Hantaviridae

Orthohantavirus és un gènero de virus que inclou tots els hantavirus (família Hantaviridae) capaces de causar malaltia en humans. Els ortohantavirus, denominats en avant hantavirus, es troben de forma natural principalment en rosegadors (zoonosis). En general, cada hantavirus és portat per una sola espècie de rosegador, i cada rosegador portador alberga una única espècie de hantavirus. En els seus reservorios naturals, els hantavirus solen provocar una infecció persistent i asintomática. No obstant, en humans produïxen dos tipos de malalties: la febra hemorrágica en síndrome renal (FHSR) i el síndrome pulmonar per hantavirus (SPH o SPHV). La FHSR està causada principalment per hantavirus d'Àfrica, Àsia i Europa —denominats hantavirus del Vell Món—, mentres que el SPH és produït habitualment per hantavirus de les Américas, coneguts com hantavirus del Nou Món.
Els hantavirus es transmeten principalment a través d'aerosols i gotículas que contenen #excreció de rosegadors, aixina com per aliments contaminats, mordeduras i arrapades. Factors ambientals com les precipitacions, la temperatura i la humitat influïxen en la transmissió. La FHSR es caracterisa per afecció renal en inflamació dels renyons, excés de proteïnes en l'orina (proteinuria) i sanc en l'orina (hematúria). La taxa de letalidad de la FHSR oscila entre menys del 1% i el 15% segons el virus. Una forma lleu de FHSR, denominada nefropatía epidémica, sol estar causada pel virus Puumala i el virus Dobrava-Belgrat. El SPH presenta síntomes inicials similars als de la grip —febra, cefalea i dolor muscular—, seguits d'insuficiència respiratòria súbita. La taxa de letalidad del SPH és major que la de la FHSR, situada entre el 30 i el 60 %. En abdós malalties, l'afecció resulta de l'aument de la permeabilidad vascular, la disminució del reconte de plaquetes i una resposta exagerada del sistema inmunitario.
El genoma dels hantavirus consta de tres segments d'ARN de sentit negatiu monocatenario que codifiquen una proteïna cada u: una ARN polimerasa depenent de ARN (RdRp), un precursor de glucoproteína de superfície i la proteïna N. Els segments estan encapsulats en proteïnes N per a formar complexos ribonucleoproteicos (RNP), cada u dels quals té una còpia de la RdRp associada. Els complexos RNP estan rodejats per una envoltura vírica de la que descollen les proteïnes de l'espícula. La replicació comença quan les espículas s'unixen a la superfície celular. Despuix de l'entrada en la cèlula, la envoltura es fusiona en endosomas i lisosomas, lliberant els RNPs a la citoplasma. La RdRp transcribe llavors el genoma per a produir ARN mensager (ARNm), que és traduït pels ribosoma de l'hoste per a produir proteïnes virals, i replica el genoma per als virus descendents. Els hantavirus del Vell Món es ensamblan en l'aparat de Golgi i obtenen la seua envoltura d'ell abans de ser transportats a la membrana celular per a eixir per mig d'exocitosis. Els hantavirus del Nou Món es ensamblan prop de la membrana celular i adquirixen la seua envoltura en eixir per gemació des de la seua superfície.
Els hantavirus varen ser descoberts despuix de la guerra de Corea. Durant el conflicte, la FHSR va afectar en freqüència a soldats apostats prop del riu Hantan. En 1978, en Corea del Sur, es va aïllar el primer hantavirus, el virus Hantaan, i es va demostrar que era el responsable del brot ocorregut durant la guerra. En pocs anys es varen descobrir atres hantavirus causants de FHSR en tota Eurasia. En 1982, l'Organisació Mundial de la Salut va donar nom oficial a la FHSR, i en 1987 els hantavirus varen ser classificats per primera volta. El nom del grup deriva del virus Hantaan i del riu Hantan. En 1993, un brot de SPH va ocórrer en la regió dels Quatre Cantons dels Estats Units, lo que va dur al descobriment dels hantavirus patógenos del Nou Món i de la segona malaltia causada per estos virus. Des de llavors, els hantavirus han segut trobats no solament en rosegadors, sino també en talps, musarañas i #rat penats.
