Anar al contingut

Jenny Lind

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jenny Lind


Johanna Maria Lind, de casada Johanna Lind-Godschmidt va ser també coneguda com Jenny Lind, (Estocolm, 6 d'octubre de 1820-Malvern, Anglaterra, 2 de novembre de 1887), va ser una #soprano sueca, a sovint cridada Rossinyol suec. Una de les cantants més respectades de el XIX, va actuar en papers de soprano en l'òpera en Suècia i en tota Europa, i va mamprendre una gira de concerts extraordinàriament popular pels Estats Units a partir de 1850. Va ser membre de la Real Acadèmia Sueca de Música des de 1840.

Lind es va fer famosa despuix de la seua actuació en El caçador furtivo en Suècia en 1838. En pocs anys, havia sofrit danys vocals, pero el professor de vora Manuel García li va salvar la veu.[1] Va tindre una gran demanda en papers d'òpera en Suècia i el nort d'Europa durant la década de 1840, i va estar estretament associada en Felix Mendelssohn. Despuix de dos aclamades temporades en Londres, va anunciar el seu retir de l'òpera a l'edat de 29 anys.

En 1850, Lind va ser a Estats Units per invitació de l'empresari P. T. Barnum. Va donar 93 concerts a gran escala per a ell i despuix va continuar de gira baix la seua pròpia direcció. En el seu nou marit, Otto Goldschmidt, va retornar a Europa en 1852, a on va tindre tres fills i va donar concerts ocasionals durant les següents dos décades, instalant-se en Anglaterra en 1855. Des de 1882, i durant alguns anys, va ser professora de vora en el Royal College of Music de Londres.

Biografia

Va nàixer el 6 d'octubre de 1820 en Estocolm. Fillastra del contable Niclas Jonas Lind i de la professora Anne-Marie Fellborg els qui varen contraure matrimoni quan Johanna tenia catorze anys.[2]

La mare de Lind tenia una escola diürna per a chiquetes. Quan Lind tenia nou anys, la donzella de la ballarina principal de la Real Òpera Sueca, Mademoiselle Lundberg, la va escoltar cantar i va retornar al sendemà en Lundberg. Despuix d'un oïment la va ajudar a entrar en l'escola d'estudiants de teatre –Dramatens elevskola– a on es va formar en el mestre de vora Carl Magnus Craelius.[2][3]

Va debutar en 1838 en el paper de Agathe en l'obra del compositor alemà Carl Maria von Weber, El caçador furtivo. Va ser nomenada membre de la Real Acadèmia Sueca de la Música i cantant de la cort real de Suècia i Noruega. L'us d'una tècnica inadequada li va danyar la veu, raó per la que va prendre classes en París en el mestre espanyol Manuel García entre 1841 i 1843. Este últim any en Dinamarca Hans Christian Andersen va escriure varis contes inspirats en ella: L'àngel, El rossinyol i el conegut Patito lleig, en acabant de que Jenny Lind declinara vàries de les proposicions de matrimoni que li va fer Andersen. Una volta va recuperar la veu i va deprendre la tècnica adequada va representar a Valentine en Els Huguenots, a Susanna en La sonámbula de Bellini, obtenint un gran acolliment per part del públic.[2][3][4]

Èxit en Alemània i Regne Unit

Va actuar en 1844, en els escenaris de Berlín (Alemània) a on va interpretar a Vielka a sugerència d'Hans C. Andersen, en Ein Feldlager en Schlesien escrita per Giacomo Meyerbeer per a ser interpretada inicialment per Lind en l'Òpera de París, a on va ser rebujada.[2][3][4]


En l'Òpera Real de Suècia va conéixer del tenor Julius Günther. Abdós varen cantar junts tant en òpera com en concerts. Varen ser parella en 1844. Per l'incompatibilitat en els horaris, la parella seseparó, ya que Günther va permanéixer en Estocolm i més tart va ser alumne de Manuel García en París en 1846-1847. Es varen tornar a reunir en Suècia, segons les Memòries de Lind de 1891, i es varen comprometre per a casar-se en la primavera de 1848, just ans que Lind retornara a Anglaterra. La boda no va aplegar a celebrar-se ya que varen trencar el compromís en octubre del mateix any.[5]

