Iglésia de Sant Pablo (Saragossa)

L'iglésia de Sant Pablo és cridada la tercera catedral de Saragossa. Està situada entre els carrers de Sant Blas i Sant Pablo, en el barri de Sant Pablo (també conegut com El Gancho) d'esta ciutat i la seua primera fàbrica en estil gòtic-mudéjar data de finals de el XIII i la primera mitat de el XIV.

Des del seu estat inicial, ha experimentat successives ampliacions en els sigles XV i XVI per a atendre a les necessitats demogràfiques del barri de Sant Pablo, la població del qual va ser en progressiu aument.

Ya durant l'Edat Mija el barri de Sant Pablo va aplegar a tindre casi tants habitants com l'antic centre amurallado. Per esta raó, en 1284 es va vore necessari derruir l'antiga ermita romànica de Sant Blas i construir un nou temple, que estaria terminat abans de la mitat de el XIV.

Es tracta d'una iglésia de grans proporcions degudes a les moltes ampliacions, que han configurat un espai complex i variat. Inicialment constava d'una nau que albergava capelles entre els seus contraforts i posseïa una capçalera de planta poligonal.

En el XV s'afigen dos naus al perímetro de la seua planta, en lo que es va integrar la torre, en principi adossada als peus de la primitiva fàbrica, immersa en l'interior del temple. No obstant, la parròquia va seguir experimentant reformes i ampliacions fins al XX.

Molt notòria és la torre mudéjar de planta octogonal, que constituïx un dels millors eixemples de torre mudéjar de la ciutat. El seu interior alberga dos cossos concèntrics entre els que se situa una escala i permet vore una panoràmica de Saragossa.

En l'interior destaca el seu retaule major, realisat per Damián Forment en el XVI. En 1931 va ser declarat monument nacional i en 2001 va ser inclós dins de la declaració de Patrimoni de la Humanitat que l'Unesco va decretar per a les fites més rellevants del mudéjar aragonés.^[1]

Història

L'iglésia de Sant Pablo, en el XIV, va anar un temple d'una sola nau de quatre trams coberts per voltes de creueria i els contraforts de les quals generaven estretes capelles en volta de canó apuntat travessers a l'eix de la nau única. La capçalera arrematava en un àbsit poligonal de cinc costats. En els murs s'obrien finestres ogivals, una per cada tram i per cada llenç de l'àbsit.

A la seua volta, i adossada als peus de l'iglésia, es va alçar una torre en estil mudéjar l'obra del qual va finalisar abans de 1343. En els ànguls dels peus, es varen erigir dos massiços contraforts circulares.

L'ampliació principal de la parròquia es va efectuar en el XV en l'afegitó de dos naus laterals, molt més estretix la del costat nort. En estos trams es va rodejar tota la fàbrica primitiva, que continuaven per la capçalera com si es tractara d'un deambulatorio, a l'atre costat de l'àbsit poligonal i rodejant la torre; d'esta manera, àbsit i torre varen quedar integrats en la nova planta. Aixina, les chicotetes capelles que estaven estajades entre els contraforts varen desaparéixer per a convertir-se en espais de transició entre la nau i les capelles laterals. Els nous trams també varen incorporar cobertes de volta de creueria simple. Sobre l'exterior, destaca la portada del costat nort, que dona al carrer de Sant Blas, també el XV, d'estil gòtic i esculpida en alabastre. Va rebre els noms de Porta de la Tramontana o Porta del Sant Crist. Consta d'una porta d'arc rebaixat deprimit rectilíneo que descansa en dos fustes o jambas, en capitells de cardinas, als flancs del qual se situen sengles escultures de Sant Pedro i Sant Pablo baix doseletes de traça gòtica.

Sobre la porta es mostra un tímpan que descansa sobre una llínea d'imposta a on figuren esculpidas en altorrelieve unes figures de Crist sedente al que flanquegen Sant Joan i la Verge i a estos, Sant Blas i un atre sant no identificat en seguritat. Tots ells coberts per doseletes. Tota la portada està relacionada en la de la Sèu d'Osca.

En 1594 s'inicia una renovació d'esta portada, que afig un gran ràfol de fusta tallada en motius renaixentistes com guardapolvo, obra del mestre mazonero Antón del Prat i baix la direcció general del mestre d'obres Pedro Fuster.

Més tart, dels sigles XVI al XVIII s'òbrin encara més capelles en el flanc sur de l'iglésia. Les primeres renaixentistes arrematades en voltes de terceletes i la de la porta d'accés del costat dret (l'actual entrada principal) en creueria estrelada. El restant, ya d'estil ple de la Renaixença i Barroc, es cobrixen en cúpules sobre pechinas que arrematen en llanternes per al seu allumenament.

