Història d'Islàndia

La història d'Islàndia és curta en comparació a la majoria dels països europeus, ya que la presència humana en l'illa comença a finals de el IX. També des d'un punt de vista geològic, Islàndia és una illa jove, puix es va formar fa aproximadament 20 millons d'anys despuix d'una série de #erupció volcàniques submarines en la dorsal mesoatlántica. Les mostres de roca més antigues daten de fa ca. 16 millons d'anys.

Descobriment i colonisació

Artícul principal → Colonisació d'Islàndia.

Islàndia, una illa entre Noruega i Groenlàndia, va permanéixer durant llarc temps com una de les illes més grans del món sense població humana. Islàndia ha segut considerada per alguns com la terra que el marí grec Piteas va cridar Thule, pero l'hipòtesis no se sosté en la descripció d'una terra poblada i abundant en llet, mel i fruta. Alguns investigadors no defugen la possibilitat d'un canvi climàtic, i consideren que el nom de la veïna Groenlàndia (terra verda) podria indicar condicions més favorables en el passat.

Els primers #colon varen ser els vikingos en el IX, quan centenars de persones varen emigrar per la falta de terra cultivable en els països escandinaus i a les guerres civils provocades per l'ambició d'Harald I de Noruega. Abans d'ells solament havien estat de visita monges irlandesos, que varen deixar bàculs i atres objectes eclesiàstics registrats en les sagues islandeses.

En 1904, 1923 i 1933 varen ser descobertes en Islàndia 3 monedes romanes de el III, falcades durant el govern dels emperadors Aureliano, Probo i Diocleciano. La teoria més acceptada és que varen ser dutes ahí en una época prou posterior.

Per fonts lliteràries se sap que Islàndia va ser visitada per primera volta per monges irlandesos (VIII), que varen ser expulsats per #colon vikingos a fins de el IX. No obstant, no s'han trobat vestigis arqueològics de tals assentaments. El geógrafo irlandés Dicuil menciona en el seu llibre De mensura Orbis terrae (ca. 825) un país de nom Thule, en el que podria referir-se be a Islàndia o al nort de Noruega, a on l'obscuritat regna durant l'hivern, pero en l'estiu la llum és tan forta que arranca els colors de les robes.

L'historiador islandés Ari Þorgilsson va escriure en l'Íslendingabók (inicis de el XII) que els primers #colon noruecs varen trobar menudes campanes que havien segut utilisades pels monges irlandesos, pero no hi ha proves arqueològiques que sostinguen eixa asseveració.

Ademés del Islendigabók, els primers assentaments nòrdics són també descrits en el Landnámabók (finals de el XII). A mitan de el IX, marins nòrdics varen alcançar les illes Shetland i les Feroe. Alguns d'eixos marins es varen desviar en la seua ruta i varen aplegar a la desconeguda Islàndia. Segons el Landnámabók, el primer noruec en chafar Islàndia va ser un nom procedent de la província d'Agder cridat Naddoddr, que solament va permanéixer en l'illa per un breu temps. Quan va retornar a Noruega, va cridar l'illa Snæland (Terra de neu). El nom en el que el país seria conegut posteriorment, Island (Terra de gèl), va anar d'Hrafna-Flóki Vilgerðarson, també conegut com Hrafna-Flóki (Cuervo-Flóki), qui va passar l'hivern en la plaja de Barðaströnd, en el fiort Breida. La primera persona en passar l'hivern en les seues terres va ser no obstant el suec Gardar Svavarsson.

D'acort al Landnámabók, el primer assentament permanent va ser fundat en Reykjavík en 874 per Ingólfur Arnarson, en el mateix lloc a on actualment s'assenta la capital islandesa. Les investigacions arqueològiques han demostrat que en l'àrea de la ciutat actual va haver un assentament en la década de 870. En els següents anys varen aplegar més #colon procedents de Noruega, oriunts possiblement de les regions de Vestlandet i Hålogaland, pero també des de les colónies nòrdiques en Irlanda, Escòcia, el nort d'Anglaterra, les Shetland, les Orcadas i les Illes Feroe. Possiblement també varen aplegar #colon des d'atres regions nòrdiques, com Suècia i Dinamarca, pero en números considerablement menors.

