Full de ruta per a la Pau

Archiu:Red Sea Summit in Aqaba.jpg

El president palestí Mahmoud Abbas, el president nortamericà George W. Bush i el primer ministre israelita Ariel Sharon despuix de la declaració de prensa en finalisar el Cim de la Mar Rojo (Aqaba, Jordània, 4 de juny de 2003)

El 30 d'abril de 2003, el Quartet de Madrit, constituït per Estats Units, l'Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides, va presentar un Full de ruta per a la Pau (en hebreu: מפת הדרכים Mapa had'rakhim, en àrap: خارطة طريق السلام Khāriṭa ṭarīq as-ixāmu) en la finalitat d'acabar en el conflicte entre Israel i Palestina i crear un Estat de Palestina independent i sobirà, per a lo que va fixar com a determini màxim l'any 2005. Els principis bàsics del pla varen ser dissenyats originalment per Donald Blome, funcionari del Departament d'Estat dels Estats Units, i es varen presentar per primera volta en públic en un discurs de George W. Bush el 24 de juny de 2002, en el que demanava la creació d'un Estat de Palestina independent que vixca en pau en Israel. Un esbós de l'administració Bush va ser publicat el 14 de novembre de 2002. El text definitiu va aparéixer el 30 d'abril de 2003. El procés va alcançar un punt mort en la seua primera fase i el pla mai va aplegar a implementar-se.

El Full de ruta per a la Pau es componia de tres fases seqüencials en determinis definits. La primera fase es va centrar en l'establiment d'un marc de pau fundacional entre les nacions, junt en el desenroll institucional palestí, per a mediats de 2003. La segona fase exigia la retirada militar israelita dels territoris ocupats despuix de setembre de 2000, la dissolució de les organisacions terroristes i l'enfortiment institucional palestí per a finals de 2003. La tercera fase definia els paràmetros de l'acort sobre l'estatut permanent i la finalisació de la resolució del conflicte abans de 2005.

Per la seua banda, el Quartet es va comprometre a portar a terme reunions periòdiques en la finalitat d'evaluar l'implicació d'abdós parts en la seua aplicació del Pla. En juny de 2003, el president de l'Autoritat Nacional Palestina Mahmoud Abbas, el president dels Estats Units George W. Bush i el primer ministre d'Israel Ariel Sharon varen celebrar una reunió en la ciutat jordana d'Aqaba en la que varen donar el seu vist i plau a la posada en funcionament del Full de ruta. Sis mesos més vesprada va nàixer com a complement l'Acort de Ginebra, centrat en el repartiment de Jerusalem i els assunts relacionats en les fronteres. El 19 de novembre, despuix de casi 7 mesos de la seua presentació, la ONU va decidir adoptar com a pròpia el Full de ruta per l'escàs respal rebut per part d'Israel i Palestina, per ad açò va formular la resolució 1515 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, en la que demanda la colaboració d'abdós parts en la finalitat de trobar una solució al conflicte.

Context

Archiu:Quartet Members Meet on Sidelines of Munich Security Conference (12250246173).jpg

Reunió dels membres del Quartet de Madrit (2014).

El Quartet es va formar en 2002 en l'objectiu d'acabar en el círcul de violència i desesperació iniciat en l'esclat de la Segona Intifada contra l'ocupació israelita de Cisjordània i la Franja de Gaza, seguida de la repressió per part del govern d'Ariel Sharón. L'any 2002 va ser un dels més sanguinosos de l'història del conflicte palestí-israelita. Tan sol en març d'eixe any varen morir 230 palestins i 116 israelites en diverses accions d'atac i represàlia. El 27 de març de 2002, un atentat suïcida palestí va matar a 30 civils israelites en un hotel de Netanya, lo que va passar a conéixer-se com la massacre de la Pasqua Judeua. Israel va llançar llavors una gran operació militar en tota Cisjordània, denominada Escut Defensiu, que va destruir pràcticament per complet les infraestructures i l'administració pública palestines. L'eixèrcit israelita va tornar a ocupar la totalitat de Cisjordània i a impondre la llei marcial sobre els seus habitants, inclós en les àrees A i B que, segons els Acorts d'Oslo, havien d'estar gestionades per l'Autoritat Nacional Palestina. L'eixèrcit israelita va destruir també la Muqataa, el complex presidencial de Yaser Arafat en Ramala, i va establir un lloc sobre dit edifici. La ONU calcula que 497 palestins varen morir en el curs de l'operació Escude Defensiu.

En este context, el 24 de juny de 2002, el president dels Estats Units, George W. Bush, va manifestar en un discurs la necessitat d'aplegar a un acort ampli i definitiu que acabara en el conflicte palestí-israelita, en consonancia con les resolucions 1397, 242 i 338 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, i va demanar la cessació immediata de la violència, l'aplicació del pla de treball Tenet i les recomanacions del informe Mitchell. Aixina mateix, el 16 de juliol i el 17 de setembre d'eixe mateix any, Rússia, la ONU i l'Unió Europea varen ratificar esta idea en les declaracions ministerials del Quartet.

Desenroll del pla

El Full de ruta per a la Pau està basada en un discurs que el president dels Estats Units George W. Bush va donar el 24 de juny de 2002. Un primer esbós realisat per l'Unió Europea en setembre de 2002 es va vore relegat per un esbós nortamericà alguna cosa posterior. L'esbós de l'administració Bush va vore la llum el 14 de novembre de 2002. L'Unió Europea va animar al Quartet per a que presentara un text definitiu el 20 de decembre de 2002, pero no ho va conseguir per l'oposició d'Israel. El pla va vore la llum el 30 d'abril de 2003, solament en acabant de que Ariel Sharon haguera segut reelegit com primer ministre israelita, Mahmoud Abbas haguera segut nominat com primer ministre palestí i de que haguera pres possessió un nou govern palestí. La seua publicació va coincidir en el final de la fase d'invasió de la Guerra d'Iraq. George W. Bush va deixar clar en unes declaracions públiques que el pla havia segut desenrollat pels Estats Units, no pel Quartet.