Despuix d'una gran temporada en Viena, va viajar a Londres a on va debutar el 4 de maig de 1847, quan va aparéixer en una versió italiana de Roberto el diable de Giacomo Meyerbeer. Al debut va assistir la regna Victoria. La crítica de The Times va ser:

Hem tingut experiències freqüents de l'emoció de les «primeres nits, pero podem dir en seguritat, i la nostra opinió estarà respalada per varis centenars de súbdits del seu Majestad, que mai presenciem una escena d'entusiasme com la que es va mostrar anit l'en motiu del debut de Mademoiselle Jenny Lind com Alice en una versió italiana de Robert el diable.[6]

Poc despuix es va presentar en juliol de 1847 en Londres (Anglaterra) a on va interpretar a Amelia junt al tenor Gaetano Fraschini en I masnadieri a petició del seu autor Verdi i dirigida per est en el Her Majesty's Theatre.[7] Esta actuació li va supondre a Lind un important problema ya que tenia firmat un contracte en Alfred Bunn per a actuar en el Teatre Drudy Lane en l'obra de Mayerbeer. Lind es va inclinar pel paper de Verdi.[8] Despuix de l'interpretació en Roberto el diable va abandonar el gènero de l'òpera en 1849 per a concentrar-se en l'oratorio, forma en la que es va mantindre fins a 1870.[2][3][4]


Al començament de maig de 1848, Chopin, nouvingut a Londres, va escriure al seu amic i compatriota, el militar, polític i banquer Wojciech Grzymała, que havia assistit a una representació de Lind de La sonámbula, en Her Majesty's Theatre, en presència de la regna Victoria i el duc de Wellington.[9]

La seua fama europea va cridar l'atenció del promotor nortamericà P. T. Barnum, qui la va contractar per a realisar una série de cent cinquanta concerts en els Estats Units, començant en un concert en el Castle Garden de Nova York, l'11 de setembre de 1850. Lind va acceptar la proposta de Barnum perque pretenia destinar els diners recaptats a un orfenat per a chiquetes en la seua ciutat natal. Va impondre els servicis de Julius Benedict, un director d'orquesta i pianiste alemà, en qui havia treballat en Anglaterra i al baríton italià Giovanni Belletti com a companyer en els recitals. Despuix de noranta concerts per tot el país, Lind va fer efectiva una clàusula de rescissió en el seu contracte en Barnum que li donava l'opció, previ el pagament de 25 000 de dólars en compensació a Barnum, la possibilitat de rescindir el contracte despuix de xixanta concerts.[1]

Es va casar en el pianiste alemà Otto Goldschmidt, un alumne de Felix Mendelssohn i Hans von Bülow, en 1852..[10]

Mendelssohn

Durant la seua estància en Londres va mantindre una estreta amistat en Felix Mendelssohn. En 2013 George Biddlecombe va confirmar en el Journal of the Royal Musical Association que:

El Comité de la Fundació de Beques Mendelssohn posseïx material que indica que Mendelssohn va escriure apassionades cartes d'amor a Lind suplicant-la que s'unira a ell en una relació adúltera i amenaçant en suïcidar-se com un mig per a eixercir pressió sobre ella, i que estes cartes varen ser destruïdes en ser descobertes despuix de la seua mort.[11]

Mendelssohn va assistir al debut en Londres de Robert li diable, en el crític Henry Chorley, que va escriure que Mendelssohn va gojar de l'actuació de Jenny Lind, de qui va considerar tenia un talent illimitat.[12] Lind va treballar en Mendelssohn en vàries ocasions, inclús est va escriure els inicis de l'òpera Lorelei per a que ella l'interpretara basada en la llegenda de les donzelles de Lorelei del Rin. L'òpera va quedar inconclusa en morir Mendelssohn.[13]


Poc despuix del decés de Felix Mendelssohn, Lind i Goldschmidt varen crear en 1849 la Mendelssohn Scholarship Foundation, baix els auspicis de la Royal Academy of Music. En la seua memòria en 1869 varen colocar una placa commemorativa en Hamburc, el seu lloc de naiximent; un homenage que va ser destruït pels nazis en 1936.[14]

