Iglésia de Sant Biagio (Montepulciano)
La iglésia de Sant BIagio [Blas], cridada també per la seua monumentalitat el temple de Sant Blas, és un lloc de cult catòlic en Montepulciano, en la província de Siena, sèu de la parròquia homònima pertanyent a la diòcesis de Montepulciano-Chiusi-Pienza.[1]
L'iglésia, d'Antonio dona Sangallo el Vell, eixemple de l'arquitectura renaixentista toscana de el XVI, es troba a les afores del centre històric de la ciutat, en un lloc alguna cosa aïllat.[2]
Història
[editar | editar còdic]
L'edifici, compendio de l'art renaixentiste, presenta una planta de creu grega, comuna en els edificis de cult catòlic de l'época. Va ser construït per Antonio dona Sangallo el Vell, qui va utilisar com a referència la basílica de Santa Maria delle Carceri en Prato, dissenyada una generació abans pel seu germà Giuliano dona Sangallo. La mateixa planta, derivada d'alguns treballs de Filippo Brunelleschi, es va aplicar al proyecte original de Bramante i Michelangelo Buonarroti per a la basílica de Sant Pedro o l'iglésia de Santa Maria della Consolazione de Todi, d'orige incert.[3] L'edifici renaixentista es va construir en el lloc a on existia una antiga iglésia d'orige paleocristiano dedicada a Santa María i després, despuix de la transferència dels drets de Plebani dins dels murs del castell, al voltant de l'any 1000, a Sant Blás. A principis de el XVI solament es conservaven alguns restants de l'iglésia original: en una paret encara hi havia una fresca en la Verge en el chiquet i Sant Francisco, obra realisada en Siena en el XIV, a la que es varen atribuir events miraculosos en 1518.[4] Els ecos d'estos fets varen aplegar molt més de la zona de Valdichiana, en 1519, per eixemple, la ciutat de Sansepolcro, en la vall Tiberina, decidix sufragar part de les despeses de les empreses i de la gent de la ciutat que peregrinan a la Verge de Sant Blás, a la que moltes atres comunitats també envien regals.[5]
El poble de Montepulciano va decidir erigir una nova iglésia confiant la tasca a Antonio dona Sangallo el Vell, qui va dissenyar un imponent edifici de planta central. L'ambiciós proyecte va ser recolzat pel Papa León X, que havia segut educat per Agnolo Poliziano, natural de la ciutat toscana.[3]
La construcció del temple va durar fins a 1545 i les obres varen ser dirigides, despuix de la mort de l'arquitecte, per atres superintendentes. L'institució que va construir l'iglésia va ser l'Òpera de Sant Blás, hui fusionada en la Fabbriceria delle Oplesiastiche Riunite de Montepulciano.
Descripció
[editar | editar còdic]Exterior
[editar | editar còdic]
La frontera principal, l'esquema de la qual de composició es repetix en alguna variant ornamental, en els dos laterals que constituïxen les parets terminals del travessia, està dividida en dos altures en un marcat entablamento, des del friso fins als triglifos i metopas que travessen el perímetro del temple. En el nivell inferior hi ha un pòrtic a on està gravat l'any de fundació del temple, i en el superior, en una finestra en el centre, la superfície està amenisada per cinc espills rectangulars. En el centre del segon nivell, trobem un gran frontón triangular que a la seua volta, en el centre, té un chicotet ull de bou.[6]
Ademés, la volumetria ponderada, coberta de travertino, s'articula per mig d'exploracions eurítmicas, de la mateixa manera que els numerosos elements ornamentals (pilastras, semi-columnes, hornacinas, tímpans, ménsulas, óculos) que donen vida a un verdader catàlec d'estètica renaixentista.[6]
La frontera principal està flanquejada en el costat esquerre per un campanar de varis nivells, ple d'elements decoratius plàstics, que terminen en un cim piramidal. La torre té una característica peculiar, i és que està dividida en tres parts, cada una de les quals està decorada en semi-columnes i pilars de diferents órdens arquitectònics: des del baix, el toscano, el jònic i el corintio. El proyecte inicial consistia en la construcció de dos torres simètriques a abdós costats de la frontera principal, de les que solament es va completar la del noreste (en 1564). La construcció de la torre nort-occidental, en canvi, es va detindre quan solament s'havia construït el basamento.[7]
Interior
[editar | editar còdic]
L'iglésia de Sant Blás té una planta de creu grega, en quatre braços rectangulars simètrics que ixen del travessia, que està cobert per una cúpula de 13 metros de diàmetro que descansa sobre quatre pechinas. Està cúpula es va construir entre 1536 i 1544, i té la particularitat de que existix una gran diferència d'altura entre el tambor exterior (desplaçat per mig de pilastras jòniques que s'alternen en hornacinas i finestres) i l'interior (en una logia falsa formada per una série d'arcs redons), lo que dona com resultat una menor altura en comparació a la primera. La teulada consta d'una doble coberta en un espai intermig, estret pel centre i que termina en la part superior en una llanterna, adornada en finestres.[8]
Cada u dels quatre braços de l'iglésia està cobert en una volta de canó parcialment casetonada i allumenada per una finestra rectangular que s'obri cap a la paret posterior. Ademés, en les parets laterals de la nau i en el travessia, hi ha hornacinas en arcs de mig punt, dins dels quals hi ha altars de marbre.
