Irlanda confederada
Irlanda confederada fa referència al periodo de govern irlandés entre la rebelió de 1641 i la reconquista per Cromwell en 1649. Durant este temps, dos terços de l'illa varen estar governats per la Confederació d'Irlandesos Catòlics, coneguda també com a Confederació de Kilkenny (per haver-se gestat en la ciutat de Kilkenny).[1]
Durant les guerres dels Tres Regnes, els enclavaments restants en les províncies d'Úlster, Munster i Leinster varen ser acollits per eixèrcits lleals als cavaliers de Carlos I d'Anglaterra, pels roundheads o pels covenanters escocesos. Els confederados varen ser derrotats pel Nou Eixèrcit Modele en el periodo 1642-1649 (en un conflicte conegut com les guerres confederades) i en 1648; es varen unir als cavaliers contra el Parlament Rabadilla.[2]
Rebelió i formació de la confederació
La Confederació Catòlica va escomençar a gestar-se durant les seqüeles de la rebelió de 1641, abdós en l'afany de controlar l'alçament popular per a organisar esforços a efectes de promoure la guerra contra els eixèrcits britànics restants que quedaven en l'illa.[3] Els irlandesos varen pensar que d'esta manera podrien fer front a la reconquista del país. L'iniciativa per a formar una confederació va aplegar per part del bisbe Nicholas French i d'un advocat cridat Nicholas Plunkett.[4] Estos últims varen expondre les seues propostes per a formar un govern compost de nobles irlandesos, tals com els vescomtes de Gormanston, de Mountgarret i de Muskerry. Dits nobles varen comprometre a les seues pròpies forces armades en la Confederació, i varen persuadir a atres rebels com ells a unir-se a la causa. Els membres, varen fer jurament a la defensa de la religió catòlica, al dret a tindre el seu propi rei i el dret a la llibertat de l'illa d'Irlanda. La primera assamblea es va portar a terme en Kilkenny en octubre de 1642, a ella varen assistir els principals nobles, clercs i senyors reunits junts en la mateixa sala.[5] Es varen formar dos Cambres: la Cambra dels Lores (noblea i clero) i els Comuns (burguesia), en l'advocat i polític Nicholas Plunkett actuant com a president. Els delegats varen insistir en la seua llealtat a la corona.
Constitució
Un atre advocat procedent de Galway, cridat Patrick D'Arcy, va ser el que va redactar la Constitució confederada. El govern confederado estava compost per una assamblea general, un parlament alçat en nom de tots, pero elegit per terratinents irlandesos, i pel clero catòlic; que a la seua volta va elegir a un eixecutiu conegut com el «Consell Suprem». Tant l'assamblea general com el «Consell», es reunien en Kilkenny en citacions anuals per a que se supervisara la seua llabor. Els Confederados varen organisar immediatament un extensiu sistema de pagament d'imposts per a finançar la guerra i al mateix temps varen enviar delegats al poder de l'Iglésia catòlica en Europa.
Polítiques
De tots modos, l'associació de Confederados catòlics mai va pretendre ser govern independent, perque (en el context de les Guerres dels Tres Regnes) mai es varen declarar roundheads lleals a Carlos I. En ser el rei l'únic en llegalitat per a formar un parlament, l'assamblea general confederada, tampoc va pretendre mai ser-ho encara que actuara com a tal. Negociant en els Realistes, els Confederados varen exigir que totes les concessions que se'ls feren, anaren ratificades en funció del parlament irlandés de guerra, el qual s'haguera semblat a l'assamblea confederada general, incloent a alguns protestants Realistes. La reina María Enriqueta, esposa del rei Carlos I va ser una catòlica practicanta.
El major inconvenient de Carlos va ser horrorisar-se en la rebelió i firmar l'Acta dels Aventurers per a que es convertira en llei en 1642.[6] Es va acordar una nova política en Londres i Dublín per a que es denegara el perdó a qualsevol rebel. Per este motiu, les seues forces varen permanéixer hostils en els Confederados fins a 1643, moment en que la seua posició militar en Anglaterra va escomençar a debilitar-se. Gran part del gentío confederado va perdre les seues possessions baix dita acta; dita llei galvanizó els seus esforços i estos varen comprendre que solament podria ser derogada per una estància real. L'objectiu que els Confederados varen declarar va consistir en alcançar un acort en el rei. Les seues ambicions consistien en obtindre: drets complets per als catòlics, tolerància a la religió catòlica i poder formar un govern propi. El lema de la confederació era Hiberni unanimes Pro Deo, Rege et Pàtria (Els irlandesos estan units per deu, el rei i la pàtria).[7]
La majoria dels membres del Consell consistien en ascendents de Vells anglesos que desconfiaven dels irlandesos, pensant que eren massa moderats per a les seues exigències. Els radicals Confederados varen pressionar per a que s'invertira en les colonisació, i en l'establiment del catolicisme com un Estat religiós en Irlanda.
