Les illes Geòrgies del Sur constituïxen un archipèlac del conjunt denominat Antilles del Sur ubicat en l'oceà Atlàntic Sur. Este territori subantártico es troba baix administració del Regne Unit, que en 1985 ho va agrupar en l'illes Sandwich del Sur per a formar el territori britànic d'ultramar de les illes Geòrgies del Sur i Sandwich del Sur. Són reclamades per la República Argentina com a part integral del seu territori, agrupant-les en el departament Illes de l'Atlàntic Sur de la província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur.

Geografia

Les illes Geòrgies del Sur estan situades entre els parals 54° i 55° Sur i els meridians 35°45′ i 38°23′ O, a uns 1300 km al surest de les illes Malvines, a 1700 km a l'est de l'illa dels Estats i a uns 1300 km al nordest de l'Antàrtida. Posseïxen una extensió de 3850 km². Estan conformades per tres grups,[1] que de nort a sur són:

Illots Aurora

Les illes Aurora es troben a 232 km al ONO de l'illa Sant Pedro i encara que no serien part de l'archipèlac de les Geòrgies del Sur li les sol agrupar en ell per conveniència. Són dos grups insulars denominats:

Illes del grup Sant Pedro

Est és el grup principal de l'archipèlac, i està format per la illa Sant Pedro, també denominada Geòrgia del Sur, de 160 km de llarc i 30 km d'ample promig, que està rodejada per un conjunt d'illes i illots molt més chicotets. Les principals illes menors són:

Roques Clerke

A 72 km al surest es troben, en relatiu aïllament del restant de l'archipèlac, les roques Clerke.

Característiques orogràfiques

 
Baïa Cumberland a on està Grytviken.

La seua geografia presenta païsages magnífics pels seus contrasts: tossals i montanyes abruptes i elevades (mont Paget, 2934 m s. n. m., el pico màxim del qual va ser escalat per primera volta en 1964). Tota l'illa Sant Pedro té per eix la cridada «cordillera de Sant Telmo», que és un conjunt de cims emergits de la Dorsal del Scotia, prolongació del sistema format pels Andes, i els Antartandes. La neu que cobrix gran part de l'archipèlac forma numerosos gelera (el més extens és el glaciar de Nordenskjöld, seguit pel glaciar Christophersen). La costa nort es troba protegida dels forts vents procedents de l'Antàrtida gràcies a les montanyes i presenta numerosos fiorts, lo que va determinar que allí s'ubicaren les factories balleneres. Les planures són escasses, cobertes per vegetació tipo tusacs i brezal. En elles encara en hivern creixen herbes i verdets, encara que d'un modo excepcional. Les costes, molt articulades, en penínsules i vetes formen baïes, caletas, fiorts i ensenar, que casi tot l'any tenen les seues aigües congelades. Els gelera es baden per efecte de la calor solar i els seus trossos constituïxen infinitat de témpanos.

Clima

El clima fredor oceànica i rigorós (semblant al del nort de Noruega) presenta escassa amplitut tèrmica anual. Un règim regular de precipitacions concentrades en el periodo de maig a agost configuren la seua traça més estable.

 
Una plaja de l'Illa Geòrgia del Sur

L'archipèlac, expost als forts vents de l'oest i ramassades del suroest que poden alcançar els 165 km/h, té un clima desfavorable en la costa sur i més benigno en la nort. La nuvolositat i humitat constants són característiques. A pesar de situar-se en latitut semblant a la d'Ushuaia, les seues temperatures rara volta superen els 10 °C. L'illa Sant Pedro ubicada en el llímit de les corrents fredes en la Convergència Antàrtica funciona com una espècie de gran dic en el qual encallen molts dels icebergs despresos de l'inlandsis antàrtic, com estos icebergs estan constituïts per aigua dolça, les aigües costeres de les Geòrgies del Sur posseïxen una fauna especial (en especial planctònica i bentònica) adaptada a eixa singularitat ecològica.

Flora

La vegetació, integrada per espècies inferiors (endèmiques i comunes d'àmplia àrea de dispersió), s'associa a una varietat de tipos de sols d'orige glaciar i forma un tapís vegetal discontinu de líquens, verdets i arbustos achaparrados (tusacs).