Els que varen aplegar des de les illes britàniques potser duyen en si esclaus i servitut d'orige celta, com semblen demostrar-ho alguns estudis genètics en la població islandesa en l'any 2000, realisats en el cromosoma I (heretat entre varons), que sugerixen que entre 20 i 25% dels islandesos tindrien antepassats irlandesos o escocesos. Un atre estudi d'ADN mitocondrial (heretat solament de la mare) sugerix que les raïls genètiques de la majoria de la població islandesa es troben principalment en Escandinavia i les illes britàniques, pero també conten en elements sami i de pobles d'Europa Central.

Assentaments

Els primers caps militars en aplegar es varen apropiar de la major part de la terra, que varen deure repartir entre els #colon aplegats posteriorment. El clima era més benigno, i ademés de tindre ganado vacú i oví, els pobladors també subsistien de la peixca i la caça de ballenes i foques. L'aliment era no obstant llimitat.

En 1118 varen aplegar trentacinc barcos, dels quals solament huit d'eixos barcos varen poder retornar a Noruega. La tripulació dels vintisset barcos restants va haver de passar l'hivern en Islàndia, lo que va originar escassea entre els pobladors de l'illa.

L'immigració en massa s'explica en la sobrepoblación en Noruega, pero també pel descontent cap a la formació d'un regne noruec unitari, que va començar a forjar-se en Harald I i que va resultar en el carpiment dels poders locals.

A principis de el X islandesos baix el mando d'Erik el Rojo varen descobrir Groenlàndia, convertint-se aixina en els primers descobridors europeus d'Amèrica. Més vesprada, al voltant de l'any 1000, membres d'una expedició, liderada per Leif Eriksson (el fill d'Eric el Rojo) varen ser els primers europeus en Amèrica continental. Pero els seus intents per establir-se en el Nou Món varen fallar. Més vesprada varen aplegar a Islàndia escocesos i irlandesos, en lo que la població islandesa va alcançar els 40.000 habitants a mitan de el X.

L'A elþingi

Artícul principal → A elþingi.

Els nouvinguts es varen organisar en clans i assamblees, en les que un propietari de terra era acceptat com goði (el que organisava els sacrificis als deus) i líder. L'àrea d'influència d'un goði era un goðorð. L'independència dels propietaris era gran i les decisions comunes eren preses per una assamblea local.

En 930 es varen reunir en l'àrea de Þingvellir representants de tots els clans en una gran assamblea comuna, que va ser cridada A elþingi. Ahí es varen establir noves lleis, es varen resoldre pugnes i es va jujar als infractors. Les lleis no s'escrivien, sino que eren memorisades pel lögsögumaður (intérpret de la llei).

Úlfljótr va ser el primer logsogumaður, electe per un periodo de tres anys. Prèviament, Úlfljótr havia viajat a Noruega per a elaborar una llei comuna a tota Islàndia, la Llei de Ulvljot, posada en pràctica en 930 i basada en la llei noruega del Gulating.

Mancomunidad islandesa (930-1262)

Artícul principal → Mancomunidad Islandesa.

La teòrica independència dels primitius #colon noruecs els va dur a organisar-se políticament i a crear una espècie d'assamblea, l'Althing, que va ser instituïda en l'any 930, i és la primera organisació d'este tipo que, segurament, ha funcionat en el món en un caràcter nacional. En el XI es va produir la cristianización de l'illa, consolidant-se a lo llarc de el XII.

Islàndia baix els reis noruecs i danesos (1262-1944)

En 1264, Haakon IV de Noruega va conseguir sometre'ls baix la seua autoritat; aprofitant una forta crisis econòmica va canviar als seus habitants el suministrament econòmic per la sobirania. En ser nomenat rei de Dinamarca Olaf II, fill d'Haakon VAIG VORE de Noruega i de la princesa danesa Margarita, Islàndia va passar a ser una part de dit país. l'Unió de Kalmar (1393) va reafirmar els llaços de dependència que l'unien a Dinamarca. Islàndia va perdre els seus drets polítics, i se li va impondre el luteranismo despuix de la mort del bisbe catòlic rebel Jón Arason en 1550.

