Anar al contingut

Juan Manuel Santos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Juan Manuel Santos

Juan Manuel Sants Calderón (Bogotà, 10 d'agost de 1951) és un polític, economiste i docent colombià que va eixercir com president de Colòmbia des del 7 d'agost de 2010 fins al 7 d'agost de 2018, despuix de ser elegit en 2010 i reelegit en 2014. Va ser guardonat en el Premi Nobel de la Pau en 2016 pels seus esforços per a posar fi al conflicte armat en Colòmbia per mig del procés de pau en les FARC-EP.[1]

Actualment és professor en l'Escola de Govern John F. Kennedy de l'Universitat d'Harvard,[2] de l'Universitat Nacional de Colòmbia[3] i membre de la junta de la Fundació Rockefeller.[4][5][6]

Incursionó a la política fent-se membre del Partit Lliberal Colombià, va ser ministre de Comerç Exterior durant el governe de César Gaviria, més vesprada va fer part del govern d'Andrés Pastrana en el que es va eixercitar com ministre de Facenda. Despuix de consolidar-se el govern d'Álvaro Uribe en la presidència en 2002, Sants va deixar el Partit Lliberal i va ser un dels creadors del Partit de l'O, va ser nomenat ministre de Defensa durant el govern de Álvaro Uribe des del 19 de juliol de 2006 (Decret 2271 de 2006[7]) fins al 23 de maig de 2009 (Decret 1853 de 2009[8]), periodo en la qual es va donar l'auge del fenomen conegut com Falsos positius en Colòmbia, de la mà d'un programa d'incentius del Ministeri de Defensa als integrants de l'Eixèrcit Nacional que demostraran resultats contra la subversión, detallat en la Directiva Ministerial 029 de 2005. Despuix de que la Talle Constitucional li negara allavors president Álvaro Uribe la possibilitat de ser elegit per tercera volta, Sants es va presentar com el candidat del uribisme en les eleccions presidencials de 2010; com protegit d'Uribe va ser elegit president de Colòmbia per al periodo 2010-2014 en més de nou millons de vots, la segona votació més alta en l'història electoral del país en eixe moment (pero 55,65 % d'abstenció).[9][10] No obstant, alguns mesos despuix de la possessió de Sants, el seu antic mentor Álvaro Uribe es va transformar en el seu més gran contradictor polític, qui també va fundar, tres anys despuix, el partit d'oposició Centre Democràtic.[11][12] Esta rivalitat va determinar tant l'impopularitat de Sants durant la major part dels seus dos governs,[13] com la seua derrota en la primer regrés presidencial de 2014 davant el protegit polític d'Uribe, Óscar Iván Zuluaga.[14]

El 15 de juny de 2014 va ser reelegit president per al periodo 2014-2018.[15] En 2016 va rebre el Premi Nobel de la Pau "pels seus decidits esforços per a dur més de cinquanta anys de guerra civil en el país al seu fi".[1] En 2017 va rebre un doctorat honoris causa en l'Universitat de París 1 Panteó-Sorbona “pel seu compromís en la democràcia i la pau”. Ha segut nomenat una de les 100 persones més influents de la revista Clave. No obstant, Sants va deixar la presidència en un dels nivells més baixos d'aprovació popular,[16][17] lo que es va vore reflectit que el nou protegit polític d'Uribe, Iván Duc, un contradictor del acorde de pau en les FARC-EP de Sants, fòra elegit president en 2018.[18]

El 18 de juny de 2020 la prensa colombiana va informar que Sants va ser elegit com a Membre de la Junta de la Fundació Rockefeller.[19][4][20]

Pertany a la família Sants anterior propietària del periòdic El Temps, i descendent colateral d'Antonia Sants. És primer germà de Juanita Sants, esposa de Roberto Pombo, director del periòdic El Temps, tio d'Alejandro Sants Rubino, director de la Revista Semana, tio de Lucas Pombo Sants, editor polític de W Radi i primer germà de Francisco Sants, vicepresident de Colòmbia durant el govern de Álvaro Uribe.[21]

Biografia

Va nàixer el 10 d'agost de 1951 en Bogotà. cita requerida i una atra en Administració Pública de l'Universitat d'Harvard.[22]

També va rebre beques de la Fundació Fulbright en el The Fletcher School of Law and Diplomacy de l'Universitat Tufts,[23] i de la Fundació Nieman per al Periodisme en Universitat d'Harvard.[22] Li ha segut otorgat un doctorat Honoris causa en Lleis per l'Universitat de la Sorbona.[24]

Els seus pares són Enrique Sants Castell, cap de redacció i editor de El Temps per 59 anys, i Clemència Calderón Net. Té tres germans, Enrique Sants Calderón (1945), Luis Fernando Sants (1948) i Felipe Sants Calderón (1956).[25] Fa part de la família Sants, el seu yayo era el periodiste bogotano radicat en Tunja, Enrique Sants Montejo, qui era germà d'Eduardo Sants Montejo, president de Colòmbia en el periodo 1938-1942, i amo durant vàries décades del diari El Temps.[26]

