Anar al contingut

Ferran II d'Aragó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ferran II d'Aragó
Atall
Fernando el Catòlic

Fernando II d'Aragó, cridat el Catòlic (Sos, 10 de març de 1452-Madrigalejo, 23 de giner de 1516),[1][2] va ser rei d'Aragó (1479-1516), de Castella (com Fernando V, 1474-1504),[3] de Sicília (com Fernando II, 1468-1516), de Nàpols (com Fernando III, 1504-1516) i de Jerusalem (des de 1506), de Cerdenya (com Fernando II, 1479-1516) i de Navarra (com Fernando I, 1512-1515). Va ser ademés regente de la Corona castellana entre 1507 i 1516, per l'inhabilitació de la seua filla Juana I, despuix de la mort de Felipe el Bell. Fernando i la seua esposa Isabel varen ser els primers monarques de Castella i Aragó en ser cridats «Reis Catòlics» i «Reis d'Espanya».[4]En el cas de «Reis d'Espanya», no era un títul oficial ya que no existia encara un regne cridat aixina, i solament s'usava en ocasions de manera simbòlica.[5]

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys de vida

[editar | editar còdic]

Fill de Juan II el Gran i de la seua segona esposa Juana Enríquez, va nàixer per desig de la seua mare en territori aragonés, ya que ella es trobava en Navarra el 26 d'octubre de 1451 (en les disputes de successió entre el seu fillastre Carlos i el seu espós Juan II) i es va desplaçar fins al caserón de la família Sada, en la vila de Sos, junt a la frontera.

En sol sis anys d'edat va rebre del seu pare Juan II el títul de duc de Montblanch i comte de Ribagorza en el señorío de la ciutat de Balaguer, el 25 de juliol de 1458.[6]

Hereu de la Corona d'Aragó i matrimoni en Isabel de Castella

[editar | editar còdic]

Reconegut hereu de la Corona aragonesa a la mort del seu mig germà Carlos, príncip de Viana (1461), va ser coronat com rei hereu d'Aragó en Calatayut; va ser nomenat lloctinent general de Catalunya (1462) i, en 1468, rei de Sicília. Durant la guerra civil catalana (1462-1472), en la que va prendre part activa, es familiarizó en l'administració de l'Estat a instàncies del seu pare.

En morir el seu cosí segon, l'infant Alfonso de Castella (1468), i ser reconeguda com a hereua de Castella per la major part de la noblea la germana d'est, l'infanta Isabel, mig germana d'Enrique IV de Castella, el seu pare Juan II va posar el seu encabotament en conseguir el matrimoni de Fernando en la princesa castellana que es va produir en octubre de 1469 en el Palau dels Viver de Valladolit. No obstant, a la mort d'Enrique IV (1474) va escomençar una guerra civil entre els partidaris d'Isabel i els de la filla d'Enrique, Juana de Trastámara, malnomenada la Beltraneja, recolzada pel rei de Portugal, Alfonso V l'Africà, que pretenia casar-se en ella, unint les corones de Castella i Portugal. En este context de duplicidad monàrquica, Fernando d'Aragó serà ordenat cavaller de l'Orde del Toisón d'Or pel duc Carlos el Temerari en 1473, celebrant-se la cerimònia d'investidura el 24 de maig de 1474 en la iglésia de Santa María de l'Asunción d'Ames (Palència) pel senyor de Bièvres (Picardía), Jean de Rubempré.

Fernando, despuix d'àrdues discussions en la recelosa noblea castellana, va conseguir ser proclamat corregente de Castella en els mateixos drets que Isabel per mig de la Concòrdia de Segòvia (1475). Fernando va participar activament en la direcció militar d'esta guerra, al resultat de la qual va contribuir d'una manera definitiva, sobretot en l'indecisa batalla de Bou (1476),[7][8] convertida en victòria estratègica pel geni polític de Fernando, i en la sumissió de ciutats rebels. De 1476 a 1477 va ser administrador de la Orde de Santiago.