Últims anys

Va viure els seus últims anys en Wynd's Point, Herefordshire , en Malvern Hill. L'última aparició pública va ser en un concert benèfic en Royal Malvern Spa en 1883. Va morir als sesenta y siete anys en Wynd's Point el 2 de novembre de 1887. Va ser enterrada en el cementeri Great Malvern acompanyada en la Marcha fúnebre de Chopin. Va llegar una part considerable de la seua riquea per a ajudar als estudiants protestants pobres en Suècia a rebre una educació.[15]

Anàlisis crític

No es coneixen gravacions de la veu de Lind. Es creu que va fer una de les primeres gravacions en fonógraf per a Thomas Edison, pero en paraules del crític Philip L. Miller, "inclús si l'hipotètic cilindre de Edison haguera sobrevixcut, hauria segut massa primitiu, i ella s'havia retirat fa massa temps, per a dir-nos molt".[1] El biógraf Francis Rogers conclou que encara que Lind era molt admirada per Meyerbeer, Mendelssohn, els Schumann, Berlioz i uns atres, "En veu i en talent dramàtic era sense dubte inferior a les seues predecessores, Maria Malibran i Giuditta Pasta, i a les seues contemporànees, Henriette Sontag i Giulia Grisi. "[16] Apunta que pels seus experts promotors, entre els que es trobava Barnum, "casi tot lo que es va escriure sobre ella estava indubtablement biaixat per una propaganda casi marejant al seu favor, comprada i pagada".[16] Rogers diu de Mendelssohn i dels atres admiradors de Lind que els seus gusts eren "essencialment teutónicos" i que, a excepció de Meyerbeer, no eren experts en òpera italiana, la primerenca especialitat de Lind. Cita a un crític del New York Herald, que va observar "menudes deficiències en l'eixecució, en l'ascens de l'escala, a les que ni tan sols l'entusiasme pot privar de la seua agudea".[16] La prensa nortamericana va estar d'acort en que la presentació de Lind era més típica de la "freda, intocable i gèlida purea de to i estil germànics, que de l'expressió apassionada necessària per a l'òpera italiana", i el Herald va escriure que el seu estil era "adequat per a complaure a la gent del nostre fret clima. Tindrà triumfos ací que mai assistirien al seu progrés per França o Itàlia".[16]


El crític H. F. Chorley, que admirava a Lind, va descriure la seua veu com "de dos octaves en l'escala - de Re a Re - podent anar a una o dos notes més altes, en rares ocasions;[n 1] i que la mitat inferior del registre i la superior eren de dos qualitats distintes. La primera no era forta - velada, si no ronca; i propensa a desafinar. La segona era rica, lluenta i poderosa, la millor en les seues parts més altes".[17] Chorley va elogiar el seu maneig de la respiració, el seu us del pianissimo, el seu gust per l'ornament i el seu inteligent us de la tècnica per a ocultar les diferències entre els seus registres superior i inferior. Va considerar que el seu "eixecució era magnífica" i que era una "músic hàbil i cuidadosa", pero va opinar que "molts dels seus efectes en l'escenari semblaven sobrecalculats" i que cantar en llengües estrangeres impedia la seua capacitat de donar expressió al text. Considerava que la seua vora de concert era més admirable que les seues interpretacions operístiques, pero alabava alguns dels seus papers.[16][n 2] Chorley va jujar que la seua millor obra es trobava en el repertori alemà, citant a Mozart, Haydn i el Elijah de Mendelssohn com els més adequats per a ella.[17] Miller va aplegar a la conclusió de que, encara que els coneixedors de la veu preferien a atres cantants, el seu major atractiu per al públic en general no era una mera llegenda creada per Barnum, sino que era una mescla de "una qualitat singularment pura (alguns la cridaven celestial) en la seua veu, consistent en la seua coneguda generositat i dadivosidad".[1]

Galeria

Notes

  1. ↑ Note's, no obstant, la discussió anterior, sobre l'escritura de Mendelssohn de Fa sostingut alt específicament per a les seues capacitats. Rogers cita a Chorley de la següent manera: "En una cançó de Beatrice vaig donar Tenda que ella va adoptar, hi havia una cadència cromàtica, ascendint a La meua en altissimo, i descendint a la nota de la que havia pujat, que no podia ser parangonada, en els últims temps, com una evidència de mestrage i guany".
  2. ↑ Chorley va escriure sobre els concerts de Lind: "Les salvages, estranyes i nortenyes melodies dutes ací per ella - la seua cuidadosa expressió d'alguns dels grans aires de Mozart - el seu mestrage sobre una peça d'eixecució com "La vora dels pardals" en la Creació de Haydn - i per últim, la grandea de l'inspiració en la que el "Sanctus" dels àngels en el Elías de Mendelssohn va ser dut per ella (el punt culminant en el Oratorio) - són tantes coses per a deixar en la ment de tots els que els han escoltat".

