Anar al contingut

Evidència

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Evidencia»)

Evidència[1] (del llatí, ēvidens 'visible, evident, manifest') per a una proposició és lo que recolza esta proposició. Sol entendre's com una indicació de que la proposició recolzada és verdadera. El paper que eixercita una determinada evidència i cóm es concep qué constituïx una evidència significativa varia d'un camp a un atre. En l'epistemologia, evidència és lo que justifica creències o lo que fa que siga racional mantindre una certa actitut doxástica.

Per eixemple, una experiència perceptiva d'un arbre pot actuar com a evidència que justifica la creència de que hi ha un arbre. En este paper, l'evidència sol entendre's com un estat mental privat. Els temes importants en este camp inclouen les preguntes de quin és la naturalea d'estos estats mentals, per eixemple, si tenen que ser proposicionals, i si els estats mentals enganyosos encara deuen considerar-se com a evidència. En la fenomenologia, evidència s'entén en un sentit similar. Ací, no obstant, es llimita a la cognició intuïtiva, que oferix accés immediat a la veritat i, per lo tant, és indubitable. En este paper, se supon que proporciona justificacions últimes per als principis filosòfics bàsics i aixina fa de la filosofia una ciència rigorosa. No obstant, és molt controvertit si evidencia pot complir en estos requisits.

Atres camps, com les ciències, la medicina i el sistema llegal, tendixen a emfatisar el caràcter públic de les evidències, en contrast en l'epistemologia. En la filosofia de la ciència, evidència s'entén com lo que confirma o desconfirma hipòtesis científiques. Les medicions de l'òrbita "anómala" de Mercurio, per eixemple, es consideren evidència que confirma la teoria de la relativitat general d'Einstein. Per a eixercitar el paper d'àrbit neutral entre teories en competència, és important que l'evidència científica siga pública i no controvertida, com a objectes o events físics observables, per a que els proponentes de les diferents teories puguen acordar sobre quin és l'evidència. Açò s'assegura seguint el mètoto científic i tendix a conduir a un consens científic emergent a través de l'acumulació gradual d'evidència. Dos qüestions per a l'en cepción científica de l'evidència són el problema de la subdeterminacó, és dir, que l'evidència disponible pot recolzar les teories en competència igualment be, i la càrrega teòrica, és dir, que lo que alguns científics consideren que és l'evidència ya pot involucrar vàries suposicions teòriques no compartides per atres científics.

Per a que alguna cosa actue com a evidència per a una hipòtesis, té que estar en la relació correcta en ella, lo que es denomina "relació evidencial". Hi ha teories en competència sobre el caràcter d'esta relació. Els enfocaments provabilístics sostenen que alguna cosa conta com a evidència si aumenta la probabilitat de l'hipòtesis recolzada. Segons l'hipotètic-deductivisme, evidència consistix en conseqüències observacionals de l'hipòtesis. L'enfocament de l'instància positiva afirma que una oració d'observació és evidència per a una hipòtesis universal si l'oració descriu una instància positiva d'esta hipòtesis. La relació evidencial pot ocórrer en varis graus de força. Estos graus van des de la matemàtica|demostració directa de la veritat d'una hipòtesis fins a l'evidència dèbil que és merament consistent en l'hipòtesis, pero no descarta atres hipòtesis rivals, com en l'evidència circunstancial.


Naturalea de l'evidència

En el sentit més ampli, evidència per a una proposició és lo que recolza esta proposició. Tradicionalment, el terme s'entén en un sentit més restringit: com la cognició intuïtiva de fets que es consideren indubitables.[2][3][4] Este sentit es troba sobretot en la fenomenologia, en la que l'evidència s'eleva a un dels principis bàsics de la filosofia proporcionant justificacions últimes a la filosofia, que se supon que la convertixen en una ciència rigorosa.[5][3][6] En un us més modern, el significat en el discurs acadèmic coincidix en l'ús en anglés de "evidence". En este sentit, evidència eixercita un paper central en l'epistemologia i en la filosofia de la ciència. Es fa referència a evidència en molts camps diferents, com la medicina, el dret i l'història.[7][8][9][10] S'han realisat varis intents per a conceptualizar la naturalea d'evidència. Estos intents solen partir d'intuïcions d'un àrea particular o en relació en un paper teòric de l'evidència i despuix intenten generalisar estes intuïcions, lo que conduïx a una definició universal d'evidència.[7][8][11]