El pla

El pla va ser descrit com una "full de ruta basat en els fets i dirigida per objectius" i consta d'una série d'objectius que no entren en detalls. En resum, tracta sobre el fi de la violència, la detenció de la construcció d'assentaments, l'acceptació del dret d'Israel a existir, l'establiment d'un Estat de Palestina sobirà i viable, i l'obtenció d'un acort definitiu sobre tots els assunts clau per a 2005. No obstant, ya que era un pla basat en el desenroll dels objectius, el seu progrés depenia de la bona fe i els esforços d'abdós parts, aixina com del compliment de cada una de les obligacions que el Quartet havia introduït en el pla. Esta característica diferenciava el Full de ruta del restant de plans de pau precedents, ya que caria un calendari poc realiste per a alcançar l'objectiu final de l'establiment de l'Estat de Palestina.

El Full de ruta consta de tres fases: I. Satisfer les condicions prèvies necessàries per a un Estat de Palestina; II. Crear un Estat de Palestina independent en fronteres "provisionals"; III. Negociacions sobre un acort definitiu, reconeiximent de l'Estat de Palestina en fronteres "definitives" i fi del conflicte.

Fase I

“Acabar en el terror i la violència, normalisar la vida palestina i construir les institucions palestines. Des d'ara fins a maig de 2003. En la Fase I, els palestins mamprenen immediatament una cessació incondicional de la violència, d'acort en les etapes traçades més avall. Dita acció deu anar acompanyada de mides de respal per part d'Israel. Els palestins i els israelites recomencen la cooperació en matèria de seguritat, basada en el pla de treball de Tenet per a acabar en la violència, el terrorisme i l'incitació, a través d'uns servicis palestins de seguritat reestructurats i eficaces. Els palestins mamprenen una àmplia reforma política com a preparació per a la condició d'Estat, que inclou un borrador de constitució palestina i unes eleccions lliures, justes i obertes basades en dites mides. Israel pren totes les mides necessàries per a ajudar a normalisar la vida palestina. Israel es retira de les zones palestines ocupades des del 28 de setembre de 2000 i abdós parts restablixen el statu quo que existia en aquell moment, mentres alvancen la cooperació i els resultats en matèria de seguritat. Aixina mateix, Israel paralisa tota l'activitat dels assentaments, d'acort en lo establit en l'informe Mitchell."

Inici de la Fase I

"La direcció palestina emet una declaració inequívoca que reitere el dret d'Israel a existir en pau i seguritat i reclame un alto el fuego immediat i incondicional per a acabar en l'activitat armada i tots els actes de violència contra els israelites en qualsevol lloc. Totes les institucions oficials palestines abandonen les incitacions contra Israel. "La direcció israelita emet una declaració inequívoca que reafirme el seu compromís en l'idea dels dos Estats, un Estat palestí independent, viable i sobirà que vixca en pau i seguritat al costat d'Israel, tal com va expressar el president Bush, i reclame el fi immediat de la violència contra els palestins en tots els llocs. Totes les institucions oficials israelites abandonen les incitacions contra els palestins.

Seguritat

• "Els palestins declaren el fi clar de la violència i el terrorisme i mamprenen esforços visibles sobre el terreny per a detindre, desbaratar i contindre als grups i individus que porten a terme i planegen agressions violentes contra israelites en qualsevol lloc."
• "L'aparat de seguritat de l'Autoritat Palestina, reconstruït i redefinit, inicia operacions contínues, concretes i eficaces, en la finalitat d'enfrontar-se a tots els que es dediquen al terrorisme i desmantellar l'infraestructura i la capacitat d'actuació dels terroristes. Açò inclou confiscar les armes illegals i consolidar l'autoritat dels servicis de seguritat, lliberats de qualsevol associació en el terror i la corrupció."
• "El Govern d'Israel no porta a terme cap acció que produïxca una decadència de confiança, incloses les deportacions, les agressions a civils, el confisc o derrocament de llars i propietats com a mida de castic o per a possibilitar les construccions israelites, la destrucció de les institucions i infraestructures palestines, i atres mides especificades en el pla de treball de Tenet."
• "El Quartet comença una vigilància informal, per mig de l'us dels mecanismes i els recursos sobre el terreny actual, i consulta en les parts per a instaurar i aplicar un mecanisme de vigilància formal."
• "Comença l'aplicació, ya acordada, del pla d'Estats Units per a la reconstrucció, la formació i la cooperació en matèria de seguritat, en colaboració en un comité de vigilància extern (Estats Units, Egipte, Jordània). El Quartet recolza els esforços per a conseguir un alto el fuego ampli i durador."

• Totes les organisacions palestines de seguritat es consoliden en tres servicis que responen davant un ministre de l'Interior reforçat. Les forces de seguritat palestines, reestructurades i entrenades, i els seus homòlecs de les Forces de Defensa israelites, recomencen gradualment la cooperació en matèria de seguritat i atres actuacions, en aplicació del pla de treball de Tenet, en reunions periòdiques d'alt ranc i la participació de responsables de seguritat d'Estats Units."
• "Els Estats àraps interrompen la finançació pública i privada a grups que recolzen i porten a terme actes de violència i terrorisme."
• "Tots els donants que proporcionen ajuda presupostària als palestins canalisen els seus fondos a través del conte únic del Ministeri de Finances palestí."
• "A mida que es produïxen alvanços en matèria de seguritat, les Forces de Defensa israelites es retiren gradualment de les zones ocupades des del 28 de setembre de 2000, i abdós parts restablixen el statu quo existent abans d'eixa data. Les forces de seguritat palestines ocupen les zones abandonades per les Forces de Defensa israelites.

