Expedició d'Astor
La coneguda com a expedició d'Astor (1810-1812) va ser una expedició encapçalada per nortamericanes que va viajar per terra i per mar fins a la desembocadura del riu Columbia per a establir un emporio comercial de pells. Finançada per l'empresari de Nova York John Jacob Astor, era part del seu somi de construir una ret global que unira els llocs comercials en l'Atlàntic i el Pacífic. Fort Astoria, hui Astoria, Oregó, va anar el segon assentament europeu en el noroest, despuix del realisat per l'expedició de Lewis i Clark d'uns anys abans.
Encara que el emporio somiat per Astor fracàs per vàries raons, l'expedició per terra va ser la segona expedició nortamericana que va conseguir travessar en direcció oest el llavors desconegut interior d'Amèrica del Nort. Esta expedició va posar de manifest que gran part de la ruta a lo llarc de la planura del riu Snake i de la vall del Columbia podria ser transitada per recuas o carromatos en unes chicotetes millores vials,[1] i serà la base de les futures vies d'accés a l'oest: la ruta d'Oregó, la ruta de Califòrnia i la ruta mormón, propiciant els futurs establiments nortamericans en Oregó i Washington.
Història
- Artícul principal → American Fur Company.
En 1810, el comerciant de pells i empresari John Jacob Astor, soci de la Companyia Americana de les Pells (American Fur Company), va equipar una expedició —coneguda popularment per això com l'expedició d'Astor o els astorians— per a emplaçar llocs comercials de pells en el territori de caça del riu Columbia. L'expedició constava de dos grups: un que aniria per mar en el buc Tonquin, que rodejaria Amèrica del Sur i establiria el primer lloc comercial nortamericà en la boca del riu Columbia, el futur Fort Astor; i un segon grup que aniria per terra, dirigit per Wilson Price Hunt —l'expedició és també referida com la «partida d'Hunt» (Hunt Party)— i intentaria trobar una possible ruta per a abastir eixos llocs travessant el continent.
S'ha sugerit que l'expedició podria ser denominada més precisament la «expedició per terra de la Companyia de la pell del Pacífic» (Overland Expedition of the Pacific Fur Company). Els membres de la partida es denominen comunament «astorians per terra» (Overland Astorians).
Antecedents
- Artícul principal → Comercie triangular.
Despuix de la mort de Meriwether Lewis en 1809, els nortamericans varen escomençar a buscar un governador adequat per a colonisar els nous territoris. Astor esperava trobar una solució en la seua proposta d'obrir una ruta a l'oest. Els plans d'Astor eren crear una empresa que controlara tot el comerç de la pell existent, aixina com estendre els camins fins al Pacífic. En un eixercici de comerç triangular, els seus barcos navegarien des de Nova York fins a Oregó carregats de mercaderies per a comerciar en els natius, com a grans i mantes, a on obtindrien a canvi pells; navegarien després fins a China, a on les pells es podrien vendre per 10 voltes o més guanys; allí comprarien porcelana i té i navegarien a Londres i es beneficien del seu comerç allí; despuix carregarien bens manufacturados anglesos i continuarien de tornada a Nova York completant el círcul. No obstant, els britànics tenien establits monopolis en les zones que Astor esperava controlar en l'establiment de la Pacific Fur Company i l'organisació de la partida d'Astoria tampoc va ser ben rebuda per empreses pelliceres ya establides, com la Companyia del Noroest i la Companyia de la Baïa d'Hudson.
Semblava que s'aveïnava una atra guerra comercial per l'organisació i eixecució per un grup tan organisat. Solament quan atres comerciants de pells nortamericanes varen refusar participar, Astor no va voler «cedir tan lucratiu comerç als seus colegues britànics i canadencs sense una dura competència». Astor va entendre que la seua proposta per a l'expedició tenia tant fins comercials com a polítics i per a això tenia que conseguir el respal del govern. En 1810 John Jacob Astor, junt en els seus socis canadencs, Alexander McKay, Duncan McDougall, i Donald Mackenzie es va reunir en Nova York i va conseguir firmar un acort provisional per a la Pacific Fur Company.[2][3]
Astor era amo de la mitat de la Companyia de Pells del Pacífic (la mitat de les accions estaven en poder de l'American Fur Company, que era propietat exclusiva d'Astor). L'atra mitat de la companyia del Pacífic es va dividir entre els seus socis comerciants, cada u amo d'entre dos i mija a cinc accions (en algunes accions en la reserva). Els socis comerciants s'aventurarien tots pel riu Columbia, ya anara per terra o per barco.