Rei d'Aragó i Castella

[editar | editar còdic]

La guerra va terminar en la derrota de Juana. Pel Tractat de Alcáçovas (1479), Juana va renunciar al tro en favor d'Isabel i es va recloure en un convent de Coímbra, convertint-se Isabel I en reina indiscutida de Castella. Eixe mateix any, (20 de giner de 1479) Fernando va succeir al seu pare com a rei d'Aragó. Pero va anar en l'any 1475 quan pot fixar-se l'unió d'abdós corones segons els térmens de la Concòrdia de Segòvia, un tractat firmat el 15 de giner de 1475 en el Alcázar de Segòvia,[9] pels quals Fernando va ser nomenat rei de Castella com Fernando V, regnant junt en la seua dòna la reina Isabel I, unint aixina abdós corones. I encara més important seran les Corts de Toledo de 1480, a on en la seua llei 111 es diu: «Puix per la gràcia de Deu els nostres Reynos de Castella i de #León i d'Aragó són units, i tenim esperança que per la seua pietat d'ací en avant estaran units, i permaneixeran en una corona Real: I aixina és raó que tots els naturals d'ells tracten i comuniquen en els seus tractes i facimientos».

No obstant, la reina Isabel I de Castella no va poder ser nomenada de iure regna d'Aragó, ya que en existir un varó llegítim (el seu espós), eixe seria el rei i per tant Isabel seria reina consorte. És antihistórico parlar d'una llei sálica com la francesa en la Corona d'Aragó, absolutament inexistent en Còdic llegal algun en qualssevol dels territoris de la Corona. El sistema de nomenament era consuetudinari, entronando al varó llegítim de major edat, i el document essencial era el testament del rei. En canvi existia el cridat jure uxoris pel qual el varó consorte de la reina es convertia en rei per l'imprescindible fet del mando militar. Tampoc va existir llei sálica en Castella i Lleó, com ho proven Urraca i Berenguela.

Despuix de dictar les primeres mides d'ordenament intern dels seus regnes (a partir de 1480 va estendre la figura del corregidor; en 1481 es crea l'Inquisició en Castella; se sanciona als nobles rebels i es reorganisa la facenda real), els reis varen mamprendre en 1481 la conquista del Regne nazarí de Granada. A través de les dificultats d'esta guerra (1481-1492), fonamentalment de sege, el rei Fernando va ser revelant les seues #dot diplomàtiques i militars. La guerra va terminar en la capitulació de Granada el 2 de giner de 1492. La conquista de l'últim reducte musulmà en la península va otorgar als reis un prestigi que va ajudar a consolidar l'autoritat real. En els regnes de la Corona d'Aragó, Fernando no va modificar el sistema polític tradicional (que dificultava la concentració de poder en mans del rei), i va posar fi en els seus Estats al problema dels remensas catalans per mig de l'abolició dels mals usos i la consolidació dels contractes de enfiteusis (sentència arbitral de Guadalupe, 1486). Va introduir en Castella les institucions aragoneses dels consulats (com el Consulat de la Mar, de Burgos) i els gremis, favorint d'esta manera el desenroll econòmic castellà, especialment el comerç de la llana.

En l'aspecte religiós, va crear la Inquisició Espanyola en 1478 (no directament hereua de la que va existir en la Corona d'Aragó des de 1249), va decretar l'expulsió dels judeus el 3 de març de 1492 (llevat batisme) i la Pragmàtica de 14 de febrer de 1502 que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans del regne de Granada. Esta Pragmàtica va supondre un trencament dels compromisos firmats pels Reis Catòlics en el rei Boabdil en les Capitulacions per a l'entrega de Granada, en les que els vencedors garantisaven als musulmans granadins la preservació de la seua llengua, religió i costums.