El seu tatarabuelo en llínea directa paterna José María Eduardo Sants Argent, oriunt de Santander, era un dels germans de l'heroïna María Antonia Sants Argent, prócer de l'independència de Colòmbia i en l'honor de la qual Juan Manuel Sants va decidir batejar a la seua única filla com María Antonia. El seu tatarabuelo en llínea directa materna Arístides Calderón Reis, oriunt de Boyacá, era germà de Clímaco Calderón Reis, president de Colòmbia en 1882. El seu tatarabuela Francisca Ricaurte Camacho, era neboda neta de José Joaquín Camacho i Rodríguez de Llac, president de Colòmbia, oriunt també de la ciutat de Tunja, prócer i màrtir de l'independència de Colòmbia i prima segona de l'héroe de Sant Mateo, el capità Antonio Ricaurte. Sants és primer en primer grau (primers germans) per part paterna i materna de l'exvicepresident de Colòmbia, Francisco Sants Calderón. La primera esposa de Sants va ser Silvia Amaya Londoño, en qui no va tindre descendència.[27] Està casat en segones nupcias[28] en María Clemència Rodríguez Múnera, de l'unió de la qual varen nàixer tres fills: Martín, María Antonia i Esteban.[29]

L'1 d'octubre de 2012, Sants va anunciar que li va ser detectat un càncer de próstata pel que va ser intervingut quirúrgicament el 3 d'octubre en l'Hospital de la Fundació Santa Fe de Bogotà;[30] va ser donat d'alta el 6 d'octubre de 2012 i va afirmar estar totalment curat.[31] Sants no es va apartar de les seues funcions presidencials en els dies previs ni posteriors a la cirugia.

Trayectòria política

Sants va ingressar a la Federació Nacional de Cafeteros de Colòmbia (1972) i durant nou anys la va representar davant l'Organisació Internacional del Café en Londres. En 1981 va retornar al país i va assumir com a subdirector de El Temps, posicionant-se com un dels membres més influents de la seua generació en la família Sants.

Ministre de Comerç Exterior i Designat presidencial

Sants va ser designat Ministre de Comerç Exterior durant el governe de César Gaviria en 1991, recent creada esta oficina; en 1993 és elegit pel Senat com Designat Presidencial. Va ser l'última persona en ocupar tal càrrec, puix un any despuix va ser substituït per la Vicepresidència de la República. Durant el seu eixercici en la cartera de Comerç Exterior, Sants va ser qui va propondre el canvi de l'hora llegal del país al horari d'estiu durant nou mesos, per a contrarrestar l'efecte dels apagons elèctrics programats.[32] Entre 1995 i 1997 va fer part del triumvirat que va dirigir al Partit Lliberal Colombià, retirant-se per a presentar el seu precandidatura a la Presidència, si be estes intencions no apleguen a concretar-se. En una carta en 1997, Sants va propondre una zona de distensió durant el govern d'Ernesto Samper.[33] En la carta va expressar:

«Una volta integrat el govern, el senyor president, en la seua condició de director de força pública i Comandant Suprem de les Forces Armades de la República, procediria a ordenar el rebuge d'una àrea prèviament acordada del territori nacional en conflicte, o lo que és igual, a efectuar el retir de la força pública de l'espai geogràfic predeterminat. Esta àrea es convertiria en zona de distensió i diàlec a fi de facilitar, en plenes garanties i total seguritat, la trobada de representants del Govern, del Congrés, de la societat civil i de la Comissió de Conciliació Nacional en els insurgents».
Juan Manuel Sants

Sants també li va propondre al president Ernesto Samper que el següent mandatari s'encarregue de convocar una assamblea nacional constituent que seria el resultat de les discussions entre el govern i la guerrilla.[34] En una conferència de prensa, Sants va llegir la seua pròpia carta a Samper en a on va mencionar lo següent: “Per a que esta discussió puga portar-se a terme, el govern ordenaria el rebuge d'una zona del país prèviament acordada".[35]

Ministre de Facenda i Crèdit Públic

En 2000 va ser designat Ministre de Facenda i Crèdit Públic, durant el final del govern d'Andrés Pastrana.

Partit Social d'Unitat Nacional

Pese a mantindre's a l'interior del Partit Lliberal durant el seu Congrés Nacional de 2003, en 2004 es va retirar i va decidir respalar el govern d'Álvaro Uribe, organisant a finals de 2005 el Partit de l'O, com a intent d'aglutinar a totes les forces de l'uribisme. Sants va deixar la direcció d'este partit (que compartia en el senador Óscar Iván Zuluaga) en ser reelegit Uribe i conseguir l'O la major bancada del Senat. En juliol de 2006, abans de prendre possessió per segona volta, Uribe va nomenar a Sants Ministre de Defensa Nacional.

Ministre de Defensa de Colòmbia

Visita oficial a Colòmbia de George W. Bush, llavors president d'Estats Units. Rebut pel ministre Juan Manuel Sants, el president de Colòmbia Álvaro Uribe i el comandant de les FFMM, Freddy Padilla.

Durant el seu periodo com a Ministre de Defensa (19 de juliol de 2006[7] fins al 23 de maig de 2009[8]), es va donar l'auge del fenomen conegut com els Falsos positius en Colòmbia, de la mà d'un programa d'incentius als integrants de l'Eixèrcit que demostraran resultats contra la subversión, detallat en la Directiva del Ministeri de Defensa 029 de 2005., i a on la Força Pública colombiana va eixecutar els operatius militars més certers contra les FARC-EP fins al seu moment. Tal és el cas de la mort d'àlies el "Negre Acacio", àlies "Martín Cavaller", àlies Raúl Reis en l'Operació Fénix la desmovilisació d'àlies "Karina" i la lliberació de la excandidata presidencial Íngrid Betancourt, tres nortamericans i onze militarés i policies seqüestrats en la cridada Operació Sus. A pesar d'açò l'expresident Álvaro Uribe Vélez va afirmar que Sants Calderón no creïa en els grans operatius militars i que estos només eren el resultat d'una política de seguritat i la contundència de les Forces Militars.[36]