Construcció de les institucions palestines

• "Acció immediata en un procés creible de redacció d'una constitució per al Estat palestí. En la major rapidea possible, el comité constitucional fa circular, per a comentari i debat públic, un borrador de constitució palestina, naixcut d'una sòlida democràcia parlamentària i un gabinet en un primer ministre reforçat. El comité constitucional propon el borrador del document per a que, despuix de les eleccions, se someta a l'aprovació de les institucions palestines pertinents."
• "Nomenament d'un primer ministre o gabinet provisional, en plena autoritat eixecutiva, o un organisme capaç de prendre decisions."
• "El Govern d'Israel facilita el moviment de responsables polítics palestins per a les sessions del Consell Llegislatiu Palestí i el Govern, la formació en matèria de seguritat baix supervisió internacional, les activitats electorals i similars, i atres mides relacionades en els treballs de reforma."
• "Nomenament continuat de ministres palestins dotats del poder de mamprendre reformes fonamentals. Aplicació d'atres mides per a conseguir una autèntica separació de poders, inclosa qualsevol reforma llegal palestina necessària per a eixe fi."
• "Creació d'una comissió electoral palestina independent. El Consell Llegislatiu Palestí examina i revisa la llei electoral."
• "Actuació palestina segons criteris judicials, administratius i econòmics, segons lo establit en el Grup de Treball Internacional sobre la Reforma Palestina."
• "En el determini més breu possible, partint de les mides mencionades i en el context d'un debat obert i una selecció de candidats i campanya electoral transparent, basades en un procés lliure de múltiples partits, els palestins celebren eleccions lliures, obertes i justes."
• "El Govern d'Israel facilita l'ajuda electoral del Grup de Treball, l'inscripció de votants i el moviment de candidats i funcionaris votants. Respal a les ONG que intervinguen en el procés electoral."
• "El Govern d'Israel reobri la Cambra de comerç palestina i atres institucions tancades en Jerusalem Este, basant-se en el compromís de que dites institucions actuen estrictament segons acorts prèviament alcançats per les dos parts.

Reacció humanitària

• "Israel pren mides per a millorar els aspectes humans de la situació. Israelites i palestins posen plenament en pràctica les recomanacions de l'informe Bertini per a millorar les condicions humanitàries, en l'alçament dels tocs de queda i la relaixació de les restriccions al moviment de bens i persones, aixina com el permís per a que hi haja un accés total i segur dels treballadors internacionals i humanitaris."
• "El Comité d'enllaç ad hoc examina els aspectes humans de la situació i les perspectives de desenroll econòmic en la Franja de Gaza i Cisjordània, i posa en marcha un gran esforç de contribució de donants, inclós el respal als treballs de reforma."

• "El Govern d'Israel i l'Autoritat Palestina continuen el procés d'autorisació d'ingressos i transferència de fondos, inclosos els retarts, segons un mecanisme de vigilància transparent i acordat.

Societat civil

• "Respal continuat dels donants, inclosa una major finançació a través de les OPV i ONG, per a programes de persona a persona, desenroll del sector privat i iniciatives de la societat civil."

Assentaments

• "El Govern d'Israel desmantella de forma immediata els assentaments erigits des de març de 2001, d'acort en l'informe Mitchell."
• "El Govern d'Israel paralisa tota l'activitat d'assentaments (inclosa la seua expansió natural).”

Fase II

• “Fase de transició. En la segona fase, els esforços se centren en l'opció de crear un Estat palestí en fronteres provisionals i atributs de sobirania, basat en la nova constitució, com a etapa prèvia cap a un acort permanent. Com s'ha dit, este objectiu podrà alcançar-se quan el poble palestí disponga d'una direcció que actue en decisió contra el terrorisme i tinga la voluntat i la capacitat de construir una democràcia real basada en la tolerància i la llibertat. En una direcció aixina i unes institucions civils i estructures de seguritat reformades, els palestins tindran el respal actiu del Quartet i la comunitat internacional per a establir un Estat viable i independent."
• "El pas a la Fase II es basarà en l'opinió consensuada del Quartet sobre si les condicions són les adequades per a seguir avant, tenint en conte l'actuació de les dos parts. La Fase II sosté i amplia els esforços per a normalisar la vida dels palestins i construir les seues institucions; comença despuix de les eleccions palestines i termina en la possible creació d'un Estat palestí en fronteres provisionals en 2003. Els seus objectius principals són la continuació de les actuacions i una cooperació eficaç en matèria de seguritat, la normalisació de la vida palestina i la construcció d'institucions, el desenroll i sosteniment dels objectius traçats en la Fase I, la ratificació d'una constitució palestina democràtica, l'establiment oficial del càrrec de primer ministre, la consolidació de la reforma política i la creació d'un Estat palestí en fronteres provisionals."

Conferència Internacional

• "Convocada pel Quartet, despuix de consultar en les parts i immediatament en acabant de que es porten a terme les eleccions palestines, en la finalitat de recolzar la recuperació econòmica palestina i posar en marcha un procés que desemboque en l'instauració d'un Estat palestí en fronteres provisionals."
• "Seria una reunió d'àmplia participació, en l'objectiu d'alcançar una pau generalisada en Oriente Pròxim (que incloguera els conflictes entre Israel i Síria i Israel i Líban) i basada en els principis descrits en el preàmbul al present document."
• "Els Estats àraps restablixen les relacions en Israel anteriors a l'Intifada (oficines comercials, etcétera)."
• "Recomençament de la cooperació multilateral en qüestions com els recursos hidrològics de la regió, el desenroll econòmic ecològic, els refugiats i el control d'armament."
• "Es completa la nova constitució per a un Estat palestí democràtic i independent i se somet a l'aprovació de les institucions palestines competents. Despuix de l'aprovació, si cal, deurien realisar-se noves eleccions."

• "S'establix formalment un nou gabinet reformat i reforçat, en un primer ministre, conforme al proyecte de constitució. Continuen les grans actuacions en matèria de seguritat, que inclouen la cooperació segons les bases assentades en la Fase I. Creació d'un Estat en fronteres provisionals per mig d'un procés de compromís palestí-israelita, llançat per la conferència internacional. Com a part de dit procés, aplicació d'acorts anteriors per a aumentar al màxim la contigüitat territorial, incloses noves accions respecte als assentaments en conjunció en l'establiment d'un Estat palestí dotat de fronteres provisionals."
• "Intensificació del paper internacional en la vigilància de la transició, en el respal actiu, permanent i pràctic del Quartet."
• "Els membres del Quartet promouen el reconeiximent internacional de l'Estat palestí, inclosa la possible incorporació a Nacions Unides.”

