Eusebio Sempere
| Eusebio Sempere Juan | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escultor i pintor. | ||
| Naiximent: | 3 d'abril de 1923 | ||
| Lloc de naiximent: | Onil, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 10 d'abril de 1985 | ||
| Lloc de defunció: | Onil, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Eusebio Sempere Juan (Onil, 3 d'abril de 1923 - † 10 d'abril de 1985) fon un escultor, pintor i artiste gràfic espanyol representatiu de la corrent creativa art cinètic.
Biografia[editar | editar còdic]
Eusebio Sempere naixqué en la població valenciana d'Onil, en la comarca de L'Alcoyà, el 3 d'abril de l'any 1923. Fill d'una família obrera, son pare i un cosí d'este regentaven un taller artesanal d'elaboració de nines de cartó. El seu interés per les arts plàstiques com a «definició del món i les coses», es varen desenrollar sent molt jove, a pesar d'un defecte en la visió de l'ull dret, que potser va influir en la seua personal concepció de la profunditat espacial i els volums.
En l'any 1935 es va traslladar a Alcoy per a cursar estudis de bachillerat, que conclouria cinc anys despuix en Valéncia, en el context històric de la Guerra Civil Espanyola. En la capital del Túria ingressà en els cursos nocturns de l'Escola d'Arts i Oficis, i en 1941 es va matricular en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de Valéncia, a on en 1948 va obtindre el títul de professor de dibuix. Va interrompre els seus estudis durant un servici militar en les Milícies Universitàries. Entre les personalitats més influents es menciona a Alfons Roig Izquierdo, professor de religió i bon coneixedor de l'art modern i de les vanguardes.
En novembre de 1948 Eusebio va rebre una beca del Sindicat Espanyol Universitari (SEU) de tres mil pessetes per a anar a París, a on prendria contacte en els moviments de vanguarda, allojat en la Casa d'Espanya de la ciutat universitària en París, en companyia d'atres artistes com Eduardo Chillida i Pablo Palazuelo. En aquella época rep influències de Paul Klee, Wassily Kandinsky, Henri Matisse, Piet Mondrian o Georges Braque (a qui sol visitar en el seu taller).
L'estiu de 1949 va tornar a Valéncia i expongué en la Galeria Mateu diversos gouaches a mig camí de l'abstracció realisats en París, en un estil que l'artiste va relacionar en l'obra de Matisse. Rebujat per la crítica, l'artiste va destruir aquell capítul de la seua obra i va retornar a París, a on en 1950 coneix a Auguste Herbin, que li convida a participar en el V Saló d'Autumne (en una edició en la que també estan Josef Albers o Sonia Delaunay). Eixe mateix any coneix a Loló Soldevilla, agregada cultural de l'embaixada de Cuba en París; despuix d'una difícil relació i inclús un proyecte frustrat de matrimoni seguiria una crisis existencial i artística que li va dur a destruir part de la seua obra parisenca.
En l'any 1953 Sempere es va separar definitivament de la figuració, cap a un estil més representacional i expressioniste, en bodegons, retrats i figures humanes. La seua busca de formes abstractes cada volta més geomètriques. En eixe periodo se situa l'inici de la seua immersió en la pintura abstracta i la geometria, seguint a Klee, Kandinsky i Mondrian, primer en gouaches, cartulines i aquareles, en una busca de lo que l'artiste va definir com a «vocabulari de significants propis».
Eusebio Sempere fon membre de Los Siete 1948-1954 junt als següents artistes: Ángeles Ballester Garcés, Vicente Castellanos Giner, Vicente Fillol Roig, Juan Genovés, Vicente Gómez García, Ricardo Hueso de Brugada, Juan Bautista Llorens Riera, Joaquín Michavila i José Masiá Sellés.
En l'any 1955 va presentar la seua série de Relleus Lluminosos (unes caixes de llum en varis plans en l'interior, paralels i en formes geomètriques retallades) en el XI Saló des Réalités Nouvelles, a on la seua decisió d'entregar en mà copies del Manifest de la Llum fon mal acollida pels atres artistes concentrats. En 1959 va participar en la Bienal de São Paulo i en 1960 en la Bienal de Venècia.