Una intuïció important és que evidencia és lo que justifica creències. Esta llínea de pensament sol seguir-se en l'epistemologia i tendix a explicar evidència sobre estats mentals privats, per eixemple, com a experiències, atres creències o coneiximent. Açò està estretament relacionat en l'idea de que la racionalitat d'una persona depén de cóm responga a les evidències.[7][8][12][13][14] Una atra intuïció, que és més dominant en la teoria de la ciència, se centra en evidència com lo que confirma hipòtesis científiques i mija entre teories en competència.[15] Segons este punt de vista, és important que les evidències siguen públiques per a que diferents científics puguen tindre les mateixes evidències. Per lo tant, els fenomens observables públicament, com els objectes i events físics, són els millors candidats per a les evidències, en contrast en els estats mentals privats.[7][8][14] Un problema en estos enfocaments és que les definicions resultants d'evidència varien molt, tant dins d'una disciplina quant entre disciplines diferents, i són incompatibles entre sí. Per eixemple, no està clar qué tenen en comú un gavinet ensanguinat i una experiència perceptiva quan abdós es tracten com a evidència en disciplines diferents. Açò sugerix que no existix un concepte únic que corresponga als diversos papers teòrics atribuïts a les evidències, és dir, que no sempre nos referim a lo mateix quan parlem d'evidències.[7][8][11]

Entre els teòrics de l'evidència més importants es troben Edmund Husserl, Bertrand Russell, Willard Van Orman Quine, els positivistes llògics, Timothy Williamson, Earl Conee i Richard Feldman.[8] Husserl representa la tradició fenomenològica i entén l'evidència com una forma de consciència en la que hi ha un accés intuïtiu immediat a les coses.[16] Russell, Quine i els positivistes llògics pertanyen a la tradició empirista i sostenen que evidència consistix en senyes sensorials, estimulació dels receptors sensorials o oracions d'observació.[17] Segons Williamson, tot coneiximent i sol coneiximent és evidència.[18] Conee i Feldman argumenten que solament els estats mentals actuals deuen considerar-se evidència.[11]


En l'epistemologia

L'intuïció guia dins de l'epistemologia respecte al paper d'evidència és que és lo que justifica les creències.[7][8] Per eixemple, l'experiència auditiva de Phoebe de sentir música justifica la seua creència de que els altaveus estan encesos. Les evidències deuen ser posseïdes pel creent per a eixercitar este paper.[11] Per lo tant, les experiències de Phoebe poden justificar les seues pròpies creències, pero no les creències dels demés. Alguns filòsofs sostenen que la possessió d'evidències es llimita als estats mentals conscients, com les senyes sensorials.[8] Este punt de vista té la conseqüència implausible de que moltes creències quotidianes simples no estarien justificades. La visió més comuna és que tot tipo d'estats mentals, incloses les creències mantingudes que actualment són inconscients, poden servir com a evidència.[11][19] A voltes s'argumenta que tindre un estat mental capaç de justificar un atre no és suficient per a que ocórrega la justificació. Esta llínea de pensament es basa en l'idea de que una creència justificada deu estar vinculada a, o fonamentada en, l'estat mental que servix com a evidència.[11][20] Aixina, la creència de Phoebe de que els altaveus estan encesos no està justificada per la seua experiència auditiva si la creència no es basa en eixa experiència. Est seria el cas, per eixemple, si Phoebe té tant l'experiència com la creència, pero no és conscient del fet de que la música és produïda pels altaveus.

A voltes s'argumenta que solament els estats mentals proposicionals poden eixercitar este paper, una posició coneguda com "p roposicionalisme".[18][21] Un estat mental és proposicional si és una actitut dirigida cap a un contingut proposicional. Estes actituts solen expressar-se en verps com "creure" junt en una oració usant "que", com en "Robert creu que la tenda del cantó ven llet".[22][23] Tal punt de vista nega que les impressions sensorials puguen servir com a evidència. Açò s'usa a sovint com un argument en contra d'este punt de vista, ya que les impressions sensorials generalment es tracten com a evidència.[7][17] El proposicionalisme a voltes es combina en l'opinió de que solament les actituts cap a les proposicions verdaderes poden contar com a evidència.[18] Segons este punt de vista, la creència de que la tenda del cantó ven llet solament és evidència per a la creència de que la tenda del cantó ven productes làcteus si la tenda del cantó realment ven llet. En contra d'esta posició, s'ha argumentat que les evidències poden ser enganyoses, pero seguixen contant com a evidències.[11][8]

