Intel Celeron

Celeron és el nom que du la llínea de microprocessadors de baix cost d'Intel. L'objectiu era poder, per mig d'esta segona marca, accedir en els mercats tancats als Pentium, de major rendiment i preu.

El primer Celeron va ser llançat en agost de 1998, i estava basat en l'Intel Pentium II. Posteriorment, varen eixir nous models basats en les tecnologies Intel Pentium III, Intel Pentium 4 i Intel Core 2 Duo. El més recent està basat en el Core 2 Duo (Allendale) també conegut com intel celeron d (dual core)

En el moment en el que es va introduir el Celeron, preocupava a Intel la ya mencionada pèrdua de quota de mercat en els sectors de baix poder adquisitiu (low-end). Per a evitar competència, varen deixar de costat l'estandardisat Socket 7 i ho varen reemplaçar pel Slot 1. Les demés marques (AMD, Cyrix) varen tindre dificultats d'índole tècnica i llegal per a fabricar microprocessadors compatibles.

Els processadors Celeron poden realisar les mateixes funcions bàsiques que uns atres, pero el seu rendiment és inferior. Per eixemple, els Celeron usualment tenen menys memòria caché o algunes funcionalitats alvançades desactivades. Estes diferències impacten variablemente en el rendiment general del processador. Encara que molts Celeron poden treballar pràcticament al mateix nivell d'atres processadors, algunes aplicacions alvançades (videojocs, edició de vídeo, programes d'ingenieria, etc.) tal volta no funcionen igual en un Celeron.

Es dividixen en tres categories, les quals es dividixen a la seua volta en vàries subclasses:

• P6: Basada en els processadors Pentium II i Pentium III
• Netburst: Basada en els processadors Pentium 4
• Intel Core: Basats en els processadors Intel Core 2 Duo

Processadors P6

Covington

Esta primera generació de processadors Celeron es va caracterisar per tindre un núcleu idèntic al d'un Pentium II, pero caria per complet de memòria caché L2, açò va fer que el seu rendiment fora molt pobre en tasques d'ofimàtica, pese a que era llaugerament superior als Pentium MMX (el model de 266 MHz tenia un rendiment casi idèntic al Pentium MMX de 233 MHz); de fet, el model de 300 MHz mostrava un rendiment inferior al Pentium II de 233 MHz, pero el seu preu podria ser igual o llaugerament superior. El pobre eixercite empañó el nom de Celeron i els ingeniers d'Intel varen escomençar l'obra de redissenyar la llínea Celeron per a redimirlo.

Mendocino

Intel Celeron Mendocino 300 MHz en cartucho SEPP.

Havent passat un mal moment en els Covington, esta volta Intel va decidir fer les coses lo millor possible, i el resultat va ser excelent. Els processadors Mendocino varen tindre un excelent eixercite i va aplegar a considerar-se que havien segut massa exitosos en la competència en els rivals, inclós el Pentium II, el qual a Intel li reportava un benefici monetari major. La clau per a açò va ser l'agregat de la memòria caché en el propi microprocessador. En tots els demés aspectes era idèntic. El primer Celeron Mendocino tenia una velocitat de 266 MHz, igual que els de la llínea Covington, pero la seua eixercite era molt superior. Per a distinguir-els dels models anteriors, varen ser cridats Celeron-A. Per este motiu, alguns criden a la série Mendocino sancera Celeron-A. Este processador va ser el primer que va usar caché L2 integrada en el microprocessador, lo que requerix un procés de fabricació complex. Fins a eixe moment, la majoria dels sistemes tenien a la memòria caché ubicada en la placa mare, lo que era més barat pero també menys efectiu. Per eixemple, els processadors Pentium II tenien al voltant de 512 Kilobytes de caché ubicats junt al processador en la placa mare, treballant a la mitat de la velocitat del processador. Els nous Mendocino tenien tan sol 128 Kilobytes, pero treballaven a la velocitat del CPU. A pesar del seu pequeñez, la major velocitat de la caché dels nous Celeron va significar que varen ser un gran èxit, especialment entre els Overclockers, que varen descobrir que en una bona placa mare, un Celeron 300 podia alcançar els 450 MHz, estant a la parell dels més veloços processadors del mercat. Posteriorment, varen ser llançats nous models de Mendocino a 333, 366, 400, 433, 466, 500 i 533 MHz. En estos models, el fet de que el Front Side Bus (FSB) anara de 66 MHz signficó un sever obstàcul, i a partir dels 520 els Celeron Mendocino deixen de ser excelents per a ser merament competitius.