El XVIII va supondre una greu reculada de la població: epidèmies (pigota), #erupció volcàniques, fam; esta última motivada en gran mida per la mala administració econòmica de la Companyia Danesa d'Islàndia, que controlava el comerç de l'illa.

El volcà Laki d'Islàndia va fer erupció en 1783, escopinyant 12,5 km³ de lava. Inundacions, cendres, fums varen seguir a este desastre natural. Es varen contabilisar 9000 persones desaparegudes i el 80 per cent dels animals morts. La hambruna subsegüent va matar a una quarta part de la població d'Islàndia. Este periodo és conegut com "La boira terrera de vida difícils" (en islandés, móðuharðindin).

Fins a el XIX l'ocupació va ser acceptada sense que per això sorgiren problemes considerables, pero en 1809 l'actitut de la Companyia Danesa d'Islàndia i el fet de que la monarquia, moguda per un criteri absolutista, suspenguera el Althing, varen provocar el primer intent d'autonomia nacional. Els danesos varen conseguir mantindre la seua autoritat, pero el moviment d'independència d'Islàndia ya estava en marcha baix el liderage de Jón Sigurðsson, hui héroe nacional.

En 1814, pel tractat de Kiel, Islàndia va passar a ser territori danés i poc a poc va ser recuperant a les seues institucions polítiques. En 1843 Cristián VIII va restablir l'Assamblea Nacional en caràcter d'orgue consultiu i, en 1874, es va aplegar a l'autonomia. A principi dels anys 1880 es va construir l'A elþingishúsið, la sèu del Parlament nacional. Este procés va culminar l'1 de decembre de 1918, en la consecució de l'autonomia política, en l'Acta d'Unió en Dinamarca.

Durant la Segona Guerra Mundial, les tropes aliades varen ocupar l'illa per a previndre una ocupació alemana.

La República d'Islàndia

Independència i guerra freda

El 23 de maig de 1944, Islàndia va declarar la seua independència, i el 17 de juny de 1944 es va proclamar república, en Sveinn Björnsson com a president. Islàndia va ingressar en l'OTAN i en el Consell d'Europa (1949), i en 1953 en el Consell Nòrdic. En 1951 Islàndia va cedir la base de Keflavík a les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica, que varen permanéixer allí fins a 2006.

Entre 1959 i 1979 va estar en el poder d'una coalició dels partits de l'Independència i Social Demócrata. A partir de 1971 es turnaron una série de coalicions, algunes de vida efímera, que, pese a que varen aglutinar a casi totes les forces polítiques del país, no varen poder resoldre la greu crisis econòmica.

El desenroll econòmic va ser acompanyat per la creació d'un estat de benestar inspirat en el model escandinau, que va promoure l'elevació del nivell de vida i la regulació de les desigualtats. No obstant, seguia predominant una oligarquia: catorze famílies -un grup conegut com el "Polp"- constituïen l'èlit econòmica i política del país. Dominaven tots els sectors de l'economia: importacions, transport, banca, segurs, peixca i suministrament a la base de l'OTAN. Políticament, esta oligarquia va governar sobre el Partit de l'Independència (PI), que controlava els mijos de comunicació. També va determinar els nomenaments dels alts funcionaris de l'administració, la policia i l'eixèrcit. Els partits dominants (PI i Partit del Centre) gestionaven directament els bancs locals de propietat estatal, lo que feya impossible obtindre préstams sense l'aprovació del apparatchik local. Es va generalisar aixina un sistema de relacions clientelistas.

Guerres de l'abadejo

Artícul principal → Guerres de l'Abadejo.

Entre 1964 i 1976 es varen succeir una série de conflictes en el Regne Unit, motivats per l'ampliació de les aigües jurisdiccionals d'Islàndia (12 milles marines en 1964, 50 en 1972 i 200 en 1975). Les cridades guerres de l'abadejo varen provocar una situació de guerra freda entre abdós països, que es va resoldre finalment a favor d'Islàndia.

Década de 1980

En juny de 1980 Islàndia es va convertir en el primer país europeu en que una dòna, Vigdís Finnbogadóttir, va guanyar les eleccions presidencials. En agost de 1984, sense que se celebraren eleccions per falta de candidats, Vigdís Finnbogadóttir va tornar a ser nomenada president per atres quatre anys.

