Gina Lollobrigida

Archiu:Gina Lollobrigida - Publicity still (1956).png

Gina Lollobrigida

Luigia Lollobrigida (Subiaco, Lacio, 4 de juliol de 1927-Roma, 16 de giner de 2023), coneguda com Gina Lollobrigida, va ser una actriu, fotoperiodista i política italiana. Al moment de la seua mort en 2023, es trobava entre les últimes representants supervivents del cine clàssic d'Hollywood. Actoralmente, va conseguir ser reconeguda en varis guardons, entre ells sèt premis David de Donatello (quatre d'ells honorífics), un Globo d'Or, sèt premis Bambi, un premi del Festival Internacional de Berlín i una estrela en el passejada de la fama d'Hollywood.

En la década dels cinquanta i principis dels xixanta, va conseguir posicionar-se com una de les actrius europees més conegudes, ademés de ser els periodos en els que va ser considerada com un símbol sexual internacional. A mida que la seua carrera cinematogràfica es desaccelerava, Lollobrigida va establir una segona carrera com fotoperiodista. En la década de 1970, va conseguir obtindre una primícia quan se li va donar l'oportunitat de realisar-li una entrevista exclusiva a Fidel Castro.

Lollobrigida va mostrar el seu actiu respal a les causes italianes i italoestadounidenses, en particular a la Fundació Nacional Italiana Americana (NIAF). En 2008, va rebre el premi NIAF Lifetime Achievement Award en la Gala d'Aniversari de la Fundació. En 2013, va vendre la seua colecció de joyes i donó els casi 5 millons de dólars de la venda per a beneficiar l'investigació de la teràpia en cèlules mare.

Lollobrigida era coneguda pel seu costum de parlar de sí mateixa en tercera persona.

Biografia i carrera

Infància

Era una de les quatre filles de Giuseppina Mercuri i un fabricant de mobles, Giovanni Lollobrigida; les seues germanes es dien Giuliana, Maria i Fernanda. Varen passar la seua joventut en una pintoresca vila montanyosa d'Itàlia. En un bombardeig aliat durant la Segona Guerra Mundial, el negoci familiar va quedar destruït. Conclós el conflicte armat, la família es va traslladar a Roma i allí va escomençar Gina estudis de vora i d'art (pintura i escultura) gràcies a una beca.

Inicis en el cine

Ya en la seua adolescència va treballar com model en algunes desfilades de roba i va participar en èxit en diversos concursos de bellea, com en Miss Roma, a on va quedar segona. En 1947 va conseguir la tercera posició en el concurs de Miss Itàlia, un certamen que va fer història en reunir a vàries futures estreles: la guanyadora va ser Lucia Bosè, el segon lloc va recaure en Gianna Maria Canale, i també Silvana Mangano va participar. Eleonora Rossi Drago es va voler presentar, pero va ser descalificada perque estava casada i era mare, condicions que chocaven en el reglament del concurs. Este event va ser molt important per a la carrera de Gina Lollobrigida, ya que li va donar un renom que li va obrir les portes de l'èxit. Ya per esta época va escomençar a aparéixer en films en Itàlia.

Es rumoreó que, despuix de vore a Gina en un film italià, l'excèntric millonari Howard Hughes va volar des d'Hollywood en 1947 per a vore-la, pero tal visita no va fer que ella es traslladara als Estats Units: Gina va permanéixer en Itàlia, i en 1949 es va casar en un mege eslové cridat Milko Škofič. En ell va tindre el seu únic fill: Andrea Milko (Milko Škofič Jr.), pero la parella va terminar divorciant-se en 1971.

En 1950 Gina Lollobrigida va accedir a viajar a Hollywood en un contracte de sèt anys firmat en Hughes, qui la va acomodar en l'hotel Town House de Wilshire Boulevard. Pero ella llavors parlava molt poc anglés, i a la veta de sis semanes va retornar a casa per sentir-se «vigilada permanentment» per ell. Hughes la va culpar d'incompliment de contracte i va impedir que ella rodara en Estats Units per a atres productores, si ben va poder fer-ho en Europa.

En estos anys, Lollobrigida va treballar en films italians de directors com Luigi Zampa i Alberto Lattuada; pero va atraure l'atenció dels productors d'Hollywood gràcies a èxits més taquillers, com Pa, amor i fantasia de Luigi Comencini (junt a Vittorio de Sica), pel qual va ser nominada al premi BAFTA, i Fanfan la Tulipe (1952), de Christian-Jacque (junt a Gerard Philipe).

