Guayana veneçolana

Archiu:RegionNatural Guayana.png

Guayana veneçolana

La Guayana veneçolana, i denominada històricament com la Guayana espanyola, és una àmplia regió natural que es localisa al surest del riu Orinoco. Forma part del Massiç o Escut guayanés, que compartix en Guyana, Surinam, la Guayana Francesa i Brasil i s'estén en territori veneçolà per mig milló de km² aproximadament.

Delimitació

La Guayana veneçolana s'estén pels estats Bolívar, Amazones, part de Delta Amacuro i la zona en disputa de la Guayana Esequiba. En térmens generals, és el territori comprés entre el riu Orinoco i el riu Esequibo (excloent casi tota la conca hidrogràfica del ric Amazones) i en una extensió aproximada de 620.000 km² (incloent 159.500 km² de la Guayana Esequiba). Tant la Guayana veneçolana com les atres regions guayanesas estan ubicades en la zona intertropical. En térmens més exactes, els seus llímits naturals són els següents:

El riu Orinoco rodeja enterament a la regió per la seua banda noroest i la separa d'Els Plans veneçolans (i també d'una part dels Plans colombians). Cal senyalar que partix de la Guayana veneçolana es troba ubicadaː

Al norest el llímit és l'oceà Atlàntic, des de la desembocadura del riu Orinoco fins a l'estuari del riu Esequibo.

Al sur el llímit ve dau per la divisòria d'aigües entre la conca del riu Orinoco i la conca del riu Amazones que constituïx un exacte llímit natural entre les Guayanas veneçolana i brasilera, en la notable salvetat de la conca del Casiquiare, la que, a pesar de drenar cap a l'Amazones, forma part de la Guayana veneçolana.

A l'est el llímit és el riu Esequibo, la conca occidental del qual comprén la zona en disputa coneguda com Guayana Esequiba i part de l'estat Bolívar.

Des del punt de vista hidrogràfic, una part reduïda de la Guayana veneçolana es troba ubicada al norest del riu Orinoco, ya que els afluents de dit riu que vénen dels Vages, han anat cobrint els Plans colombo-veneçolans de sediment, els quals han anat espentant el caixer del riu cap al seu marge dreta, que és molt més resistent per estar formada per les roques del escut guayanés. La Pedra del Mig en Ciutat Bolívar és un eixemple de l'erosió milenària de la roca pels cabals del riu en anar descendint el nivell del fondo del caixer per l'erosió. Atres eixemples clars de lo que se senyala estan en Cabruta i les Galeras del Cinaruco.

Història

La costa de la Guayana va ser descoberta i reconeguda pel espanyol Vicente Yáñez Pinzón. En quatre carabelas, Pinzón va alcançar el 26 de giner de 1500 una veta del llitoral brasiler que va ser identificat com Veta de Santa María de la Consolació (actual Veta de Sant Agostinho, en Pernambuco). Proseguint cap al nort, va passar per la desembocadura del Amazones i va aplegar a la boca d'un atre gran curs d'aigua, d'ahí en avant conegut com a riu de Vicente Pinzón. La seua identificació en Oiapoque donaria al Brasil guany de causa en la qüestió dels llímits en França (Guayana francesa) (1897).

Per lo tant, els territoris de les Guayanas varen ser colonisats en el XVI per Anglaterra, Holanda, França, Portugal i Espanya. L'actual estat brasiler de Amapá va ser cridat Guayana portuguesa fins a mediats de el XX. De la mateixa manera, la regió administrativa de Guayana, en Veneçola, va ser coneguda com Guayana espanyola.