Falsos positius

Artícul principal → Escàndal dels falsos positius.
Sants en el 2007

Sants eixercia com a ministre de Defensa quan es varen descobrir els cridats "Falsos Positius" [37] durant el govern d'Álvaro Uribe. Sectors crítics al govern i defensors de drets humans aixina com organisacions internacionals han posat en dubte alguns aspectes de l'aplicació de la Política de Seguritat Democràtica del govern que haurien permés que este tipo de conductes criminals s'eixecutaren. Dins de les diferents irregularitats trobades per una comissió ad hoc d'evaluació revelades per la revista Semana es troben:[38][39]

  • L'utilisació indeguda per part de militars i civils de la Directiva Ministerial 029 de 2005 firmada per l'anterior Ministre de Defensa Camilo Ospina Bernal, en la que s'establix un règim d'incentius econòmics (Recompenses) per l'informació o entrega de membres de grups armats illegals o material d'intendencia. Esta orde va tindre com a conseqüència que alguns soldats i oficials de l'eixèrcit s'aliaren en tercers els qui donaven "informació" per a donar de baixa o abatre a guerrillers. En alguns casos estos guerrillers morts en combat eren en realitat civils els qui eren seqüestrats i assessinats per militars o grups delincuencials, i despuix eren disfrassats de guerrillers pels soldats de manera tal que els denunciants arreplegaven el seu "recompensa" i la repartien en els seus còmpliços dins de l'Eixèrcit Nacional.[40][41][42][43][44]
  • Reportes sobre les distintes irregularitats comeses per membres de la Força Pública en els departaments d'Antioquia, Meta, Còrdova, Nort de Santander i Casanare en reportar supostes baixes. la Fiscalia General de la Nació de Colòmbia investiga 1000 desaparicions forçades denunciades davant l'Unitat de Drets Humans que estarien relacionades en els cridats falsos positius.[45]

Durant el govern d'Álvaro Uribe les eixecucions extrajudicials de civils per part de l'eixèrcit es varen incrementar en un 150%, periodo durant el qual Juan Manuel Sants va oficiar com a Ministre de Defensa de 2006 a 2009.[46][47][48] Per estes raons es va qüestionar la seua "responsabilitat política" com a Ministre de Defensa.[49] El 4 de novembre va admetre públicament l'existència d'Eixecucions Extrajudicials en Colòmbia per part de les Forces Militars baix el seu mando.[50]

Eixe mateix dia, en acabant de que 27 oficials de l'Eixèrcit Nacional anaren retirats discrecionalmente del servici actiu, el General Mario Montoya, qui eixercia com a Comandant de l'Eixèrcit Nacional de Colòmbia, va renunciar al seu càrrec.[51]

Posteriorment, Sants va dir que els cridats falsos positius eren cosa del passat i va expressar que:

«Mai vàrem voler tapar res, tot lo contrari. Hem obert a totes les investigacions tota l'informació».[52]
Juan Manuel Sants

Estes pràctiques han quedat generalment impunes (l'índex d'impunitat dels soldats que són criminals de guerra és del 98,5% segons l'ONU).[53]

Ellavors Ministre de Defensa Juan M. Sants Junt a Robert Gates Secretari de Defensa dels Estats Units.

Operació Fénix

Artícul principal → Operació Fénix.

Un juge equatorià va dictar orde de captura contra Sants i atres membres de la cúpula militar colombiana, per l'operació que va donar de baixa al comandant guerriller de les FARC-EP, àlies "Raúl Reis", que també va produir la mort d'un ciutadà equatorià i quatre mexicans que es trobaven en el campament guerriller. L'orde va generar polèmica en Colòmbia pel seu defensa en la lluita contra el terrorisme i el Govern colombià va repudiar l'orde de captura. Correja, per la seua banda, va defendre l'orde de captura i va demanar a l'Interpol l'arrest de Sants, petició que va ser rebujada per l'organisme internacional. El 18 de maig de 2009, va presentar renúncia al seu càrrec com a Ministre de Defensa per a no inhabilitar-se a la seua aspiració presidencial.

President de Colòmbia

Artícul principal → Governe de Juan Manuel Sants.

El govern de Juan Manuel Sants va iniciar el 7 d'agost de 2010 i va finalisar el 7 d'agost de 2018, el seu successor és el govern d'Iván Duc.

Juan Manuel Sants durant el Fòrum Econòmic Mundial en abril de 2010.

Sants va senyalar que aspiraria a la presidència de Colòmbia en 2010, segons ell, si el president Álvaro Uribe no ho feya en cas que s'aprovara un referend que li permetria eixercir el càrrec de President per tercera volta. En acabant de que la Cort Constitucional de Colòmbia determinara que el referend reeleccionista era inconstitucional i inexequible, Sants va anunciar les seues aspiracions presidencials per al periodo 2010-2014 en representació del partit de l'O. Sants va liderar junt al candidat del Partit Vert, Antanas Mockus les enquestes com a possibles opcionados de guanyar la Presidència de Colòmbia. La campanya presidencial de Sants es va basar en continuar en la política de seguritat democràtica, implantada durant els huit anys del govern Uribe. Sants va seleccionar com a fòrmula vicepresidencial a l'exministre i exgobernador del Valle, Angelino Garzón. A pesar de ser elegit en les banderes de la seguritat democràtica, Juan Manuel Sants va impulsar un pla de govern que buscava la "prosperitat democràtica"[54] per mig de l'impuls de lo que Sants va denominar "locomotores" que fitarien l'economia nacional: el camp, l'infraestructura, la vivenda, la mineria i l'innovació,[55] és aixina com bona part del seu llegat no va quedar en temes de seguritat (en colps al Secretariat de les FARC-EP, la caiguda de Mona Jojoy i Alfonso Cano) sino en el desenroll de les locomotores de l'infraestructura i la vivenda, sent àmpliament recordats el seu programa Vies 4G (Colòmbia) i el seu programa de vivenda, el qual va incloure l'entrega gratuïta de 100.000 cases a les famílies més pobres del país, meta que solament va alcançar en el seu segon periodo presidencial, en 2015, quan efectivament es va entregar la casa número 100.000 del seu programa de vivenda gratuïta.[56]

Sants estretint-li la mà al president del Govern espanyol, J. L. Rodríguez Zapatero en juny de 2010.

