Fòssil guia (arqueologia)

Fòssil guia (arqueologia)

El concepte de fòssil guia, en ocasions anomenat també fòssil director, s'utilisa en arqueologia per a referir-se a determinades ferramentes de pedra que serien característiques de certes époques o certes cultures. El terme està en desús, degut, per una part, a que va començar a utilisar-se quan el coneiximent no distinguia entre restants fòssils i arqueològics, mentres que, per l'atra, la seua utilitat està debatuda. Se sap que estos es troben en roques sedimentarias.

El vocablo fòssil es deriva del verp llatí fodere, excavar, a través del sustantiu fossile, allò que és excavat. Originalment s'utilisava per a designar tant restants d'organismes del passat (fòssils), com minerals i restants arqueològics. Posteriorment, el seu us es va restringir a restants o senyals de l'activitat d'organismes del passat. No obstant, en arqueologia va continuar utilisant-se en sentit ampli, comprenent tant organismes com artefactes. En l'investigació dels tecnocomplejos culturals arqueològics, a sovint s'han usat determinades ferramentes de pedra per a caracterisar certes époques o certes cultures prehistòriques. El concepte s'inspira en el de la Paleontologia. No obstant, la seua aplicació és molt més problemàtica, fonamentalment, perque no es coneixen suficientment ben els processos evolutius de les cultures humanes i, en concret, perque no és possible aplicar l'idea de que l'evolució cultural és irreversible.

Aixina, encara que certs tipos líticos puguen ser característics de determinades cultures, és molt difícil, per no dir, impossible, assegurar que eixos mateixos tipos no apareguen en atres cultures en les que no tenen relació alguna.

Un cas paradigmàtic és el bifaz, que es considera característic d'una cultura del paleolític inferior del Vell Món, pero que pot aparéixer en etapes molt posteriors i molt alluntades del planeta. Alguna cosa similar ocorre quan es tracta de tècniques concretes, ya siguen líticas o metalúrgiques, puix, en la majoria dels casos, el ser humà és capaç d'inventar o descobrir, independentment, els mateixos instruments sense que hi haja contactes culturals (per eixemple, l'arc i les fleches, els metals, etc.).

«Una llesta tipo o un diagrama nos donarà menys informació que la presència d'una punta de la Font-Robert, una truncadura o un buril de Noailles. Si trobem una punta de la Font-Robert, una truncadura i un buril de Noailles podrem estar casi segurs d'estar estudiant un Perigordiense V evolucionat o, a lo manco, lo que es denomina Perigordiense V evolucionat. Entre nosatres, els fòssils directors són, com a mínim, bons indicadors» Jacques Tixier (pàgina 17)

Tot això fa que, encara que seguixquen existint certs tipos líticos susceptibles de ser considerats fòssils directors, característics de cultures i periodos concrets, per a assegurar-se no n'hi ha prou en utilisar la tipologia lítica, sino que el diagnòstic deu haver segut corroborat per fonts d'informació independents (datacions radiométricas, context geomorfològic, paleontologia…).