Gibbsita

Archiu:Gibbsite-fiu09b.jpg

Gibbsita

La gibbsita és una de les formes mineralés del hidròxit d'alumini, habitualment descrita com γ-Al(OH)₃ encara que ocasionalment apareix reflectida com α-Al(OH)₃. Va ser descoberta en Richmond (comtat de Berkshire, Massachusetts, EE. UU.) i inicialment descrita per Dewey en 1820 baix el nom de wavellite. John Torrey, en 1822, li va assignar el seu actual nom en honor al geólogo i mineralogista nortamericà George Gibbs (1777-1834), amo de la colecció de minerals Gibbs adquirida per l'Universitat de Yale en el XIX.

Un atre nom utilisat per a designar este mineral és hidrargilita. Menys usuals són els térmens b-kliachita, claussenita, gibbsitogelita i zirlita, que també identifiquen esta espècie mineral.

Propietats

La gibbsita és un mineral transparent o translúcido de color azulado, vert, blanc verdoso, gris o blanc grisàceu i lluentor vítreo. Té una durea de 2,5 a 3 en l'escala de Mohs —comparable a la de la calcita— i una densitat mija de 2,34 g/cm³. Presenta una exfoliació perfecta d'acort a {001}, pero rarament és observable perque la gibbsita sol formar grans fins. Desprén una forta olor a argila quan es respira sobre ella. És soluble en àcits calentes i en hidròxit potásico. Quan es calfa no fon pero es calcina, lliberant aigua; es torna blanca i s'endurix.

La gibbsita cristaliza en el sistema monoclínic, classe prismàtica (2/m). El contingut en alumini d'este mineral és del 35%, sent les seues impurees més habituals ferro i gali. És polimorfo de la bayerita —descrita habitualment com α-Al(OH)₃, encara que a voltes com β-Al(OH)₃—, doyleíta, i nordstrandita. Mentres que la gibbsita i la bayerita cristalizan en el sistema monoclínic, la doyleita i la nordstrandita ho fan en el triclínic.

Estructura cristalina

Archiu:Gibbsite-crystal-3D-balls.png

Estructura de la gibbsita.

L'estructura de gibbsita és anàloga a l'estructura bàsica de les micas. Esta es troba formada per capes o làmines d'octaedres d'hidròxit d'alumini apilades. Els octaedres estan formats per ions d'alumini (A el³⁺) coordinats de forma octaèdrica en sis ions hidroxilo (OH^-). Cada u d'estos hidroxilos es troba unit solament a dos ions d'alumini, perque en un de cada tres octaedres està absent el catión central. El resultat és una làmina eléctricamente neutra. La falta de càrrega elèctrica en les làmines de gibbsita fa que no siga necessària l'existència de ions entre elles actuant com a nexe d'unió entre les mateixes. En conseqüència, les capes solament es mantenen unides per càrregues residuals.

L'estructura de la gibbsita està estretament relacionada en la de la brucita (Mg(OH)₂). No obstant, la menor càrrega positiva del Mg²⁺ front a l'A el³⁺ implica que no és necessari que un de cada tres octaedres estiga vacant. La diferent simetria de gibbsita i brucita és el resultat del distint modo en que les làmines s'apilen.

L'estructura bàsica del corindón (A el₂O₃) és idèntica a la de la gibbsita, en la salvetat de que els hidroxilos estan substituïts per oxigen (O^2-). La major càrrega de l'O^2- provoca que les làmines no siguen neutres, motivant que s'unixquen en atres cationes d'alumini adicionals —situats damunt i davall—, lo que dona com resultat l'estructura tridimensional del corindón.

Aixina mateix, la gibbsita és interessant perque a sovint forma part de l'estructura d'atres minerals. Capes neutres d'hidròxit d'alumini apareixen intercaladas entre làmines d'importants silicat del grup de l'argila; aixina succeïx en l'illita, la caolinita, i en els filosilicatos del grup de la smectita. Les capes individuals d'hidròxit d'alumini són idèntiques a les làmines de gibbsita i com tal es consideren.