Sants va contar en este segon regrés en el respal d'importants sectors del Partit Lliberal, l'adheriment formal Canvi Radical (tercer en el primer regrés) i el Partit Conservador (quint). El 30 de maig de 2010, Sants va obtindre el 46,56% dels vots vàlits, per lo que va accedir al segon regrés electoral, contra el candidat del Partit Vert colombià Antanas Mockus, la qual es va portar a terme el 20 de juny. Eixe dia i en un 68,9% de vots (9 004 221 vots d'una votació total 14 millons), ix victoriós per al càrrec de president de Colòmbia front al seu rival.[57]

La primera incursió de Sants per fòra de Bogotà, ya posesionado com a president, la va fer en la Regió de la Mojana sucreña, en Sant Jorge, al nort de Colòmbia greument assotada per les inundacionés. El govern colombià va estimar que més de 160 mil persones dels municipis de Sucre, Guaranda, Sant Benito Abad i Majagual, en el departament de Sucre; aixina com de Sant Jacinto del Cauca i Achí, en el departament de Bolívar; i Ayapel, en el departament de Còrdova varen ser afectades, en el departament del Putumayo va tindre que enfrontar la tragèdia de Mocoa.[58]

Gabinet ministerial

Artícul principal → Ministres de Colòmbia.


El gabinet del president Juan Manuel Sants està conformat per:[59][60][61]

Erro al crear miniatura:
El president Juan Manuel Sants junt a l'expresident de Brasil Luiz Inácio la da Silva, en visita del primer a Brasil.

Relacions exteriors

El president Juan Manuel Sants junt al president de Veneçuela Hugo Chávez en el funeral de Néstor Kirchner.

Despuix de desnugar-se la crisis diplomàtica entre Colòmbia i Veneçuela en juliol de 2010, Sants va decidir no emetre declaracions al respecte aduint que el president Uribe encara era el president en funcions. Sants, que es trobava de gira per Llatinoamèrica visitant caps d'Estat, també es va reunir de forma privada en el secretari general d'Unasur, Néstor Kirchner i la seua esposa, la presidenta d'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner per a tractar la crisis. El 10 d'agost de 2010, el president Sants i el president Chávez es varen reunir en Santa Marta per a tractar la crisis. Durant el seu mandat, el 19 de novembre de 2012, la Cort Internacional de Justícia va emetre un fallo històric sobre el diferendo limítrof en Nicaragua, ratificant la sobirania colombiana sobre sèt cayos de l'archipèlec de Sant Andrés i Providència, fixant la frontera pero en una pèrdua significativa de 40% de mar territorial per a Colòmbia. La seua última determinació, en matèria de relacions exteriors, es va donar el 3 d'agost de 2018, quan va reconéixer a Palestina com un "Estat lliure, independent i sobirà"; en contraposició en lo que havia manifestat el 18 d'abril de 2018, durant un event que commemorava els setanta anys de la creació de l'Estat d'Israel. En eixa oportunitat, Sants va afirmar:

«A nosatres nos han pressionat molt per a que reconegam a Palestina. No ho he fet, sempre dient que això deu ser producte d'un acort de pau en Israel».
Juan Manuel Sants

No obstant, a escassos dies de terminar el seu segon Govern, va canviar d'opinió. Un canvi que només es va donar a conéixer el dimecres 8 d'agost -un dia despuix de la possessió del nou president Iván Duc Márquez-, per mig d'un comunicat de la Missió Diplomàtica Palestina en Colòmbia;[62] fet que va causar revol en alguns sectors de l'opinió pública, ya que, entre atres coses, la canceller María Ángela Holguín, en ser preguntada pel tema el 6 d'agost de 2018 (últim dia de la seua gestió), en entrevista en Vicky Dávila per a W Radi, es va refusar a fer pública la decisió del president que ya havia segut materialisada per a llavors. En conéixer-se la notícia, el entrante ministre de Relacions Exteriors, Carlos Holmes Trujillo, va reconéixer que el nou Eixecutiu havia segut informat en anterioritat i que, en virtut dels interessos de Colòmbia, es revisaria la decisió que li llevava al país la particularitat de ser l'únic en Sudamérica que no havia reconegut a l'Estat palestí.

Seguritat i Conflicte armat intern

Artícul principal → Conflicte armat intern de Colòmbia entre 2010-2018.

Seguint en la política de seguritat democràtica del seu antecessor, Sants va prometre des del seu discurs de possessió combatre sense treua als grups narcoterroristas. El 12 d'agost de 2010, va ocórrer un atentat a Caragol Radi l'autoria del qual es va atribuir les FARC-EP, ademés este grup va realisar una série d'atacs a membres de la Policia Nacional com una benvinguda al govern Sants. Des de Montería el president Sants va expressar:

«Hi ha la sensació entre molta gent que açò (els ataques guerrillers) és alguna cosa en lo que volen donar-li la benvinguda al nou govern. Si eixa és la benvinguda, vostés van a vore la resposta eixa benvinguda».[63]
Els presidents del Salvador, Salvador Sánchez Cerén, i de Colòmbia, Juan Manuel Sants, varen donar una declaracions a la prensa sobre el respal que El Salvador donarà a Colòmbia en la seua experiència en la negociació de la Pau.