Els confederados creïen que els convenia millor aliar-se a la causa dels roundheads i d'eixe modo, varen convertir el respal al rei com a part central de la seua estratègia, degut a que el Parlament anglés, i els Covenanters havien anteriorment a la guerra amenaçat en invadir l'illa per a destruir la religió catòlica i la classe terratinent irlandesa. Per la seua banda, el rei els va prometre en vàries ocasions algunes concessions. No obstant, mentres els moderats Confederados seguien ansiosos d'aplegar a un acort en Carlos I, uns atres desijaven forçar-li a acceptar una Irlanda catòlica autogobernante abans d'aplegar a un acort en ell. Despuix del fracàs de la negociació, varen advocar per una aliança independent en Espanya o França.
Treua en els roundheads
Durant les negociacions per a realisar una aliança entre el parlament anglés i els covenanters, Carlos I es va vore obligat a demanar ajuda militar a Irlanda.[8] Inicialment, el comte d'Inchiquin va tractar de reactivar el seu pla per a atacar a Escòcia durant la guerra dels bisbes. El duc volia negociar un tractat secret entre els irlandesos i els Realistes per a eixecutar un atac conjunt als escocesos d'Úlster.[9] Este eixèrcit combinat invadiria Escòcia per mig de les illes Hébridas Exteriors (Western Isles) per a unir-se a un segon contingent armat assentat en Antrim compost de Realistes escocesos mentres que una tercera força armada composta de Realistes invadiria des d'Anglaterra. L'ambiciós pla del duc va tindre escasses esperances d'èxit, es va fer públic en maig de 1643 quan va ser aprisionado pels Covenanters en Úlster. La seua correspondència va revelar tots els detalls de la trama i va encorajar als Covenanters i al Parlament Inglés a accelerar les negociacions per a la Solemne Lliga i Pacte. Açò, a la seua volta va conduir al rei a intensificar les negociacions per a tractar en els Confederados.
En 1643, els Confederados varen negociar un alto el fuego en els roundheads i varen obrir un procés de negociacions en el duc d'Ormonde, James Butler, el representant del rei en l'illa. Fet que va conseguir la cessació de les hostilitats entre Confederados i Realistes. No obstant, la guarnició anglesa de Cork, (que la comandaba Murrough O'Brien, primer duc d'Inchiquin, un irlandés protestant rar), objectant l'alt al fòc, es va amotinar i es va declarar en llealtat en el Parlament anglés.[10] En 1642, els Covenanters varen desembarcar també un eixèrcit en Úlster que va permanéixer hostil en els Confederados i lo mateix varen fer les forces dels colon britànics.
En 1644, els Confederados varen enviar al voltant de 1500 hòmens baix el mando d'Alasdair MacColla a Escòcia, per a recolzar als roundheads que estaven ahí en Jaime Graham lluitant contra els Covenanters, avivant la flama de la Guerra civil escocesa. Esta va ser la seua única intervenció en les guerres civils britàniques.
Vore també
Referències
- ↑ Plant, David. «The Confederate Assembly of Kilkenny» (en anglés). Archivat des de l'original, el 6 de març de 2005. Consultat el 21 de setembre de 2008.
- ↑ Fraser,Antonia. Cromwell, our Chief of Men (1973), p. 324. ISBN 0-297-76556-6.
- ↑ Canny, Nicholas. «The plantation of Ulster» (en anglés). Consultat el 22 de setembre de 2008.
- ↑ «Irish Confederate Wars» (en anglés). Archivat des de l'original, el 19 d'octubre de 2009. Consultat el 22 de setembre de 2008.
- ↑ O'Siochrú, Micheál. Confederate Ireland 1642-1649. Four Court Press 1998 ISBN 1-85182-400-6
- ↑ Charres I, 1640 Un Acta per a ràpits i efectius reduint als rebels en el Regne d'Irlanda del seu Majestad i per la seua obediència a esta i a la Corona d'Anglaterra, Statutes of the Realm: volume 5: 1628-80 (1819), pp. 168-72. Portal web d'història britànica. Consultat el 22 setembre de 2008.
- ↑ «Supreme Confederated Catholics». Ireland History (2008). Consultat el 23 de setembre de 2008.
- ↑ Ohlmeyer, Jane. «The Wars of the Three Kingdoms» (en anglés). Archivat des de l'original, el 14 de maig de 2011. Consultat el 23 de setembre de 2008.
- ↑ Joyce, Patrick. «The Confederation of Kilkenny» (en anglés). Consultat el 22 de setembre de 2008.
- ↑ Plant, David. «Murrough O'Brien, 1st Earl of Inchiquin, 1614-74» (en anglés). Archivat des de l'original, el 16 de setembre de 2008. Consultat el 23 de setembre de 2008.
Bibliografia
- O Siochrú, Mícheál (1999). Confederate Ireland, 1642-1649: A constitutional and political analysis, 1.ª edició (en anglés), Dublín: Four Courts Press. OCLC 41674614. ISBN 9781851824007.
- Lenihan, Pádraig (2001). Confederate Catholics at war, 1641-49 (en anglés), Cork: Cork University Press. OCLC 606569673.
- Canny, Nicholas (2003). Making Ireland British 1580-1650. Oxford University Press, Oxford. ISBN 978-0-19-925905-2
- Lenihan, Pádraig (2001). Confederate Catholics at War, 1641-49. Cork University Press, Cork. ISBN 978-1-85918-244-4
- Ohlmeyer, Jane i John Kenyon, (eds.) (1998): The Civil Wars. Oxford University Press, Oxford.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Irlanda confederada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.