També es va reformar la decoració de l'interior. Consta en 1571 la de les finestres del temple, que el mestre Juan de Miraso ornó en decoració renaixentista de yesería.

Ademés de tot això, en 1587 s'obri una nova portada als peus, necessària despuix d'haver-se remodelat este espai a l'exterior, convertit en l'actual plazuela de Sant Pablo. Va rebre el nom de Porta del Fosal i, posteriorment, de Porta dels Ajusticiados.

L'actual portada principal del costat sur va escomençar a ser renovada en el XVII, etapa a la que pertanyen l'arc de mig punt en el seu roll resaltat en requadros de la porta d'ingrés i l'image de La nostra Senyora del Pópulo de l'arremate, estajada en una hornacina. Més tart, a finals de el XVIII (entre 1795 i 1798) es termina el conjunt tancant la portada en un arc de mig punt de grans dimensions de regressos abocinadas. Est està flanquejat per pilastres toscanas de fuste estriado que subjecten un entablamento de metopes. Als costats s'incorporen atres dos pilastres planes arrematades en gerros. Tot el conjunt es va recobrir en pedra.

Torre campanar

La torre és de planta octogonal en dos torres embotides una dins de l'atra. En l'espai entre estos, discorre una escala de volta de hiladas d'aproximació. Tant l'edifici de l'iglésia com la de la torre està realisada en rajola i presenta, en esta última, decoració mudéjar de mechons, arquillos apuntats i de frisos de rombos.

Els primers cossos no són visibles des de l'exterior, puix estan immersos en l'iglésia. Es poden apreciar des de la Claustra, i destaca un friso d'arcs de mig punt entrecreuats, de tradició àrap.

En el quint cos apareix un va cego apuntat a on s'estagen dos finestres túmidas bessones per cada costat. El sext rep lacería de rombos i tres finestres per costat i l'últim cos, ya de el XVII, consta de dos vans sobre requadros de rajoletes per cada cara.

Arremata tot el conjunt en un chapitel (renovat en 1849 per José Yarza i Miñana) en forma de piràmide cònica molt estilisada en una bola en el seu cim sobre un chicotet tambor octogonal.

Retaule major

Una de les joyes de Sant Pablo és sense dubte el seu retaule major. Va ser encarregat en 1511 a Damián Forment, autor del retaule de la Basílica del Pilar, i conclós en 1531.^[2] Està tallat en fusta dorada i policromada. Conté banc i cinc carrers, més ampla i alta la central. Els espais entre carrers presenten pináculos en estàtues baix doseletes gòtics. No obstant el guardapolvo alberga ornamentació renaixentista.

En el cos inferior del carrer central s'estaja, en una hornacina avenerada, l'image del titular del temple, l'apòstol Sant Pablo, en una escultura exenta. Damunt d'este se situa un óculo que servix com sagrario, com era habitual des del retaule de La Sèu de Saragossa, de el XV. En l'espai superior figura un Calvari.

En el banc apareixen relleus en el tema de la Passió i en els carrers laterals estan narrades escenes de la vida de Sant Pablo. En 1524, el fustero Juan Aboque va realisar les portes, pintades en 1596 per Jerónimo de Mora i Antonio Galcerán en escenes dels Evangelis pintades en grisalla en els fulls exteriors i dels martiris de Sant Pedro i Sant Pablo en les interiors.

Presbiteri, cor, sacristia i capelles

Atres elements d'esta iglésia dignes de menció són el treball de platería de l'altar de la capella major o presbiteri i atres obres artístiques relacionades en ell, la realisació renaixentista del cor i atres tesors artístics d'este temple, molts d'ells estajats en l'interior de les capelles.

Presbiteri

Despuix del sagrario del retaule major es troba un notable oli sobre taula de Jerónimo Cósida, pintor renaixentiste d'estil manierista, de mitan de el XVI l'assunt de la qual és l'Inmaculada Concepció flanquejada pels Patriarques de l'Antic Testament i els Doctors de l'Iglésia, de.

Destaca sobre todola obra de platería que recobrix el frontal de l'altar, finalisat en 1720 per José Godó i el seu ajudant Bernardo Garro. Presenta una decapitació de Sant Pablo junt en atres temes: Sant Pedro, la Verge del Pópulo, Sant Joan Evangeliste i la conversió de sant Pablo. Tot això flanquejat per sengles bisbes.

La capçalera de l'iglésia conserva panys de rajoletes polícromos del tipo dels tallers de Muel, obra d'Alejos de Alborge de 1571, un mestre azulejero de María de Huerva.

Sacristia

Per a l'espai de la sacristia es varen aprofitar algunes dependències construïdes per a este us en l'àngul suroriental de l'iglésia, a la dreta de la capçalera del temple. La porta d'accés està treballada en algeps, obra de el XVI, en la part superior de la qual figura un medallón en la efigie de Sant Pablo.