 
Paisage de Tundra, en un montícul cobert de verdet i turba, a l'esquerra, es veu un vall aluvial grisàceu

Fauna

Abunden els pinnípedos, com el llop marí antàrtic, elefant marí del sur i el lleopart marí, vàries espècies de pingüíns (en la baïa de Sant Andrés es troba una de les majors colónies mundials del pingüí rei) , i atres aus tals com el petrer azulado, la coloma antàrtica, el ànet geórgic, la cachirla geórgica, etc. A principis d'el XX balleners noruecs[2] varen lliberar en l'illa Sant Pedro renos oriunts de Laponia, els que es varen multiplicar en gran cantitat, en 2003 alguns varen ser traslladats a les illes Malvines per a aclimatarlos i criar-els allí. Entre 2013 i 2015 es va portar a terme una campanya d'erradicació que va terminar en l'extermini definitiu dels 7.000 renos que habitaven l'illa. De la mateixa manera, estos treballadors varen dur a l'illa de Sant Pedro porcs i cavalls tipo poni, encara que potser estos últims, procedents de les Zetland o Shetland del Nort, anaren duts per expedicions dirigides al continent antàrtic que prèviament hacer en l'illa Sant Pedro. En tot cas, actualment (març de 2005) no es constata la presència dels porcs ni dels ponis, que semblen haver segut extinguits per excés de caça, distrés i despuix epizooties durant el periodo d'ocupació anglesa.

Població

 
Iglésia luterana en Grytviken.

La població humana no és estable; va desaparéixer per la falta d'activitat econòmica. A inicis del present sigle l'assentament humà principal és la base del British Antarctic Survey situada en King Edward Point (Punta Coronel Zelaya segons la toponímia argentina), en la baïa Guàrdia Nacional (Cumberland East), prop de l'antiga factoria ballenera argentina de Grytviken, en una capacitat màxima de 18 persones, encara que en hivern la població es veu reduïda en promig a huit. Existix una segona base en la caleta Jordán de l'illa Pardal/Bird, a 4 km de l'extrem occidental de l'illa principal, que pot estajar a huit persones pero no està habitada en forma permanent. La població hivernal fluctua entre tres i quatre persones. En conseqüència, la població total del territori varia entre 11 i 12 persones en hivern, fins a un màxim de 26 en l'estiu.

Història

Artícul principal → Història de les Illes Geòrgies del Sur i Sandwich del Sur.
 
Fragment del mapa realisat per Cook en el seu viage de 1775 (Chart of the Discoveries made in the South Atlantic Ocean, in His Majestys Ship Resolution, under the Command of Captain Cook, in January 1775, W. Strahan and T. Cadel, London, 1777).

Algunes documentació sugerixen que Américo Vespucio va poder haver avistar les costes septentrionals d'este archipèlac ya en el XVI. Les fonts britàniques[3] indiquen al comerciant Anthony de la Roché, anglés de naiximent (encara que atres fonts ho documenten espanyol en el nom d'Antonio de la Roca), com el primer en avistar l'illa en abril de 1675, versió que és refutada per les fonts argentines.[4] L'illa va aparéixer com "illa Roché" en mapes antics. Pero el primer registre fidedignamente documentat d'avistaje de les illes data del 29 de juny de 1756, per part de la tripulació d'el navío espanyol León, capitaneado per Gregori Jerez, que les va batejar com a illes Sant Pedro, ya que el descobriment es va realisar en el dia dedicat a eixe sant. el navío León navegava llavors des de Valparaíso a Buenos Aires. El capità James Cook va efectuar el primer desembarc conegut en l'illa Sant Pedro el 17 de giner de 1775, quan la va nomenar illa Geòrgia, en honor al Rei Jorge III i la va reclamar per al seu Majestad Britànica. Durant el XIX va ser una base de caça de foques i en el sigle següent va ser el centre per a l'indústria de la caça de ballenes de l'oceà Atlàntic Sur entre els anys 1904 i 1966. La caça de ballenes va escomençar en 1904, quan la Companyia Argentina de Peixca (una companyia la sèu central de la qual es trobava en la ciutat de Buenos Aires) va establir la primera estació antàrtica de caça de ballenes en Grytviken. Açò també va marcar el principi de l'ocupació permanent de l'illa Sant Pedro, que abans d'eixa data es trobava deshabitada. En l'any 1948 l'Argentina va reclamar territorialmente l'archipèlac. Finalment sis estacions de costa es varen construir en ella. Grytviken és la primera i la que més temps va permanéixer activa, operant fins a 1965. Port Leith va operar des de 1909 fins a 1933 i una atra volta durant la Segona Guerra Mundial i va tancar en 1964. Actualment es poden observar els galpones i tallers que es varen construir durant l'auge de la caça de ballenes. Es troben en un alvançat estat de deterioració i sense cap tipo de manteniment i molts d'ells no són accessibles ya que corren perill de solsida. Les sèt estacions balleneres, totes en la costa nort en els seus ports protegits, escomençant per l'oest varen ser:

