Lloa

La lloa és un subgénero del teatre breu cultivat en el Sigle d'Or espanyol.

Definició

Del verp lloar, es tracta d'una composició breu en vers que s'escenificava abans que l'acte o jornada d'una comèdia. Al principi era un monòlec; després es va transformar en una conversació en major acció dramàtica. Es precedia d'uns tons musicals en guitarres, vihuela i arpa, a voltes cantats, que es reiteraven a la seua conclusió. Un dels primers teòrics del teatre espanyol en el XVI, Bartolomé de Torres Naharro, autor aixina mateix de vàries comèdies que va fer imprimir en Nàpols en 1521 en un pròlec en que presentava els preceptes de la poesia dramàtica segons la seua opinió, va crear l'antecedent directe de la lloa en lo que ell va denominar introito.

Història i evolució

Un dels primers teòrics del teatre espanyol en el XVI, Bartolomé de Torres Naharro, autor aixina mateix de vàries comèdies que va fer imprimir en Nàpols en 1521 en un pròlec en que presentava els preceptes de la poesia dramàtica segons la seua opinió, va crear l'antecedent directe de la lloa en lo que ell va denominar introito.

Per llavors havia escomençat una controvèrsia entre els partidaris del us antic en el teatre espanyol, els qui pretenien que, sense tindre en conte la diferència de civilisació i costums, el teatre espanyol fora mer reflex del teatre grec del com eren admiradors, i els de el us modern, els qui faltos de la erudición necessària per a produir obres de gran mèrit segons l'art antic, tenien l'encert d'acomodar les seues produccions a les idees, sentiments i costums del poble per al que principalment escrivien.

Torres Naharro, desijós sense dubte de que anaren coneguts els preceptes que li havien servit de guia en la composició de les seues obres, les va fer imprimir en el pròlec ya citat, en el qual, despuix de distinguir dos espècies de comèdia, dividix esta en dos parts: introito i argument. D'ací va nàixer la costum de fer que el drama anara precedit d'un pròlec que servia d'exposició, en lo que no es va fer una atra cosa que imitar als antics.

Esta espècie de Pròlec va vindre en el temps a cridar-se lloa i es va considerar com una part necessària per a entendre el drama fins a l'época del gran mònstruo de l'ingeni que va anar el inimitable Lope de Vega.

Agustín de Rojas, parlant en el seu Viage entretingut (1603) de l'estat en que es trobava el teatre espanyol en temps de Lope de Roda, famós autor dramàtic, diu d'este lo següent:

Va començar a posar la farsa / en bon us i orde bona; / perque la va repartir en actes, / fent introitos en ella, / que ara cridem lloa / i declaraven lo que era.

L'exposició o la lloa no era, puix, una part de l'acció dramàtica, sino una cosa de todo punto distinta, que consistia en un breu resum de l'argument, composta per lo general per versos octosílaps i no només precedia a les composicions dramàtiques els assunts de les quals eren profans, sino també aquelles que es dien autos, de temàtica religiosa.

Per a que d'esta espècie de pròlecs es forme una idea més exacta citaré ací un que es troba en un auto titulat Els desposorios de Moisés en que es diu lo següent (en castellà de l'época):

Aqui vos traere a la memòria, / si acàs atenció es tien, / per a que s'entenga be, / una divinal història, / del gran profeta Moisén. / Tracta de quan va fugir, / del poder del Faraó, / perque a un egipcíac va matar, / i com a Madián va aplegar, / do li avino una atra quistión. / I és com caminava, / a peu, un pou va topar, / a do va beure i va apagar / la set gran que duya / i a descansar es va aplegar. / Puix dos donzelles varen vindre, / a aqueste pou a abrevar / els seus ganados, i torbar / dos vilans els varen voler / l'aigua que volien donar....

Tals puix eren les fòrmules en que d'ordinari a la parell que es dia l'argument es imploraba l'indulgència del públic abans de donar principi a les representacions dramàtiques.