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Miller, Philip L. Resenya en American Music, Vol. 1, No. 1 (Spring, 1983), pp. 78-80. JSTOR. Consultat el 2 de maig de 2016.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Lind [married name Lind-Goldschmidt, Jenny [Johanna Maria] (1820–1887), singer]» (en en). Oxford Dictionary of National Biography. doi:10.1093/ref:odnb/9780198614128.001.0001/odnb-9780198614128-i-16671. Consultat el 4 d'octubre de 2020.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 (24 d'abril de 1847).«Mdlle. Jenny Lind».The Illustrated London News.: 272.Consultat el 4 d'octubre de 2020.(en en)
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Lind, Jenny (1820–1887)». Encyclopedia.com. Consultat el 4 d'octubre de 2020.
  5. ↑ Holland, Henry Scott (1891). Memoir of Madame Jenny Lind-Goldschmidt (en en), Cambridge University Press, pp. 204 i 338–40. ISBN 978-1-139-10557-6. Consultat el 5 d'octubre de 2020.
  6. ↑ «Her Majesty's Theatre. Appearance of mademoiselle Jenny Lind», The Times(Londres), 1847, p. 5. Consultat el 5 d'octubre de 2020 (en en).
  7. ↑ «Her Majestic Theatre», The Times(Londres), 23 de juliol de 1847, p. 5. Consultat el 5 d'octubre de 2020.
  8. ↑ Zicari, Massimo (2016). «I due Foscari and I masnadieri (1847)», Verdi in Victorian London (en en), Open Book Publishers, pp. 15–30. ISBN 978-1-78374-213-4. Consultat el 2020-10-04.
  9. ↑ Holland, Henry Scott i William Smith Rockstro (en anglés). Memoir of Madame Jenny Lind-Goldschmidt: Her Early Art-Life and Dramatic Career, 1820-1851, pp. 208-295. Cambridge University Press, 2011. En Google Books. Consultat el 2 de maig de 2016.
  10. ↑ Silvela, Zdenko. Història del violin, pág. 429. Entrelíneas Editors, 2003. En Google Books. Consultat el 2 de maig de 2016.
  11. ↑ Bilddlecombre, George (2013). Taylor & Francis, Ltd. (ed.): «Secret Letters and a Missing Memorandum: New Light on the Personal Relationship between Felix Mendelssohn and Jenny Lind». Archivat des de l'original, el 5 d'octubre de 20205.
  12. ↑ Chorley, Henry F. (1862). Thirty years' musical recollections. (en en), Hurft & Blackett, p. 193-194. OCLC 645610230. Consultat el 5 d'octubre de 2020.
  13. ↑ Edwards, Frederick George (1896). The History of Mendelssohn's Oratorio "Elijah" (en en), Londres: Novello and company, Limited and Novello, Ewer and Co..
  14. ↑ Duchen, Jessica (en anglés). «Conspiracy of silence: Could the release of secret documents shatter Felix Mendelssohn's reputation?» 12 de giner de 2009. Artícul publicat originalment en The Independent. Consultat el 2 de maig de 2016.
  15. ↑ «Lind [married name Lind-Goldschmidt, Jenny [Johanna Maria]]».
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Rogers, Francis. "Jenny Lind", The Musical Quarterly, Vol. 32, No. 3 (July 1946), pp. 437–448 Plantilla:Subscription
  17. ↑ 17,0 17,1 Chorley, H. F., citat en Rogers 1946
  18. ↑ Ficha. Library of Congress. Consultat el 2 de maig de 2016.

Enllaços externs

[[Categoria:#Soprano de Suècia]]


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jenny_Lind&oldid=1588167»