L'expedició marítima
L'expedició terrestre tenia com a respal un gran grup que viajaria per mar i establiria un assentament des del que podrien comerciar i que en principi es aprovisionaria per via marítima.[4] El 23 d'agost de 1810 Astor va adquirir per 37.860 dólars a Fanning & Cols un barco de 290 tonellades, el Tonquin, que havia segut construït en Nova York en 1807,[5] i que seria utilisat per la Pacific Fur Company.[4] Després va posar al seu mando a Jonathan Thorn, tinent de l'Armada dels Estats Units, encarregat d'un mercant armat en 10 canons.[4]
El 8 de setembre de 1810 el Tonquin i la seua tripulació varen partir del port de la ciutat de Nova York en destí al riu Columbia.[4] El carregament a bordo inclosos bens per a comerciar per pells, llavors, material de construcció per a un lloc comercial, ferramentes, i el quadro per a construir una goleta que seria utilisada en el comerç coster.[4] La tripulació estava formada per 34 persones, incloent al capità, 30 dels quals eren súbdits britànics.[6] Anaven quatre socis de l'empresa: Duncan McDougall, David i Robert Stuart, i Alexander McKay.[4] Ademés hi havia 12 empleats i 13 voyageurs canadencs, ademés de quatre comerciants: Augustus Roussel, ferrer, Johann Koaster, carpintero, Job Aitkem, constructor de barcos, i George Bell un tonelero.[4] (El relat del viage en el Tonquin del secretari Gabriel Franchère va formar part més vesprada de la seua Narrative of a Voyage to the Northwest Coast of America.[7])
Despuix de vorejar Amèrica del Sur en una difícil travessia en la que Thorn es va llaurar una reputació com a oficial estricte i antipàtic, a principis de 1811 varen aplegar a la desembocadura del riu Columbia, desembarcant hòmens i suministraments i establint Fort Astoria, el primer assentament permanent nortamericà en el Pacífic (hui en dia Astoria). El Tonquin va abandonar el riu Columbia per a fer una expedició comercial pel Estret de Puget (actual Washington). Jonathan Thorn va ser assessinat i el Tonquin destruït en un enfrontament en un grup de natius americans en l'illa de Vancouver, segons pareix en represàlia per haver llançat al seu cap per la broda el dia anterior en una negociació del preu de les pells.[8] Açò va colocar als ocupants del fort Astoria en una posició difícil, al no tindre accés al transport per via marítima.
Despuix de la destrucció del Tonquin, el també soci de la Companyia Americana de les Pells, Robert Stuart, va conduir un chicotet grup d'hòmens de tornada per a informar a Astor. El grup tenia previst recórrer el camí seguit per l'expedició per terra, remontant el Columbia i després el Snake. Tement un atac indi prop del pas Union (en l'actual Wyoming), es varen dirigir més al sur a on el grup va descobrir el passe Sur (South Pass), un pas molt ampli i fàcil sobre la divisòria continental d'Amèrica. L'expedició va continuar a l'est, via riu Sweetwater i després riu Platte del Nort, a on varen passar l'hivern de 1812-1813. Varen seguir despuix pel riu Platte fins al riu Misuri, aplegant finalment a Sant Luis, en la primavera de 1813. La ruta que havien seguit, explorada d'oest a est, semblava ser una ruta potencialment practicable per als carros, requerint d'un mínim de millores i els diaris de Stuart proporcionen sempre una minuciosa descripció de la major part de la ruta.[9] Desafortunadament, a causa de la guerra anglo-nortamericana de 1812 i la falta de llocs comercials de pells nortamericanes en el Territori d'Oregó la major part de la ruta va ser oblidada durant més de 10 anys.