la guerra de les Malvines va estar present també en les Geòrgies del Sur en 1982. El 18 de març, el LLAURA Baïa Bon Succés va transportar a l'illa Sant Pedro (Geòrgies del Sur) al personal del comerciant argentí de ferralla Constantino S. Davidoff, per a desmantellar una estació ballenera situada en Port Leith. El 25 de març el transport antàrtic LLAURA Baïa Paraís (B-1) de l'Armada Argentina en una dotació de 160 hòmens va arribar a l'illa d'Amberes, aplegant al Port Leith. El 3 d'abril, el B-1 i la corbeta missilística LLAURA Guerrico (P-2), en 80 hòmens, en respal d'helicòpters, varen desembarcar una secció d'infants de marina argentins (37 soldats) en Punt Coronel Zelaya, el qual era defés per 22 soldats de la Marina Real Britànica. Despuix de tres hores de combat les tropes argentines varen capturar el lloc, fent presoners als marines i als científics. L'operació va tirar tres soldats argentins fallits, huit ferits i un helicòpter SA 330 Puma derribat. Quinze científics britànics de quatre estacions del camp varen ser rellevats més avant per la Marina Real. Londres va enviar sis naus de la Marina Real, incloent el submarí nuclear HMS Conqueror per a reconeiximent. Esta força va aplegar a punt Coronel Zelaya el 25 d'abril i al lloc militar de Baïa Leith el dia despuix. El submarí argentí LLAURA Santa Fe (S-21), despuix de ser atacat, ya sense valor militar, va ser afonat per la seua tripulació i 185 marins argentins varen ser presos presoners. Durant la guerra de les Malvines, les forces navals britàniques varen utilisar Geòrgia del Sur com a base. Els quinze militars britànics que quedaven en Coronel Zelaya varen ser retirats a fins de 2000.

Bioma

Les Illes Georgias es caracterisen per estar en el bioma de la tundra. El clima d'esta es caracterisa per les seues escasses precipitacions, generalment en forma neve, i per tindre unes temperatures miges molt baixes, per lo que el sol permaneix gelat, fent permafrost en les parts baixes. No existixen arbres ni arbustos que puguen arrelar i la vegetació es llimita a líquens, verdets i algunes herbàcees.

 
Cascada de l'Illa Geòrgia del Sur

Hidrografia

Les costes, molt articulades, en penínsules i vetes formen baïes, caletas, fiorts i ensenar que donen lloc a un desenroll ribereño de 700 km de llongitut. En la ribera nordest de l'illa Sant Pedro, els glaciars són menys potents i terminen en terra a on existixen depòsits morrénicos. Aixina mateix, dita costa presenta vàries baïes profundes i posseïx els millors ports naturals, que oferixen refugi front als grans témpanos que apleguen des de l'Antàrtida. Les illes no tenen rius, pero els desgels donen lloc a numerosos chorrillos, que oportunament varen permetre el funcionament de les diverses factories de cetàceus i pinnípedos que es varen instalar en l'illa Sant Pedro. Aixina mateix, en la zona noroest hi ha una vintena d'estanys.[5]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Secc. geogràfica - Mapes de l'illa Sant Pedro i adjacents (Geòrgies del Sur)». www.aposmalvinas.com. ar.
  2. ↑ Bell & Dieterich (2010).
  3. ↑ Capt. Francisco de Seixas i Lovera, google. co.uk/books? id=l7PWN7_1wAoC&dq=Descripcion%20geographica%2C%20y%20derrotero%20de%20la%20region%20austral%20Magallanica&pg=PT96#v=onepage&q=&f=false Descripcion geographica, i rumb de la region austral Magallanica. Que es dirigix al Rei el nostre senyor, gran monarca d'Espanya, i els seus dominis en Europa, Emperador del Nou Món Americà, i Rei dels reynos de la Filipines i Malucas. Madrit, Antonio de Zafra, 1690.
  4. ↑ "La disputa en Gran Bretanya per les Illes de l'Atlàntic Sur" d'Ernesto J. Fitte (Edit. Emecé - Buenos Aires, 1968), pág. 40
  5. ↑ «Secc. geogràfica - Informació sobre les Illes Geòrgies del Sur (Is. Sant Pedro i "satèlits")». www.aposmalvinas.com. ar.

Enllaços externs

Commons