En Itàlia

[editar | editar còdic]

A partir de 1492, despuix de sofrir un intent d'assessinat en Barcelona, Fernando va centrar la seua activitat en la tradicional expansió aragonesa cap a Orient, a través del Mar Mediterrànea, principalment cap a Itàlia i el nort d'Àfrica. Per mig del tractat de Barcelona (1493), va recuperar el Rosselló i la Cerdanya (ocupats des de 1463 per França). En Itàlia, per a opondre's a l'intent francés de anexionarse el Regne de Nàpols, organisa la Lliga Santa (1495), el seu primer gran èxit diplomàtic internacional. Els èxits en les campanyes militars (en les que l'eixèrcit del rei era dirigit per Gonzalo Fernández de Còrdova, el Gran Capità) i l'astúcia del rei varen permetre expulsar a la dinastia reinante del Regne de Nàpols i, en 1504, als francesos, en lo que Nàpols es va sumar a les possessions de la Corona d'Aragó. El papa Alejandro VI, que a pesar de ser originari del Regne de Valéncia en els territoris de la Corona d'Aragó, no tenia bones relacions en ell perque temia que en els seus afanys territorials volguera incloure part dels estats pontificis, els va concedir el títul de Reis Catòlics a Fernando i a la seua dòna, la reina Isabel I de Castella per mig de la bula papal Si convenit del 19 de decembre de 1496.

Un atre dels seus fronts diplomàtics contra França va reposar en una sabio política d'aliances matrimonials, per mig de la qual els reis varen establir aliances en atres països europeus (matrimoni de les seues filles Isabel i, a la mort d'esta, María, en el rei Manuel I de Portugal; de Juan, en Margarita d'Àustria; de Juana en Felipe el Bell, i de Catalina en Arturo, príncip de Gales i, despuix de la primerenca mort d'est, en el seu germà, el futur Enrique VIII d'Anglaterra), aïllant a França, a la qual va fer fracassar reiteradament en les seues intervencions en Itàlia.

Expansionisme i successió

[editar | editar còdic]

En el nort d'Àfrica, es va mostrar contrari a ocupacions a gran escala i va restringir les seues accions a l'ocupació d'algunes places llitorals del Mediterràneu, com per eixemple Orà (Vejau Pren d'Orà). Mentres tot açò ocorria en Europa, el descobriment d'Amèrica i la ràpida ocupació i explotació de les terres americanes anaven enfortint la posició internacional dels Reis Catòlics.[10]

A la mort d'Isabel (1504), Fernando va proclamar reina de Castella a la seua filla i va prendre les regnes de la governació del regne acollint-se a l'última voluntat d'Isabel la Catòlica. Pero el marit de Juana, l'archiduc Felipe no estava per la llabor de renunciar al poder i en la concòrdia de Salamanca (novembre de 1505) es va acordar el govern conjunt de Felipe i la pròpia Juana, com a reis, actuant Fernando com a governador. Prèviament, Fernando havia neutralisat el respal francés al seu gendre Felipe pel Tractat de Blois, i s'havia casat en la seua neboda neta Germana de Foix, neboda del rei Luis XII.


El 19 d'octubre de 1505, als 18 anys d'edat, Germana es va casar per poders en Fernando II d'Aragó, de 53 anys, viudo d'Isabel la Catòlica des de feya casi un any, celebrant-se les velaciones de dit matrimoni en la localitat palentina d'Ames el 18 de març de 1506, en el palau dels comtes de Buendía, propietat del seu cosí Juan de Falca, III comte de Buendía. En els pactes, el rei de França va cedir a la seua neboda els drets dinàstics del regne de Nàpols i va concedir a Fernando el títul de rei de Jerusalem, drets que retornarien a França en cas que el matrimoni no tinguera descendència. A canvi, el rei Catòlic es va comprometre a nomenar hereu al possible fill del matrimoni. El matrimoni va alçar les ires dels nobles de Castella, ya que ho varen vore com una maniobra de Fernando el Catòlic per a impedir que Felipe el Bell i Juana I heretaren la Corona d'Aragó. En ella va tindre, en 1509, un atre fill, Juan, que de no haver mort a les poques hores de nàixer, s'hauria convertit en rei d'Aragó.

