El vestino era una llengua osco-umbra parlada en l'àrea habitada pels antics vestinos (en la vall de l'Aterno fins a la costa adriàtica, en els actuals Abruzzos) en I mileni a. C. Existixen tres inscripcions en alfabet llatí datades entre els sigles III i II a. C.

Idioma vestino

El vestino esta atestats solament per dos inscripcions;[1] la primera va ser trobada en 1864 en Navelli, en la vall de l'Aterno.[2] Per l'escassea de vestigis no es pot afirmar si, pese a ser una llengua sabélica, va ser més propenca a l'osco (com el marrucino i el peligno) o a l'umbro (com el volsco i el marso).[3]

Inscripcions

Inscripció I:[4]

Tites Vetio duno didet Herclo Iovio. Brat data.

En llatí:

Titus Vetius donum dedit Herculi Iovi. Grate data.

En espanyol:

Tito Vetio va donar el dò a Hércules i Júpiter. Gràcies donades.

Inscripció II:

Sacaracrix cibat Cerria licina saluta salaus.

En llatí:

Sacerdos cibat Ceres licina salute salvi.

En espanyol:

Sacerdot de Ceres aceba dalt la salut fòra de perill.

Referències

  1. ↑ «Scheda sul vestino el seu Linguistlist.org». Archivat des de l'original, el 25 de decembre de 2009. Consultat el 15 de febrer de 2009.
  2. ↑ Giacomo Devot, Gli antichi Italici, p. 13.
  3. ↑ Francisco Villar,Els indoeuropeus i els orígens d'Europa: llengua i història, p. 484.
  4. ↑ Baldi, Philip (2002). The foundations of Latin, Berlin: Mouton de Gruyter, p. 140.

Bibliografia

  • Giacomo Devot, Gli antichi Italici, 2º ed. Firenze, Vallecchi, 1951.
  • Vittore Pisani, Li lingue dell'Itàlia antica oltre il llatí, Torino, Rosenberg & Sellier, 1964. ISBN 978-88-7011-024-1
  • Francisco Villar, Els indoeuropeos i els orígens d'Europa:llengua i història, Madrit, Gredos, 1991. ISBN 978-88-15-12706-8.