Anar al contingut

Jardins d'Europa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La jardineria en Europa es va iniciar, provablement, en l'Antiga Grècia, aproximadament cap al sigle IV a. C.

Jardí de l'abadia de Zwettl en la Baixa Àustria.

Es té coneiximent d'això per mig dels escrits d'Hipócrates i atres sabio grecs en els que es demostra que ya es cultivaven determinades plantes per a utilisar-les com a medicaments. La cultura romana de la jardineria està basada en la jardineria grega que es va estendre per tota la Roma Antiga. Aixina va nàixer, poc a poc, la Jardineria italiana que, fins a les afores dels anys 1920 va ser el model occidental de la jardineria. Posteriorment, l'interés, en occident, pels Jardins d'Àsia va cobrar un impuls equivalent.

La jardineria en l'Antiguetat

L'orige de la jardineria europea se situaria, per tant, en Grècia. Com en Egipte, pero varis sigles més vesprada, el cultiu de les plantes per al seu us medicinal o be per a la seua consumició directa, varen donar lloc a una prolongada evolució. En principi, l'interés pel cultiu de les plantes (excepció feta d'aquelles que es cultivaven com a aliment), es va deure al seu eventual poder medicinal. Es varen donar, aixina, les dos condicions indispensables i necessàries per a que es desenrollara la jardineria: el progrés de les tècniques agrícoles i de la ciència. És provable que fòra en Atenes, uns quatrecents anys abans de Jesucristo, a on es donaren les condicions idònees per al posterior desenroll de la jardineria sobre el territori europeu. Alguns sabio varen escomençar a estudiar les plantes en la finalitat de trobar, en elles, els seus poders curatius, lo que els va obligar a domesticar-les i cultivar-les. Se supon, per tant, que els primers jardins anaren uns jardins-laboratori situats en els patis interiors de les ciutats gregues. Epicuro va ser un d'estos biòlecs-filòsofs que es va dedicar a l'estudi de les plantes. En els seus escrits queda reflectida l'estima que sentia per eixos moments de meditació que li proporcionava la contemplació del seu jardí: les plantes que cultivava li permetien conéixer millor la naturalea i la vida. La seua idea era la de que, el paraís, tenia que ser un sublim jardí en plantes lujuriosas i sanes, creant un ambient sumament agradable, i és lo que els grecs, llentament, varen tractar de conseguir. Un jardí tenia que ser el reflex de la perfecció del món i de la naturalea, a fi d'obtindre un cert benestar, un positivisme. D'ahí que també s'incorporaren a estos jardins alguns animals domèstics en l'objectiu de perfeccionar esta image.

El model romà, basat en el grec, està més documentat gràcies a l'estudi d'alguns vestigis pompeyanos i de les descripcions que nos han aplegat. El jardí de la domus romana és un jardí domèstic, en elements vegetals i d'aigua. Es tracta d'una evocació del paisage mediterràneu.

Topia: els murs es pintaven en escenes de jardí o paisages, de modo que els llímits del recint es desdibuixen. S'usen per a tancar els llímits del jardí. Com a evolució s'escomencen a podar bardices en formes geomètriques i animals (llímits naturals). Esta pràctica es va a mantindre durant tota l'història del jardí europeu. En els jardins de major escala es coloquen ademés elements arquitectònics (fonts, pérgolas, pabellons...) i escultures.

La jardineria en l'Edat Mija

En l'Edat Mija l'art del jardí casi desapareix, llevat en els monasteris, pero ya entrat el XIV. Molts d'estos jardins només els coneixem per mig de pintures.

Este model migeval es coneix com Hortus Conclusus (horta tancada). El tancament és ara sinònim de protecció, i es du fins als extrems. Es busca un terreny controlat, front a l'exterior no dominat, perillós.

Es distinguixen tres tipos: el Hortus Contemplationis, el jardí de claustre dels monasteris; el Hortus Ludi, un jardí d'espargiment; i el Hortus Catalogi, per al cultiu de diferents plantes, per eixemple en els monasteris servia per a produir plantes en valors curatius per a la pràctica de la medicina.

Bibliografia

Vore també