Debut en Hollywood

El debut de Gina Lollobrigida en l'indústria nortamericana va ser immillorable: en un paper rellevant en La burla del diable (Beat the Devil, 1953), film de John Huston rodat en Itàlia, a on va compartir cartell en Humphrey Bogart i Jennifer Jones. Després va protagonisar la coproducció francoitaliana El gran joc de Robert Siodmak, i Crossed Swords en Errol Flynn, i va ser alternant treballs entre Hollywood i Itàlia.

A mida que la seua fama anava creixent, va guanyar més seguidors per a ser considerada «la dòna més bella del món». Esta expressió va recaure en ella per doble raó: era el títul d'una película en la que va representar el paper principal, La dòna més guapa del món (La donna più bella del mondo, 1955), de Robert Z. Leonard, a on es codeó en Vittorio Gassman. El film tracta de la vida de la vedette, #soprano i actriu cinematogràfica Lina Cavalieri i curiosament, Gina va poder desplegar en esta cinta els seus dots com a cantant, puix la seua veu no va ser doblada en les escenes musicals, a on va aplegar a cantar fragments de l'òpera Tosca. En este treball, va guanyar el nou premi David de Donatello, instituït eixe mateix any per l'Acadèmia de Cine italiana. Per posteriors films guanyaria atres dos, aparte de quatre honorífics.

Apogeu en Hollywood

La seua etapa d'esplendor en el cine va durar uns quinze anys, entre mediats de la década de 1950 i principis dels 70.

Va fer una aparició notable en el film Trapezi (1956) en Burt Lancaster i Tony Curtis, i eixe mateix any va protagonisar La nostra Senyora de París, adaptació de la popular novela de Victor Hugo sobre El jorobado de Notre Dona'm. En dita película va encarnar a la bella Esmeralda, mentres que el paper de Quasimodo ho va fer Anthony Quinn.

En 1958 va rodar en Espanya la superproducció Salomón i la reina de Saba de King Vidor, un proyecte que es va vore afectat pel repentí decés del protagoniste masculí, Tyrone Power. Despuix de vàries semanes de paralisació del rodage, li va substituir Yul Brynner, tenint que repetir-se les parts ya rodades per Power, llevat algunes escenes de llunt, que es varen aprofitar. La película no va incórrer en pèrdues perque la firma Lloyd's of London, en la qual s'havia subscrit un segur, va respondre pagant 100 000 dólars per cada semana de demora; i despuix de la seua estrena Salomón i la reina de Saba va alcançar un notable èxit de taquilla: 12,2 millons recaptats front als 5 de presupost.

Els següents anys varen ser de molta activitat per a l'actriu. En 1959, va treballar en Frank Sinatra i Paul Henreid en Never Baix Few (Quan hervir la sanc), en el rodage de la qual es rumoreó que ella va tindre un affaire en Sinatra, i també va rodar La llei en el francés Yves Montand. En 1961 va fer Despulla front al món, en Anthony Franciosa i Ernest Borgnine, i un dels més populars films, Quan aplegue setembre (Teua en setembre), en Roc Hudson, pel qual va guanyar el Henrietta Award, premi especial dels Globos d'Or. En 1965 va tornar a colaborar en Roc Hudson en Strange Bedfellows (Habitació per a dos). En 1962 va encarnar a Paulina Bonaparte en Venus imperial (junt a Stephen Boyd), paper en el qual va guanyar el seu segon premi David de Donatello. En 1964 va rodar en Siguen Connery el thriller Woman of Straw (La dòna de palla), i en 1966 va treballar en Alec Guinness en el film Hotel Paradiso. En este mateix any va interpretar a una prostituta en el film Cervantes, sobre el famós escritor espanyol, a on va treballar junt a Horst Buchholz, José Ferrer, Paco Rabal i Fernando Rei baixe direcció de Vincent Sherman.

En 1968, acompanyada per Shelley Winters, Phil Silvers i Telly Savalas, va representar el paper principal en Buona Sera, Senyora Campbell, película l'argument de la qual inspiraria décades despuix el musical Mamma Mia!, després dut al cine.CR En este film va guanyar el seu tercer David de Donatello.

Encara que va tindre un gran èxit en Hollywood, mai va ser candidata als premis Oscar, pero bona prova de la seua popularitat és que va ser elegida per a entregar a Billy Wilder el premi a la millor direcció per la película The Apartment en la 33.ª Cerimònia dels Oscar (1961).