Esta llínea de pensament a sovint es combina en l'idea de que les evidències, proposicionals o d'un atre tipo, determinen qué estats de creència són racionals.[8][7] Sense embargament, pot ser racional tindre una creència falsa.[24][25] Est és el cas quan tenim evidències enganyoses. Per eixemple, en la película Matrix, era racional per a Neo creure que vivia en el XX perque totes les evidències recolzaven la seua creència, encara que eixes evidències eren enganyoses, ya que formaven part d'una realitat simulada. Este relat de l'evidència i la racionalitat també pot estendre's a atres actituts doxásticas, com l'incredulitat i la suspensió de la creència. Aixina, la racionalitat exigix no solament que cregam alguna cosa si tenim evidència decisiva a favor, sino també que descreamos alguna cosa si tenim evidència decisiva en contra, i que suspengam la creència si carim d'evidència decisiva.[8][7][11]


En la fenomenologia

El significat del terme "evidència" en la fenomenologia mostra molts paralelismes en el seu us epistemològic, pero s'entén en un sentit més restringit. Per lo tant, l'evidència ací es referix específicament a la cognició intuïtiva, que es descriu com "donada per sí mateixa" (selbst-gegeben).[16] Açò contrasta en l'intenció buida, en la que un es referix a fets en una certa opinió, pero sense una presentació intuïtiva.[26] Per això, l'evidència a sovint s'associa en la controvertida tesis de que és un accés immediat a la veritat.[27] En este sentit, el fenomen evidentment dau garantisa la seua pròpia veritat i, per lo tant, es considera indubitable. Per este estatus epistemològic especial de l'evidència, es considera en la fenomenologia com el principi bàsic de tota la filosofia.[16][5] En esta forma, representa el fonament més baix del coneiximent, que consistix en cognició indubitables i sobre el qual es construïx tot el coneiximent posterior.[28] Este mètoto basat en l'evidència està destinat a fer possible que la filosofia supere molts dels desac uerdos tradicionalment no resolts i es convertixca aixina en una ciència rigorosa.[29][30][5] Esta pretensió de gran alcanç de la fenomenologia, basada en la certea absoluta, és un dels punts centrals de la crítica dels seus oponents. Aixina, s'ha argumentat que inclús el coneiximent basat en una intuïció evident és falible. Açò pot vore's, per eixemple, en el fet de que també entre els fenomenólogos hi ha molts desacorts sobre les estructures bàsiques de l'experiència.[31]


En la filosofia de la ciència

En les ciències, evidència s'entén com lo que confirma o desconfirma hipòtesis científiques.[7][8] El terme "confirmació" s'utilisa a voltes com a sinònim de respal evidencial (evidential support).[15] Les medicions de l'òrbita "anómala" de Mercurio, per eixemple, es consideren evidència que confirma la teoria general de la relativitat d'Einstein. Açò és especialment important per a elegir entre teories en competència. Aixina, en el cas anterior, l'evidència eixercita el paper de àrbit neutral entre les teories de la gravetat de Newton i d'Einstein.[8] Açò solament és possible si les evidències científiques són públiques i no controvertides, de modo que els representants de les teories científiques en competència estiguen d'acort sobre les evidències disponibles. Estos requisits sugerixen que les evidències científiques no consistixen en estats mentals privats, sino en objectes o events físics públics.[8][14]

A sovint s'afirma que les evidències precedixen en cert modo a les hipòtesis que confirmen. Açò a voltes s'entén com una prioritat temporal, és dir, que primer s'aplega a les evidències i despuix es forma l'hipòtesis per inducció. No obstant, este orde temporal no sempre es reflectix en la pràctica científica, en la que els investigadors experimentals busquen evidència específica per a confirmar o refutar una hipòtesis ya existent.[8] Els positivistes llògics, en canvi, sostenien que esta prioritat és de naturalea semàntica, és dir, que el significat dels térmens teòrics utilisats en l'hipòtesis està determinat per lo que es consideraria evidència per ad ells. Els contraeixemples a este punt de vista sorgixen del fet de que nostra idea de lo que conta com a evidència pot canviar mentres els significats dels térmens teòrics corresponents permaneixen constants.[8] La visió més plausible és que esta prioritat és de naturalea epistémica, és dir, qu i la nostra creència en una hipòtesis està justificada sobre la base de l'evidència, mentres que la justificació per a creure en l'evidència no depén de l'hipòtesis.[8]

