3.
• Almagro-Gorbea, M. i Ruiz Zapatero, G. (1993): Els Celtes: Hispania i Europa. Actes, Madrit.
• Álvarez Sanchís, J. R. (1999): Els Vettones. Real Acadèmia de l'Història, Madrit.
• Álvarez Sanchís, J. R. (2001): «Els Vettones». En Almagro-Gorbea, M., Mariné i Álvarez-Sanchís J.R. (eds) Celtes i Vettones. Catàlec de l'exposició. Tercera edició (corregida) Decembre. Institució Gran Duc d'Àvila. Real Acadèmia de l'Història. Àvila.
• Álvarez-Sanchís, J.R.; Ruiz Zapatero, G.; Lorrio A.; Benito, J.E. i Alonso P. (1998): «Les Cogotas: anatomia d'un oppidum vettón». En M. Mainé i E. Terés (coords.) Homenage a Sonsoles Paradinas. Associació d'Amics del Museu d'Àvila. Àvila: 73-94.
• Cabré Aguiló J. (1930): Excavacions en les Cogotas, Cardeñosa (Àvila) I. El Castro. Junta Superior d'Excavacions i Antiguetats, 110. Madrit
• Cabré Aguiló J. (1932): Excavacions en les Cogotas, Cardeñosa (Àvila) II. La Necrópoli. Junta Superior d'Excavacions i Antiguetats , 120. Madrit.
• Delibes, G. (1985). Història de Castella i Lleó. 1. La prehistòria del Valle del Duero, Valladolit.
• Fernández F. (1998): «L'Edat del Ferro», en: Mariné M. (coord.) Història d'Àvila I: Prehistòria I Història Antiga. Institució Gran Duc d'Alba. Caixa d'Aforros d'Àvila.
• Fernández Posse, M. D. (1986) «La Cultura de les Cogotas I». Actes del Homenage a Luis Siret, Sevilla.
• González-Taules Sastre, F. J., Arias González, l. I Benito Álvarez, J. (1986): «Estudi de la relació sistema defensiu/relleu en els castros abulense (fins de l'Edat del Bronze-Edat del Ferro)». Arqueologia Espacial, 9: 113-125.
• Kurtz, W. S. (1987): «La necròpolis de les Cogotas. Volum I: Aixovar. Revisió dels materials de la necròpolis de la Segona Edat del Ferro en la Conca del Duero (Espanya)». B.A.R., Int. Séries, 344. Oxford.
• Mariné, M. I Ruiz Zapatero, G. (1988) «Noves investigacions en Les Cogotas. Una aplicació del 1% cultural». Revista d'Arqueologia, 84: 46-53.
• Rodríguez Marcos, J.A. i Fernández Manzano, J. (Coords.) (2012): Cogotas I: una cultura de l'Edat del Bronze en la Península Ibèrica : Homenage a Mª Dolores Fernández-Posse, Universitat de Valladolit, Secretariat de Publicacions i Intercanvi Editorial.
• Sánchez Moreno, E. (2000): Vetones: història i arqueologia d'un poble prerromano. Colecció d'Estudis. Edicions de la U.A.M. Madrit.