Década de 1970

A principis dels anys 70, la seua carrera fílmica va perdre espenta a pesar d'haver rodat dos comèdies en Bob Hope i David Niven; i va fer només algunes aparicions, en produccions per lo general menors. Va estretir contactes en el cine espanyol: en 1971 va rodar un spaghetti western d'Eugenio Martín, L'home de Riu Mal, junt a James Mason i Lee van Cleef, i en 1973 No vaig trobar roses per a la meua mare, de Rovira-Beleta, junt a Danielle Darrieux. Alvançada la década va reduir la seua activitat en el cine mentres reprenia la seua faceta com a fotógrafa i escultora.

En l'àmbit televisiu, en 1972 va participar com el Fada Blava en la série Les aventures de Pinocho, dirigida per Luigi Comencini.

Activitat artística: fotografia i escultura

En esta época es va embarcar en la que aplegaria a ser una exitosa carrera de fotógrafa de prensa. Entre unes atres, va prendre instantànees de Paul Newman, Audrey Hepburn, Salvador Dalí i de la selecció de fútbol d'Alemània Federal, i va aplegar a tindre una entrevista periodística en exclusiva en Fidel Castro. En 1973 es va publicar en Itàlia Mia una colecció dels seus treballs.

Es va dedicar a atres interessos, incloent l'escultura. En 1978, va fer gala de la seua madura bellea sent membre del jurat en el XIX Festival Internacional de la Cançó de Vinya de la Mar, en el que va anunciar a Chile com a guanyador del certamen.

Reaparició en Falcon Crest i última etapa

Va ser en l'any 1984 quan va retornar triunfalmente a les pantalles de televisió d'Estats Units formant part d'alguns capítuls de Falcon Crest en el paper de Francesca Gioberti. En casi xixanta anys d'edat, va mostrar un esplèndit estat de forma: en una escena de la série va ballar la tarantela, i pel seu paper va ser nominada a un Globo d'Or a la millor actriu no protagonista. En realitat, el seu paper anava a permanéixer la major part dels episodis de la quarta temporada en una substitució ràpida de Sophia Loren, primera elecció ya apalabrada per al paper de Francesca. No obstant, la negativa de ultimísima hora de Sophia i, davant l'obligatorietat de que el personage tenia que ser ostensiblement italià (breçol de la família protagonista de la série) els productors varen aplegar a negociacions ràpides en Lollobrigida. No obstant, a pesar del desplegament publicitari de l'incorporació de Gina com a personage fix i de l'enorme guardarropa que se li va preparar per a la quarta temporada (en directa competència a Alexis Carrington de 'Dinastia'), sorprenentment solament va intervindre en cinc episodis. Ademés, en el sext episodi en el que el seu personage apareix, el de la seua ràpida despedida a l'aeroport, realment únicament ho fa entre ombres dins d'una limusina, a pesar dels diàlecs que Richard manté en ella, el personage de Francesca es manté en silenci per a no delatar que estava interpretat per una extra puix Gina ya havia abandonat dies abans el set.

En 1986 va participar en dos episodis de l'igualment popular série Vacacions en la mar (The Love Boat).

En 1990 rep el ASP International Award de American Society of Photographers per la seua trayectòria en la fotografia.

Va fer algunes aparicions menors en els anys 90 i en 1996 va guanyar un premi David de Donatello especial en reconeiximent a la seua carrera. Dèu anys despuix va guanyar un atre, en commemoració al primer que havia obtingut cinquanta anys abans, en la primera edició dels premis.

En 1999 va fer la seua incursió en la política, pero no va eixir ben parada en les eleccions al Parlament Europeu ya que no va conseguir cap dels 87 assents assignats a Itàlia. Va tindre ademés càrrecs en empreses de cosmètica i de moda. Virtualment retirada dels escenaris, no ha realisat un film des de 1997.

El 16 d'octubre de 1999, va ser nomenada Embaixadora de Bona Voluntat de la Organisació de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO).

Anys posteriors

En octubre de 2006 a l'edat d'setenta y nueve anys, va anunciar a la revista del cor espanyola ¡Hola! la romançada en l'empresari espanyol Francisco Javier Rigau i Rafols, de quarantacinc anys llavors, i la seua intenció de casar-se a finals d'eixe any. Va explicar que es coneixien des de molts anys abans, puix es varen trobar en una festa en l'any 1984, i que varen tindre posteriorment cites en secret, si ben moltes fonts varen posar en dubte tal afirmació, per la curta edat de Rigau. La data de la boda es va fixar per al 6 de decembre de 2006 per la pressió insistent dels mijos, pero després es va suspendre i la relació es va trencar, segons ells perque l'acossament periodístic la dificultava.