En 1958 va conéixer a Abel Martín en qui desenrollaria la tècnica de la serigrafia que havia estat deprenent des de 1955, i en giner de 1960 Eusebio i Abel varen retornar a Espanya, a on Sempere participa en diverses colectives i treballa en el Grup Parpalló. En 1961 convoca una exposició en l'Ateneu de Madrit, que marcaria en inici de la seua etapa d'èxits. Comença a utilisar contrachapats com a soport, treballant en gouache, regla i tirallínees. La seua gama cromàtica es tiny de més ocres i terres, es fa «més espanyola».
En 1963 i 1966 viajà becat als Estats Units, prenent allí contacte en noves tendències artístiques (el pop, el minimalisme, el moviment Fluxus), i en abdós estàncies va expondre en la Schaefer Gallery, ademés d'en diverses colectives, una d'elles en el MoMA de Nova York. En la década de 1960 va expondre ademés en Itàlia, Alemània o Japó, i es va especialisar en la tècnica de la serigrafia que desenrollaria en la década següent. En la seua última etapa vital es va interessar per l'escultura i la seua relació en lo cinètic, lo òptic i la llum. Segons les seues pròpies manifestacions, concebia les seues escultures com a «pintures en tres dimensions o anti-escultures», peces de ferro o acer de depurada tècnica i síntesis geomètrica, mòvils o giratòries, penjants o sobre peanyes o plataformes.
En l'any 1977, Sempere feu una important donació al llavors recent creat Museu de l'Assegurada de la ciutat d'Alacant, en l'actualitat Museu d'Art Contemporàneu d'Alacant (MACA). En 1983 se li va concedir el Premi Príncip d'Astúries de les Arts, i dos anys despuix va fallir despuix de quatre anys d'una malaltia degenerativa; fon soterrat en el monasteri de la Santa Faç d'Alacant, en l'entrada al camaril en el que es venera la Santa Faç d'Alacant.
La seua obra es conserva en institucions i museus com el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, el Museu d'Art Modern de Barcelona, el Museu d'Art Abstracte de Conca, el Fogg Museum de la Harvard University, el Museu d'Art Modern de Nova York, el Museum of Modern Art d'Atlanta; el Museu d'Hamburc, la Fundació Juan March de Madrit, el Museu de l'Universitat d'Alacant, el Museu d'Art Contemporàneu d'Alacant (MACA), i el Museu de la Solidaritat Salvador Allende en Chile.
Principals exposicions[editar | editar còdic]
L'estància en la ciutat de París li va donar l'oportunitat a l'artiste de mamprendre, a partir de 1953, una coherent i pausada llabor d'investigació plàstica, la qual va concloure en una obra personal. Este proyecte es va presentar en abril de 1955 en l'exposició Le mouvement, en la Galerie Denise René. La seua investigació continuaria a través dels seus dibuixos a gouache sobre paper Canson, i a través dels seus relleus lluminosos. Estos relleus serien també presentats en l'edició de l'estiu de 1955 del Salon des réalités nouvelles.
En 1949 en la Galeria Mateu Art de Valéncia, i en 1961 en l'Ateneu de Madrit. En 1965 expon en Madrit en Juana Mordó; en 1973 participa en la I Exposició Internacional d'Escultura en el Carrer de Santa Creu de Tenerife i en 1975 en la Galeria Rayuela de Madrit. En 1980, exposició antològica organisada pel Ministeri de Cultura espanyol. En 1985 s'expon la seua Obra Gràfica 1946-1982 en la sèu bilbaïna del Banc de Bilbao. En 1998, exposició antològica pòstuma en el Institut Valencià d'Art Modern de Valéncia (IVAM).
Premis i guardons[editar | editar còdic]
- 1964, Beca Ford de l'Institut Internacional de Nova York.
- 1980, Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, Ministeri de Cultura (Espanya).
- 1983, Premi Príncip d'Astúries de les Arts.
- 1983, Premi Alfons Roig, Diputació de Valéncia.