Inmunofluorescencia
L'inmunofluorescencia és una tècnica d'inmunomarcaje que fa us d'anticòss units químicament a fluorocromos. Permet la detecció d'una proteïna específica directament dins de la cèlula per mig de l'emissió de fluorescència. Per lo tant, possibilita determinar no solament la presència o absència d'una proteïna, sino també la seua ubicació dins de la cèlula o el teixit analisat.
És una tècnica que té variants quantitatives (per eixemple FPIA) i qualitatives (la inmunotinción de cèlules per a la seua observació per microscopía fluorescent).
Història
El fenomen de la fluorescència havia segut descobert a mitan del XIX pel científic anglés sir George Gabriel Stokes. Va ser el primer en observar que el flúor, un mineral, es tornava fluorescent en expondre's a la llum ultravioleta, i ho va denominar «fluorescència».
Els primers treballs que varen utilisar inmunofluorescencia daten de la década de 1950, quan es varen conjugar anticossos en fluorocromos químics, com la fluoresceïna.[1]
Les primeres proteïnes fluorescents (similars als fluorocromos utilisats en inmunofluorescencia) varen ser descobertes molt més vesprada, en la década de 1960, per Osamu Shimomura i Roger I. Tsien, en la proteïna verda fluorescent (en inglés: green fluorescent protein, o GFP). Derivada d'una medusa (Aequorea victòria), el descobriment d'esta proteïna els va valdre el Premi Nobel de Química en 2008.[2] Actualment, molts fluorocromos utilisats en inmunofluorescencia són derivats de la GFP.
Generalitats
Epiteli olfatori. Microscopía confocal.
La inmunofluorescencia, com tots els inmunoensayos, aprofita la capacitat que tenen els anticossos per a unir-se en alta especificidad a una determinada molècula blanc; pero es diferencia d'atres tècniques inmunohistoquímicas en que ací la marca unida a l'anticòs és una molècula fluorescent tal com per eixemple, l'isotiocianato de fluoresceïna. L'anticòs marcat es fa reaccionar contra un preparat biològic i despuix s'expon la mostra aixina tractada a una font de llum d'ona curta (ultravioleta o blava) seleccionada per mig d'un monocromador. Esta llum d'ona curta genera un fenomen de fluorescència en la molècula marcadora que a la seua volta emet llum a una llongitut d'ona més llarga (verda, groc o taronja). Esta llum emesa pot ser quantificada en facilitat per fotometria o en el cas de tractar-se de preparats histològics, pot ser observada per mig d'un microscopi de fluorescència.
En el cas de l'utilisació de la inmunofluorescencia com a método de tinción per a microscopía òptica, el fluorescent revela la localisació a nivell celular o subcelular de la molècula diana.
La inmunofluorescencia, com a tècnica de tinción, pot ser utilisada en corts de teixits, llínees celulars cultivades, cèlules individuals i secrecions que continguen cèlules en suspensió (per eixemple esputo) en la finalitat d'analisar la presència i distribució de proteïnas, glúcits i molècules chicotetes tant d'orige biològic com no. Esta tècnica pot ser utilisada en combinació en atres tècniques de coloració fluorescent que no facen us d'anticossos, com per eixemple DAPI per a marcar ADN.
Existixen varis dissenys de microscopis que poden ser utilisats per a l'anàlisis de preparats histològics marcats per inmunofluorescencia. El més simple de tots és el microscopi d'epifluorescencia, encara que també és àmpliament utilisat el microscopi confocal. També és possible utilisar varis tipos de tècniques microscòpiques d'alta resolució.[3]
La inmunofluorescencia com a tècnica inmunoquímica de quantificació es pot utilisar tant en mostres d'orige biològic com en mostres no biològiques, sempre que es troben en un mig favorable per a l'unió dels anticossos. En general s'utilisa una solució PBS (Buffer fosfat salino) com a mig de reacció. Un eixemple d'este tipo de tècniques és la FPIA.
Referències
- ↑ «Localization of antigen in tissue cells; improvements in a method for the detection of antigen by means of fluorescent antibody».The Journal of Experimental Medicine.91(1)ISSN 0022-1007.Consultat el 2018-04-12.
- ↑ «Prix Nobel de Chimie 2008 : unix méduse fluorescent récompensée.» (en fr). culturesciences. chimie. ens. fr. Consultat el 2018-04-12.
- ↑ «Immunofluorescence Method». Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2016. Consultat el 9 d'agost de 2011.
Bibliografia
- Burtis CA, Ashwood ER, Burns DE, Sawyer BG.(2008). «Tietz Fundamentals of Clinical Chemistry» Saunders (Elsevier) 6º ed. ISBN 978-0-7216-3865-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Inmunofluorescencia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.