Glomalina

La glomalina és una glicoproteína del sol que favorix la formació d'agregats. Es troba en abundància en les hifes i les espores dels foncs micorrícicos arbusculares (MA), en la matèria orgànica del sol i en les raïls. La seua presència és reveladora d'un sol sà i poc pertorbat, a on prolifera jugant un rol fonamental en l'estructura i fertilitat de dit sol.

La glomalina va ser descoberta en 1995 per Sara F. Wright, científica del Servici de Investigació Agrícola del Departament d'Agricultura dels Estats Units (USDA). El nom prové de glomerales, una classe de foncs.

Descobriment i controvèrsia

La glomalina no va ser detectada fins a 1996 perque per a la seua extracció precisa un bany de citrato a una temperatura de 250 °F (121 °C) durant a lo manco una hora. «Cap atre pegament per a sol trobat fins a la data requeria tal esforç per a obtindre's», va declarar Sara Wright. No obstant, en 2010, utilisant métodos d'anàlisis alvançats, es va demostrar que el procediment d'extracció per calfament en citrato extrau substàncies humides, per lo que no està clar si el «efecte pegament» prové de la Glomalina o d'atres substàncies que s'extrauen utilisant eixe método.

Operacionalment la glomalina es quantifica com a proteïna del sol relacionada en la glomalina (GRSP, per les seues sigles en anglés) i es poden evaluar dos de les seues fraccions: la glomalina total (GT) i la glomalina fàcilment extraíble (GFE). La primera representa la màxima cantitat que pot ser extreta i està fortament unida a les partícules del sol, requerint, per lo tant, més temps (cicles múltiples) d'exposició a altes temperatures per a la seua extracció, mentres que la GFE és el pool de més recent deposición i inclús s'ha sugerit que prové d'una descomposició parcial de la glomalina més estable (GT)

Descripció

La glomalina és una glicoproteína recalcitrante produïda pels HMA, en elevada estabilitat, vida mija entre sis i 42 anys i una llenta velocitat de degradació que depén del sol d'orige. Aixina mateix, s'ha senyalat que constituïx el major component de la matèria orgànica del sol. Esta proteïna pot influir en la fertilitat del sol en acomplexar-se en el ferro (Fe), aixina com en la remediación de sols contaminats per mig del seu acomplejamiento en elements potencialment tòxics.

La proteïna específica no s'ha aïllat ni descrit. No obstant, les proteïnes del sol relacionades en la glomalina (PSRG) s'han identificat utilisant un anticòs monoclonal (Mab32B11) en contra d'espores de foncs MA trituradas. Es definix per les seues condicions d'extracció i reacció en l'anticòs Mab32B11.

La seua descobridora, Sara Wright, pensa que «la molècula de glomalina és un grup de chicotetes glicoproteína en ferro i uns atres ions units. Conté d'1 % a 9 % de ferro en unió forta. S'ha trobat presència de glomalina en l'exterior de les hifes, i creem que aixina és com les hifes se sagellen a sí mateixes per a poder transportar aigua i nutrients. És possible que açò els genera la rigidea que necessiten per a comprendre els espais d'aire entre les partícules del sol. La glomalina tarda entre 7 i 42 anys en biodegradarse i es creu que aporta fins al 30 % del carbono del sol a on hi ha foncs micorrícicos. Els nivells més alts de glomalina es varen trobar en sols volcànics de Japó i Hawái».

Hi ha una atra evidència que demostra que és d'orige fúngico MA. Quan els foncs MA s'eliminen del sol per mig de l'incubació del sol sense plantes que hostagen en est, la concentració de PSRG disminuïx. També s'ha trobat una disminució similar en PSRG en sols incubados de terres forestals, forestades i agrícoles, i pasturages tractats en fungicida. Les concentracions de glomalina en el sol estan relacionades en la productivitat primària d'un ecosistema.

La química de la proteïna del sol relacionada en la glomalina (PSRG) no es comprén completament, i el víncul entre la glomalina, la PSRG i els foncs micorrícicos arbusculares no està clar. La seua funció fisiològica en els foncs també és un tema d'investigació actual.