Prop del mur del àbsit (l'àbsit semicircular, visible externament, constituïx la sacristia) es troba l'altar major, caracterisat pel ric dosel de marbre, obra de Giannozzo i Lisandro vaig donar Pietro Albertini, els qui ho varen construir en 1584. En el centre, entre dos columnes corintias, es troba la famosa fresca de el XIV, considerat miraculós, que representa a la Verge entronisada en el Chiquet, cridada la Madonna de Sant Biaggio (Verge de Sant Blás). Als costats hi ha quatre hornacinas, cada una dels quals estaja una estàtua de marbre de Ottaviano Lazzeri. Les escultures, que daten de 1617, representen (d'esquerra a dreta) Sant Joan Batiste, Santa Caterina de Siena, Santa Inés i Sant Jorge.[9]
Orgue
[editar | editar còdic]En el cor de la dreta del presbiteri, es troba l'orgue, construït per Alamanno Contucci en 1781.[10]
L'instrument, en una transmissió totalment mecànica, es troba en una caixa de fusta en una frontera de fusta pintada en marbre sintètic i decorada en talles; L'exposició es compon de canonades principals dispostes en cims individuals en tres camps (en els laterals en dos nivells) alternant en organones morts. La consola té finestres i té un sol teclat en 47 notes en scavezza de primera octava (divisió Baixe / Soprano en La meua3 / Fa3) i pedalera scavezza un atril de 8 notes (el nové pedal conduïx el Tympanum en dos barrils oberts de 4 '), en un registre de Contrabases 16' + 8 'sempre insertat i constantment combinat en el manual. Els registres s'operen per mig de controls de desplaçament lateral colocats en dos files horisontals a la dreta del teclat, d'acort en el següent orde:[10]
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «S. Biagio - Diocesi vaig donar Montepulciano-Chiusi-Pienza» (en it). pmap.it. Archivat des d'el original, el 27 de febrer de 2022. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ «Tempio vaig donar Sant Biagio» (en it). comune.montepulciano.siena.it. Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2014. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ 3,0 3,1 «Li chiese a pianta centrale: diffusione del nuovo “tempio cristià”» (en it). acadèmia.edu. Consultat el 12 de novembre de 2104.
- ↑ «donar_sant_biagio.htm Santuari Madonna vaig donar Sant Biagio» (en it). mariadinazareth.it. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ Il documente è conservato nell'Archivio Storico Comunale vaig donar Sansepolcro, série II, registre 7bis.
- ↑ 6,0 6,1 «donar-sant-biagio-montepulciano.html La chiesa vaig donar Sant Biagio a Montepulciano (dal 1518)» (en it). architetturaquattrocentocinquecento.blogspot.it. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ «Montepulciano - S. Biagio» (en it). web.icvbc.cnr.it. Archivat des d'el original, el 28 de febrer de 2022. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ «L'estructura de la cúpula del Temple de Sant Blás: des del relleu històric fins a les hipòtesis més recents.» (en it). studiomaf.it. Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2014. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ «Tempio vaig donar Sant Biagio - L'intern (Montepulciano)» (en it). cretedisiena.com. Archivat des d'el original, el 7 de juliol de 2015. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ 10,0 10,1 Repertori degli organi storici (en IT), pp. 383.).
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Laura Martini (1999). Montepulciano i la Valdichiana senese (en IT), Mondadori. ISBN 88-04-46787-8.
- Emo Barcucci (2000). Il Tempio vaig donar Sant Biagio a Montepulciano (en IT), Li Balze. ISBN 88-87187-29-0.
- Cessara Mancini, Maria Mangiavacchi, Laura Martini (2008). Un così nobile i bell istrumento. Siena i l'art degli organi (en IT), Protagon.
- Paolo Barcucci (2011). Effigi (ed.). Montepulciano: perla del Cinquecento (en IT). ISBN 978-88-6433-175-1.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Biagio (Montepulciano).- «Scheda nei "Luoghi della Fede"» (en it). Consultat el 13 d'agost de 2012.
- «Tempio vaig donar Sant Biagio» (en it). montepulciano.org. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- «La forma dell'architettura i la consistenza qualitativa del materiale lapideo: il tempio vaig donar Sant Biagio a Montepulciano» (en it). unife.it. Consultat el 12 de decembre de 2014.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Biagio (Montepulciano)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.