En 1506, va aplegar el matrimoni de Juana i Felipe a la península i pronte es varen manifestar les males relacions entre el gendre (recolzat per la noblea castellana, que varen formar el grup felipista) i el sogre (recolzat pels representants de les ciutats, que varen formar el grup aragonés) de modo que per la Concòrdia de Villafáfila (1506), Fernando es va retirar a Aragó i Felipe va ser proclamat rei de Castella en les Corts de Valladolit, en el nom de Felipe I. Pero el 25 de setembre d'eixe any mor Felipe I el Bell, i davant l'incapacitat de la reina Juana, el moradura Cisneros va prendre temporalment la responsabilitat del poder com a President del Consell de Regència de Castella fins al regrés de Fernando. Quan este va retornar, va tancar a la seua filla de per vida en Tordesillas i va governar com regente en Castella, encara que no obstant, es va centrar en les qüestions d'Itàlia (prenent part en la Lliga de Cambrai contra Venècia en 1511) i va deixar el govern de Castella a la moradura Cisneros (Concòrdia de Burgos de 1507).

[editar | editar còdic]

Com a fill de Juan II va intervindre de forma activa en la guerra civil de Navarra, en l'introducció de tropes castellanes en l'interior del Regne de Navarra, fins que en 1512 i en apoyo de el bando beamontés va realisar de forma oberta la definitiva incorporació o conquista de Navarra en tropes vasques, aragoneses i castellanes, al mando del seu cosí carnal l'II duc d'Alba de Tormes, Fadrique Álvarez de Toledo i Enríquez i tropes navarreses Beaumontesas al mando de Luis III de Beaumont. Per a controlar el regne i dins de les mides diplomàtiques, es varen reunir les Corts de Navarra el 23 de març de 1513, en una assamblea a la que solament varen acodir beamonteses, per a que li donaren el seu respal, que va conseguir, despuix de prometre respectar tots els drets del Regne. Despuix d'això, els procuradors li varen jurar obediència com a «Catòlic rei don Fernando, rei de Navarra el nostre senyor d'ací en avant...».[11]

L'11 de juny de 1515, les Corts castellanes reunides en Burgos, sense presència de navarresos, varen acceptar que quan morira Fernando II el Catòlic s'incorporara el Regne de Navarra als regnes de la seua filla Juana I, llavors regna de Castella, lo que els va ser propost pel propi rei Fernando.[11][12] No obstant, la guerra per a controlar el regne es prolongaria fins a 1524, regnant el seu net, Carlos I.

Testament i mort

[editar | editar còdic]

En el seu llegat, va consignar totes les seues possessions a favor de la seua filla, i en el lloc d'ella devia assumir el govern i la regència dels regnes de Castella i Aragó, el seu net Carlos de Gante, futur Carlos I i, fins a la seua arribada, va nomenar al seu fill natural Alonso d'Aragó regente dels regnes de la Corona d'Aragó i a la Moradura Cisneros, regente de Castella. Va morir el 23 de giner[13] de 1516 en Madrigalejo (província de Càceres), quan anava a assistir al capítul de les órdens de Calatrava i Alcántara en el monasteri de Guadalupe.

Afligit d'hidropesia durant un retir en la vila d'Aranda de Duero, va otorgar testament en 26 d'abril de 1515; encara que més vesprada redactaria un atre la vespra de la seua mort en Madrigalejo; en ell va deixar herències a determinats sirvientes, a la seua esposa Germana de Foix, al seu fill natural Alfonso d'Aragó i al seu net Fernando. Va expressar aixina mateix la seua voluntat de ser enterrat en la Capella Real de Granada, junt a la seua primera esposa, Isabel de Castella.[14]

La seua mort poguera haver segut originada per haver fet abús de cantárida,[15] que en aquells temps s'utilisava com un afrodisiaco, en un intent per conseguir un hereu varó en la seua esposa Germana de Foix.