Fase III

• “Acort permanent i fi del conflicte palestí-israelita. El pas a la Fase III està basat en l'opinió consensuada del Quartet i tenint en conte les accions d'abdós parts i la supervisió del Quartet. Els objectius de la Fase III són la consolidació de les reformes i l'estabilisació de les institucions palestines, l'eficàcia de les actuacions palestines en matèria de seguritat i les negociacions palestí-israelites per a conseguir un acort permanent d'ací a 2005.

Segona Conferència Internacional

• "Convocada pel Quartet, despuix de consultar en les parts, a principis de 2004, en la finalitat de refrendar l'acort alcançat sobre l'Estat en fronteres provisionals i posar formalment en marcha un procés en el respal actiu, permanent i pràctic del Quartet per a conseguir una resolució definitiva i permanent d'ací a 2005, que comprenga les fronteres, Jerusalem, els refugiats i els assentaments; i per a respalar l'alvanç cap a un acort general en Oriente Pròxim, entre Israel i Líban i Israel i Síria, en el determini més breu possible."
• "Ampli, real i permanent alvanç cap als objectius reformistes establits pel Grup de Treball com a preparació per a l'acort definitiu."
• "Actuació permanent, sostinguda i eficaç en matèria de seguritat, i cooperació sostinguda i eficaç en dit àmbit, sobre les bases assentades en la Fase I."
• "Esforços internacionals per a facilitar la reforma i estabilisar l'economia i les institucions palestines, com a preparació per a l'acort definitiu."
• "Les parts conseguixen un acort ampli i definitiu que acaba en el conflicte palestí-israelita en 2005, per mig d'un pacte negociat entre les parts, basat en les resolucions 242, 338 i 1397 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, que termina en l'ocupació iniciada en 1967, comprén una solució acordada, justa i realista al problema dels refugiats i inclou una resolució negociada sobre l'estatus de Jerusalem que tinga en conte les inquietuts polítiques i religioses de les dos parts i protegixca els interessos religiosos dels judeus, cristians i musulmans de tot lo món, ademés de fer realitat l'idea de dos Estats, Israel i una Palestina sobirana, independent, democràtica i viable, capaces de viure junts en pau i seguritat."
• "Els Estats àraps accepten unes relaciones plenament normalisades en Israel i es conseguix la seguritat per a tots els Estats de la regió, en el context d'una pau àrap-israelita generalisada.”

Reacció israelita

Archiu:Ariel Sharon 2001-03-19.jpg

Ariel Sharon, primer ministre d'Israel (2001-2006).

Mentres que el primer ministre palestí Mahmoud Abbas va acceptar el Full de ruta, els ministres de dretes del govern israelita es varen opondre al pla. Sharon solament podria acceptar el pla en "cert llenguage ingeniós", per lo que el seu govern va acceptar "els passos establits en el Full de ruta", encara que no el Full de ruta pròpiament dit. El primer ministre israelita Ariel Sharon va declarar el seu respal al Full de ruta sempre i quan l'Estat de Palestina quedara restringit al 42% de Cisjordània i al 70% de la Franja de Gaza, i tot això baix ple control israelita. Israel va rebujar de pla la divisió de Jerusalem i el dreta de tornada dels refugiats palestins, ademés d'exigir més de cent modificacions del Full de ruta. El 12 de maig de 2003, la BBC informava de que Ariel Sharon havia afirmat que la detenció de la construcció d'assentaments, un dels compromisos primordials del Full de ruta, seria "impossible" per la necessitat de construir noves cases per a colon que crearen noves famílies. Ariel Sharon li va preguntar al llavors Secretari d'Estat dels Estats Units Colin Powell: "¿"Qué vols, que una dòna embarassada aborte solament perque és una colona?".

El 25 de maig de 2003, el gabinet del primer ministre va aprovar el Full de ruta en 14 condicions, que incloïen:

1. Sobre els palestins
   1. Els palestins desmantellaran els cossos de seguritat (de l'Autoritat Nacional Palestina) i reformaran les seues estructures.
   2. Els palestins deuen detindre la violència i l'incitació a l'odi, i educar per a la pau.
   3. Els palestins deuen completar el desmantellament d'Hamás i d'atres grups de milicians junt en la seua infraestructura, aixina com arreplegar i destruir totes les armes illegals.
   4. No es realisarà cap progrés cap a la Fase II fins que es complixquen les condicions citades anteriorment.
   5. (A diferència dels palestins) Israel no està obligada a detindre la violència i l'incitació a l'odi contra l'atra part, conforme en el Full de ruta.
2. No es realisarà progrés algun de la següent fase fins que es complete el fi dels atacs terroristes, la violència i l'incitació a l'odi. No hi haurà calendaris per a desenrollar el Full de ruta.

1. Se substituirà i es reformarà el liderage actual de l'Autoritat Nacional Palestina (inclós Yasser Arafat). En cas contrari, no hi haurà progressos cap a la Fase II.
2. El procés serà vigilat pels Estats Units (no pel Quartet).
3. El caràcter de l'Estat de Palestina provisional quedarà determinat a través de negociacions. L'Estat provisional estarà desmilitarizar, en fronteres provisionals i "certs aspectes de sobirania", i subjecte al control israelita de l'entrada i eixida de totes les persones i mercaderies, ademés de la seua espai aéreu i del seu espectre electromagnètic (ràdio, televisió, internet, radar, etc.).
4. Es declararà el dret d'Israel a existir com un Estat judeu, i es renunciarà a qualsevol tipo de dreta de tornada dels refugiats palestins a Israel.
5. El final del procés significarà no solament el final del conflicte sino també de tota reclamació.
6. L'acort definitiu s'alcançarà a través de negociacions directes entre les dos parts.
7. Abans de les negociacions per a l'acort definitiu (és dir, de la Fase III), no es debatrà sobre assentaments, Jerusalem o fronteres. Tan solament es podrà debatre sobre una hipotètica detenció de la construcció d'assentaments o sobre els assentaments illegals.
8. No es prendran com a referència atres resolucions que no siguen els recaptes clau de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides. No es prendran com a referència atres iniciatives de pau (no queda clar si en este punt s'inclouen els Acorts d'Oslo).
9. Es reformaran les institucions palestines i l'Autoritat Nacional Palestina, es crearà una constitució provisional i es renovarà la cooperació en Israel.
10. La retirada a les llínees de setembre de 2000 quedarà condicionada a la consecució del punt 1, és dir, a una situació de calma total.
11. Israel no estarà subjecta al Informe Bertini sobre la millora de les condicions humanitàries dels palestins.
12. Els demés països àraps també deuran condenar la violència i l'incitació contra Israel. No s'establirà víncul algun entre les negociacions en Palestina i les que pogueren desenrollar-se en atres parts (Síria o Líban).