Cor

Realisat baix la direcció de Jerónimo Cósida entre 1569 i 1572, consta d'una obra de sillería i un orgue inspirats en els de la Catedral de la Sèu de Saragossa. La talla d'abdós elements es deu als germans Juan Carnoy i Francisco Carnoy, en la colaboració de Jerónimo de Mora, Alonso de Leznes i Pedro Pertús. De 1727 a 1752 es tancaria en la reixa actual de bronze elaborada pel mestre Puch. Com a curiositat, del dorat de les escultures de la seua arremate es va encarregar José de Goya, el pare del conegut pintor Francisco de Goya.

Capelles

Començant el recorregut pel costat dret a l'altura del presbiteri (flanc sur de l'iglésia des de l'altura de la capçalera) i en direcció als peus apareixen:

Capelles del costat sur

Capella de la Verge del Carmen: Estaja una talla de Santa Ana, la Verge i el Chiquet Jesús en fusta dorada i policromada de el XVI i regrés a pintar, en provabilitat, en el XVII.
Capella de Sant Pedro i Sant Pablo: Conserva un retaule de el XVI de pintura sobre taula en escenes de la vida d'estos sants.

Capella de la Verge del Rosari: Conté obres de gran interés. Aixina, és notable la rejería de la embocadura, de començos de el XVII. El retaule del frontal data de 1601 i va ser realisat en estil herreriano per Juan Chando. Mostra pintura a l'oli sobre llenç, i després adherida al soport de taula que conforma el retaule. En ell s'observa l'influix de l'art de Jerónimo Cósida. Davant el retaule se situa una talla de la Verge i el Chiquet, d'inicis de el XVIII. A la seua dreta està el retaule de Santa Catalina, de finals de el XV. A l'esquerra, la tomba de Diego Monreal, bisbe d'Osca, de 1607. És una tomba yacente del prócer en arcosolio esculpida en alabastre que el seu sepulcro acull relleus del seu escut, inscripcions i una Resurrecció.
Capella de Sant Miguel del Terç: Tancada en rejería de bronze de el XVII, estaja un retaule pintat barroc de finals del mateix sigle, ensamblado per Jaime Rosic, que mostra un Sant Miguel i escenes de la seua vida. Els lunetos, cúpula i pechinas estaven decorades en pintures, hui deteriorades, atribuibles a Jerónimo Seca i que la seua tècnica era prou solta. També ací es conserven els arrimaderos de azulejería, en este cas de finals de el XVII de factura dels tallers alfareros de Muel.
Capella de La nostra Senyora del Pópulo: Situada la primera, als peus del costat sur, és una de la més destacades i en major devoció popular cap a la seua Verge titular. La capella actual data de 1673 i va ser eixecutada per José Felipe Busiñac i Borbón en estil barroc tardà. la cúpula apareix ornamentada per treball de yesería barroca. El retaule no té tant interés, si be alberga l'image pintada de la Verge del Pópulo, que, segons antiga tradició, hauria segut dut de Roma per un devot cridat Pedro Victoria. Es va situar en una hornacina en trampantojos de falses perspectives d'espills.

La Claustra

L'espai dels peus està convertit en dependències d'us eclesiàstic. Este espai és denominat en la documentació de la seua ampliació com «La claustra».

Des d'ella es poden contemplar, a través de les finestres de les seues parets, la decoració dels cossos inferiors de la torre mudéjar, amagats despuix de l'immersió d'esta en l'espai de l'iglésia. D'esta manera podem contemplar la decoració dels pisos inicials de la fàbrica mudéjar de la torre.

Aixina mateix, es poden vore des d'este espai els contraforts de planta circular situats en els ànguls de l'antiga zona dels peus de l'iglésia. Abdós contraforts són completament massiços.

Capella del Sant Crist: Dins de la Claustra i darrere del trascoro, en el centre dels peus del temple, en el flanc occidental, es troba la capella del Sant Crist, coberta en volta estrelada, i que va ser renovada en 1690 per iniciativa del comte de Guara, Artal de Azlor. Hi ha documentació sobre la talla del Crucificado datada a finals de el XVI, pero l'image actual deu ser de començos de el XVII. Davant esta es mostra un oli sobre llenç de la Verge i Sant Joan.

Vore

Confraria del nostre Pare Jesús de l'Agonia i La nostra Senyora del Rosari en els seus Misteris Dolorosos o del Silenci

Nau del costat nort

Donada el seu estrechez, formen part de l'espai de l'iglésia sense solució de continuïtat uns retaules situats en els trams de la nau del costat esquerre de l'iglésia.