Un tema central per al concepte científic d'evidència és el problema de la subdeterminacó, és dir, que les evidències disponibles recolzen igualment be les teories en competència.[32][33] Per eixemple, les evidències de la nostra vida quotidiana sobre la naturalea de la gravetat confirmen igualment be les teories de la gravetat de Newton i d'Einstein i, per lo tant, no poden establir un consens entre els científics. Pero en tals casos, a sovint és l'acumulació gradual d'evidència la que finalment conduïx a un consens emergent. Este procés basat en l'evidència, que du al consens, sembla ser una característica de les ciències que atres camps no tenen.[8][34]

Un atre problema en l'interpretació de l'evidència en el sentit de confirmació d'hipòtesis és que lo que alguns científics consideren evidència ya pot contindre vàries suposicions teòriques que atres científics no compartixen. Este fenomen es coneix com a càrrega teòrica.[8][35] Alguns casos de car ga teòrica són relativament poc controvertits, per eixemple, que els números mostrats per un medidor requerixen suposicions adicionals sobre cóm funciona eixe medidor i sobre lo que es va medir per a ser considerat evidència significativa.[36] Atres casos putativos són més controvertits, per eixemple, l'idea de que diferents persones o cultures perceben el món a través d'esquemes conceptuals diferents i incommensurables, lo que du a impressions molt diferents sobre lo que és el cas i quines evidències estan disponibles.[37] La càrrega teòrica amenaça en comprometre el paper de l'evidència com a àrbit neutral, ya que estes suposicions adicionals podrien favorir algunes teories sobre unes atres. Açò també podria socavar un consens, ya que és possible que les diferents parts ni tan sols puguen posar-se d'acort sobre quins són les evidències.[8][38] Entés en el sentit més ampli, no és controvertit que existix certa forma de càrrega teòrica. No obstant, és qüestionable si representa una séria amenaça per a l'evidència científica si s'entén en este sentit.[8]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Sandkühler, Hans Jörg (2010). «Evidenz», Enzyklopädie Philosophie, Meiner.
  3. ↑ 3,0 3,1 Mittelstraß, Jürgen (2005). «Evidenz», Enzyklopädie Philosophie und Wissenschaftstheorie, Metzler. Consultat el 11 de octubre de 2021.
  4. ↑ Rudolf Eisler: Art. Evidenz, in: Wörterbuch der philosophischen Begriffe, 1904.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Brand, Gerd (1955). «Der Rückgang auf das Welterfahrende Leben», Welt, Ich und Zeit: Nach unveröffentlichten Manuskripten Edmund Husserls (en de), Springer Netherlands, pp. 1–53. ISBN 978-94-011-9616-1.
  6. ↑ Stenger, Georg(1996).«Das Phänomen der Evidenz und die Evidenz des Phänomens».Phänomenologische Forschungen.1(1): 84–106.ISSN 0342-8117.
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 DiFate, Victor. «Evidence». Internet Encyclopedia of Philosophy.
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 8,16 8,17 8,18 8,19 8,20 Kelly, Thomas (2016). «Evidence». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-11.
  9. ↑ Ho, Hock Lai (2015). «The Legal Concept of Evidence». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-11.
  10. ↑ «Evidenz in der Wissenschaft» (en de). Goethe-Universität Frankfurt. Archivat des de l'original, el 4 de octubre de 2021. Consultat el 2021-10-03.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 Conee, Earl; Feldman, Richard (2008). «Evidence», Epistemology: New Essays, Oxford University Press.
  12. ↑ Steup, Matthias; Neta, Ram (2020). «Epistemology». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-15.