Validea de les condicions

En principi, el Full de ruta havia segut proposta per a la seua acceptació "tal com", sense possibilitat de modificacions. No obstant, la declaració del govern israelita del 25 de maig de 2003 semblava deixar clar que Israel considerava les seues condicions com a part del propi Full de ruta:

"El govern d'Israel reafirma l'anunci del Primer Ministre i conclou que tots els comentaris d'Israel, tal i com apareixen en la declaració de l'administració, s'implementaran per complet durant la fase d'implementació del Full de ruta".

Ademés, el govern israelita va descartar definitivament el dreta de tornada:

"El govern d'Israel aclarix ademés que, tant durant com despuix del procés polític, la resolució de l'assunt dels refugiats no inclourà la seua entrada o el seu assentament dins de l'Estat d'Israel".

No obstant, un funcionari de l'administració nortamericana va declarar que el respal del seu país no significava que totes les exigències d'Israel anaren a ser acceptades. El líder palestí Mahmoud Abbas va definir les condicions israelites al Full de ruta com "no són part de de el Full de ruta (...) no són importants per a la seua implementació, i (...) no són acceptables per als palestins".

Començ i punt mort

Reestructuració del govern palestí

Archiu:Yasser-arafat-1999.jpg

Yasser Arafat, president de l'Autoritat Nacional Palestina (1994-2004).

El primer pas del Full de ruta era el nomenament del primer primer ministre palestí de l'història, Mahmoud Abbas (també conegut com Abu Mazen) per part del president palestí Yasser Arafat. Tant Estats Units com Israel varen exigir que Arafat anara apartat o neutralisat en el procés del Full de ruta, acusant-li de no haver fet lo suficient per a detindre els atacs palestins contra israelites que varen tindre lloc baix el seu mandat. Els Estats Units es varen negar a publicar el Full de ruta fins que hi haguera un primer ministre palestí en el càrrec. Abbas va prendre possessió el 19 de març de 2003, lo que aplanava el camí per a la publicació dels detalls del Full de ruta el 30 d'abril de 2003.

Continuen les hostilitats

La violència de la Segona Intifada no es va detindre per la publicació del Full de ruta. Tan sol en el més d'abril, un total de 59 palestins i 6 israelites (4 d'ells soldats) varen morir com a conseqüència dels enfrontaments relacionats en este tumult. Hamás va rebujar el Full de ruta afirmant que "Abu Mazen està traïcionant la lluita del poble palestí i el seu yihad en la finalitat d'assossegar als Estats Units i de no enfadar a Israel". En maig de 2003, 61 palestins i 13 israelites varen morir a causa de la violència. El 18 de maig va tindre lloc un atac suïcida palestí que va deixar 6 víctimes mortals, despuix de lo que l'eixèrcit israelita va demolir 53 vivendes palestines com a represàlia. El 27 de maig, el primer ministre israelita Ariel Sharon va declarar que l'ocupació dels territoris palestins era "alguna cosa terrible per a Israel i per als palestins" i que "no pot continuar per a sempre". Les paraules elegides per Sharon varen causar una enorme sorpresa en Israel que li va obligar a aclarir que en "ocupació" es referia al control del millons de palestins i no a la pròpia ocupació física de la terra. El 20 de juny, mentres Colin Powell es trobava en Jerusalem per a prendre part en les negociacions, membres de Hamás varen emboscar a un coche que viajava en direcció a Jerusalem i varen matar a un dels seus ocupants, ferint als atres tres. Al sendemà, en Hebrón, un equip de policies israelites disfrassats de treballadors palestins va matar a tirs a Abbedullah Qawasmeh quan este eixia d'una mesquita. Este assessinat va ser condenat internacionalment i Colin Powell, Secretari d'Estat dels Estats Units, va declarar que era un acte innecessari i que suponia “un possible impediment per al progrés” cap a la pau.

Cims

Archiu:Mahmoud Abbas 2011.jpg

Mahmoud Abbas, primer ministre de l'Autoritat Nacional Palestina (2003).

Com a part del seu viage de sèt dies per Europa i Rússia, George W. Bush va visitar Orient Mig entre el 2 i el 4 de juny de 2003 per a assistir a dos cims en un intent d'impulsar el Full de ruta. El 2 de juny, Israel va lliberar a uns 100 presos palestins com a gest de bona voluntat abans del primer cim en Egipte. La majoria d'estos presos havien segut detinguts per delictes administratius i ya estaven a punt de ser lliberats. Les següents lliberacions de presos implicaven a membres d'Hamás i de la Yihad Islàmica, pero el govern va insistir que els que lliberara no tindrien "sanc (israelita) en les seues mans". En Egipte, el 3 de juny, Bush es va reunir en els líders d'Egipte, Aràbia Saudita, Jordània i Baréin, aixina com en el primer ministre palestí Mahmoud Abbas. Els líders àraps varen anunciar el seu respal al Full de ruta i es varen comprometre a tallar la finançació a organisacions terroristes. El 4 de juny, Bush es va dirigir a Jordània per a reunir-se directament en Ariel Sharon i Mahmoud Abbas. La violència va tornar tan pronte com Bush es va marchar de la zona, amenaçant en fer descarrilar el Hora de Ruta.

Hudna

El 29 de juny de 2003, l'Autoritat Nacional Palestina i quatre dels més importants grups palestins varen declarar una tentativa d'alto el fuego unilateral (conegut com hudna en àrap). La Yihad Islàmica palestina i Hamás varen anunciar un alto el fuego conjunt de tres mesos, mentres que el partit Fatah de Yasser Arafat va declarar una treua de sis mesos. A l'alto el fuego es va unir posteriorment el Front Democràtic per la Lliberació de Palestina. Una de les condicions declarades per al manteniment de la treua era la lliberació de presos de les presons israelites, alguna cosa que no apareixia en el Full de ruta. L'anunci va coincidir en la visita a la regió de la Consellera de Seguritat Nacional dels Estats Units, Condoleezza Rice.