Nomenclatura
El nom Hantavirus —i per extensió Orthohantavirus— prové del riu Hantan, al nort de les ciutats coreanes de Dongducheon i Paju, prop d'a on es va aïllar el virus prototip del grup, el virus Hantaan. És freqüent la confusió entre «Hantavirus» i «virus Hantaan». En castellà es comet a sovint l'error de denominar «virus Hanta» a qualsevol hantavirus, expressió que no existix com a tal. Lo que sí existix és el «virus Hantaan» (HTNV), l'espècie tipo del gènero, que és la que li dona nom al conjunt. Seguint les regles de nomenclatura taxonòmica, el nom del tàxon deu presentar-se en cursiva. Es considera un virus de risc de bioseguridad n.º 4.
Morfologia
Els hantavirus tenen forma ovalada a esfèrica, en un diàmetro d'entre 70 i 350 nm. Són virus en envoltura que presenten en el seu interior una nucleocápsida helicoidal.[1] El genoma dels hantavirus és de ARN monocatenario, circular i de polaridad negativa, dividit en tres segments de diferent llongitut: S, M i L. El segment S (de l'anglés small, ‘menut’), d'al voltant de 2,1 kb, codifica la proteïna N de la nucleocápsida, que s'unix al ARN viral i ho protegix, i en alguns ortohantavirus també codifica la proteïna no estructural NS, que inhibix la producció d'interferón en les cèlules de l'hoste. El segment M (medium, ‘mig’), d'aproximadament 3,7 kb, codifica un precursor de glucoproteína que es cotraduce i escindix en les glucoproteínas Gn i Gc, les quals s'unixen als receptors celulars, regulen les respostes inmunitario i induïxen anticossos protectors. El segment L (large, ‘gran’), d'aproximadament 6,6 kb, codifica l'ARN polimerasa depenent de ARN (RdRp), que media la transcripció i la replicació del ARN viral. Cada virión presenta tres nucleocápsidas; cada una està conformada per un dels tres segments de ARN (S, M o L) i còpies de la proteïna N. Serológicament, la proteïna N s'ampra per a detectar les variants específiques del virus. La envoltura viral té el seu orige en les membranes de les cèlules infectades i presenta les proteïnes Gn i Gc que protruyen de la seua superfície i intervenen en l'adheriment viral a les cèlules diana. Els hantavirus no codifiquen proteïnes de matriu que ajuden a estructurar el virión, per lo que encara es desconeix cóm les proteïnes de superfície s'organisen en una esfera en un enreixat simètric.[2]
Taxonomia
Nomenclatura
Esta família pren la seua denominació dels primers casos en vores del riu Hantan, en Coreja; el virus responsable era el virus Hantaan.
És freqüent la confusió entre "Hantavirus" i "Virus Hantaan". Per un error de traducció, es fa entendre al grup biològic "Hantavirus" com "virus Hanta", cosa que no existix. Lo que sí existix és el "Virus Hantaan" (o HTNV), l'espècie tipo del gènero Hantavirus i la que li dona el nom al grup. És comú trobar este tipo d'error en la lliteratura castellana, moltes voltes expressat en no concordancia de número, considerant "Hantavirus" com un sustantiu singular o fent menció d'un "virus Hanta" quan correspon la denominació genèrica "Hantavirus". També, respectant les regles de nomenclatura taxonòmica, lo correcte és que este tàxon estiga presentat en itálica (que és lo usual).
Hantavirus
La següent és una llista alfabètica d'espècies de virus incloses en la família de Hantaviridae. Entre paréntesis consten les sigles usuals per a la denominació viral.