L'expedició per terra
Wilson Price Hunt, un empresari de St. Louis que no tenia experiència en l'interior del continent, va anar l'elegit per a liderar la partida per terra fins al riu Columbia. La majoria dels hòmens que integraven el grup de terra varen ser contractats entre caçadors, intérprets, guies i voyagers canadenques. La partida també incloïa una dòna, Marie Dorion, una nativa iowa i esposa de Pierre Dorion, i els seus dos fills menuts. Els Dorion tindrien un bebé en el viage pero moriria prop de l'actual Union (Oregó).
Hunt va prendre una série de decisions que, en retrospectiva, varen ser desastroses per a l'expedició. Pero eixos errors (i l'expedició de tornada de l'empresa dirigida per Robert Stuart) varen donar lloc als descobriments més famosos. Hunt va prendre la mida inusual d'iniciar la seua expedició just abans de l'hivern, eixint de Sant Luis el 21 d'octubre de 1810. L'expedició va viajar 450 milles aigües dalt pel riu Misuri abans d'establir el campament d'hivern en l'illa Nodaway, en la desembocadura del riu Nodaway (en l'actual comtat Andrew, al nort de St. Joseph).
L'expedició d'Hunt va deixar el campament d'hivern de Nodaway el 21 d'abril de 1811.
Nova ruta cap al Noroest
El 26 de maig de 1811, per a evitar possibles atac dels indis peus negres, Hunt va decidir no seguir la ruta de Lewis i Clark —que havien remontat el Misuri— i va optar per dur al seu grup per terra a través d'una via més al sur a través de lo que hui és l'estat de Wyoming. Despuix de tindre problemes per a obtindre cavalls, no varen poder deixar als arikares en Dakota del Nort fins a mediats de juliol. Varis hòmens es varen separar del grup principal per a trampear i caçar en el territori dels actuals estats de Wyoming i de l'est d'Idaho, acumulant unes 6000 lliures de carn de búfalo seca al noroest de l'actual Pinedale.
El grup va creuar la cordillera Wind River (Wind River Range) pel pas Union (2810 m) (Union Pass) i va alcançar la vall de Jackson Hole. Des d'allí, varen creuar la cordillera Teton pel pas Teton (2570 m) i varen descendir les valls de la conca del riu Snake (en l'actual Idaho), fins a aplegar a Fort Henry en setembre (un campament d'hivern construït en eixa mateixa temporada 1810-1811 per Andrew Henry a la vora d'un dels ramals del riu Snake, que ara du el seu nom, l'Henrys Fork).
El grup va deixar allí els seus cavalls i varen construir vàries canoas per a seguir. Varen descendir en elles el riu Snake (que Hunt va cridar Canoe River, «riu de les canoas») fins a aplegar a una zona de ràpits i catarates prop de l'actual localitat de Milner (Idaho), a on dos de les canoas varen bolcar i un dels hòmens es va ofegar, perdent una part important dels seus equips i suministraments. Llamentablement, despuix de varis dies de viage, varen descobrir que no podien continuar pel riu ya que les cañades, cascades i ràpits ho feyen innavegable com a via fluvial. Massa alluntats per a retornar a per els seus cavalls, varen mamprendre a peu el restant del camí que els devia dur al riu Columbia. El grup es va dividir, aigües dalt de l'actual Twin Falls, Idaho, i es varen formar tres partides, dos formades per exploradors i una pels tramperos:
- la partida dirigida per Donald Mackenzie va viajar en direcció general nort i es va obrir camí a través de la part baixa del riu Snake fins a aplegar al Columbia, que varen descendir, alcançant Fort Astoria en giner de 1812.
- les partides dirigides per Ramsay Crooks i el propi Wilson Price Hunt varen viajar per abdós vores del riu Snake fins que es varen reunir de nou prop de l'extrem superior d'Hells Canyon. De nou junts, varen ser guiats pels natius cap a l'oest fins a aplegar al riu Columbia, prop d'Umatilla, i després varen descendir riu avall fins a aplegar a Fort Astoria el 15 de febrer de 1812.