El 19 de setembre de 2010, les Forces Militars i de Policia varen bombardejar un campament del Front 48 de les FARC-EP a on va morir el seu comandant Dumenge Biojó,[64] i el 23 de setembre es va realisar l'Operació Sodoma, a on es va donar de baixa a Jorge Briceño Suárez, àlies la Mona Jojoy, cap militar de les FARC-EP.[65] El 4 de novembre de 2011, en el marc de l'Operació Odiseo, es va donar de baixa a Guillermo León Sáenz, àlies Alfonso Cano, qui eixercia fins a eixe moment com a comandant en cap de les FARC-EP despuix del decés de Manuel Marulanda per causes naturals.[66] Seria succeït en la comandància de les FARC-EP per Rodrigo Londoño 'Timochenko'.[67]

En el seu govern va ser aprovada la Llei de Víctimes i Restitució de Terres (Llei 1448 de 2011), per a restituir, per mig de l'Unitat per a l'Atenció i Reparació Integral a les Víctimes, les terres arrebatades pels actors armats (grups paramilitars i guerrillers) a civils víctimes de la guerra i reconeixent l'existència del Conflicte armat intern en Colòmbia.[68]

Sobre la lluita contra les Bandes Criminals (BACRIM) o Grups Armats Organisats (GAO), com els denomina el govern des d'en març de 2016 per a facultar a les Forces Militars a combatre estos grups delincuencials[69] recolzant a la Policia Nacional; va conseguir desarticular tres perilloses bandes criminals, una d'elles en presència a nivell nacional: Els Rastolls. En febrer de 2015, va ordenar desarticular al GAO Clan del Golf o autodenominats Autodefenses Gaitanistas de Colòmbia (AGC), liderat per Dairo Antonio Úsuga David, àlies Otoniel, en l'Operació Agamenón (reforçada i continuada en el següent govern). En l'Operació Solemne d'octubre de 2015 va ser abatut Víctor Ramón Navarro Serrano‘Megateo’, comandant de la dissidència del Eixèrcit Popular de Lliberació (EPL): GAO 'Els Pelusos' dedicada al narcotràfic.[70] Des de novembre de 2017, els grups dissidents són considerats Grups Armats Organisats Residuals (GAOR), combatuts per les Forces Militars.[71][72]

Acorts de pau en les FARC-EP, Nobel de Pau i diàlecs en l'ELN

Artícul principal → Acorts de pau entre el govern de Juan Manuel Sants i les FARC-EP.
Juan Manuel Sants en l'inauguració de Colombiamoda el 26 de juliol del 2016, en Medellín.

Poc temps despuix d'assumir el seu mandat, Juan Manuel Sants va iniciar acostaments a les FARC-EP en la finalitat de terminar la confrontació més important del conflicte armat intern colombià. Els diàlecs de pau varen iniciar en les reunions exploratòries l'1 de març del 2011 i el 18 d'octubre del 2012 es varen instalar els diàlecs en Oslo, Noruega.[73] El 24 d'agost del 2016 les delegacions del Govern de Colòmbia i les FARC-EP varen anunciar que varen aplegar a un acorde final, integral i definitiu,[74][75] que es va firmar en Cartagena d'Índies el 26 de setembre del 2016,[76] pero no va ser ratificat per un estret marge en el plebiscit refrendario del 2 d'octubre del 2016. En els dies següents, Sants va escomençar a negociar en l'oposició possibles canvis a l'acort de pau en les FARC-EP.[77] El 12 de novembre, més i mig despuix del plebiscit, es va conseguir la renegociación i la modificació dels acorts en les FARC-EP prenent en conte els arguments i objeccions dels promotors del NO,[78] ratificat l'acort en el Congrés per a la seua implementació a partir de l'1 de decembre d'eixe any. Este acort li va valdre a Juan Manuel Sants el Premie Nobel de la Pau 2016. L'anunci de la concessió es va realisar a les 11:00 h (CEST) del divendres 7 d'octubre de 2016 per la presidenta del Comité del Parlament Noruec per al Premi Nobel de Pau, Kaci Kullmann Five, qui va manifestar:

«El Comité del Parlament Noruec per al Premi Nobel de la Pau ha decidit otorgar el Premi Nobel de la Pau 2016 al president colombià, Juan Manuel Sants, pels seus decidits esforços per a dur més de cinquanta anys de guerra civil en el país al seu fi, una guerra que ha costat la vida d'a lo manco doscents vint mil colombians i desplaçat a prop de sis millons de persones».
Kaci Kullmann Five

Pese a estos guanys, el president Sants va donar a conéixer en març de 2016, de manera oficial, l'inici dels diàlecs de pau en l'atra guerrilla del país, l'Eixèrcit de Lliberació Nacional (ELN),[79] despuix de més de dos anys de fase exploratòria per a discutir una agenda de possibles punts per a un eventual procés de pau; no obstant, l'inici dels diàlecs va ser suspés fins que l'ELN lliberara als seqüestrats que tenia en el seu poder. Despuix de la lliberació de l'excongresista chocoano, Odin Sánchez, el 4 de febrer de 2017, el dia 7 d'eixe més s'instala de manera oficiala taula de conversació en el grup armat i, d'esta forma, intentar terminar de manera definitiva el conflicte armat en les guerrilles de tendència izquierdista.[80]

El procés de pau va rebre el respal de diverses personalitats polítiques, com són el cas de l'uruguayà José Mujica i de l'espanyol Felipe González.

