Huaca de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos
La Huaca de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos és un monument arqueològic que s'ubica dins del campus universitari principal —en un dels extrems— de la referida universitat, raó per la qual rep coloquialment el nom de "Huaca de Sant Marcos" o "Huaca San Marcos". És un eixemple representatiu de l'arquitectura de l'immens complex arquitectònic de Maranga. L'antic nom de "Huaca Aramburú" es deu a que es trobava dins dels terrenys de la facenda del mateix nom, abans de la construcció de la ciutat universitària. Actualment, el cridat Montícul 22, una huaca més chicoteta situada al sur, conserva l'antic nom "Aramburú".
Descripció
[editar | editar còdic]
Forma part del complex arqueològic Maranga, pertanyent a la cultura Llima, havent restants arqueològics conservats d'este mateix complex en atres llocs, com dins del Parc de les Llegendes i la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, que s'estenen entre els districtes de Lima, Sant Miguel i Poble Lliure.
Té forma piramidal i medix 300 per 120 m de costat i 30 m d'altura, sent l'huaca de major tamany del complex, i una de les més grans del Perú Antic. Està formada per la superposició de 5 plataformes, sobre les que es varen construir diversos recints. Els seus murs de sosteniment, construïts en atobons menuts o adobitos, varen estar lluïts i pintats de groc. Per les seues dimensions, va anar sense dubte la principal huaca de Maranga, de la cultura llima; posteriorment, baix la cultura ichma, es va convertir en cementeri.
Una plataforma chicoteta adossada al cos principal d'esta piràmide pel costat sur va ser tallada en 1924 per a donar pas a l'avinguda del Progrés (hui Veneçola), que unix Llima i Callao, i que ho separa de l'Huaca 22. Posteriorment ha sofrit més depredacions.[1]
L'huaca Sant Marcos és estudiada i custodiada per arqueòlecs i investigadors de l'Universitat de Sant Marcos. En ella s'han trobat diversos ceramios, bales funeràries, teixits, ofrenes (com el spondylus) i quipus. Tenint una importància cultural innegable, l'Institut Nacional de Cultura va declarar a l'huaca Sant Marcos "Patrimoni cultural de la Nació".[2][3]
Font d'informació brindada en l'huaca pels investigadors de la UNMSM
[editar | editar còdic]La part baixa del Rímac, alberga gran cantitat de restants prehispánicos, un d'ells és el conjunto arquitectònic de Maranga de la cultura Llima (0-600 d.c) que té un àrea d'1,5 km de nort a sur i 1 km d'est a oest; actualment compresa entre les avingudes O.R. Benavides (ex colonial) pel nort, La Marina pel sur i 1 km d'est a oest; Universitària pel sur i Faucett per l'oest. Segons foto aérea de 1944 el complex Maranga va estar constituït per 16 edificis, pero en el campus universitari es troba 7, d'este grup descolla la Huaca San Marcos que provablement va ser l'edifici principal i la seua construcció va deure iniciar-se en les fases tardanes d'esta cultura, quan conseguix el seu màxim desenroll.
Estos vestigis arqueològics varen ser descrits i estudiats, tant per viagers com per Arqueòlecs tals com Hulchinson (1973), Middendorf (1984) que elabore un pla d'estos edificis identificant-los per número, Max. Uhle (1905) i Jijón i Caamaño (1925), els últims va estar a càrrec de la Dr. Ruth Shady(2000)
La cultura Llima es va caracterisar principalment per la seua arquitectura monumental en la construcció d'estos es va utilisar vores rodades, terra i arena; conformant estructures superpostes i en l'elaboració dels murs i pisos es va utilisar atobó i argila. Les estructures més antigues varen ser composts de adobitos modelats a mà pero a fins de l'intermig enjorn es va incorporar el tapial.
Sobre la seua ceràmica, la seua decoració era geomètrica comprenent els colors rojos, negre i blanc. Est ha segut dividit en dos fases una primerenca coneguda com a plaja Gran o interlocking a on el disseny bàsic és entrellaçat configurant peixos de cap triangular i la segona, més tardana, va rebre el nom de Maranga o Cajamarquilla, a on el disseny és de traços geomètrics simple en una pasta anaranjada i fina (estil Nievería), esta última en components foràneus relacionats en la costa i serra del sur (Lumbreras 1974).
Sobre la textilería, tenen representacions paregudes a la ceràmica. Els sepelis en la cultura Llima són de cos estés i sobre lliteres o el sol mateix.
Si be les construccions són de la cultura Llima, la huaca conté expressions materials de temps tardans com Ichma.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Chumpitaz Llerena, Daniel: L'Huaca Sant Marcos i la seua destrucció en les décades del 40 i 50. Publicacions de la UNMSM.
- ↑ Universitat Nacional Major de Sant Marcs. «Huaca Sant Marcos» (en espanyol). Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2009. Consultat el 18 d'agost de 2010.
- ↑ Ministeri de Cultura del Perú. «Llesta completa de llocs arqueològics en Lima» (en espanyol). Archivat des d'el original, el 12 de giner de 2012. Consultat el 26 de juliol de 2011.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Huaca de la Universidad Nacional Mayor de San Marcos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.