Anar al contingut

Lechitas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Els germans Lech i Czech, els llegendaris fundadors de les terres eslaves de Lechia i Bohèmia, segons Maciej Miechowita.

Els lechitas o lequitas (en polac: Lechici) és el nom donat als pobles eslaus occidentals que es varen assentar en la regió que actualment comprén Polònia, la República Checa i Eslovàquia.[1] Els lechitas varen ser els predecessors dels polanos, els polabios i els pomeranios; ademés, els lechitas varen desenrollar un idioma propi que és la base del polac actual.[2]

Història

Quan Miecislao I va heretar el tro ducal del seu pare, provablement va governar més de dos terceres parts del territori habitat per les tribus lechitas. Es va encarregar d'unificar als lechitas de l'est del Óder (polanos, masovianos, pomeranos, vistulanos i silesios) per a crear un únic país: Polònia. El seu fill, Boleslao I, va fundar els bisbats de Breslavia, Kołobrzeg i Cracovia, ademés d'un arzobispado en Gniezno. Va portar a terme, ademés, vàries campanyes victorioses contra els pobladors de Bohèmia, Moravia, el Rus de Kiev i Lusacia.[3] Poc abans de la seua mort, es arrogó el títul de rei: va ser el primer rei de Polònia, a partir de 1025.[4]

Llengua lequítica

La llengua lequítica (també coneguda com a llengua lechítica) va ser l'idioma antecessor del polac actual, a banda del idioma polabo, pomeranio i de casubio. El primer escrit a on s'arreplega este idioma és el Dagome iudex, el qual narra l'història de Miecislao I i Oda d'Haldensleben, la seua esposa.[5] Està datat en el 992[6] i conté important informació sobre els lechitas i dels pobles eslaus del X despuix de Crist.[7]

Vore també

Referències

  1. ↑ Tadeusz Lehr-Spławiński. Język polski. 1978
  2. ↑ "Vandalis, Gothis, Longobardis, Rugis et Gepidis, quos vacant aliqui Cimbros, quos hodie vocamus Pomeranos" Jan Długosz. Annals seu cronicae incliti Regni Poloniae. t. I., p. 35
  3. ↑ Monumenta Poloniae historica = Pomniki dziejowe Polski. T. 2 Bielowski, August (1806-1876)
  4. ↑ Henryk Paszkiewicz. The making of the Russian nation. Greenwood Press. 1977. p. 353.
  5. ↑ Traducció del Dagome iudex [1] archivat en Wayback Machine. del lequítico a l'anglés.
  6. ↑ Dagome iudex A. D. 992
  7. ↑ Karol Maleczyński, Bielińska M., Gąsiorowski A.: Dyplomatyka wieków średnich (pol.), Instytut Historii Polskiej Akademii Nauk, Łódź 1971.