- Varis hòmens s'havien separat del grup principal de tornada a Wyoming i en Fort Henry en Idaho per a trampear. Ademés, Ramsey Crooks i John Day, en quatre canadencs, varen ser deixats arrere per la seua partida prop de l'actual Weiser, quan el grup va seguir obrint-se camí en la conca del Columbia.
Crooks i Day varen ser els últims ressagats del grup inicial en aplegar a Fort Astoria en abril, sense contar que David Stewart, que havia aplegat en barco i es va aventurar fins al Columbia per a establir un lloc comercial en el riu Okanagan, ya estava retornant a Fort Astoria. Al final, solament 45 dels 60 membres originals de l'expedició varen conseguir alcançar Fort Astoria
Hunt va deixar Astoria via marítima el 4 d'agost de 1812.
Una partida dirigida per Robert Stuart (incloent a John Day, que va ser deixat per Stuart en la part baixa del riu Columbia despuix d'haver segut declarat loco) va ser enviada de tornada a Sant Luis, deixant Fort Astoria en juny de 1812. Varen passar l'hivern en el riu Platte i varen aplegar a Sant Luis l'any següent. En el camí, varen descobrir el passe Sur a través de les Montanyes Rocoses en Wyoming.
La majoria d'astorians va sobreviure al viage, pero varen fracassar totalment en el seu intent d'obrir un camí segur a Oregó i a penes varen conseguir aplegar una miqueta abans que una expedició d'una companyia pellicera britànica de la competència. No obstant, el component terrestre (i els viages de tornada dels seus membres) va donar lloc a descobriments en Wyoming, incloent el pas del Sur que creua les Montanyes Rocoses, i que permetrà que la ruta que seguia el riu Snake anava a ser recorreguda per centenars de mils de colon a lo llarc de la ruta d'Oregó, la ruta de Califòrnia i la ruta Mormón.
La guerra de 1812 i el final de l'empresa
- Artícul principal → Guerra de 1812.
Encara que el pla d'Astor era fer-se en el control del comerç de pells en el noroest del Pacífic establint el primer assentament nortamericà en la costa del Pacífic, el seu compliment va tindre curta duració. Tant els nortamericans com els súbdits britànics establits que varen ocupar conjuntament el després conegut com territori d'Oregó tenien por de que un buc de l'atra part aplegara i s'apoderara dels seus bens com a botí de guerra. En octubre de 1813, baix la coacció durant la guerra de 1812, els socis de la Pacific Fur Company varen vendre el fort i tots les propietats relacionades en l'antic país d'Oregó a la Companyia del Noroest, una companyia britànica dedicada també al comerç de pells en sèu en Montreal. Vàries semanes despuix, l'HMS Racoon va arribar duent un soci de la Companyia de l'Oest i suministraments per a preocupació de Canadà.
Encara que els astorians ya havien venut als britànics quan va esclatar la guerra, el tractat que va posar fi a les hostilitats estipulava que tot tornaria al statu quo davant bellum, lo que significava que els nortamericans obtindrien les seues propietats de nou. Varen retornar de colp i repent als britànics, a els qui havia venut i per a els qui molts d'ells s'ampraven llavors, pero el resultat va ser que quan el primer tractat d'ocupació conjunta es va realisar, tant Estats Units com Gran Bretanya tenia una presència en el territori d'Oregó. Encara que els astorians varen vendre la seua participació als britànics ans que esclatara la guerra, d'haver-se sabut és molt provable que el tractat haguera estipulat que Oregó, que estava en eixe moment ocupat solament per súbdits britànics, haguera pertanygut a Gran Bretanya, en el resultat de que Oregó finalment es convertiria en part de Canadà. En este sentit, poguera ser que la mal guardada expedició dels astorians salvara Oregó per als Estats Units.[8]
Assentaments dels astorians en Oregó
Dos membres supervivents dels astorians, Étienne Lucier i Joseph Gervais, més vesprada es convertirien en agricultors en la French Prairie i varen participar en les Champoeg Meetings.[10]
Atres llectures
- S'han escrit molts relats de l'expedició per terra de la Pacific Fur Company. Dos naturalistes britànics, John Bradbury i Thomas Nuttall, varen acompanyar a l'expedició fins a aplegar a les regions dels pobles arikara i manen en l'actual Dakota del Sur i Dakota del Nort. Nuttall va publicar en 1818 un relat de les seues observacions en el llibre The Genera of North American Plants [Els gèneros de plantes de Norteamérica], aixina com en 1832 Manual of the Ornithology of the United States and of Canada [Manual d'ornitologia d'Estats Units i Canadà]. Bradbury va publicar un excelent relat d'eixe tram del viage pel Misuri en el seu llibre Travels in the Interior of America in the Years 1809, 1810, and 1811 [Viages en l'interior d'Amèrica en els anys 1809, 1810 i 1811].