Despuix d'una campanya dominada per la presència militar dels Estats Units en l'illa i les denúncies de corrupció de funcionaris, el 25 d'abril de 1987 els islandesos varen concórrer a les urnes. La pèrdua de vots dels partits en el govern, el de l'Independència i el Progressiste, es va resoldre en un nou gabinet de coalició (juliol) en el que es varen integrar els socialdemócrates, presidit per Þorsteinn Pálsson, líder del conservador Partit de l'Independència.

En agost de 1988, per discrepàncies sobre la política econòmica, progressistes i socialdemócrates varen abandonar la coalició i una volta més va assumir el càrrec de primer ministre (28 de setembre) Steingrímur Hermannsson, líder del Partit Progressiste, en coalició en els socialdemócrates i l'Aliança del Poble.

En una inflació superior al 25% i el sector peixquer en greus dificultats, Hermansson va mantindre una política decididament deflacionaria (tres devaluación de la corona en 1988, una més a principis de 1989) que va minar la seua popularitat, pese als resultats positius.

Governs de centre dreta

En les eleccions de generals de 1991 (20 d'abril) es va produir una clara recuperació del Partit de l'Independència, i el seu líder Davíð Oddsson, alcalde de Reykjavík, va formar govern en el respal del Partit Popular. Esta coalició va tornar a véncer en les eleccions de 1995. En les eleccions del 27 de juny de 1992, la president Vigdís Finnbogadóttir va ser, com en 1988, única candidata, resultant elegida sense votació per a un nou mandat. No obstant en les noves eleccions presidencials de 1996, va resultar derrotada per Ólafur Ragnar Grímsson, qui la va substituir en la presidència de la República. En 1999 Oddsson va ser reelegit.

L'economia es va lliberalisar despuix de l'adheriment d'Islàndia al Espai Econòmic Europeu en 1994, lo que exigix la lliure circulació de capitals, bens, servicis i persones. El primer ministre Davíð Oddsson s'ha embarcat en un programa de venda d'actius estatals i desregulación del mercat laboral. Les desigualtats d'ingressos i riquea s'han ampliat, agravades per polítiques fiscals desfavorables per a la mitat més pobra de la població.

Crisis financera

Artícul principal → Crisis financera en Islàndia de 2008-2009.

Entre 2003 i 2007, Islàndia va transformar la seua economia, basada fins a llavors en l'indústria peixquera, i va passar a ser una nació que oferia sofisticats servicis financers. Pero les alarmants senyals es varen multiplicar ràpidament. El dèficit en conte corrent del país va aumentar del 5% del PIB en 2003 al 20% en 2006, un dels nivells més alts del món. A principis de 2006, l'agència Fitch va rebaixar la calificació d'Islàndia de "estable" a "negativa". La corona islandesa va perdre part del seu valor, en contrast en el valor dels deutes dels bancs, que va aumentar. El mercat de valors es va derrocar i les #fallida varen aumentar, lo que va obligar a l'Estat a movilisar les finances públiques en benefici del sector privat. El Banc Danske de Copenhague va descriure llavors a Islàndia com una economia a punt d'explotar.

En octubre de 2008, producte de la crisis financera el sistema bancari islandés es va derrocar, obligant a Islàndia a demanar grans préstams al FMI i a països amics. Protestes generalisades a fins de 2008 i 2009 varen donar lloc a la dimissió del govern de Geir Haarde, que va ser substituït l'1 de febrer de 2009 per una coalició integrada per l'Aliança Socialdemócrata i el Moviment d'Esquerra-Verda. La socialdemócrata Jóhanna Sigurðardóttir va ser nomenada primer ministre, convertint-se en la primera dòna cap de govern obertament lesbiana de l'era moderna.

En les eleccions del 26 d'abril de 2009, la coalició de socialdemócrates i esquerres verdes va obtindre una contundent victòria, guanyant 34 dels 63 escans del parlament i confirmant a Jóhanna Sigurðardóttir al mando del govern.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Islàndia|20px|Vore el portal sobre Islàndia]] Portal:Islàndia. Contingut relacionat en Islàndia.
• Història de Escandinavia
• Història LGBT en Islàndia

Enllaços externs

• Iceland.org