Immigració àrap llevantina en Argentina
- Artícul principal → Immigració en Argentina.
L'immigració àrap llevantina en Argentina és el moviment migratori des dels països àraps del Alce (regió de Síria) cap a Argentina. En l'actualitat, l'immigració àrap llevantina en Argentina és la tercera no americana més numerosa del país; la comunitat més forta és la síria seguida per la libanesa i molt per darrere els seguix la palestina, en la seua gran majoria àraps cristians com els maronitas o els palestins cristians. S'estima que de les 3,5 millons de persones que són àraps o descendents d'ells al voltant de 400 000 són musulmans i el restant d'esta comunitat és, majorment, cristiana.[1][2]
Història
.jpg)
Els primers immigrants àraps varen arribar a Argentina en la década de 1860 i provenien del Imperi otomà, que eixercia pressió sobre àraps cristians i àraps musulmans chiítes. Per açò, els àraps que aplegaven a l'Argentina eren erròneament coneguts com "turcs", ya que provenien de terres baix domini otomà. Les autoritats de la Sublim Porta es varen vore afectades durant el XIX per les migracions internes dins de les seues fronteres. Les ones migratòries varen escomençar en 1850, quan mils de persones oriundes de Síria, Líban i Palestina varen decidir emigrar cap a Amèrica fugint de la misèria i les guerres internes de les seues zones d'orige. Estos emigrants es varen assentar principalment en Estats Units, Brasil, Argentina, Colòmbia, Veneçola i Chile,[3] en Argentina es varen assentar en Buenos Aires, Còrdova i en chicotetes ciutats del nort argentí. El tràfic d'immigrants provinents de Mig Orient va seguir aumentant any a any fins que en 1912 la cantitat d'immigrants va disminuir considerablement.[2]
En 1940 el número d'immigrants àraps llevantins provinents de Síria i Líban va aumentar novament degut a que els jóvens eren reclutats per a lluitar en la Segona Guerra Mundial (en eixe llavors Síria i Líban eren colónies franceses). Este número va aumentar encara més durant la Guerra Civil del Líban, que va escomençar en 1958. El número d'immigrants va disminuir dràsticament durant la caiguda de govern de Juan Dumenge Perón, per la mala situació econòmica del país i al boom petroler ocorregut en els països àraps.[4]
En 1959 el papa Juan XXIII va erigir l'ordinariato per als fidels de rito oriental en Argentina per a l'atenció pastoral dels fidels catòlics de ritos orientals en el que varen quedar compresos els maronitas, i en 1990 el papa Juan Pablo II funda l'eparquía de Sant Charbel en Buenos Aires en sèu en la Catedral de Sant Marón.[5]
Des de la década de 1990 fins a l'actualitat, el número d'immigrants àraps es manté estable, estos nous immigrants procedixen principalment de Síria o Palestina i la majoria d'ells s'assenten en les ciutats de Buenos Aires, Còrdova, Sant Miguel de Tucumán, Santiago del Estero, Bota, Rosario, Mendoza o Sant Luis.
En Argentina existixen nou mesquites, tres d'elles en Buenos Aires, entre elles el Centre Cultural Islàmic Rei Fahd, inaugurat en 2000 de llínea salafita, que és el temple islàmic més gran d'Amèrica Llatina.[6] La primera mesquita en el país, la Mesquita Al Ahmad, es va construir en 1985.
Colectivitat àraps de l'Alce en Argentina
Vore també
Referències
- ↑ BBC. «Per qué Amèrica Llatina és l'única regió del món a on no creixerà l'islam». Consultat el 26 de maig de 2020.
- ↑ 2,0 2,1 Immigració siri-libanesa en Argentina Pàgina oficial de la confederació d'entitats argentí-àraps. Consultat el 8 de giner de 2013.
- ↑ Investigació - Immigració Àrap [1] archivat en Wayback Machine. Pàgina oficial del Museu Roca. Consultat el 8 de giner de 2013.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2018. Consultat el 10 de giner de 2013.
- ↑ «[2]». Consultat el 23 de giner de 2017 (en pl).
- ↑ (2004) Nostra Argentina. Tom 20 (In-Jab) (en espanyol), Buenos Aires: Billiken (Editorial Atlántida). ISBN 950-08-2894-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Inmigración árabe levantina en Argentina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.