L'1 de juliol de 2003, en Jerusalem, Sharon i Abbas varen participar en la primera cerimònia d'obertura de negociacions de l'història, televisada en directe tant en àrap com en hebreu. Abdós líders varen declarar que la violència havia durat massa i que es comprometien a seguir el Full de ruta per a la Pau. El 2 de juliol, les tropes israelites es varen retirar de Belén i varen transferir el control de seguritat d'esta ciutat a les forces de seguritat palestines d'acort en lo exigit pel pla, que també demandada de les forces palestines que lluitaren per detindre tot atac dels milicians palestins contra Israel. A la seua volta, Estats Units va anunciar un paquet d'ajudes de 30 millons de dólars a l'Autoritat Nacional Palestina per a colaborar en la reconstrucció de l'infraestructura destruïda per les incursions israelites.

En general, la treua es va mantindre en èxit durant el seu primer més en vigor, ya que en juliol de 2003 tan solament es varen registrar 4 víctimes palestines i 2 israelites com a conseqüència d'actes de violència relacionats en la Segona Intifada. No obstant, la hudna no va durar molt més allà. El 3 de juliol, l'eixèrcit israelita va matar a dos civils palestins. Durant una incursió per a detindre a membres de Hamás, un intercanvi de dispars va causar la mort de dos suposts membres d'Hamás i un soldat israelita. El 25 de juliol, un tanc israelita va disparar sobre un vehícul palestí que esperava per a creuar un lloc de control, causant la mort d'un chiquet de 3 anys. El 3 d'agost, un atre palestí va ser abatut per la policia de fronteres israelita d'un dispar en el cap, mentres que un atre jove palestí va morir pels dispars dels soldats israelites que ho perseguien al sendemà. El 8 d'agost, una incursió israelita en el campament de refugiats de Askar va deixar un saldo de tres palestins (dos milicians i un civil) i un soldat israelita morts. Hamás va respondre en un atentat suïcida el 12 d'agost que va matar a un civil israelita. Fatah va reclamar l'autoria d'un segon atentat suïcida eixe mateix dia que també va matar a un ciutadà israelita. A pesar d'esta violació de facto de la hudna, Hamás va declarar que l'alto el fuego seguiria en vigor.

Les hostilitats varen ser a més. L'eixèrcit israelita va matar al membre de la Yihad Islàmica Muhammad Seeder el 14 d'agost de 2003, quan es va negar a entregar-se i varen bombardejar la seua casa en missils. El 19 d'agost, la resposta coordinada de Hamás i la Yihad islàmica va ser devastadora, en una bomba en un autobús que va matar a 23 israelites (entre ells, 7 chiquets) i va ferir a 136 més. Israel va reaccionar llavors causant una gran devastación en els centres de població palestins. El 20 d'agost, tropes israelites varen matar a un chic palestí de 15 anys mentres jugava a les cartes en la seua casa de Tulkarem, i al sendemà Israel assessinava al líder de Hamás Ismail Abu Shanab, considerat un dels líders més moderats i pragmàtics del grup islamiste, radicalment contrari als atentats suïcides i partidari de l'alto el fuego i de la solució de dos Estats. El missil que va matar a Shanab, disparat des d'un helicòpter israelita, va matar també als seus dos guardaespales i a un vell de 74 anys. El 22 d'agost, el cos de Khaled Amin Muhammad a-Nimroti, buscat per Israel, va aparéixer sense vida i en signes d'extrema violència. Atres quatre membres de Hamás varen morir per un missil israelita en la ciutat de Gaza dos dies despuix, i el 26 d'agost Israel va portar a terme l'assessinat selectiu de Khaled Masud, en el que també varen morir una chiqueta de 9 anys, un chic de 16 i un vell de 74 que caminaven per la zona a on va impactar el missil israelita. Els assessinats de Seeder i Shanab varen ocasionar la cancelació de l'alto el fuego per part de Hamás. Israel va rebre llavors una creixent condena internacional per l'estesa creència de que no tenia interés en respectar la treua.

Punt mort

En novembre de 2003, el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va fer seua el Full de ruta per a la Pau per mig de l'aprovació de la resolució 1515, que cridava al fi de tota violència, lo que comprenia "terrorisme, provocació, incitació i destrucció". A finals de 2003, l'Autoritat Nacional Palestina no havia conseguit detindre el terrorisme palestí, mentres que Israel no s'havia retirat de les zones palestines reocupadas el 28 de setembre de 2000 ni havia congelat l'expansió dels assentaments. Per lo tant, no es varen complir els requisits de la Fase I del Full de ruta, que des de llavors va entrar en un punt mort.

Evolució en 2004

En 2004, el procés de pau encara es va vore ensombrecido per la Segona Intifada, caracterisada per la violència d'abdós parts. El de 2004 va ser un any molt més sanguinós sobre el número de víctimes entre els palestins, en 829 morts, a la parell que es va reduir considerablement el número de víctimes israelites, en 108 víctimes mortals. D'entre les víctimes israelites, 40 eren militars, 15 eren colon d'assentaments judeus en Cisjordània o la Franja de Gaza, i 53 eren civils morts en la pròpia Israel. Sobre les víctimes palestines, una miqueta més de la mitat eren civils no relacionats en les hostilitats. L'immensa majoria de les quals varen morir en sol palestí, la ONG israelita B'Tselem va calificar a 398 d'ells com "no participants en les hostilitats", 368 com "participants en les hostilitats", 38 varen ser víctimes d'assessinats selectius i atres 56 eren civils morts en el curs d'estos assessinats ocorreguts al seu entorn, mentres que de 16 d'ells es desconeix si participaven en hostilitats o no.

Pla unilateral de retirada de la Franja de Gaza

Archiu:Gz-map.png

Mapa de la Franja de Gaza.