Historial electoral

A continuació, es mostra l'historial electoral de Sants, registre que detalla les lluites en les que ha segut candidat, els resultats obtinguts, els càrrecs als que ha aspirat i el respal rebut en cada procés electoral:

Any Càrrec Partit Resultat Ref(s).
Vots % Vots vàlits Posició
2010
President de Colòmbia
Partit de l'O
6.802.043
46.67 %
1º style="Guanyador" |
[81]
9.028.943
69.56 %
1º style="Guanyador" |
2014
President de Colòmbia
Partit de l'O
3.310.794
25.72 %
2º style="Guanyador" |
[82]
7.839.342
50.99 %
1º style="Guanyador" |

Controvèrsia

El 14 de març de 2017 Sants va reconéixer que el seu campanya presidencial de 2010 va rebre pagaments illegals del conglomerat brasiler Odebrecht.[83] Sense especificar cantitats, la Fiscalia General de la Nació ha alegat que les seues exitoses campanyes en 2010 i 2014 varen rebre diners d'Odebrecht, que està sumit en un escàndal de corrupció en tota la regió. Fiscals nortamericans sostenen que entre 2002 i 2016, Odebrecht va pagar centenars de millons de dólars en soborns en associació en proyectes d'infraestructura en 12 països, entre ells Brasil, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Perú i Veneçuela.

Paradise Papers

En novembre de 2017, Juan Manuel Sants és mencionat com a director de dos societats "offshore" en Barbados, segons l'investigació realisada pel Consorci Internacional de Periodisme d'Investigació (ICIJ). Abdós empreses són administrada també per atres alts càrrecs del país i té el 95% de les accions d'una asseguradora creada per l'exministre de Defensa de Colòmbia Gabriel Silva Luján.[84]

La primera empresa és Nova Holding Company, en la qual Sants apareix com a director en 2000, any en el que s'eixercitava com a ministre de Facenda durant el Govern dellavors president Andrés Pastrana. La segona empresa seria Global Tuition & Education Insurance Corp, una societat asseguradora exenta de càrrega fiscal, en esta Sants apareix com a director, un càrrec que va quedar despuix a càrrec de la família de l'expresident César Gaviria Trujillo.[84]

Obres publicades

Plantilla:Identificador

En 1999 va presentar el seu llibre La Tercera Via: una alternativa per a Colòmbia, en el que va contar en la colaboració dellavors primer ministre britànic Tony Blair. En 2009 va publicar Sus al Terror: els anys horribles de les FARC (Planeta, 2009), obra en la que descriu, a manera de crònica, els durs colps assestats a eixa guerrilla durant els casi tres anys en que va estar al front del Ministeri de Defensa. Este llibre va ser prologado per l'escritor i intelectual mexicà Carlos Fonts.[85] En 2019 va realisar ellançament del seu nou llibre La Batalla per la Pau, prologado per l'expresident del Govern espanyol Felipe González, sent un dels llibres més venuts en Colòmbia durant eixe any. Este llibre va ser traduït i publicat en anglés com The Battle for Peace, per la University Press of Kansas, en prefacio de l'ex secretari d'Estat d'Estats Units John Kerry.[86]