- Virus que infecten a la subfamília Murinae
- Hantaan, HTN, Apodemus agrarius, Corea, Àsia i Europa, FHSRb Sí
- Seoul SÈU Rattus norvegicus, R. rattus, Coreja Àsia, Europa, Amèrica FHSR Sí
- Dobrava-Belgrade DOB Apodemus flavicollis, Eslovènia, Europa, Orient Mig FHSR Sí
- Thai-749 THAI Bandicota indica, Tailàndia, Àsia, Es desconeix Sí
- Virus que infecten a la subfamília Arvicolinae
- Puumala PUU Clethrionomys glareolus, Finlàndia, Europa, Àsia, FHSR Sí
- Prospect Hill PH Microtus pennsylvanicus, Maryland, Amèrica del Nort, Es desconeix Sí
- Tula TUL Microtus arvalis, Rússia, Europa, Es desconeix Sí
- Jabárovsk KBR Microtus fortis, Rússia, Àsia, Es desconeix Sí
- Topografov TOP Lemmus sibiricus, Siberia Rússia, Àsia, Es desconeix Sí
- Illa Vista ILLA Microtus californicus, Califòrnia, Amèrica del Nort, Es desconeix No
- Virus que infecten a la subfamília Sigmodontinae
- Sense Nom SN Peromyscus maniculatus, Nou Mèxic, Amèrica del Nort, SPHc Sí
- New York NY Peromyscus leucopus, Nova York, Amèrica del Nort, SPH Sí
- Black Creek Canal BCC Sigmodon hispidus, Florida, Amèrica, SPH Sí
- Bayou BAY Oryzomys palustris, Luisiana, Surest dels Estats Units, SPH Sí
- Caño Delgadito CANO Sigmodon alstoni, Veneçola, Amèrica del Sur, Es desconeix Sí
- Riu Mamore RM Oligoryzomys microtis, Bolívia, Amèrica del Sur, Es desconeix Sí
- Estany Negre CHP Calomys laucha, Paraguay, Amèrica del Sur, SPH Sí
- Muleshoe MULE Sigmodon hispidus, Texas, Amèrica, Es desconeix No
- El Moro Canyon ELMC Reithrodontomys megalotis, Califòrnia, Amèrica del Nort, Es desconeix No
- Riu Segon RIOS Reithrodontomys mexicanus, Costa Rica, Mèxic, América Central, Es desconeix No
- Andes AND Oligoryzomys longicaudatus, Argentina, Amèrica del Sur, SPH Sí
- Virus que infecten a insectívors
- Thottapalayam TPM Suncus murinus, Índia, Àsia, Es desconeix Sí
Clínica i filogenia
L'anàlisis filogenético dels gens dels Hantavirus transmesos per rosegadors ha indicat l'existència de tres linajes principals. Els virus que causen FHSR pertanyen a un linaje del Vell Món, mentres que els virus que causen SPHV compartixen un linaje comú del Nou Món i estan en membres d'una sola subfamília de rosegadors (Sigmodontinae) de la família Muridae.
Alguns dels virus presents en rosegadors sigmodontinos constituïxen espècies independents, segons proves genètiques, serològiques, víncul en l'hoste reservorio o els tres tipos de proves. Atres virus estan en procés d'evaluació, igual que els criteris per a definir els Hantavirus spp.
En el continent americà s'han identificat tretze Hantavirus spp. i, d'ells, sis causen SPHV. Els anticossos séricos de pacients de SPHV mostren reacció creuada intensa en atres virus del Nou Món, pero en grau variable en els antígenos de Hantavirus spp. del Vell Món.
Es reconeixen dos grups de Hantavirus spp. que s'associen a dos presentacions clíniques diferents: els Hantavirus del Vell Món i els de el Nou Món (Vignoli et al.).
Els Hantavirus del Vell Món són predominants en Àsia (sobretot en China i Coreja) i Europa (Alemània, França, Bèlgica, Holanda i Rússia); inclouen les espècies Hantaan, Puumala, Seoul, Prospect Hill i Dobrava. Estos produïxen un quadro conegut com a febra hemorrágica en síndrome renal (FHSR) i són responsables de 100 000 casos anuals, presentant una mortalitat que oscila entre l'1 i el 15% (Vignoli et al.).
Els Hantavirus del Nou Món predominen en tota Amèrica. S'identifiquen com a productors de malaltia enfebrada associada en insuficiència respiratòria aguda, shock i una mortalitat del 60 al 80%; esta forma clínica es coneix com a síndrome pulmonar per Hantavirus (SPHV).