- El naturaliste Henry Marie Brackenridge que va acompanyar a la partida de la Missouri Fur Company dirigida per Manuel Lisa fins al riu Misuri en la mateixa época. Brackenridge també va escriure un relat, Journal of a Voyage up the Missouri River in 1811, [Diari d'un viage pel riu Misuri en 1811], que va ser publicat en 1814.
- El diari de Wilson Price Hunt que arreplega les anotacions des del riu Misuri fins a Fort Astoria es va publicar en francés en 1820, pero no va ser traduït i publicat en anglés fins a 1935. L'obra Astoria de Washington Irving va ser publicada en 1836 (per a una sinopsis de l'exactitut de l'obra d'Irving, vore l'edició Edgeley W. Todd). I encara que varen aplegar a Fort Astoria per mar, i no varen acompanyar a la partida terrestre, els secretaris Gabriel Franchere, Alexander Ross i Ross Cox varen publicar cada u d'ells memòries adicionals a les de la Companyia del Pacífic, incloent també relats de l'expedició per terra.
Notes
- ↑ «Map of Astorian expedition, Lewis and Clark expedition, Oregon Trail, etc. in Pacific Northwest etc». oregon. com. Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2009. Consultat el 31 de decembre de 2008.
- ↑ Schwantes, Carlos A. (1991). In Mountain Shadows: A History of Idaho, Moscow, ANEU: University of Nebraska Press, pp. 292. ISBN 0-8032-9241-4.
- ↑ Ronda, James (1990). Astoria & Empire, University of Nebraska Press, pp. 400. ISBN 0-8032-3896-7.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «John Jacob Astor - Pacific Fur Company: Astorians - Tonquin - Fort Astoria». Mountain Man Plains Indian Canadian Fur Trade. TheFurTrapper. com. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2007. Consultat el 17 de febrer de 2007.
- ↑ Gough, Barry. Tonquin. [1] archivat en Wayback Machine. The Canadian Encyclopedia. Retrieved on February 20, 2008.
- ↑ «History of British Columbia from its earliest discovery to the present clave p. 7, Alexander Begg (1825–1905)». Archivat des d'el original, el 5 de març de 2016. Consultat el 24 de juny de 2014.
- ↑ «Narrative of a voyage to the Northwest coast of America, in the years 1811, 1812, 1813, and 1814, or, The first American settlement on the Pacific». Early Canadiana Online. Consultat el 20 de febrer de 2008.
- ↑ 8,0 8,1 «http://www.offbeatoregon.com/H1008b_how-oregon-almost-became-part-of-canada.html».
- ↑ Rollins, Philip Ashton (1995). The Discovery of the Oregon Trail: Robert Stuart's Narratives of His Overland Trip Eastward from Astoria in 1812-13, University of Nebraska. ISBN 0-803-29234-1.
- ↑ Chapman, J. S. (1993). French Prairie Ceramics: The Harriet D. Munnick Archaeological Collection, circa 1820-1860: A Catalog and Northwest Comparative Guide. Anthropology Northwest, no. 8. Corvallis, Or: Dept. of Anthropology, Oregon State University.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Astor Expedition» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.