El 14 d'abril de 2004, el primer ministre Ariel Sharon va escriure una carta al president nortamericà George W. Bush per a reafirmar-li el seu compromís en el Full de ruta i per a denunciar que, des del seu punt de vista, l'Autoritat Nacional Palestina no estava complint en les seues responsabilitats segons el Full de ruta. Va afirmar que "no hi ha un soci palestí en qui alvançar pacíficament cap a un acort" i va anunciar el seu pla de retirada unilateral de la Franja de Gaza, que implicaria el desmantellament de tots els assentaments israelites de la Franja de Gaza i de quatre assentaments de Cisjordània. Sharon ya havia sugerit alguna cosa semblat el 18 de decembre de 2003 en la Quarta Conferència Herzliya.

Encara que no formava part del Full de ruta, Sharon decaró que el seu pas unilateral no era contrari a la mateixa. El president Bush va donar el seu respal a la mida, a la que va calificar de "una iniciativa valenta i històrica que pot fer una important contribució a la pau".

Canvis en la postura nortamericana

Fins a 2004, la posició oficial dels Estats Units s'havia regit pel principi bàsic de que Israel devia tornar a les llínees del armistici de 1949 (conegudes com la Llínea Verda) i que els canvis que afectaren a estes llínees deurien ser adoptats de mutu acort en negociacions per a un acort de pau definitiu. La constant construcció d'assentaments israelites en territori palestí estava subjecta a crítica, ya que influïa en dites negociacions finals.

En la seua resposta a la carta d'Ariel Sharon del 14 d'abril, Bush es va distanciar d'este principi bàsic en afirmar que "a la llum de les noves realitats sobre el terreny, inclosa l'existència de grans centres de població israelites, no és realista que el resultat de les negociacions per a un acort de pau definitiu siga una completa retirada a les llínees d'armistici de 1949. (...) Lo realiste és esperar que qualsevol acort definitiu s'alcance sobre la base de canvis decidits de mutu acort que reflectixquen estes realitats".

Sobre els refugiats palestins, Bush va afirmar que "sembla clar que un marc acordat, just, equitatiu i realiste per a una solució al problema dels refugiats palestins com a part de qualsevol acort de pau definitiu tindrà que buscar-se en l'establiment d'un Estat de Palestina i en l'assentament dels refugiats palestins allí en lloc d'en Israel".

El contingut d'esta carta es va considerar com un èxit per a Ariel Sharon, ya que Bush semblava acceptar la política israelita de fets sobre el terreny i el seu punt de vista, que declara que el pas del temps i les noves realitats (és dir, els assentaments israelites en territori palestí) lliberaven a Israel de la seua obligació de retirar-se a més o menys les llínees de 1967 a canvi de pau, reconeiximent i seguritat.

El 26 de maig de 2005, en una conferència de prensa conjunta en el primer ministre palestí Mahmoud Abbas en la Casa Blanca, el president Bush va declarar: "Qualsevol acort de pau definitiu deu ser alcançat entre les dos parts, i els canvis que afecten a les llínees d'armistici de 1949 deuen ser adoptats de mutu acort. Una solució de dos Estats viable deu assegurar la contigüitat de Cisjordània, i un Estat format per territoris dispersos no funcionarà. Deu haver conexions significatives entre Cisjordània i la Franja de Gaza. Esta és la posició dels Estats Units hui i serà la posició dels Estats Units quan s'acometen les negociacions per a un acort de pau definitiu".

Esta nova declaració va ser considerada un triumfo per a Abbas, ya que molts comentaristes varen apreciar la contradicció que suponia en la carta del 14 d'abril de 2004. L'administració Bush no va fer intent algun per aclarir les aparents discrepàncies entre abdós declaracions.

Violència

La Segona Intifada va continuar durant tot 2004 i es va ser apagant llentament a lo llarc de 2005. En 2004, la majoria de les víctimes mortals israelites varen fallir despuix de sis atacs en bomba en l'interior d'Israel. L'eixèrcit israelita va invadir i va sitiar el sur de Gaza en maig en lo que va batejar com Operació Arcoíris, va invadir i va sitiar durant 37 dies d'estiu la localitat de Beit Hanoun, en el nort de la Franja de Gaza, i va tornar a invadir eixa zona del 29 de setembre al 16 d'octubre en una operació batejada Dies de Penitència.

Reforma de les administracions palestines

Bush demana nous líders palestins

L'idea subjacent del Full de ruta per a la Pau era el concepte de George Bush de que el terrorisme palestí era el principal obstàcul per a la consecució d'un acort de pau, de que l'Autoritat Nacional Palestina estava patrocinant el terrorisme i de que el desmantellament de tota la cúpula palestina era un prerrequisito per a la creació d'un Estat de Palestina. En un discurs enunciat el 24 de juny de 2002, Bush va declarar:

"La pau requerix un liderage palestí nou i diferent per a que puga nàixer un Estat de Palestina". Cride al poble palestí a elegir a nous líders, líders que no estiguen compromesos en el terrorisme. (...) I quan el poble palestí tinga nous líders, noves institucions i nous acorts de seguritat en els seus veïns, els Estats d'Units d'Amèrica recolzaran la creació d'un Estat de Palestina les fronteres de la qual i certs aspectes de la seua sobirania seran provisionals fins que s'aplegue a un acort final en Orient Mig. (...) Hui, les autoritats palestines estan animant a i no lluitant contra el terrorisme. (...) L'Autoritat Nacional Palestina ha rebujat la vostra oferta (l'israelita) i ha negociat en terroristes".

Israel va estar d'acort en esta idea, i volia expulsar a Arafat de Palestina, pero Estats Units es va opondre a la mida. En canvi, varen propondre la creació del càrrec de primer ministre palestí. En octubre de 2003, el govern nortamericà va declarar que "Arafat és el principal obstàcul per a qualsevol progrés en el procés de pau d'Orient Mig". El primer ministre Sharon va afirmar que no hi hauria esperança alguna d'un acort "mentres Arafat estiga per ací", encara que considerava que l'expulsió del líder palestí no seria bona per a Israel.