Despuix del brot en la regió de Quatre Cantons (Four Corners, al suroest d'EE. UU.) en 1993, va ser identificat per primera volta un Hantavirus en el continent americà. Va ser denominat “Virus Sense Nom”, “Convict Creek” o “Mort Canyon”, que hui es coneix en el nom de Four Corners (FC). Un atre en el Nou Món és el virus Andes, identificat en 1995; va produir l'epidèmia de SPHV en El Bolsón i Llac Puelo (Argentina) en 1996, aportant per primera volta evidencia epidemiológica de contagi persona a persona, ocasió en que varen ser infectats varis meges, alguns en desenllaç fatal.
Infeccions per Hantavirus
- Artícul principal → Infeccions per Hantavirus.
L'infecció per Hantavirus genera dos quadros clínics diferents: la febra hemorrágica en síndrome renal (FHSR) i el síndrome pulmonar per hantavirus (SPHV).
El SPHV està produït pel Virus Sense Nom, pero atres virus també estan involucrats. S'han identificat quatre Hantavirus com a responsables de FHSR en síndrome renal:
- Virus Hantaan: transmés per rates de camp (Apodemus agrarius);
- Virus Seoul: transmés per rates (Rattus rattus i R. norvegicus);
- Virus Puumala: transmés per varis rosegadors selvats;
- Virus Dobrava: transmés per atres espècies de rates de camp.
Hantavirus spp. són importants en l'ambient d'investigació clínic-científic, puix és comú que estos virus es troben com a contaminants potencials de materials de laboratori, de les mostres d'animals per a experimentació (es dispon de rosegadors) i els seus derivats (anticossos monoclonales, cultius celulars, etc.).
Prevenció
La prevenció més efectiva és eliminar o minimisar el contacte en rosegadors.[3]
Com el virus és transmés per saliva, #excreció i mordeduras de rosegadors, la protecció en àrees comunes és clau per a la prevenció de la malaltia.
Una prevenció general es conseguix evitant llocs a on puguen estajar-se i reproduir-se rosegadors. Per això és important rebujar nius, sagellar forats, colocar trampes vives, netejar i desinfectar en freqüència, evitar deixar aliment de fàcil accés per a rosegadors (molles, menjar en el sol, etc.).
És important tindre consideracions particulars en indústries o llars en zones rurals, aixina com en persones en risc com a menors o adults majors (jardins, escoles, geriàtrics, etc.). En cas de visualisar rosegadors, es deu comunicar a ents governamentals de control de plagues com a àrees de zoonosis; és comú que els Estats tinguen àrees específiques. A la seua volta, existixen diverses guies per a diversos sectors que permeten que la ciutadania adopte medides per a la reducció dels riscs; tal és el cas del Manual per al Control Integral de Rosegadors (Colòmbia)[4] i el Manual per al control de rosegadors en l'àmbit domiciliari (INTA).[5]
Tractament
Ya que les opcions de tractament són llimitades, la millor protecció és evitar els rosegadors i els seus hàbitats.
Científics de l'Universitat de Concepció (Chile), liderats per María Inés Agranava, varen descobrir el primer tractament específic, en base en anticossos monoclonales. El procés va escomençar en detectar per qué alguns pacients sobrevivien al virus i es va trobar que tenien una gran cantitat d'anticossos neutralisants.[6]
En Chile, segons protocols del Ministeri de Salut, un pacient en infecció per Hantavirus sol ser intubado, somés a ventilació mecànica i, si comencen a deteriorar-se els seus signes vitals, sol aplicar-se-li un protocol de oxigenación per membrana extracorpórea (ECMO), tractament que implica oxigenar la sanc fòra del cos i després reintroducirla.
Una atra indicació autorisada pel Minsal des de 2016 és la transfusió de plasma convalescent, és dir, plasma immune de pacients que varen sobreviure a l'infecció i que es presumix han desenrollat anticossos.