En 2021 va eixir a la llum el seu llibre Una conversació pendent, en el que sosté una extensa conversació sobre l'història política de Colòmbia i els dilemes de la guerra i la pau en la excongresista i excandidata presidencial colombo-francesa Ingrid Betancourt, en la moderació de l'escritor Juan Carlos Torres.[87]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Juan Manuel Sants – Facts» (en en-us). NobelPrize. org. Consultat el 2025-09-30.
  2. ↑ «Juan Manuel Sants s'estrena com a professor». L'Espectador (12 d'octubre de 2018). Consultat el 26 d'octubre de 2018.
  3. ↑ «ELESPECTADOR. COM». L'Espectador (2022-08-27). Consultat el 2022-08-30.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Expresident Sants, membre de la Junta de la Fundació Rockefeller». El Temps (17 de juny de 2020). Consultat el 18 de juny de 2020.
  5. ↑ «ELESPECTADOR. COM». L'Espectador. Consultat el 18 de juny de 2020.
  6. ↑ «Juan Manuel Sants, nou membre de la junta de la Fundació Rockefeller». El País. Consultat el 18 de juny de 2020.
  7. ↑ 7,0 7,1 «DECRETE 2271 DE 2006». www. suin-juriscol. gov. co. Consultat el 2021-06-15.
  8. ↑ 8,0 8,1 «DECRETE 1853 DE 2009». www. suin-juriscol. gov. co. Consultat el 2021-06-15.
  9. ↑ «Sants: 'President Uribe, este és el seu triumfo'». www. elmundo. es. Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  10. ↑ Dávila, Vicky (1 d'abril de 2018). El nobel, Penguin Random House Grup Editorial Colòmbia. ISBN 9789585650534. Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  11. ↑ Error: es necessita omplir el camp títul.
  12. ↑ «Sants v Uribe», The Economist. Consultat el 27 d'octubre de 2018 (en en).
  13. ↑ Semana. «¿Per qué Sants va ser tan impopular?». Raons que expliquen l'impopularitat de Juan Manuel Sants. Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  14. ↑ «Colòmbia: enquesta coloca a Zuluaga derrotant a Sants en primera i segon regrés». BBC News Món. Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  15. ↑ «Juan Manuel Sants, reelegit President de la República». L'Espectador (15 de juny de 2014).
  16. ↑ Bonces, Eduardo. «Sants termina el seu Govern en una aprovació del 22 %», El Colombià. Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  17. ↑ «Sants es despedix en mínims de desaprovació». Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  18. ↑ «Duc: "la meua obsessió des del primer dia de Govern és la seguritat"», www. efe. com. Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  19. ↑ «Juan Manuel Sants, membre de la junta de la Fundació Rockefeller». Juan Manuel Sants, membre de la junta de la Fundació Rockefeller. Consultat el 18 de juny de 2020.
  20. ↑ «Sants, nou membre de la junta de la Fundació Rockefeller». L'HERALT. Consultat el 18 de juny de 2020.
  21. ↑ «Juan Manuel Sants». La Cadira Buida (21 d'octubre de 2010). Archivat des de l'original, el 15 de març de 2016. Consultat el 1 de febrer de 2015.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Juan Manuel Sants rep el “Gran Premi al Negociador” en Harvard». Mercat Militar (21 de setembre de 2017). Archivat des de l'original, el 23 de setembre de 2017. Consultat el 22 de setembre de 2017.
  23. ↑ «Sants, homenajat per Fulbright Colòmbia». Diari El Temps (10 de maig de 2017).
  24. ↑ «President Sants serà doctor honoris causa de l'Universitat de París». Diari El Temps (10 de maig de 2017).
  25. ↑ «Genealogia de la família de llinage Sants en Colòmbia». Genealogias de Colòmbia. Archivat des de l'original, el 8 de decembre de 2012.
  26. ↑ «Pretenen traure'm del joc polític». Canvi (2 de novembre de 2008). Archivat des de l'original, el 29 de juny de 2012.
  27. ↑ «Juan Manuel Sants Calderón». Barcelona: Fundació CIDOB.
  28. ↑ «El poder en Colòmbia - Juan Manuel Sants». Archivat des de l'original, el 14 d'agost de 2018. Consultat el 11 d'octubre de 2012.
  29. ↑ Santamaría, Germán (27 de maig de 2010). . Revista Diners. MSN Colòmbia. Archivat des de l'original, el 2 de juliol de 2012.
  30. ↑ «Aixina va anunciar el president Sants que serà operat de càncer de próstata». L'Espectador (1 d'octubre de 2012). Consultat el 2 d'octubre de 2012.
  31. ↑ «'Estic totalment curat': Juan Manuel Sants despuix de ser donat d'alta». El Temps (Colòmbia) (6 d'octubre de 2012). Consultat el 15 d'octubre de 2012.
  32. ↑ Jaimes, Arturo (1 de maig de 1992). «A alvançar els rellonges!». El Temps. Consultat el 16 de maig de 2012.
  33. ↑ «Carta de Juan Manuel Sants en 1997». Semana. com (1997). Archivat des de l'original, el 12 d'agost de 2011. Consultat el 27 d'abril de 2010.
  34. ↑ Coronell, Daniel (2 d'abril de 2010). «El precursor del rebuge». Semana. Archivat des de l'original, el 20 d'abril de 2010. Consultat el 27 d'abril de 2010.
  35. ↑ «Juan Manuel Sants propon zona rebujada octubre 12 de 1997». Semana. com (12 d'octubre de 1997). Archivat des de l'original, el 7 d'abril de 2010. Consultat el 27 d'abril de 2010.
  36. ↑ L'Espectador (12 d'abril de 2014). «Sants no creïa en els grans operatius militars: Uribe». Consultat el 5 d'agost de 2014.
  37. ↑ «Per incentius sense auditoria, ‘falsos positius’ varen aumentar 154%». www. elheraldo. co. Consultat el 1 de novembre de 2016.
  38. ↑ «¿Falsos positius mortals?». Semana (27 de setembre de 2008). Archivat des de l'original, el 29 de juny de 2012.
  39. ↑ «El meu germà va ser un fals positiu». Semana (25 d'octubre de 2008). Archivat des de l'original, el 29 de juny de 2012.