Creació del càrrec de Primer Ministre

Encara que el president palestí Yaser Arafat havia portat a terme significatives reformes des de maig de 2002, el procés de canvi s'havia estancat en març de 2003 degut tant a les mides israelites com a factors polítics interns. En març de 2003, Arafat va nominar a Mahmoud Abbas per al càrrec de Primer Ministre de Palestina. El 29 d'abril, el parlament palestí va aprovar el nomenament del Primer Ministre i del seu nou govern. No obstant, el nou govern es va vore paralisat per l'esclat d'una lluita de poder entre Abbas i Arafat, aixina com entre el primer i alguns membres de la vella guàrdia del liderage palestí. Mahmoud Abbas es trobava en una posició d'inferioritat degut a que no va saber respondre als israelites, que s'havien negat a lliberar presoners i continuaven ocupant les ciutats palestines, construint assentaments en territori ocupat, realisant assessinats selectius i incursions i gestionant posats de control en territori palestí. Abbas va dimitir en setembre de 2003, pero tampoc el seu successor, Ahmed Qurei (també conegut com Abu Alaa), va conseguir portar a terme les reformes necessàries. Un grup de treball internacional va aplegar a la conclusió de que solament unes eleccions generals podien transformar el sistema polític, pero este tipo d'eleccions resultaria impossible baix la continuada ocupació israelita. Despuix de la mort de Yaser Arafat en novembre de 2004, Abbas es va convertir en el segon President de Palestina.

L'Autoritat Nacional Palestina i Israel front al terrorisme

Els Acorts d'Oslo varen supondre el naiximent de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), el funcionament de la qual quedava detallat en este tractat. La ANP tenia el deure combatre el terrorisme palestí, pero les seues forces de seguritat tenien prohibit accedir al 60% de Cisjordània, en la coneguda com Àrea C, a on Israel té una responsabilitat exclusiva sobre assunts de seguritat. Ademés, les forces palestines ni tan sols podien moure's lliurement entre totes les zones baix control palestí, ya que estes es troben disperses en més de 160 enclavaments rodejats per la pròpia Àrea C. No obstant, Israel va fer responsable dels atacs terroristes a l'Autoritat Nacional Palestina i, en especial, al president Yaser Arafat, inclús encara que la majoria d'estos varen ser realisats per grups que no estaven relacionats en ell. Despuix de dos atentats suïcides d'Hamás eixecutats en Israel i en Jerusalem, el gabinet de seguritat israelita va declarar: "Israel actuarà per a eliminar este obstàcul (Arafat) de la manera, en el moment i del modo que es decidixca".

Israel es va negar en principi a acceptar alts el fòc de grups palestins alegant que "Israel solament tracta en l'Autoritat Nacional Palestina" i que "Els israelites no tracten en eixes organisacions terroristes", per lo que va mantindre la seua política d'assessinats selectius. En canvi, Israel reaccionava als atentats terroristes atacant a les forces de seguritat palestines i a les seues infraestructures.

Quan va començar la Segona Intifada, Israel va passar a destruir sistemàticament les oficines dels servicis de seguritat palestins, fins al punt de que prop del 90% dels mateixos estaven arrasats en 2003. Tres quartes parts dels policies palestins varen ser tancats en camps de detenció i molts atres assessinats. Els atacs israelites es varen concentrar principalment en les forces de seguritat palestines inclús encara que Hamás anara l'organisació responsable dels atentats i els tirotejos. En març de 2002, en el context de l'operació Escude Defensiu, Israel va sitiar la Muqataa, el complex presidencial de Yaser Arafat, i la va mantindre baix sege durant tot 2003 i 2004, fins que Arafat va morir d'una manera misteriosa.

En la destrucció de centenars d'oficines de l'Autoritat Nacional Palestina, incloses les del Ministeri d'Educació i el Ministeri de Sanitat, aixina com del seu equipament, ordenadors i fichers, l'eixèrcit israelita va eliminar bancs de senyes públiques para, segons la periodista israelita Amira Hass, supostament destruir les institucions civils palestines i sabotejar l'objectiu palestí d'independència en els anys venidors.

Expansió dels assentaments israelites

Archiu:IsraeliSettlementGrowthLineGraph.png

Creiximent de la població dels assentaments israelites per sectors: blau en Cisjordània, taronja en la Franja de Gaza, groc en Jerusalem Este, vert en els Alts del Golán i morat per a les sifres globals.

Israel no es va retirar mai a les posicions del 28 de setembre de 2000, un requisit clau de la Fase I del Full de ruta per a la Pau. En lloc d'això, va instaurar numerosos corts de carreteres, montículs de terra i llocs de control per a impedir en gran medida el moviment dels palestins, ademés de fer pràcticament impossibles els viages entre Cisjordània i la Franja de Gaza. Segons Israel, ya que els palestins no havien complit en la seua obligació d'acabar en la violència, ells no es veen compromesos a retirar-se.

Israel tampoc va paralisar l'expansió dels assentaments ni va desmantellar els assentaments illegals construïts des de 2001, la qual cosa constituïa una atra exigència del Full de ruta. De fet, el número de colon israelites en territori ocupat palestí va continuar creixent a un alt ritme, inclús durant la Segona Intifada. De l'any 2000 al 2004, el número de colon en Cisjordània (inclosa Jerusalem Este) va créixer en més de 50.000 persones. De 2004 a 2008, la població judeua en els assentaments va aumentar en atres 70.000 habitants. No obstant, les noves construccions en assentaments entre 2004 i 2008 es varen llimitar a 6.868 vivendes.

Ademés, Israel va continuar confiscant terrenys palestins i anexionándoselos per mig del mur israelita de separació. A pesar d'un veredicte de la Cort Internacional de Justícia que declara la barrera illegal allà a on s'allunta de la Llínea Verda, Israel va decidir construir el mur fins a 22 quilómetros en l'interior de Cisjordània, a l'est d'Ariel i d'atres grans blocs d'assentaments. Per un atre costat, més d'1.500 llars palestines varen ser demolits a lo largo y ancho de els territoris ocupats mentres es denegava pràcticament tota nova construcció palestina.

Enllaços externs

• Text complet del Full de ruta per a la Pau en el diari El País.
• Resolució 1397 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, en la pàgina web oficial de l'ONU.
• Explicació del Full de ruta en la pàgina web de ALAI.
• Especial del diari El Món sobre el Full de ruta per a la Pau.