  13. ↑ Mittag, Daniel M.. «Evidentialism». Internet Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 2021-06-15.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Gage, Logan Paul (2014). «1. Introduction: Two Rival Conceptions of Evidence», [https://philpapers.org/rec/GAGOAS Objectivity and Subjectivity in Epistemology: A Defense of the Phenomenal Conceptio n of Evidence], Baylor University.
  15. ↑ 15,0 15,1 Crupi, Vincenzo (2021). «Confirmation». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-13.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Husserl, Edmund. «Cartesianische Meditationen: § 24. Evidenz als Selbstgegebenheit und ihre Abwandlungen». www.textlog.de.
  17. ↑ 17,0 17,1 Huemer, Michael (2019). «Sense-Data». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-15.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 William són, Timothy (2002). Evidence, Oxford University Press. doi:10.1093/019925656X.001.0001. ISBN 978-0-19-159867-8.
  19. ↑ Piazza, Tommaso(2009).«Evidentialism and the Problem of Stored Beliefs».Philosophical Studies.145(2): 311–324.doi:10.1007/s11098-008-9233-1.
  20. ↑ Audi, Robert (2001). The Architecture of Reason: The Structure and Substance of Rationality, Oxford University Press, pp. 19.
  21. ↑ Dougherty, Trent. In Defense of Propositionalism about Evidence, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-172868-6.
  22. ↑ «Philosophy of mind - Propositional attitudes» (en en). Encyclopedia Britannica. Archivat des de l'original, el 2020-07-19. Consultat el 2021-04-02.
  23. ↑ Oppy, Graham. «Propositional attitudes» (en en). www.rep.routledge.com. Archivat des de l'original, el 2021-03-04. Consultat el 2021-04-02.
  24. ↑ Audi, Robert(2003).«Précis of the Architecture of Reason».Philosophy and Phenomenological Research.67(1): 177–180.doi:10.1111/j.1933-1592.2003.tb00031.x.
  25. ↑ Audi, Robert. «The Architecture of Reason: The Structure and Substance of Rationality» (en en). Notre Dame Philosophical Reviews. Consultat el 2021-06-15.
  26. ↑ Janssen, Paul. «Historisches Wörterbuch der Philosophie online: Leerintention». Schwabe online. Consultat el 2021-10-03.
  27. ↑ Ströker, Elisabeth. «Historisches Wörterbuch der Philosophie online: Selbstgebung, Selbstgegebenheit». Schwabe online. Consultat el 2021-10-03.
  28. ↑ Luckner, Andreas(2010).«Phanomenologien der Erfahrung».Philosophische Rundschau.57(1): 70–83.doi:10.1628/003181510791058920.
  29. ↑ Husserl, Edmund (1965). Philosophie Als Strenge Wissenschaft, Felix Meiner Verlag.
  30. ↑ Diehl, Ulrich(2005).«Was Heißt "Philosophie Als Strenge Wissenschaft"?».Wege Zur Politischen Philosophie.Königshausen & Neumann.: 199.
  31. ↑ Noë, Alva(2007).«The Critique of Pure Phenomenology».Phenomenology and the Cognitive Sciences.6(1–2): 231–245.doi:10.1007/s11097-006-9043-x.
  32. ↑ Stanford, Kyle (2017). «Underdetermination of Scientific Theory». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-15.
  33. ↑ «Philosophy of science - Underdetermination» (en en). Encyclopedia Britannica. Consultat el 2021-06-15.
  34. ↑ Lee, James Soo (2017). «IV. Metaphysical Beliefs and Persisting Disagreement», A Metaphysician's User Guide: The Epistemology of Metaphysics, Syracuse, NY: Syracuse University.
  35. ↑ Andersen, Hanne; Green, Sara (2013). «Theory-Ladenness», Encyclopedia of Systems Biology (en en), Springer, pp. 2165–2167. doi:10.1007/978-1-4419-9863-7_86. ISBN 978-1-4419-9863-7.
  36. ↑ Boyd, Nora Mills; Bogen, James (2021). «Theory and Observation in Science». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-15.
  37. ↑ Oberheim, Eric; Hoyningen-Huene, Paul (2018). «The Incommensurability of Scientific Theories: 2.2.2 Conceptual replacement and theory-ladenness of observation: Ludwik Fleck». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-15.
  38. ↑ Reiss, Julian; Sprenger, Jan (2020). «Scientific Objectivity». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-06-15.

Enllaços externs