En giner de 2013, la pretérita relació en Rigau tornava a ser notícia quan ella va desvelar una presumible estafa: Rigau havia escenificat (ajudat per una impostora caracterisada com Gina) una boda civil en Barcelona. En tan rocambolesco pla Rigau pretendria (si les acusacions són certes) guanyar-se la condició d'hereu de l'actriu. Segons varen explicar varis mijos de comunicació, anys abans Rigau havia conseguit que Lollobrigida firmara (per mig d'engany) uns papers que formalisaven la boda o a lo manco uns poders per a heretar. El 9 de maig de 2014, l'actriu va acodir a testificar a un jujat de Barcelona, a on va reiterar que en cap moment havia formalisat una unió matrimonial en Rigau i va exigir que s'efectuaren proves caligràfiques.

En febrer de 2018, en noranta anys, va ser reconeguda en una icònica estrela al seu nom en el Passejada de la fama d'Hollywood.

En 2021, el seu fill va començar una guerra per la seua fortuna en alegar que la seua mare «caria de plenes facultats» per a dur el seu ingent patrimoni. Pero en agost de 2022, als noventa y cinco anys, Gina va anunciar presentar-se a les eleccions italianes per un partit antisistema i euroescéptico. L'actriu buscava un escan en el Senat en les eleccions del 25 de setembre, assegurant estar cansada dels polítics que solament discutien i no aplegaven a res, i explicant que Gandhi era la seua inspiració.

Mort

El 16 de giner de 2023, Lollobrigida va fallir en Roma als 95 anys d'edat. Va ser enterrada en la seua ciutat natal, Subiaco, Lacio.

Filmografia

Películes

• 1946:
  • Àguila negra (Aquila nera, 1946), que és una adaptació de la novela d'Aleksandr Pushkin El bandit Dubrovski (Дубровский), escrita en 1832 i publicada en 1841; la película va ser dirigida per Riccardo Freda.
  • Lucía de Lammermoor (Lucia vaig donar Lammermoor), adaptació dirigida per Piero Ballerini de la òpera homònima; Lollobrigida no figura en l'elenc oficial.
• 1947:
  • L'elisir d'amore, adaptació dirigida per Mario Costa de la òpera homònima.
  • El delicte de Giovanni Episcopo (Il delitto vaig donar Giovanni Episcopo), d'Alberto Lattuada
  • Il segreto vaig donar Don Giovanni, de Camillo Mastrocinque.
  • A Man About the House, de Leslie Arliss.
• 1948:
  • Follie per l'opera, de Mario Costa.
  • Pagliacci, adaptació dirigida per Mario Costa de la òpera homònima; Lollobrigida va encarnar al personage de Nedda, esposa de Canio.

• 1949:
  • Campane a martello, de Luigi Zampa.
  • La sposa senar può attendere, de Gianni Franciolini.
• 1950:
  • Miss Itàlia, de Duilio Coletti.
  • Cuori senza frontiere, de Luigi Zampa.
  • Alina, de Giorgio Pàstina.
  • Vida de gossos (Vita dona cani), de Mario Monicelli i Steno.
• 1951:
  • La ciutat es defén (La città si difende), de Pietro Germi.
  • Enrico Caruso, leggenda vaig donar una voce, película sobre el tenor italià; va ser dirigida per Giacomo Gentilomo.

• • A Tale of Five Cities, o Passaporto per l'oriente (en els Estats Units, A Tale of Five Women), película de sis episodis, en distint director cada u; Gina Lollobrigida i Marcello Mastroianni varen tindre menuts papers en el primer episodi, titulat Roma (Rome) i dirigit per Romolo Marcellini.
  • Atenció, ¡bandits! (Achtung! Banditi!), de Carlo Lizzani.
  • Amor senar ho... però... però, de Giorgio Bianchi.

• 1952:
  • Moglie per una notte, de Mario Camerini.
  • Fanfan la Tulipe, de Christian-Sus.
  • Altri tempi - Zibaldone n. 1, película d'episodis dirigida per Alessandro Blasetti; Lollobrigida actua en el nové, que és l'últim i es titula Il processo vaig donar Frine.
  • Els Belles de nuit o Li belle della notte, de René Clair.
• 1953:
  • Li infedeli, de Mario Monicelli i Steno.
  • La provinciale, de Mario Soldati.
  • Pa, amor i fantasia (Pane, amore i fantasia), de Luigi Comencini.
  • La burla del diable (Beat the Devil), de John Huston.
  • Boum sur Paris, de Maurice de Canonge.
• 1954:
  • El gran joc (Li grand jeu), de Robert Siodmak.
  • Espases creuades (Crossed Swords o Il mestre vaig donar Don Giovanni), de Milton Krims.
  • La romana, que és adaptació de la novela homònima de 1947, escrita per Alberto Moravia; la película va ser dirigida per Luigi Zampa.
  • Pa, amor i celosies (Pane, amore i gelosia), de Luigi Comencini.

