Halabiye

Halabiye

Halabiye (àrap حلبية, Ḥalabiyya) és un fortín arqueològic ubicat en la vora dreta del riu Éufrates, en Síria.

Història

Va ser fortificado en el III per Zenobia, reina de Palmira. El lloc ocupa una superfície de 12 hectáreas (0.1 km²), protegida per muralles i una ciutadella en el cim d'un tossal. Restants de dos iglésies, un complex de banys públics i dos carrers s'han excavat.

Despuix de la conquista musulmana del nort de Mesopotamia, la necessitat de mantindre una frontera ben defesa a lo llarc del riu Éufrates va desaparéixer. La ciutadella sobre el cim del tossal, va seguir en us per a controlar el moviment en la zona mija del Éufrates, i es va modificar en gran mida.

En 1944 i 1945, el lloc va ser excavat per l'arqueòlec francés Jean Lauffray, que va dibuixar els mapes i va estudiar les muralles i els edificis públics. El seu equip estava integrat per 45 treballadors que varen ser contractats d'una tribu local de beduïns. En l'equip estava permés l'us de les carpes i atres equips necessaris de la missió arqueològica alemana de Tell Halaf baix la direcció de Max von Oppenheim. En 1945, l'excavació va terminar abruptament despuix dels enfrontaments entre els treballadors beduïns i els membres de l'equip estranger.

Descripció

Halabiye es troba en la marge dreta del Éufrates, a 45 km (28 milles) aigües dalt de Deir ez-Zor, en una ubicació estratègica a on uns afloraments de basalt obliguen al riu a passar per un estret coll. Estos afloraments es coneixen localment com al-khanuqa o «el estrangulador». El Wadi Bishri discorre pel costat sur de Halabiye, per lo que la fortalea també controla esta ruta cap al desert, situat a l'oest. Uns 3 km (1,9 milles) aigües avall s'alça la fortalea de Zalabiye, contemporànea de l'anterior pero de menor tamany.

Els restants visibles en l'actualitat daten principalment de l'ocupació bizantina del lloc. Halabiye conta en forma de triàngul irregular, en el costat oriental paralel a la vora del riu Éufrates i el vèrtiç occidental situat en el cim d'un tossal flanquejat per profunts uadis al nort i al sur. El lloc està protegit per grans muralles que tanquen una superfície de 12 hectàrees (30 acres). Les muralles dels costats nort i sur es conserven en gran mida, mentres que de la muralla oriental solament queden restants visibles. Els murs este i oest encara s'alcen a altures d'entre 8 i 15 m (26 i 49 peus). La muralla oriental, orientada cap al riu i construïda també per a protegir la ciutat de les inundacions, conta en una llongitut de 385 m (1263 peus) i antigament presentava tres portes d'accés. La muralla nort s'estén des del riu fins a la ciutadella, situada en el cim del tossal; conta en 350 m (1150 peus) de llongitut, està protegida per cinc torres i presenta una porta flanquejada per dos torres prop de la vora del riu. A mija ala es troba el pretori, un edifici massiç de planta quadrada i tres altures integrat en la muralla de la ciutat, que servia com a quarter. La muralla sur descendix des de la ciutadella fins al riu; té 550 m (1800 peus) de llongitut, està custodiada per dèu torres i conta en una porta similar a la de la muralla nort. Totes les torres seguien el mateix disseny: planta quadrada i dos altures. L'accés a elles es realisava a través de galeries cobertes en els llenços de muralla i per mig d'escales.

Vista de la muralla i del Éufrates

La ciutadella ocupa una superfície allargada de 45 per 20 m (148 per 66 peus) en el cim d'un tossal rocós, orientada d'est a oest. Es dividix en dos parts diferenciades: un mur cortina poligonal en torres de flanquege en la secció occidental i un edifici rectangular de gran envergadura en la secció oriental. Este edifici rectangular s'assembla al pretori situat més avall, en l'ala del tossal. Abdós seccions de la ciutadella presenten una combinació de tècniques de mamposteria romana, bizantina i àrap, lo que posa de manifest les diverses influències històriques en la seua construcció.

El lloc està dividit en quatre sectors per un carrer porticada de nort a sur que conecta les portes de les muralles septentrional i meridional, i per un segon carrer que discorre d'est a oest. Al noroest del creuament d'estos carrers es trobava el fòrum; al noreste de dit creuament, un complex de banys públics. S'han localisat dos iglésies: una de gran tamany situada en el sector noroest de la ciutat, construïda durant el regnat de l'emperador bizantí Justiniano I, i una atra més chicoteta ubicada en el sector suroest, erigida poc abans. En la zona situada al nort de Halabiye, a lo llarc del Éufrates, es troba un cementeri en numeroses tombes de torre i tombes excavades en la roca. Estes estructures daten de l'época romana tardana i mostren clares influències culturals de Palmira. Una atra necròpolis es trobava al sur de la ciutat.

Al no haver cap comunitat propenca que poguera utilisar Halabiye com a pedrera de materials de construcció despuix del seu abandó, el jaciment s'ha vist afectat principalment per terremots, i les seues fortificacions han permaneixcut pràcticament intactes. La construcció prevista de l'assut de Halabiye en el riu Éufrates, al sur del jaciment, provocarà l'inundació parcial d'est per l'embassament de l'assut. El govern siri colabora en el Programa de les Nacions Unides per al Desenroll (PNUD) i l'UNESCO per a mitigar l'impacte d'estes obres en el lloc.