Els Mendocino també es manufacturaron per a computadores portàtils, en velocitats de 266, 300, 333, 366, 400, 433 i 466 MHz.

Coppermine-128

La Nova generació de Celeron varen ser els Coppermine-128, també coneguts com Celeron II. Eren derivats dels Pentium III Coppermine i varen ser posats en venda en març de l'any 2000. Tenien 128 KB de caché de la mateixa manera que els Mendocino i la velocitat del bus estava restringida a 66 MHz. El menor FSB i la reduïda cantitat de caché era lo que els distinguia dels Pentium III. A pesar de que se suponia que tenien una versió renovada, el benefici d'açò no era notable, i el Celeron era l'únic processador que seguia usant FSB i memòria RAM a 66 MHz. Per lo tant, era molt més llent que els seus competidors i no va tindre un bo acolliment en el mercat. Fabricar una versió de 100 MHz hauria segut senzill per a Intel, pero l'empresa estava tenint problemes en la producció i va decidir concentrar els seus esforços en la fabricació de Pentium III, que tenien un marge de guany molt major. Els Celeron Coppermine varen usar el Socket 370, de la mateixa manera que els Pentium III. Es va comercialisar en velocitats de 533, 566, 600, 633, 666, 700, 733 i 766 MHz. El llimitat bus de 66 MHz feya que entre la majoria dels models no hi haguera una diferència de rendiment significativa. Açò no va significar un problema mentres el principal competidor va ser el K6-2 d'AMD, pero quan els nous AMD Duron basats en els processadors AMD Athlon varen eixir al mercat en els seus majors cachés i velocitats de bus més elevades, el Celeron Coppermine va quedar casi obsolet, de la mateixa manera que havia succeït en els Covington.

Finalment, el 3 de giner de 2001 Intel va comercialisar els primers Celeron de 1000 MHz i la millora en el rendiment va ser notable. A pesar de que el Celeron 800 (el primer en usar un FSB de 100 MHz) encara estava molt per baix dels Duron, era una opció viable. La diferència de rendiment entre un Celeron 800 i un Pentium III 866 és notable, l'aument en el cas del Pentium III és un 30% en velocitat aproximat, gràcies al doble de caché L2 (256 KB) i el seu menor latencia, i el bus FSB de 100 a 133 MHz. També es varen fabricar models de 850, 900, 950, 1000 i 1100 MHz. El Coppermine-128 va aplegar fins a ben entrat l'any 2002, i a pesar de que mai es va destacar pel seu eixercite, es va mantindre com una opció entre aquells que no necessitaven un gran poder de còmput.

Tualatin

La següent série de Celeron estava basada en la versió Tualatin de Pentium III, i es va utilisar en la seua fabricació un procés de 130 nanómetros. Duyen el renom "Tualeron", una conjunció de Tualatin i Celeron. Els primers microprocessadors de la série tenien velocitats de 1000 i 1100 MHz (que duyen la lletra A per a distinguir-els dels processadors Coppermine de la mateixa velocitat). La llínea va continuar en microprocessadors de 1200, 1300 i 1400 MHz.

Els Tualerons eren idèntics als Pentium III del moment, llevat perque tenien un FSB de 100 MHz en lloc dels 133 del Pentium III. La seua memòria caché era llaugerament més llenta que la dels Pentium III, pero açò no modificava el funcionament d'un modo notable. Per un atre costat, és senzill pujar el FSB a 133 MHz, per a obtindre aixina un rendiment molt similar al del pentium III (ya que abdós tenen la mateixa cantitat de caché)

Esta última série de processadors P-6 no va tindre un lloc important en el mercat, en gran part degut a que varen ser venuts al mateix temps que els primers models basats en Pentium 4 i molts varen creure que la major velocitat d'estos últims redundaria en un major rendiment. Açò no era aixina i els compradors més experimentats varen terminar en els últims processador Tualatin, especialment en el segment de les computadores portàtils ya que el menor consum d'energia dels Tualeron allargava la vida de la bateria.

Banias-512

Esta versió de Celeron, venuda baix la marca Celeron M, està basada en els processadors Pentium M i es diferencia d'esta en que té la mitat de memòria caché i en que no soporta la tecnologia SpeedStep. Si ben el seu eixercite és comparable al dels Pentium M, la bateria dura notablement menys usant un Celeron M que en una màquina en Pentium M.

