Jácara
La jácara és un dels gèneros satírics que es representaven en l'entreacte de les comèdies del Sigle d'Or espanyol, en forma de romançada octosílap. Posteriorment ha donat nom a vàries composicions populars de tipo similar en tot el territori hispanohablante.
Història
El seu nom prové de sus, "malfatà, rufián, valentón". Abans de ser representada, la jácara ya existia com a composició poètica en romançada, en el mateix to i tema abans referit, i d'ahí va passar al segon entreacte d'una comèdia, en el qual era lo normal que es representaren chicotetes composicions, que podien ser balls, lloes, entremeses, etcétera. La jácara era un d'estos gèneros.
El seu creador sembla haver segut Rodrigo de Reinosa, heterònim de Rodrigo de Linde, que va escriure en l'últim quarto del XV el seu Raonament per coples en que es contrahace la germania i fers dels rufianes i les dònes del partit; i d'un rufián cridat Cortaviento i ella Catalina Torres-Altes. Dates per Rodrigo de Reynosa, compostes en forma de quintillas dobles. Pero en un principi alternen dos tipos de jaques: les personificacions del soldat valentón o fanfarrón o tòpic renaixentiste del mills gloriosus i el criminal chulo emparellat en una daifa o tronga a la que cuida i que ho manté. Des de la Relació de la presó de Sevilla de Cristóbal de Chaves (1591-1592) el gènero se centra en personages clarament del hampa i al marge de la societat. Ho varen cultivar despuix Álvaro de Solana, Pedro de Padilla, Pedro Liñán de Riaza i Miguel de Cervantes. La primera colecció impresa va ser la de Juan Hidalgo, Romançades de germania (Barcelona, 1609), pero el que va fixar el gènero va ser sense dubte Francisco de Quevedo en el seu Jácara del Escarramán (1612),[1] que presentava al personage i es va fer famosíssima, coneixent infinitat de glosses i imitacions. El gènero alcança la seua madurea just en 1650, a mitat del XVII.
Els personages solien ser delincuents, pícaro, chulos, guapos o gent del món del hampa. Destaca l'agut humor i el domini de la gerga dels baixos fondos (germania o jerigonza), que provocava l'hilaritat en crítica social. També era propi un to especial en cantar, el to "de jácara o de jacarilla", característic d'esta composició. Alguns dels personages que es caracterisaven com "jaques" o chulos varen ser Cortaviento, Pedro de Castro, Cantarote, Montilla, el famós Maladros, "pare fundador" de jaques,[2] Escarramán i la Méndez, la famosíssima parella creada per Quevedo, etc.
Miguel de Cervantes, en la seua comèdia El rufián benaventurat (I, 176-185), descriu una jácara d'esta manera:
- És una romançada jácaro / que li iguale i li compare / al millor que s'ha compost: / tira de la hampa el restant / en estil jaco i rar. / Té vocables moderns / de tal manera que encanten; / uns braus i atres tendres; / ya als cels s'alcen / ya baixen als inferns
Calderón de la Barca, Francisco de Quevedo (que les seues jácaras destaquen sobre les demés), Juan Vélez de Guevara i molts uns atres varen cultivar el gènero.
- Ya està ficat en la trena
- el teu volgut Escarramán... (Francisco de Quevedo).
El jesuïta i poeta José Antonio Butrón i Mújica (1657-1734) escrivia:
- Maten a destre i sinistre,
- maten de nit i de dia,
- maten a l'Au María,
- i mataran al Pare Nostre.
La jácara va evolucionar, parodiant en freqüència l'hagiografia divina, fins al punt de que li l'ha aplegat a cridar "hagiografia germanesca" en autors com Jerónimo de Càncer i Antonio de Solís,[3] i es va convertir en el XVIII en la romançada de guapos, bandolers o contrabandistas, destacant en especial els sèt famoses romançades de Francisco Esteban.[4][5]
Jácara musical
Durant els sigles XVII i XVIII, la jácara va ser també un estil musical de caràcter instrumental. Destaquen les jácaras per a guitarra de cinc órdens (hui cridada "guitarra barroca") dels compositors Antonio de Santa Creu, Gaspar Sanz, Francisco Guerau i Santiago de Múrcia; aixina com jácaras per a arpa de dos órdens de Lucas Ruiz de Ribayaz, i per a tecla de Juan Bautista Cabanilles i Antonio Martín i Coll.
De la mateixa manera que el canari, el vilà i les marionas, les jácaras varen gojar d'una predilecta posició entre les danses espanyoles del seu temps.
En els archius musicals hispanoamericans també es conserven jácaras: per eixemple, la jácara de Roque Cerutti (1683-1760), composta en Lima, "Segons veig l'aparat".
Referències
- ↑ Carta de Escarramán a la Méndez, primera jácara de Quevedo interpretada per Raquel Andueza i La Galanía.
- ↑ «Còpia archivada». Archivat des de l'original, el 25 d'abril de 2016. Consultat el 22 d'abril de 2016.
- ↑ Alonso Veloso, María José (2016). «L'hagiografia germanesca en el sigle XVII: les jácaras de Càncer, Solís, Pérez de Montoro i sor Juana». Bolletí de la Real Acadèmia Espanyola T. 96, C. 313.
- ↑ http://www.musicaantigua.com/las-jacaras-de-els-bordells-a-les-catedrals/
- ↑ http://dadun.unav.edu/bitstream/10171/29488/1/entresiglos_08_lobato.pdf
- Este artícul conté una traducció derivada de «Jácara» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.