Incrustación
Una incrustació[1] és l'acció i l'efecte de cobrir-se una superfície en una costra mineral, precipitada a partir de substàncias dissoltes en l'aigua. Les incrustaciones més freqüents són les de naturalea calcárea i poden formar-se sobre qualsevol superfície exposta a aigües dures, com a roques, animals, vegetals o conducció d'aigua artificials, com a canals o canonades. Una volta saturada de gas carbónico, l'aigua pot dissoldre una cantitat de carbonat de calcio equivalent a 0,0009 de la seua massa. Eixa sal es convertix en carbonat que, en raó de la seua inestabilitat química, es disocia: el gas carbónico es desprén i el carbonat de calci queda depositat en les superfícies sobre les quals discorre l'aigua, formant-se una costra calcárea cada volta més grossa.[2]
Eixe mateix procés químic és, per lo demés, el que dona lloc a la formació de tobas (per l'aigua que gotea sobre herbes i verdets), d'estalactitas, estalagmitas i unes atres concrecions minerals.[3]
Incrustaciones calcáreas
Les incrustaciones calcáreas poden estar associades a les aigües industrials, ya siga sistemes de producció de vapor, chillers o torres de refredat. La incrustació forma un depòsit fortament adherit a la superfície rugosa del conducte. Els problemes associats a estos depòsits es traduïxen en la pèrdua d'eficiència del sistema per pèrdua de la transferència de calor, menor producció de vapor per unitat de temps, major consum de insumos i corrosió en els equips. Dites incrustaciones se situen en qualsevol part del sistema, de preferència en ductos i encanyats.
Dins de les espècies químiques trobem al calcio (Ca), magnesi (Mg), ferro(Fe) associats a aniones de tipo sulfats (SO4), carbonats (CO3) i sílices amorfas. Les espècies més adherentes i compactes són els Silicat de Magnesi, els carbonat i despuix els sulfat, en eixe mateix orde.
Tipos de formació de incrustaciones
La forma general de formació d'una incrustació està determinada per la temperatura, característiques salines i pressió. S'han tipificat tres formes de formació de depòsits cálcareos, açò són:
Incrustación de tipo cristalí o verdaderes
El seu mecanisme de formació és de nucleación, per condicions de supersaturació salina i elevada pressió: primer es formen núcleus iniciadores de depòsit en les rugosidades de la superfície i les seues cristals preformados prenen un ordenament concèntric cristalí. La seua formació és llenta i contínua a través del temps. Les seues forces de adherencia (Van der Wals) són molt elevades i com a resultat es formen depòsits que solament poden ser remoguts mecánicament. La seua densitat és molt elevada i no té característiques de porosidad.
Incrustaciones tipo depòsit amorfas
Este tipo de incrustació és a diferència de l'anterior molt manco adherente, és blana al tacte i porosa, el seu nucleación és desordenada i heterogénea, pot ser remogut en forma relativament fàcil per agents químics. El seu mecanisme de formació és la pèrdua parcial o total de la solubilitat del sòlit, generalment de sòlits suspesos combinats en la durea permanent de l'aigua. També existix la possibilitat de que el fanc es forme a causa d'agents dispersantes.
Per depòsits de sediment
Sediment provinents dels sòlits suspesos de l'aigua de treball van llentament provocant obturaciones en el sistema; són verdaderes borres amorfas en molt poc adheriment i removibles en productes dispersantes.
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ «Els òxits i el calci». Archivat des de l'original, el 9 d'octubre de 2016. Consultat el 9 d'octubre de 2016.
- ↑ «La lluita contra les incrustaciones». Archivat des de l'original, el 25 d'abril de 2015. Consultat el 9 d'octubre de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Incrustación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.