Matrimonis i descendència

[editar | editar còdic]
“Yn Dey nomine. Amen. Manifesta cosa siga als que la #present voran en com en la molt noble vila de Valladolit dijous dies i huit dies del més d'octubre any del nasçimiento del nostre Salvador Ihesuchristo de mil i quatrocientos i xixanta i nous anys, i seyendo presents els molt ilustres i exçellentes senyors el molt exçellente i esclaresçido senyor el senyor don Fernando, rei de Siçilia, príncip hereu dels reynos d'Aragó, i la molt exçellente i clarificada senyora la senyora donya Ysabel, fixa del molt alt i poderós senyor rrey don Juan de gloriosa memòria, prinçesa hereua d’estos reynos de Castella i de #León... ells estaven unanimiter conformes de contraher matrimoni en un, segund que mana la Santa Mare Iglésia”.

El seu pare va negociar en secret el matrimoni de Fernando en Isabel, recent proclamada princesa d'Astúries i, per tant, hereua al tro de Castella i Lleó. Les conversacions varen ser secretes degut a que Fernando estava promés en la filla de Juan Pacheco, favorit del rei castellà Enrique IV.cita requerida Isabel volia este matrimoni, pero hi havia un problema canònic: els contrayentes eren primers (els seus yayos eren germans). Necessitaven, per tant, una bula papal que autorisara els esponsales. El papa Paulo II, no obstant, no va aplegar a firmar este document, temerós de les possibles conseqüències negatives que eixe acte podria dur-li (en atraure's les #antipatia dels regnes de Castella, Portugal i França, interessats tots ells en desposar a la princesa Isabel en un atre pretenent).

No obstant, el Papa era procliu a esta unió conjugal, pels beneficis que li podia dur l'estar a be en la princesa Isabel.cita requerida Per eixe motiu, va ordenar a la moradura Rodrigo de Borja dirigir-se a Espanya com a llegat papal per a facilitar este enllaç.

Fernando, Isabel i els seus consellers dubtaven en contraure matrimoni sense contar en l'autorisació papal. Finalment, en la connivència de la moradura Borja, varen presentar una bula falsa, supostament emesa en juny de 1464 per l'anterior papa, Pío II, a favor de Fernando, en la que se li permetia contraure matrimoni en qualsevol princesa en la que li unira un llaç de consanguinitat de fins a tercer grau.


Isabel va acceptar i es varen firmar les capitulacions matrimonials de Cervera, el 5 de març de 1469. Davant el temor de que Enrique IV abortara estos plans, en el més de maig de 1469 i en l'excusa de visitar la tomba del seu germà Alfonso, que reposava en Àvila, Isabel va escapar d'Ocaña, a on era custodiada estretament per don Juan Pacheco. Per la seua banda, Fernando va travessar Castella en secret, disfrassat de mosso de mula d'uns comerciants.


Finalment el 19 d'octubre de 1469, Isabel va contraure matrimoni en el palau dels Viver de Valladolit en Fernando, rei de Sicília i príncip de Girona. Açò li va valdre l'enfrontament en el seu germanastre, que va aplegar a paralisar la bula papal de dispensa per parentesc entre Isabel i Fernando. Finalment, l'1 de decembre de 1471, Sixto IV va emetre la bula que dispensava al matrimoni dels seus llaços de consanguinitat.

Casat el 19 d'octubre de 1469, en Isabel va tindre sèt fills documentats:

  • Isabel (1 o 2 d'octubre de 1470-1498), princesa d'Astúries (1476-1480; 1498), va contraure matrimoni en l'infant Alfonso, pero a la seua mort es va casar en 1497 en el tio del fallit, Manuel, que va ser rei de Portugal en el nom de Manuel I, l'Afortunat. Va ser regna de Portugal entre 1497 i 1498, i va morir en el part del seu primer fill Miguel de Pau.
  • Abort d'un chiquet (31 de maig de 1475), ocorregut en la localitat de Cebreros.
  • Juan (30 de juny de 1478-1497), príncip d'Astúries (1480-1497). En 1497, va contraure matrimoni en Margarita d'Àustria (filla de l'emperador germànic Maximiliano I de Habsburgo); va morir de #tuberculosis poc despuix. Va tindre una filla pòstuma que va nàixer morta. Margarita es va anar d'Espanya i es va encarregar per un temps del seu nebot Carlos, futur emperador Carlos V.
  • Juana I de Castella (6 de novembre de 1479-1555), princesa d'Astúries (1502-1504), reina de Castella (1504-1555), popularment coneguda com Juana la Loca. En 1496 va contraure matrimoni en Felipe el Bell de Habsburgo (també fill de l'emperador Maximiliano I). En ell va entrar una nova dinastia en Espanya, la dels Habsburgo, que formaven la casa d'Àustria. La seua primogènita va ser Leonor d'Àustria (1498-1558). En 1500 Juana va anar per segona volta mare, esta volta del seu primer fill varó, el futur Carlos I, qui la succeiria i seria també emperador del Sacre Imperi Romà Germànic com Carlos V. En 1503, va donar a llum a Fernando, successor de Carlos en el Sacre Imperi com Fernando I, i va restaurar la branca austríaca imperial de la Casa dels Austrias. Mentalment afectada per la mort del seu marit, va ser reclosa pel seu pare Fernando en Tordesillas, a on va morir.
  • María (29 de juny de 1482-1517), va contraure matrimoni en 1500 en el viudo de la seua germana Isabel, Manuel I de Portugal, l'Afortunat. Va ser mare de dèu fills, entre ells: Juan III, Enrique I de Portugal i la emperatriu Isabel, esposa de Carlos V.
  • Bebé mortinato (29 de juny de 1482), bessó o mellizo de María; les fonts no són unànims sobre el seu sexe.[16][17][18]
  • Catalina (16 de decembre de 1485-1536), va contraure matrimoni en el príncip Arturo de Gales en 1501, que va morir pocs mesos despuix de la boda. En 1509 es desposó en el germà del seu difunt marit, que seria Enrique VIII. Per lo tant es va convertir en reina d'Anglaterra; va ser mare de la reina María I d'Anglaterra.


En la seua segona esposa Germana de Foix, neboda de Luis XII de França, casat el 19 d'octubre de 1505 en Ames (II Tractat de Blois):

  • Juan d'Aragó i Foix (3 de maig de 1509 - va morir unes hores despuix de nàixer).

En Aldonza Ruiz de Ivorra, noble catalana de Cervera, va tindre un fill natural:

En Juana Nicolás, una plebea en la que va tindre una fugaç trobada en la vila de Tárrega, va tindre una filla natural:

  • Juana d'Aragó (1469-1510),[20][21] segona esposa de Bernardino Fernández de Velasco, III comte d'Haro i VII condestable de Castella. Varen ser pares de Juliana Ángela de Velasco i Aragó, I comtesa de Castilnovo, casada en el seu primer germà, Pedro Fernández de Velasco i Tovar, comte d'Haro.[22] Juana María apareix referenciada, en vàries fonts no històriques, com a possible filla de Aldonza Ruiz de Ivorra, provablement en un intent de ennoblecer la seua ascendència, donat l'orige plebeu de la seua mare. No obstant, en el testament que Fernando va redactar en Tordesillas, en juliol de 1475, queda molt clara la distinta maternitat de Juana i Alonso, ya que encarregaria al seu pare, a la seua esposa i a la seua filla Isabel el conte de dits fills illegítims i de les seues respectives mares.[23]

En Tota de Larrea, noble viscaïna:

En Juana Pereira, una noble portuguesa:

  • María Blanca (1483-1550), abad de La nostra Senyora de Gràcia el Real de Madrigal, a on va professar i també va ser abad la seua germana María.[24]

En María Luisa Duc d'Estrada i López d'Ayala:

Despuix de la mort del seu fill Juan i la d'Isabel la Catòlica, els nobles d'Aragó li varen pressionar a que tinguera un fill varó (llei sálica),[26] lo que va fer que es tinguera que casar en Germana de Foix, neboda de Luis XII de França. A esta li va dir que si no aplegaven a tindre un hereu varó, el tan ansiat Nàpols seria per a ell (Luis XII).cita requerida

Ancestros

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ferran_II_d%27Aragó&oldid=647283»