En Argentina, es va registrar en 2024 un estudi d'us compassiu en tocilizumab (inhibidor del receptor de interleucina-6) per al síndrome cardiopulmonar per hantavirus greu, dissenyat com a estudi abans-i-despuix; al 20 d'agost de 2025, l'estudi continua actiu i els seus resultats encara no han segut evaluats per parells.[7]
Epidemiologia
Amèrica del Nort
Canadà
La causa principal de la malaltia en Canadà són les rates cérvols infectats en el virus Sense Nom. Entre 1989 i 2014, va haver un total de 109 casos confirmats, en una taxa de mortalitat estimada del 29 %. Tan sol en 2020 va haver un total de 143 casos confirmats.[8] El virus existix en rates cérvols en tot el país, pero els casos es varen concentrar en l'oest de Canadà (Columbia Britànica, Alberta, Saskatchewan i Manitoba), en solament un cas en l'est del país. Aproximadament el 70 % dels casos s'han associat en activitats domèstiques i agrícoles en entorns rurals.
Estats Units
Fins a giner de 2017, s'havien notificat 728 casos de hantavirus en els Estats Units des de 1995, en 36 estats. Més del 96 % dels casos han ocorregut a l'oest del riu Mississipi. Els estats en major número de casos són Nou Mèxic (109), Colorat (104), Arizona (78), Califòrnia (61) i Washington (50), entre uns atres. El 36 % del total de casos notificats han resultat en mort.
Amèrica del Sur
Els agents del SPH identificats en Amèrica del Sur inclouen el virus Andes —l'únic hantavirus del que existix evidència de transmissió de persona a persona— i el virus Estany Negre, parent propenc del virus Riu Mamoré. Els rosegadors que han demostrat portar hantavirus en la regió inclouen Abrothrix longipilis i Oligoryzomys longicaudatus.
El virus Andes va ser identificat en 1995 i va provocar una epidèmia de SPH en El Bolsón i Llac Puelo (Argentina) en 1996, aportant per primera volta evidencia epidemiológica de contagi entre persones, ocasió en que varen ser infectats varis meges, alguns en desenllaç fatal.
Des de 2018 a 2019, es varen reportar varis contagis i algunes morts en Argentina i Panamà.[9][10] A principis de 2020, en la província de Buenos Aires, es varen notificar 195 casos sospitosos de hantavirus.[11] En 2022 també es varen reportar varis casos de hantavirus durant un brot en Llatinoamèrica.[12]
En 2026 es va produir un brot en la travessia Hondius que va deixar varis infectats i a lo manco 3 fallits.[13][14] Dit travessia havia partit des de la ciutat Argentina de Ushuaia l'1 d'abril de 2026 i entre els seus passagers incloïa una parella de turistes neerlandesos que varen fallir per la malaltia. Des de fins de 2025, els turistes neerlandesos varen viajar per Argentina, Chile i Uruguai en un motorhome. Atent al temps d'incubació de la malaltia s'estima que es varen contagiar en el noroest de la Patagonia Argentina encara que encara no hi ha certea de que haja segut en eixe lloc.
Àsia
En China, la península de Corea i Rússia, la FHSR està causada principalment pels virus Hantaan, Puumala i Seül. En març de 2020, un home de Yunnan (China) va donar positiu per hantavirus i va fallir mentres viajava a Shandong; segons els informes de Global Claves, al voltant d'atres 32 persones varen ser analisades per a detectar el virus en eixe moment.
Europa
En Europa es coneixen principalment dos hantavirus causants de FHSR: el virus Puumala i el virus Dobrava-Belgrat. El virus Puumala és portat pel talp roig (Clethrionomys glareolus) i està present en la major part d'Europa, llevat en la regió mediterrànea. Generalment, provoca una malaltia relativament lleu denominada nefropatía epidémica, que es manifesta en febra, cefalea, síntomes gastrointestinals, insuficiència renal i visió borrosa. Les infeccions per virus Dobrava són similars, pero a sovint inclouen també complicacions hemorrágicas.