  40. ↑ «Directiva governamental hauria creat ambient per a 'falsos positius'». Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  41. ↑ «Pràctica sistemàtica - Archiu Digital de Notícies de Colòmbia i el Món des d'1.990 - eltiempo. com», eltiempo. com. Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  42. ↑ Philip, Alston(31 de març de 2010).«Informe del Relator Especial sobre les eixecucions extrajudicials, sumarias o arbitràries».Nacions Unides Missió Colòmbia.Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  43. ↑ Chiquet Camargo, Juan Carlos(2015).«Sistematicidad en Eixecucions Extrajudicials 2002 - 2010».Universitat Nacional de Colòmbia.Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  44. ↑ Fajardo Gómez, Maurici(28 d'agost de 2013).«Radicació número: 66001-23-31-000-2011-00138-01(41706)».Consell d'Estat Sala de lo Contenciós Administratiu Secció Tercera.Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  45. ↑ L'Espectador (ed.): «“Són més de miles desaparicions en Colòmbia”: Fiscal» (3 de novembre de 2008). Consultat el 21 de juny de 2010.
  46. ↑ «‘Falsos positius’ varen aumentar més del 150 % en Uribe». www. semana. com. Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  47. ↑ «Per incentius sense auditoria, ‘falsos positius’ varen aumentar 154%». www. elheraldo. co. Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  48. ↑ «Colòmbia: Obama deu expressar-li a Uribe preocupació per drets humans», Human Rights Watch, 26 de juny de 2009. Consultat el 31 d'octubre de 2016.
  49. ↑ «Tot llest per al juí polític a Mindefensa per desaparicions». L'Espectador (3 de novembre de 2008).
  50. ↑ «El Mindefensa reconeix eixecucions extrajudicials». L'Espectador (4 de novembre de 2008).
  51. ↑ «Va renunciar el general Montoya». Semana (4 de novembre de 2008). Archivat des de l'original, el 29 de juny de 2012.
  52. ↑ «Per a Sants, els falsos positius són problemes del passat». L'Espectador (22 de juliol de 2009).
  53. ↑ «Colòmbia takes steps on killings but security forces still culpable – UN expert» (en en). UN News (2010-05-27).
  54. ↑ Departament Nacional de Planeación, Colòmbia. «Cap a la prosperitat democràtica: Visió 2010‐2014».
  55. ↑ «Discurs de Juan Manuel Sants: 'Li va aplegar l'hora a Colòmbia'». Caragol Radi (2010-08-07). Consultat el 2022-03-30.
  56. ↑ .
  57. ↑ Gómez Ochoa, Gloria Llum (21 de juny de 2010). «Els vots de primera, per a Sants i l'abstenció». El Colombià.
  58. ↑ Forero, Luis Guillermo (8 d'agost de 2010). . Guaranda: El Temps.
  59. ↑ «Aixina va el gabinet del president electe, Juan Manuel Sants». Bogotà: Caragol Radi (10 de juliol de 2010). Archivat des de l'original, el 2 de febrer de 2015. Consultat el 1 de febrer de 2015.
  60. ↑ Candela, María (30 de juliol de 2010). «Sants elegix als ministres clau del seu gabinet». Madrit: ABC.
  61. ↑ «Sants anuncia a María Fernanda Camp com a ministra d'educació». Terra (26 de juliol de 2010). Archivat des de l'original, el 2 de febrer de 2015. Consultat el 1 de febrer de 2015.
  62. ↑ «Colòmbia reconeix a Palestina com a Estat», El Temps, 8 d'agost de 2018. Consultat el 13 d'agost de 2018.
  63. ↑ «President Sants anuncia major ofensiva contra guerrilles colombianes». Bogotà: Archiu Digital de Notícies de l'Equador (11 de setembre de 2010). Archivat des de l'original, el 2 de febrer de 2015.
  64. ↑ «'Dumenge Biojó', abatut per les autoritats, estava reconstruint ret internacional de les Farc». El Temps (2010-09-19). Consultat el 2021-01-20.
  65. ↑ «Aixina va ser l'operació 'Sodoma' que va donar mort a 'Jojoy'». Semana. com (2010-09-23). Consultat el 2021-01-20.
  66. ↑ «Aixina va ser l'Operació Odiseo en la que va caure "Cano"». El Colombià (2011-11-05). Consultat el 2021-01-20.
  67. ↑ Error: es necessita omplir el camp títul.
  68. ↑ . www. justiciatransicional. gov. co. Consultat el 2021-01-04.
  69. ↑ «http://www.infobae.com/2016/05/06/1809631-juan-manuel-santos-defendio-el-bombardeo-contra-bandas-criminals-colombia/». Consultat el 4 d'abril de 2017.
  70. ↑ «http://www.noticiascaracol.com/colombia/fue-abatido-alias-megateo-uno-de-els-hombres-mas-buscados-del-pais». Consultat el 4 d'abril de 2017.
  71. ↑ <spantitle= "Colòmbia"style="background-color: rgb(255, 145, 145);">colombia/414390-eixercite-podra-bombardejar-les-dissidència-de-les-farc
  72. ↑ «FF. MM. ya han donat de baixa a 13 cabecilla de dissidència de Farc en 2017». Blu Ràdio (2017-09-02). Consultat el 2021-01-08.
  73. ↑ «Reunions exploratòries». Archivat des de l'original, el 25 de decembre de 2015. Consultat el 8 d'octubre de 2016.
  74. ↑ . Consultat el 8 d'octubre de 2016.
  75. ↑ «Acorde de Pau Governe de Colòmbia-FARC». Consultat el 8 d'octubre de 2016.
  76. ↑ «Colòmbia sagella històric acort de pau en les FARC». Consultat el 8 d'octubre de 2016.
  77. ↑ «Colòmbia: Sants comença a negociar possibles canvis a l'acort de pau en les FARC en els partidaris d'el "No"». BBC (5 d'octubre de 2016). Consultat el 8 d'octubre de 2016.
  78. ↑ «President Sants va explicar els canvis del nou acort de pau en les Farc», Vanguarda. com(Bogotà), Dissabte 12 de Novembre de 2016 - 09:15 PM. Consultat el 11 d'agost de 2017.
  79. ↑ «Governe i Eln inicien taula diàlec per la pau», Vanguarda. com(Bogotà), Dimecres 30 de Març de 2016 - 11:12 AM. Consultat el 11 d'agost de 2017.
  80. ↑ «Es va instalar oficialment la fase pública de diàlecs de pau en el Eln». El Temps. Consultat el 17 de març de 2017.
  81. ↑ «Resultat Eleccions Presidencials 2010». https://observatorio.registraduria.gov.co. Consultat el 3 de març de 2025.
  82. ↑ «Resultat Eleccions Presidencials 2014». https://observatorio.registraduria.gov.co. Consultat el 3 de març de 2025.
  83. ↑ «Colòmbia's Sants apologizes for illegal funds paid into campaign», Reuters, 14 de març de 2017. Consultat el 24 de març de 2017.
  84. ↑ 84,0 84,1 «Juan Manuel Sants vinculat en els "Paradise Papers"», TeleSUR, 6 de novembre de 2017.
  85. ↑ «Juan Manuel Sants va presentar el seu llibre 'Sus al Terror' en tertúlia en el periodiste Jaime Bayly». El Temps (1 de decembre de 2009).
  86. ↑ «The Battle for Peace». kansaspress. ku. edu. Consultat el 2021-08-30.
  87. ↑ Una conversació pendent - Juan Manuel Sants,Ingrid Betancourt,Juan Carlos Torres. Consultat el 2021-08-30.