• 1955:
  • La dòna més guapa del món (La donna più bella del mondo), de Robert Z. Leonard, que tracta de la vida de la vedette, #soprano i actriu cinematogràfica Lina Cavalieri.

• 1956:
  • Trapezi (Trapeze), de Carol Reed.
• 1957:
  • La nostra Senyora de París (Notre Dona'm de Paris), que és adaptació de la novela homònima escrita per Victor Hugo; la película va ser dirigida per Jean Delannoy.
• 1958:
  • Ana de Brooklyn (Anna vaig donar Brooklyn), de Vittorio De Sica i Carlo Lastricati.
• 1959:
  • La llei (La legge), de Jules Dassin.
  • Salomón i la reina de Saba (Solomon and Sheba), de King Vidor.
  • Quan hervir la sanc (Never Baix Few), de John Sturges.

• 1961:
  • Despulla front al món (Go Naked in the World), de Ranald MacDougall.
  • Quan aplegue setembre (Menja September), de Robert Mulligan.
• 1962:
  • La bellea de Hipólita (La bellezza vaig donar Ippolita), de Giancarlo Zagni.
  • Venere imperiale, de Jean Delannoy.
• 1963:
  • Mare matto, de Renato Castellani.
• 1964:
  • La dòna de palla (Woman of Straw), de Basil Dearden.
• 1965:
  • Les quatre nines (Li bambole), película d'episodis; Lollobrigida actua en el quarto i últim: Monsignor Cupido, dirigit per Mauro Bolognini.
  • Beldades nocturnes (Els Belles de Nuit) de René Clair.
  • Habitació per a dos (Strange Bedfellows), de Melvin Frank.
• 1966:
  • Yo, yo, yo... i els demés (Io, io, io... i gli altri), d'Alessandro Blasetti.
  • Hotel Paradiso, de Peter Glenville.
  • Els sultans (Els Sultans), de Jean Delannoy.
  • Els plaers de la nit (Li piacevoli notti notti), d'Armant Crispino i Luciano Lucignani.
• 1967:
  • Cervantes, película que fantasea sobre la joventut de Miguel de Cervantes: el personage de l'escritor (interpretat Horst Buchholz) té una relació en una prostituta (interpretada per Gina Lollobrigida); de la direcció es va encarregar Vincent Sherman.
  • Dos menys un, tres (La morte ha fatto l'uovo), de Giulio Questi.
• 1968:
  • Cervesa per a tots (The Private Navy of Sgt. O'Farrell), de Frank Tashlin.
  • Stuntman, de Marcello Baldi.
  • Un bellissimo novembre, de Mauro Bolognini.
• 1968:
  • Buona Sera, Mrs. Campbell, de Melvin Frank.

• 1971:
  • L'home de Riu Mal (Bad Man's River), d'Eugenio Martín.
• 1972:
  • King, Queen, Knave, de Jerzy Skolimowski.
• 1973:
  • No vaig trobar roses per a la meua mare, de Rovira-Beleta.
• 1995:
  • Les cent i una nits (Els cent et unix nuits de Simon Cinéma), d'Agnès Varda.
• 1997:
  • XXL, d'Ariel Zeitoun.
• 2011:

• • Box Office 3D - Il film dei film, de Ezio Greggio: es veu a Gina Lollobrigida en un cameo.

Televisió

• 1972:
  • Miniserie Les aventures de Pinocho (Li avventure vaig donar Pinocchio), basada en la novela homònima escrita per Carlo Collodi: en esta adaptació, dirigida per Luigi Comencini i transmesa per primera volta per la RAI, Gina Lollobrigida va encarnar al Fada Blava.
• 1984:
  • Serie Falcon Crest: Lollobrigida va intervindre en 5 episodis interpretant el personage de Francesca Gioberti.
• 1985:
  • Telefilme L'engany (Deceptions), dirigit per Robert Chenault i Melville Shavelson.
• 1986:
  • Série The Love Boat: Lollobrigida va intervindre en 2 episodis.
• 1988:
  • Miniserie La romana, que és adaptació de la novela de Alberto Moravia que ya havia segut duta al cine; esta versió televisiva va ser dirigida per Giuseppe Patroni Griffi.
• 1996:
  • Telefilme Una donna in fuga, de Roberto Rocco.

Enllaços externs

• Sitie web oficial
• Plantilla:IMDb nomene