El virus Dobrava-Belgrat presenta quatre genotips coneguts, cada u portat per una espècie de rosegador diferent. Solament en 2017, l'Institut Robert Koch (RKI) d'Alemània va rebre 1.713 notificacions d'infeccions per hantavirus. En 2018, atres 441 notificacions d'infeccions varen ser rebudes.[15] En 2020, 28 països europeus varen reportar 1.647 casos d'infeccions per hantavirus.[16] En 2021, els països de l'Unió Europea varen reportar 4.860 casos d'infeccions per hantavirus.[17][18]
Vore també
Referències
- ↑ «The surface glycoproteins of hantaviruses».50
- 87–94.doi:10.1016/j.coviro.2021.07.009.
- ↑ «Hantavirus Prevention». USA.gov.
- ↑ Manual per al Control Integral de Rosegadors
- Archivat el 12 de giner de 2019 archivat en Wayback Machine., Ministeri de Salut, Govern de Colòmbia
- ↑ Manual per al control de rosegadors en l'àmbit domiciliari, INTA, Argentina
- ↑ «a-curar-el-hantavirus/ Investigadora chilena va desenrollar un tractament per a curar el hantavirus» (en és-és). ADN Sur | Agència de notícies - Comodoro Rivadavia - Chubut. Archivat des d'el a-curar-el-hantavirus/ original, el 11 de giner de 2019. Consultat el 11 de giner de 2019.
- ↑ ISRCTN Registry (ed.): «Compassionate use of tocilizumab in hantavirus pulmonary syndrome: a pre- and post-study». doi:10.1186/ISRCTN72088243. Consultat el 20 d'agost de 2025.
- ↑ «Hantavirus Cardiopulmonary Syndrome in Canada».Emerging Infectious Diseases.26(12)
- 3020–3024.ISSN 1080-6059.doi:10.3201/eid2612.202808.Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «“Super-Spreaders” and Person-to-Person Transmission of Andes Virus in Argentina» (en en). www.nejm.org. doi:10.1056/NEJMoa2009040. Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «Hantavirus disease – Panama» (en en). www.who.int. Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «Abril 2020. Hantavirus en la província de Buenos Aires, Argentina – Fundació iO» (en és). Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «Recent outbreaks of hantavirus-a very lethal and zoonotic virus - An update and counteracting strategies».International Journal of Surgery Open.49
- 100582.ISSN 2405-8572.doi:10.1016/j.ijso.2022.100582.Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «3 morts en un possible brot de hantavirus dins d'una travessia que va salpar d'Argentina». BBC Món.
- ↑ «L'OMS i Sanitat acorden que epidemiòlecs revisen el barco en el brot de hantavirus abans de decidir el seu destí». El País.
- ↑ «Hantavirus outbreak in Germany» (en en). IZS. Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «Hantavirus infection - Annual Epidemiological Report for 2020».
- ↑ «Hantavirus infection - Annual Epidemiological Report for 2021» (en en). www.ecdc.europa.eu. Consultat el 2026-05-07.
- ↑ «Outbreak of hantavirus disease caused by Puumala virus, Croatia, 2021».Euro Surveillance: Bulletin Europeen Sur Els Maladies Transmissibles = European Communicable Disease Bulletin.30(3)
- 2400127.ISSN 1560-7917.doi:10.2807/1560-7917.ÉS.2025.30.3.2400127.Consultat el 2026-05-07.
Bibliografia
- Organisació Panamericana de la Salut (OPS): Hantavirus en les Américas: guia per al diagnòstic, el tractament, la prevenció i el control. desenrollat pel Grup Especial per a l'Estudi de Hantavirus, març de 1998, Geòrgia, EE. UU.
- Trilla García A & Alonso Fernández PL: Infeccions causades per arbovirua i arenavirus: viriasis transmeses per artròpodes i rosegadors, en Farreras Valentí P & Rozman C: Medicina Interna, (2)330:2857-2864, 14ª Harcourt, Madrit, 2000.
- Vignoli R, Calvelo I, Chiparelli H, Schelotto F: Virosis Emergents d'Importància Regional: Virus Hanta, Dep.Bact.Vir., Fac.Med., Montevideo, Uruguay.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hantaviridae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.