Retaule de Sant Blas: D'estil barroc, d'entre 1750 i 1770, mostra escultures de Sant Joaquín i Santa Ana traslladats en 1813 des de la desapareguda Iglésia de Sant Lamberto. Aquell sant titular va ser substituït per l'antiga image de l'altar major de Sant Blas de talla gòtica de finals de el XIV o principis de el XV

Retaule de Santa Bàrbara: De la mateixa época que l'anterior, té banc i tres carrers. La santa titular és acompanyada de talles de San Lamberto, Sant Isidro Labrador, Sant Cristóbal i Sant Esteban Protomártir. En la part superior figuren les Virtuts.
Retaule del Ecce-Homo o de Jesús Nazareno: Realisat entre 1630 i 1640, està emmarcat per columnes corintias dobles i presenta banc, carrers i àtic. El banc mostra un relleu de la Anunciación, de factura romanista. Sobre l'altar hi ha una escultura de finals de el XVI o principis de el XVII de Santa Apolonia. El Ecce-Homo és una pintura barroca de l'época de la realisació de la mazonería que arremata en un Calvari.

Capçalera

Com es va dir, la circunda despuix del presbiteri i l'àbsit del disseny inicial, un a modo de deambulatorio format per trams de voltes de creueria.

Capella de la Verge del Pilar: A l'atre costat de l'altar trobem la capella de la Verge del Pilar, antiga capella del Corpus. Destaca la reixa que la tanca, de 1529, frut dels tallers de Jaime Tejedor en estil gòtic. El retaule és de començos de el XVI i s'ha atribuït, erròneament, a la mà de Damián Forment.
Capella de la Verge dels Dolors: Oberta en el costat dret de la capçalera, pràcticament en el centre del costat oriental del temple. El seu nom, popular, substituïx al de Sant Gregorio Ostiense. És de planta quadrangular i està coberta en cúpula sobre pechinas arrematada en llanterna, tot això obra de el XVIII. Conté tres retaules: el més important de finals de el XVIII en efigies del titular, Sant Gregorio, de Sant Joan Batiste i de Sant Félix Cantalicio. En la part inferior, en el centre, l'image de popular devoció de la Verge dels Dolors. Els retaules laterals són encara més notables i daten de començos de el XVIII en estil barroc. El retaule de Sant Antón, en titular de talla d'al voltant de 1700, presenta tres carrers i mostra columnes de branques unides dispostes helicoidalment. El retaule de Sant Tomás d'Aquino completa la decoració de la capella.

Atres elements del patrimoni de Sant Pablo

A pesar de no poder ser exposts per la carència d'un museu adequat per a això, l'Iglésia de Sant Pablo alberga una bona cantitat de tesors artístics que convé mencionar, entre els que destaquen les obres d'orfebreria.

Molt interessant és un bust-relicario de Sant Blas treballat en argent. La seua image realista, obra del platero Andrés Marcuello, és característica de l'escultura de el XVI en Aragó i remet al bust de Sant Valero de la Catedral de la Sèu, dut per Benedicto XIII, el Papa Lluna, a la sèu archidiocesana de Saragossa en el XIV.

Ademés cal resenyar l'existència de tres busts en argent de Sant Pedro, Sant Pablo i la Verge del Pópulo de l'últim quarto de el XVII. Aixina mateix, és de notar la Creu procesional d'argent sobredorada, d'entre 1715 i 1730 i varis objectes eucarísticos de distintes époques. Per a terminar, una Custòdia d'assent l'Arca del monument de platería barroca, obres importants de l'orfebreria saragossana.

També es guarden huit tapissos de Els fets dels Apòstols teixits en Brusseles sobre cartons que remeten als originals de Rafael, que varen ser encarregats pel papa León X per a l'ornamentació mural de la Capella Sixtina.

Vore també

Referències

↑ «Mudejar Architecture of Aragon». UNESCO Culture Sector. Consultat el 16 de febrer de 2013.
↑ (2009) Damian Forment, Saragossa: CAI, p. 162. ISBN 978-84-96869-27-1.

Bibliografia

ÁLVARO ZAMORA, María Isabel i Gonzalo M. Borrás Gualis, «La ciutat gòtic mudéjar. Sant Pablo apòstol», en Guillermo Fatás, (coord.) Guia històric-artística de Saragossa, Saragossa, Ajuntament (Servici d'acció cultural), 1991³, págs. 167-175. ISBN 84-86807-76-X.

LABORDA YNEVA, José, Saragossa: guia d'arquitectura / an architectural guide, Saragossa, Caixa d'Aforros de l'Inmaculada d'Aragó, D.L. 1995, ISBN 84-88305-28-1.

Enllaços externs

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Pablo (Zaragoza)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[Unesco-1] «Mudejar Architecture of Aragon». UNESCO Culture Sector. Consultat el 16 de febrer de 2013.

[2] (2009) Damian Forment, Saragossa: CAI, p. 162. ISBN 978-84-96869-27-1.

[1]

[2]