Una computadora portàtil en processador Celeron M no es considera part de la tecnologia Centrino, més allà dels demés components que incloga, ya que se li dona al nom Centrino a les laptops que estan constituïdes per 3 components d'Intel, que són les targetes Intel PRO/Wireless, el microprocessador (que seria Pentium M, Core Solament, Core Duo, Core 2 Duo...) i principalment la placa base que por lo regular conté un chipset Intel. este microprocessador és més ràpit eficaç que els demés

Shelton (també coneguda com Banias-0)

La versió Shelton és similar a la Banias, només que no té caché L2. És usada en la placa mare D845GVSH d'Intel i està orientada als mercats a on el preu és el factor més important a l'hora de comprar un ordenador (principalment Àsia i Llatinoamèrica). Se li identifica com Intel Celeron 10B GHz per a diferenciar-ho dels models d'1 GHz de les tecnologies Coppermine-128 i Tualatin. Bàsicament este processador dissenyat per a la placa mare D845GVSH es va introduir en el mercat per a competir en el Samuel C3 de VIA, en abdós casos el processador es troba soldat a la placa mare.

Processadors Netburst

Willamette-128

La nova llínea de Celeron estava basada en els Pentium 4 Willamette i, per lo tant, tenia un disseny completament distint. Són coneguts també com Celeron 4. Tenen una memòria caché L2 de 128 Kilobytes en lloc de 256 o 512, pero en atres aspectes són similars els Pentium 4. A pesar de que esta reducció del caché reduïx significativament el rendiment dels microprocessadors, han tingut un bo acolliment perque, de la mateixa manera que el Mendocino 300A, poden anar a velocitats prou més altes que les nominals.

Northwood-128

Estos Celeron estan basats en l'arquitectura versió dels Pentium 4, i tenen també 128 KB de caché. Són, pràcticament, iguals als Willamette i no hi ha una diferència substancial de rendiment.

Celeron D (Prescott 256 & Cedar Mill 512)

El Celeron D està basat en les versions Prescott & Cedar Mill dels Pentium 4 i té un caché més gran que els anteriors: 256 KB (Prescott) / 512KB (Cedar Mill). Ademés, el FSB de 533 MHz i les tecnologies SSE3 i EM64T ho convertixen en un processador de bones prestacions. Treballen en els chipsets Intel 875, 865, 915 925 i 945 i estan disponibles per al Socket mPGA 478 o LGA 775.

En esta ocasió, s'ha deixat de costat els noms basats en els cicles de processador. Hui Cada processador és denominat en un número, fins ara han segut llançats els següents:

Número	Freqüència (GHz)	FSB (MT/s)	Litografia (nm)	Caché L2 (KB)
310	2,13	533	90	256
315	2,26	533	90	256
320	2,40	533	90	256
325 325J 326	2,53	533	90	256
330 330J 331	2,66	533	90	256
335 335J 336	2,80	533	90	256
340 340J 341	2,93	533	90	256
345 345J 346	3,06	533	90	256
347	3,06	533	65	512
350	3,20	533	65	256
351	3,20	533	90	256
352	3,20	533	65	512
355	3,33	533	90	256
356	3,33	533	65	512
360	3,46	533	65	512
365	3,60	533	65	512

Les principals diferències del nou núcleu són:

• Fabricació en tecnologia de 9 micrones (90 nanómetros) i 6,5 micrones (65 nanómetros), en lloc dels 13 micrones del Celeron previ.
• Pipeline de 31 etapes, en lloc de les 20 del núcleu Northwood.
• Set d'instruccions SSE3, en 13 noves instruccions.
• Caché primari de Senyes de 16 Kb, en lloc de 8 Kb, pero en una latencia major.
• Caché secundari de 256 Kbytes (Prescott) / 512 Kbytes (Cedar Mill), en lloc dels 128 KB del núcleu previ, novament en 50% major latencia.
• Freqüència frontal de 133 MHz en lloc de 100 MHz (o 533 en lloc de 400 MHz, d'acort a la forma marketera de medir el FSB)

El Celeron D és el primer Celeron en utilisar els nous números de model d'Intel, per mig dels quals Intel pretén desenfatizar l'us de la freqüència màxima del processador com un paràmetro de comparació, ya que no és l'única característica que identifica el rendiment d'estos microprocessadors, sino també l'arquitectura (escala d'integració) i les seues característiques especials com XD (Execute Disabled Bit), EM64T (Intel 64), i la cantitat de memòria caché que posseïxen.