Agustín de Rojas Villandrando va incloure en el seu Viage entretingut fins a 38 lloes, l'introducció del qual a càrrec de diversos comediantes dona la seua estructura a esta obra miscelànea. Pero va anar en el XVII quan este gènero es diversificó en distints subgéneros:

• Lloa palatina o per a Palau: S'encarregava per als espectàculs teatrals que formaven part de les festes reals; despuix d'una breu trama, finalisava en una vora de alabanza al monarca.
• Lloa religiosa: per a festivitats sacras en els convents, moltes voltes compostes per religiosos o religioses, per a festejar el Nadal o Semana Santa, o la festa d'un sant.
• Lloa sacramental: que precedia als autos sacramentals del dia del Corpus, de contingut alegórico i teològic.
• Lloa cortesana o d'encàrrec: Encarregada per a un noble a algun poeta protegit seu para festes de caràcter familiar, com a bodes, natalicis, aniversaris o batejos, va terminar per constituir-se en un esquema invariable.
• Lloa de presentació de companyies: Són les que més s'ajusten a l'estructura del gènero; al no haver programes impresos, es feya una peça d'este tipo per a que els espectadors conegueren als actors de temporada de la companyia; els actors eixecutaven conscientment una funció metateatral de teatre dins del teatre. Més vesprada la peça incorpora un breu resum de la comèdia a que servia de pòrtic.

Formalment, la lloa es componia en versos d'art menor assumint les característiques d'atres gèneros dramàtics breus, com l'entremés, apareixent diversos subgéneros com la lloa dialogada o entremesada (predominant des de 1650) front a la lloa monologada del teatre anterior (només tres de les lloes de Rojas eren dialogades). La lloa entremesada es feya entre varis personages en una acció mínima (a voltes la mera presentació de la companyia o qualsevol atra qüestió metateatral, tema freqüent en la lloa, a on solia parlar-se dels gèneros dramàtics, la relació en el públic, etcétera), en algun que un atre element escenogràfic.

Les lloes cortesanas solien alabar impúdicamente al noble que favoria la funció, o feya referència a l'acontenyiment en la celebració del qual es feya la comèdia: natalicis, natalicis reals, canonisació, bodes. Este tipo de lloes, que eren més aparatosas, varen aplegar inclús a individualisar-se en alguns casos, ya molt alvançat el XVII, per a convertir-se en peça única d'un festeig teatral.

Les lloes sacramentals antecedien als autos sacramentals, i la seua funció consistia en rebujar l'interpretació d'alguna alegoria massa complexa o el simbolisme d'alguns personages.

Varen escriure lloes Lope de Vega (ya des de fins de el XVI), Luis Vélez de Guevara, Pedro Calderón de la Barca i Sor Juana Inés de la Creu. Alguns autors s'especialisen en este tipo de peces, com Francisco Bances Candamo, Agustín de Salazar i sobretot Antonio de Solís, segurament l'autor més original del gènero. En temps moderns varen escriure lloes Jacinto Benavente, Ramón María del Valle-Inclán o Federico García Lorca. Sobre lloes va idear el seu espectàcul Ñaque José Sanchís Sinisterra.

Antonio García Berrio escriu en 1973 que la lloa servix "per a preparar els ànims dels oyents a que tinguen atenció i silenci i miren en bons ulls la comèdia, i per a defendre a l'autor d'alguna calúmnia, faltes i descuits que li murmuren, o per a explicar algunes coses intrincadas que podrien impedir la notícia de la faula".

Vore també

• El diví Narciso (lloa)

Referències

Fonts

• Manuel Gómez García, Diccionari Akal de Teatre. Madrit: Akal, 1997.

Javier Horta, Emilio Peral i Héctor Urzáiz, Diccionari de teatre espanyol, Madrit, Espasa-Calp, 2005.